La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: SMS, TDT, WWW

Els mil·lenaris

Els han batejat com la generació del mil·leni perquè els primers -nascuts l’any 1982- van complir 18 anys l’any 2000. La Quinta 2000 del meu poble -totes les quintes, és a dir, tots els nascuts el mateix any, ens bategem d’alguna manera- es va auto-anomenar Quinta Efecte 2000, per allò dels ordinadors; i vist en perspectiva, no anaven mal encaminats.

Els del mil·leni són gent plenament digital, i mai no els sentiràs a dir allò de -la primera volta que vaig entrar a internet vaig buscar…. o va ser a la Universitat de ….-. També, diuen, són una generació bastant pública: ho publiquen tot en totes les xarxes possibles. Compren menys, però més per internet, i no solen xafar cap banc. Especialment per a firmar hipoteques, perquè, malgrat estar igual de ben formats (o més) que la generació anterior -La Generació X- tenen treballs precaris, o fugaços; diuen que busquen treballar en allò que els agrada, i que per això hi ha tants que han fugit del país. Els mil·lenaris són desterrats laborals, que han aplaçat forçosament allò que fins ara s’etiquetava com a “vida adulta”: casa, feina i xiquets. Se’ns cova l’arròs, als de la Generació X, i toca criar a la generació digital. Tanmateix, no estan per la labor; trista i principalment, perquè no poden.

Personalment, em trobe ubicada entre dues generacions: sóc molt jove per a la Generació X -vaig nàixer quasi l’any 80-, però un parell d’anys massa jove per a ser mil·lenària. Complisc el trinomi feina-casa-xiquets, però publique tant narcissísticament com els meus descendents generacionals a totes les xarxes possibles. Estic fortament digitalizada -vos ho explique mentre escric en un portàtil al llit i escolte música amb el meu smartphone, després d’haver publicat en no recorde quin aparell alguna bajanada pel face-.

Els mil·lenaris ho tenen mal en el terreny laboral: en primer lloc perquè la crisi els ha arribat als albors de la vida laboral. En segon lloc, perquè els antecedim els baby-boomers, una generació que s’apilotonava a les facultats perquè n’érem massa; i hem acaparat els llocs de treball abans que ells. Però note forts símptomes que és gràcies als milenaris que estan canviant els temps.

Tanquen Canal 9

Em sap greu que els meus companys periodistes vagen quedant-se sense feina. Hi havia gent molt competent a Canal 9. I a Gandia Televisió. I a moltes i moltes publicacions que han anat tancant en l’últim lustre. Però si vos diguera que em sap mal que tanquen canal 9, mentiria. Dels 24 anys que han estat emetent, els últims 10 (o 15) han estat un exemple de manipulació i blasfèmia comunicativa. Si per Canal 9 fóra, ens hauríem assabentat de la dimissió de Camps després de mesos i mesos d’inauguracions i èxits polítics, i no hauríem entès els motius de la seua dimissió (si haguérem arribat a la conclusió que, després d’aquell discurs tan triumfal com delirant, l’home en realitat estava dimitint).

I la manipulació ha durat dècades. I els telenotícies eren insultants per a la intel·ligència, fins al punt de posar-te de veritable mala llet. I aleshores cap treballador dels que ara es queixen per l’ERO va protestar. I ho entenc, perquè portar el pa a casa és a voltes més important que l’ètica. Però després no em vingues a protestar que Canal 9 és la nostra televisió i que l’he de defensar, que se’m queda cara d’imbècil. 
I va ser la televisió on van ficar a Bàrbara Rey a fer programetes de cuina, quan van voler que l’amant del rei callara (ens la van fotre doblada, eh?). I recordeu que era la televisió que va liderar els programes fem com Tómbola (en castellà of course, per a que els de Madrid ho entengueren). També van fer unes col·laboracions amb Canal Sur i Tele Madrid que feien vergonya (Noche de fiesta, un programa que feia olor a Barón Dandy). Van fallar en la vertebració del territori. Van fallar en la normalització lingüística. Van fallar en arribar a l’audiència. Van fallar en la gestió. 
Sé que hi ha productores que treballen molt bé, i que vivien de col·laborar amb Canal 9: Trivisión i els de l’Alqueria Blanca, els Autoindefinits, Babalà i alguns programes que se salvaven. Però després de vore tot el que han fet amb Canal 9 (i aquells millonets que es van desviar per la visita del Papa, i que hagueren de vindre els de la Sexta -de fora vindran!- a remoure el cas dels 43 morts del Metro de València), tot el que s’han rigut de nosaltres a la cara, ho sent, però trobe que ja era hora.  
L’únic que em queda desitjar és que algun dia torne a haver una televisió pública valenciana, però aquesta volta com cal: trieu els més competents dels que ara han fet fora i convertiu-la en la televisió de la informació, de la vertebració del territori, de la qualitat, de la normalització lingüística, de les pel·lícules en valencià, de la publicitat en valencià, la dels col·laboradors científics en valencià. I per favor, cremeu les cintes amb les pel·lícules de “l’oeste”!

Perdoneu, però algú ho havia de dir.  

Registres particulars

Ens deixava cada tants episodis; eixia del bloc per a prendre aire i tornava tant o més fresca. Llegir-la era tan fàcil i clar com beure aigua.
En les ocasions en què ens deixava, quan necessitava un glop de registre, rebuscava entre els arxius, llegia posts antics, de quan ella escrivia sense que jo sabera què m’estava perdent per la xarxa. Però un dia ens va deixar, no sé com, ni perquè. Va obrir la porta i va descaminar, desaprendre, cada vegada més diàfana, ens deia.

No sé ben bé quant de temps ha passat, però en dies com hui encara la busque, no em preguntes perquè, per la xarxa. Del seu bloc, desactivat, no n’han quedat ni les engrunes. I arreplegue ecos de la seua veu en altres blocs, per altres llocs, com qui troba eines de sílex en una excavació arqueològica. 

La tele de Monleon

Monleon era una icona per a la nostra generació. Els que ens havíem criat berenant paella russa no ens hem pogut estar de sentir la mort d’aquest showman -que ja estava retirat dels escenaris- precisament ahir mateix. Recorde que en aquells temps -els inicis de Canal 9-, vaig sentir més d’una crítica al programa i al presentador. Però aquelles crítiques no sabien què vindria després de Monleon…

Estic segura que no sóc l’única que, entre jocs d’infantesa, es va posar una vedriola a cada mamella i va començar a cantar allò de “a guanyar diners, on estan, on estan, a guanyar diners…”. Més d’una volta vaig sentir els meus progenitors posar-se les mans al cap en vore el programa, comparant-lo -necessàriament- amb el Filiprim, un tant més cast, i començar una filera de crítiques apocalíptiques (en sentit Umberto Eco). Anys més tard és possible que jo mateixa m’unira a les crítiques. I ara, aquells són els bells i bons temps de la nostra tele.
De Canal 9 no ha tornat mai més a eixir una icona tan clara i popular com Monleon -no sé si perquè els valencians ens hem tornat moixos, que no crec, perquè no han sabut trobar les persones adients, o perquè la meitat dels programes de producció pròpia els fan amb Telemadrid, que és una altra televisió amb garantia de qualitat com tothom sap-. Des de fa un temps, des d’aquesta televisió infame que no crec que merescam,  li reconec el talent a Monleon: com a showman, com a creador d’un producte audiovisual propi i únic, i com patrimoni comú de milers de valencians d’una manera com poca gent ha aconseguit ser en aquest país en els últims anys. 

Imperis

Com en quasi tots els millors vicis de la meua vida, va ser Emili qui em va encomanar el joc de l’Imperia. Es tracta d’un joc d’estratègia que ha creat un búlgar a qui haurien de donar el Premi Nobel Lúdic -després de Sid Meiers-.
Per als no iniciats, puc dir que es tracta d’un joc de creació i gestió de xicotets regnes amb tres pilars bàsics: l’economia, la investigació i les forces armades.

 

El que hauria d’atraure d’aquest joc és el seu caire estratègic: els recursos són limitats i les necessitats il·limitades, i cal destriar com aprofitar al màxim el que s’obté del món virtual. És comú, per tal de traure recursos extra, atacar els veïns per furtar-los or. O atacar per manies personals. O per fer la guitza. Però ara que no em sent ningú he de confessar que el que més em fascina és estar jugant amb jugadors de tot el món. Perquè el joc permet escriure’ns missatges sense haver de donar el nostre correu electrònic. Ni tan sols el nostre veritable nom, o el gènere.
La base fonamental del treball en equip són les aliances. La meua s’anomena Gran Muralla, i la va formar un xinès. El líder és un macedoni que treballa a l’orient mitjà amb grans dots de lideratge. Un altre dels càrrecs dins de l’aliança és el diplomàtic, que ostenta un eslovac que no sap anglès -la lingua franca, no em calia ni dir-ho- i utilitza un programa de traducció automàtica per a posar pau entre imperis. Mentre ens conxovem per a atacar al dèbil i protegir-nos del fort, intente imaginar-me a tots els membres de la meua aliança des de les seues cases, estants, i m’entren unes ganes terribles d’escriure’ls un missatge per demanar-los que m’expliquen la seua vida.  

 

Gaubança matinal

Les marmotes necessitem un estímul extraordinari per alçar-nos tots els dies a les set. El mes de novembre va ser la novetat de la feina. En arribar a desembre, l’estímul m’arribà gràcies a un regal en forma d’olor a cafè i pensament a George Clooney. Ara, quan la imatge de George Clooney em recorda més al despertador que a la sensualitat de la varietat aràbiga, el contrapes que m’ajuda a incorporar-me pels matins se m’encén puntualment a les 6.59: la ràdio. 

Em pose les sabatilles i em rente les dents endollada a la ràdio nacional de PRISA, perquè s’ha passat les últimes setmanes informant puntualment de la cremà dels ninots manifassers que ens manen ja des d’abans que jo tinguera dret a vot -calcula els anys-. El ninot central de la falla, representat per un elefant gegant en equilibri, a la vista de l’arribada dels bombers, sent olor a fum i es remou desinquet. I és la recreació en aquesta íntima gaubança, en aquesta convicció que no hay mal que dure cien años, ni cuerpo que lo resista, que reactive les neurones i carregue la bateria per a un nou dia. 

De camí cap a la Vila la joia es transforma en morbo, i a l’alçada de Terra Mítica me’n passe a ràdio 9, per a escoltar allò que ells anomenen tertúlia; desenganyeu-vos, no és més que una gran orgia col·lectiva, on es dediquen a masturbar-se mútuament i a flagel·lar qualsevol amenaça externa, sense deixar sentir veus opositores al pensament únic del règim. L’única possibilitat que acaben arrencant-se-la d’un mos uns contertulis a uns altres és per la cisma que assetja al partit de la veritat única i de la democràcia absoluta. Tot arribarà: el dia de demà ja tindré una altra excusa per alçar-me pletòrica a les set del matí. 

Meme del 7

M’encanta el número 7. No només perquè és el dia que vaig nàixer, sinó perquè forma part d’aquests números que li donen tant de suc a l’imaginari col·lectiu: les set plagues bíbliques, set nòvies per a set germans, seven, o les set cabretes. Encara recorde un restaurant de València -que li encantaria a Lucrècia-  als afores del Carme, amb una decoració molt kitsch -vaig menjar rodejada de barbies-, on els plats tenen els noms dels set pecats capitals. I parlant de tot, sa majestat na Lucrècia de Borja em va convidar fa uns dies a fer un meme, el meme del 7. Com m’agraden tant ella i el número set, m’hi he llençat de cap. 
I en què consisteix això del meme del 7? Com tot en aquest món, té les seues normes. Quan hom rep el meme, ha de:

  1. Incloure el vincle a la pàgina de la persona que t’ha convidat a memejar (fer meme o fer el memo) 
  2. Compartir 7 coses d’un mateix, al blog, alguns a l’atzar, altres de curiosos. 
  3. Convidar a 7 persones a que facen el mateix. 
  4. Fer saber als 7 del punt 3 que han estat convidats deixant un comentari als seus blogs. 
  5. Si no tens 7 amics, o ja han estat convidats… inventa-te’ls!! cerca a la xarxa, potser faces nous amics…  

De manera que em demanen compartir 7 coses de mi mateixa. A grans trets, em venen al cap els 7 grans pecats capitals, però no els acostume a posar en pràctica per pura mandra. Podria parlar de 7 manies, però crec que ja les he dites. De 7 grans amors? No en tinc tants. De 7 grans mitjons? En tinc massa. De manera que em decidisc per posar 7 grans moments per a prendre cafè, amb les seues variacions incloses:

  1. El café de les 7 del matí, ristretto, ras i curt com un tret de sortida.
  2. El café de mig matí, compartit amb companys de feina, amb llet, per a enganyar l’estómac fins l’hora de dinar.
  3. El cafè de després de dinar, en la versió que més li agrada a Emili: el bombó (cafè amb llet condensada).
  4. El café de tornar a casa -que es converteix en cervesa els divendres, no ho oblidem-. Preferentment amb aroma de caramel, o de gingebre. Sofisticada? No. Capriciosa.
  5. El cafè de després del sopar amb els amics, descafeinat -de sobre, sense llet, només amb aigua-. 
  6. Els cafenets a La Plana després de dinar, els diumenges, envoltada de converses familiars i de nebots papallonejant pel menjador.
  7. El cafè ocasional amb les amigatxes, aquelles amigatxes amb les quals pots anar a veure les pel·lícules de la Meg Ryan o la Jennifer Anniston. Aquests cafens són els més capriciosos, per rars: la complexitat és de capuccino cap amunt. L’ocasió s’ho mereix. 

I ara que he parlat dels meus cafens, m’agradaria sentir les rareses de: Dins d’una capseta de cartró, [Amolls i brases], La comtessa d’Angeville, Mortadel·la casolana, Parlant de Sirenes, Pel paisatge. Roger Cremades, Jo Annota Martorell.

Llicència per a pentinar

Hi ha moltes pel·lícules que m’han fet plorar: Mar adentro, Million Dollar Baby o Lillte Women (cada volta que la veig, quan la Beth es mor), per raons sentimentals; Alejandro Magno, per exemple, per la ràbia d’haver malbaratat set euros i tres hores de la meua vida. Però que em feren caure les llàgimes de riure, feia temps que no ho aconseguien. I amb aquesta pel·lícula aparentment lleugera i de dubtosa reputació intel·lectual, me n’he fet un fart de plorar, de riure.

Licencia para peinar és de l’estil de “aterriza como puedas”, amb hòsties a dojo, bales, persecucions, i efectes especials. Però és una mescla entre humor cutre i humor corrosiu i humor negre, dels que fan pensar que l’espècie humana encara té salvació, i som capaços de riure’ns de nosaltes mateixos. No m’estranya que en alguns països l’hagen prohibida: només em sap mal que això és un símptoma d’anormalitat. 
Licencia para peinar clava canya al conflice israeliano-palestí, es riu de totes dues bandes, del terrorisme, i dels prejudicis americans respecte als ciutadans del mitjà orient. A més a més, està adobat amb dosis picants d’humor eròtico-festiu, en unes escenes a la perruqueria que he trobat genials. 
Després de vore-la trobe que en realitat és bastant previsible, prototípica, insultant. Però, no em pregunteu perquè, també té amagat en algun lloc un toc de genialitat que no li he sabut trobar a altres pel·lícules del gènere. Serà per l’humus? O per l’aparició de Dave Matthews en el paper de racista confederat?

Chrome

A principis d’estiu vaig tindre una discussió amb un entès en coses d’ordinadors sobre hegemonia mundial virtual. El meu punt de vista era que, posats a que algú exercira alguna mena de control sobre mi, preferia que fóren els -perdoneu-me l’expressió- “putos amos”. El xic, en canvi, estava en contra de qualsevol tipus de control, d’hegemonia. Certament, pot semblar la situació més idíl·lica, la de no estar sotmès a cap tipus de control. Però parleu amb una persona que no té res que amagar, i el control, generalment, no em molesta -tret del dia que vaig anar a Moscou després d’uns atemptats i hi havia controls militars a cada 200 metres-.

La meua conclusió -inamovible, malgrat la conversa- és que, posats a que algú exercisca control sobre mi, sobre la meua informació, preferisc que siga la gent de Google. La seua ideologia neohippie em dóna més garanties que la tradicional extorsió imperialista russa -i mira que tinc carinyo als russos, però en qüestions militaristes, mira, què vols que et diga…-. Em confesse fan de qualsevol producte Google. Per tant, després de tindre alguns problemes amb l’explorer des de finals d’agost i l’estrany funcionament de Firefox en algunes pàgines amb Flash, m’han faltat mans per a instal·lar-me el Chrome. Encara no fa una setmana que l’utilitze, i n’estic la mar de contenta. Només m’ha donat una errada, i la senzillesa -i la bellesa- del seu disseny m’han robat el cor. És un navegador ideal per a mi, que sembla extret d’un manual de “Internet for dummies”. Només em sap greu que al costat del Chrome, la meua pantalla extraplana d’ordinador sembla caduca. A veure quan trauen ja les pantalles hologràfiques. 

Dexter

De totes les sèries a les quals m’he viciat en l’últim any -que en són moltes- l’única on no m’he pogut enamorar del protagonista és Dexter. I mira que està de bon veure, el xic. Però les atrocitats de què és capaç sense ni tan sols immutar-se em posa els pèls de punta. El seu somriure esmussa. És un assassí en sèrie… d’assassins en sèrie. Aquest detall és l’únic que el fa simpàtic en un principi. I he de confessar que després d’aquest parell de mesos mirant la sèrie, n’he acabat sent fan, d’aquest psicòpata assassí. De com s’ho han fet els guionistes per a que un serial killer com aquest m’acabe caient bé, és tot un misteri.

Ahir es va acabar la primera temporada de Dexter, i em quede amb ganes de més. Amb moltes ganes de molt més. L’episodi d’ahir em va confirmar la genialitat que desborden les persones que s’han inventat aquest assassí: Dexter s’havia d’enfrontar a un altre assassí psicòpata que no mata assassins en sèrie, com Dexter, sinó gent normal i corrent, preferiblement dones i més encara preferiblement, prostitutes. Com Jack l’esbudellador. Ja sé que sóc de llagrimal fluix, però ahir, mentre aquests dos titans de la sang s’esforçaven per matar-se mútuament, se’m saltaven les llàgrimes de tendresa.

Mentre espere que els programados de la tele tinguen compassió i ens posen la segona temporada als Dexteraddictes, vaig matant el cuquet psicopàtic tot mirant la intro de la sèrie: una intro que destil·la genialitat per totes bandes, i em fa somriure -i esmussar-me- cada volta que la veig.

PS: NOTA: A petició del meu novio, he canviat la segona part del post, perquè explicava el final de la primera temporada de la sèrie. Això probablement li lleva la gràcia al post, però conserva la gràcia de la sèrie, que és el que realment importa.

Furgar píxels

Probablement sa il·lustríssima Lucrècia de Borja en deu saber més d’aquestes coses, però en general trobe que no sol ser convenient fer-se massa preguntes sobre les nostres relacions. I no em referisc exclusivament  a les relacions íntimes, de parella, sinó en general a totes les relacions. Per exemple, amb els pares. O amb els germans. I, sobretot, les relacions dels altres, les dels futbolistes, o els “famosos”.

Hi ha tota una cultureta del morbo que reconec que ens és inherent a les persones –ostres, que què dius que li ha passat a tal? i què ha fet pasqual? i dius que han deixat de parlar-se?-. Però portar el morbo a extrems pot resultar tan perillós com malaltís. I pesat.

És el cas que patisc ara amb el futbol. M’encanta escoltar la ràdio, l’escolte a tota hora, i ara amb això de l’Eurocopa és difícil fugir les tertúlies del futbol. Però vols dir que cal disseccionar-ho tot tant? És com ampliar una fotografia amb el photoshop fins que es pixela. O fins que t’apropes tan a la pell del fotografiat que en comptes de nas, veus porus. Obert en canal, escarbat fins al moll de l’os, tot és imperfecte. No hi ha peça de rellotgeria humana que funcione com Déu mana –ell ja sap el que es fa, no vol hackers-. 
Doncs si hom s’entesta a escarbar les relacions, les mirades, els jugadors, les estratègies, i li troba simbolismes a tot el que es fa, i a tot el que no es fa –que sol donar més informació encara-, un simple partit, amb 22 jugadors, 4 àrbitres i una pilota de reglament es converteixen en una bola de neu pesada, pesada.

Pensant-hi bé, l’única diferència entre un debat de futbol i la Noria és una certa desproporció de testosterona. Per la resta, la seua feina és la mateixa: furgar píxels.

Atonement – Expiación

Ja fa tres setmanes que intente aconseguir anar a vore El amor en los tiempos del còlera, però els horaris del cinema semblen haver-se conjurat contra les nostres possibilitats d’oci. De manera que hui tampoc no hem aconseguir anar a aquesta pel·lícula. A canvi, n’hem anat a una altra que prometia molt -per la quantitat d’Òscars a què està nominada, pel tràiler i pel propi nom: Expiación. De manera que a les set i mitja de la vesprada he entrat als ABC de Gandia carregada amb tonellades de mocadors de paper i una bona ampolla d’aigua -quan ens preparem per a plorar, sempre pensem en els mocadors, però ningú no pensa en la rehidratació, que és igualment important, sobretot per a algú com jo, que de normal ja necessita més aigua que una sardina-. La conjunció astral i el calendari hormonal eren propicis per a grans afliccions. I amb el ferm propòsit de patir i plorar a rajos m’he instal·lat a la butaca, agafadeta al braç d’Emili.

I mira, no sé si ha estat perquè he entrat amb la panxa buida, perquè des de fa uns dies intente fer-me la dura amb això del viatge, o perquè arribava amb l’adrenalina a cent d’esgargamellar-me al partit de futbol que acabava de vore, cridant Almoines, Almoines com si a tota l’aliniació de l’equip l’haguera parida jo -i això que ni tan sols sóc d’Almoines!-, però la peli no ha arribat ni a provocar-me llàstima. Vaig patir més en qualsevol episodi de "Cristal" en la meua èpova que veient Expiación. No se m’entenga malament; la pel·lícula està bastant ben feta. Comença prometent molt, però es queda amb una mena de promesa, i quan comences a fer-te la idea que ploraràs a rajos i t’entendriràs amb la història d’amor, la cosa s’acaba amb un coitus interruptus que et deixa això, a mitges. Com he dit, la primera part és molt bona. Tanmateix, a mesura que avança la segona part, comences a tindre la sensació que la història d’amor no està suficientment justificada. L’afecte que es tenen els protagonistes sembla forçat. La tercera part és per a tirar-la pel vàter i estirar la cadena. Són dos minuts que et recorden a les redaccions que fèiem a l’escola, aquelles on embolicaves la troca i acabaves amb la màgica frase de:- I llavors em vaig despertar. L’acadèmia pot donar-li els Òscars que vulga, i la Keira Nightly pot ser tan guapeta com vulga, però sincerament, si li dóne un aprovat a la pel·lícula és per la primera part, que està prou bé. A partir de la segona, feu-me cas: eixiu del cinema, i imagineu un final fet a la vostra mida. Qualsevol altre desenvolupament és millor que el de la peli.

En el Valle de Elah

Diu la llegenda -i la bíblia- que els Filisteus vivien en una part de la vall d’Elah, i els jueus a l’altra. Els filisteus tenien un gegant anomenat Goliat, poderós, que desafiava a qui es posara per davant tots els dies baixava a la vall i desafiava al poble jueu. I els jueus, veient aquella alçada tan gran, esporuguits, es negaven a lluitar. Fins que un dia, un xic anomenat David, va dir al rei dels jueus que ell sí que hi aniria, a lluitar. Prengué la seua fona i baixà decidit fins al fons de la Vall d’Elah. Al seu davant, Goliat corria embogit cap a ell, amb ganes de lluita. David, peus al terra, l’esperà fent rodar la fona. I quan el va tindre a la distància justa deixà anar la fona. Segons d’espera. Un error hauria estat fatal pera David. Però no va errar. En aquell moment de tensió, en uns instants on li anava la vida, David llençà la fona en el moment crucial.

Aquesta metàfora és el fil conductor de la pel·lícula, una metàfora aplicable a Hank (Tommy Lee Jones), la detectiu Sanders (Charlize Theron), i el fill, Mike. I també és la metàfora dels Estats Units contra Vietnam, o contra Irak, o contra qualsevol d’aquests països xicotets que esdevenen un enemic imprevisiblement imbatible, difícil de tombar amb la facilitat amb què el pesat bloc de la Unió Soviètica caigué entre xerric i xerric, com un ferro rovellat. La pel·lícula està ben lligada, i manté el suspens tant com ho ha de fer. Al principi sembla un capítol del CSI, i es mescla amb imatges que em van recordar a Syriana, de Clooney. També es podria ficar dins el sac de drama nacional, o de drama personal. És dura, però no em va emocionar gaire -no sé si per culpa meua, que estava indiferent, o perquè realment no arriba al públic. No cal portar Kleenex, però val la pena pagar entrada. No té pèrdua el que succeeix al fort, les reaccions i el comportament dels soldats. El meu "germà" marine no era aixina. Notable.

Dos perletes de Hollywood

Amb això del partit va eixir en el tema de conversa amb un amic que existia pel Youtube un capítol de MacGiver on MacGiver en persona rescatava una americana que uns guerrillers bascos havien segrestat. Ens ha faltat temps per anar al youtube i descobrir dos perletes -aquella i una altra en un enllaç relacionat- on es veu la distorsionada visió de Hollywood respecte a la mil·lenària cultura del nord. Que Hollywood tenia una visió tòpica i esbiaixada de la realitat ja ho sabem tots; però val la pena veure els vídeos perquè són per a partir-se de riure.

Destaque: els trets sudamericans dels bascos del capítol de MacGiver, els problemes per a diferenciar un geòleg d’un químic, i el ball tradicional basc, que sembla ser que s’assembla molt al flamenc. Si voleu riure, passeu i vegeu.

24 hores

És un moment completament inadequat, amb la quantitat de feina que tinc, però aquestes coses són com l’amor: vénen sense buscar-les. Des de fa 18 hores estic absolutament enganxada a la sèrie 24 horas. L’última volta que recorde haver-me fet tan addicta a algun producte audiovisual va ser al Civilization (de Sid Meiers, un joc de conquerir imperis), fa poc més de tres anys.

De fet, havia vist algun capítol quan la passaven per Antena 3, però per a veure si m’adormia. Perquè 24 horas està molt ben feta, però és una sèrie que si no es comença a veure des del primer capítol, has begut oli.

Emili se l’havia baixat feia uns dies, i anit ens posàrem a vore-la mentre sopàvem.
– E: T’importa?
– M: En absolut.
– E: És una sèrie que enganxa molt.
– M: Tranquil, no crec que m’enganxe.- vaig dir mentre devorava les restes de mousse d’ànec que havien sobrat del dinar.
Com és d’imaginar, me n’anava a dormir a la una, jo, que si a les dotze no estic dormint m’agafa una potra com si tinguera quater anys!

La sèrie és com una puntilla de boixets guionística: intrincada, complicada, delicada i preciosa, protagonitzada pel Keffir Sutherland (o com se diga! Si no sóc capaç de distingir entre Londres i Gran Bretanya, com volen que m’aprenga el nom del fill de Donald Sutherland?), un tio dur dur, capaç de torejar-se a tothom, excepte a una psicòpata roïnassa, i a aquesta també se la toreja un poc.

M’ha fet gràcia una cosa: 24 horas passa a temps real -cada temporada dura això, 24 hores, i l’acció té lloc a temps real. Tan real que de tant en tant les imatges se superposen amb les d’un cronòmetre que recorda als rellotges de les bombes. Doncs bé, he vist des de les 8 del matí fins la 1 de la vesprada, i encara no he vist a ningú parant per a desdejunar o per a dinar. I quan van al bany aprofiten és perquè saben que aniran i es trobaran alguna cosa interessant -no sé, aquella persona amb qui volien parlar, aquelles pastilles secretes del cap,…. Tot un detall per part dels personatges de la sèrie.