La vida versió Champions League

Sé que el camí de l’autocompassió és tan improductiu com inevitable; però arribe a les portes de les oposicions amb la sensació que l’atzar m’ha posat entrebancs en els últims mesos. De març a juny m’ha sembrat el camí d’esdeveniments que absorbeixen temps i dedicació, d’aquells que només passen una vegada a la vida, o una vegada a l’any. I han decidit vindre tots de la maneta. 

A poc més de vint-i-quatre hores de la primera gran prova per aconseguir un demà més tranquil només espere que el mateix atzar que m’ha furtat els dies i les hores tinga ara la compassió, l’encert -o la justícia- de fer-me costat.  

No hi vaig entrar mai. Mentre alguns horts de La Plana havien estat sempre de subsistència, i pertanyien a gent coneguda, amb cara i ulls, -i aprofitàvem la confiança per acaçar-nos a taronges-, l’hort de Pataetes estava tancat al xicotet públic com nosaltres. Era un hort adult, de tarongers seriosos i collites generoses. Es cuidava durant tot l’any, i m’agradava especialment en estiu quan, amb la calor de la nit, amb la finestra oberta, sentia el rumor de l’aigua escampant-se per les venes d’aquell bé de Déu de fanecades.

Patadetes es podia dedicar només a això, fa uns anys. El pujol ubicat enfront de ma casa -La Plana és de tot menys plana-, cobria una part molt visible de la zona, i la verdor perenne era emblemàtica per a la gent no només de la Plana -érem quatre gats, la meitat família-, sinó de la gent de la Font que pujava al poliesportiu a nadar. Però el negoci no dóna per a més.

Visc rodejada de discursos importants, apocalíptics, integrats, discursos de nacions emergents, de nacions impotents, de països valencians, d’espanyes opressores i polítics adulterats. I mentre posem la vista al cadafal, el nostre món se’ns ensorra al voltant. Ens despisten, ens fan mirar cap a un altre costat mentre fulminen a colp de serra la gerontocràcia vegetal. No només és qüestió de paisatge; és una qüestió d’arrels. I les estan tallant. Ens les estan tallant.

Tinc aquest post a la recambra des que tot va començar, però l’amor vegetal de Lucrècia i l’inici de la campanya de la Piga m’han incitat a, per fi, deixar-lo escrit. 

És evident que no puc tindre animals de companyia a casa; des d’aquesta resignada butaca albire pràcticament tota la casa. No cal dir més. Però he trobat la millor manera de tindre una de les companyies més divertides -i relativament menys espaioses- a què puc aspirar: els girasols. 

Fa uns mesos vaig comprar unes llavoretes de girasols. Els vaig estar cuidant i observant amorosament dins de casa, protegint-los de les inclemències de març fins que va ser l’hora d’eixir al món exterior: el balcó. Al llarg de les setmanes cada dia han anat donant una alegria. Que si mira que aquesta fulleta és nova, que si pareix que li ix d’ací un brot. Però va arribar un moment en què, com programats per un cronòmetre biològic, començaren a reaccionar a la llum del sol com sargantanes. Un dia, quan vaig eixir a regar-los a les set, me’ls vaig trobar girats de cul al dormitori, tots alhora, muntant guàrdia cara al mar. Per la vesprada,  en tornar cap a casa em saludaven agraïts, mostrant-me totes les fulles. Va ser d’un dia a un altre, ho jure, i el seu joc capriciós m’ha portat de cap tot aquest temps. El naixement de les flors -grogues i grans com ulls sorpresos- m’ha decorat la primavera. 
 

I trobe que per a tota aquella gent que realment no puga tindre animals de companyia, que no els agafe i després els abandone. Si hom vol diversió i alegria en tornar a casa, els girasols són una alternativa inofensiva i gratificant, que només demana a canvi un rajolinet d’aigua. 

De qualsevol recent casada que titulara aixina un post se’n podria esperar una luxúria, alegria, voluptuositat i satisfaccions dignes de Lucrècia de Borja. M’agradaria. Però no és el cas. La vida en un llit és un post convalescent, amb punts i sutures, resignació i paciència, que únicament recorda a la sagrada unió matrimonial per allò de “en la salut i en la malaltia”.

Val a dir que tinc els gens mig revoltats per aquest estat d’insusual inactivitat. De ser un nervi cafeter he passat a esllanguir-me parsimoniosament al sofà, amb una mà a la panxa i l’altra al comandament a distància o, amb el temps, al teclat del portàtil. 

Confirmada teoria que no sóc una bona convalescent -no costava d’imaginar-, em limite a professar agraïment entre el meu entorn a tort i dret. Primer de tot a Emili, la meua fortificació de malvestats vitals, que ha estat -literalment- la paret sòlida on em m’he pogut recolzar aquests dies. I després, agraïment a l’extens entorn Mediterrani i a les mares, que em tornen a mimar en aquest temps de pròrroga de fer de filla absoluta.

Circumstàncies alienes a la meua voluntat em porten a l’IVI, una de les clíniques punteres valencianes. Els dies abans els he passat bevent-me sèries de metges, i en arribar a la clínica tinc la sensació que em trobaré a tot de doctores nimfòmanes intentant fer-se a doctors coixos i insolents. Res més lluny. El que em trobe a l’IVI és la porta del segle XXII. I m’alegra informar-vos que al segle XXII la gent és molt amable. 

L’edifici en si reflecteix serenitat, i això és una cosa molt positiva quan saps que no n’eixiras sense que et fiquen algun bisturí per dins. El que més m’agrada és aquesta combinació de modernitat i ancestralitat: les formes rectes i serenes de l’arquitectura moderna se suavitzen amb tocs de venus de pedra i de fusta estratègicament colocades. No hi ha dubte de l’especialització del centre. És un culte a la dona. I, de passada, a la fertilitat. M’agrada que el meu país tinga llocs com este. M’omple d’orgull i satisfacció…

I just quan l’anestèsia comença a filtrar per les venes, em ve al cap la llegenda urbana sobre la relació entre la casa reial espanyola i l’IVI, i l’origen valencià de les infantes. Em gire de cara a l’anestesista amb la sensació d’haver-me begut tres litres de cassalla. Agafe aire per a fer-li la pregunta i….

Certament, si l’any passat arribava als 29 com si en tinguera 18, enguany arribe als trenta i me’ls sent com si en fóren 35. A l’horitzó de la meua recén encetada trentena -unes hores-, se’m desplega un calendari atrafegat; tant, que les oposicions no deixen de quedar sempre en un segon terme. I no acabe de saber si això és bo o roïn. 

Mentre espere a recuperar el meu xicotet balanç universal -encara que siga assimètric, em disculpareu l’hermetisme-, em dedique a encadenar capítols de sèries. Fet i fet, després de dinar mataré deu minutets anant a votar, encara que siga sense gana. Al capdavall, el vot compta igual sense tindre en compte el nivell d’entusiasme.