La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: Mareta, mareta

El supervivent

Sóc la segona filla, però en realitat tinc manies de filla única. La meua antecessora i jo ens portem huit anys, edat suficient com per a que no haja existit mai cap raó per a competir ni barallar-nos, i aixina de fava vaig eixir. Emili, el meu home, és en canvi el primogènit; però, de nou, la diferència d’edat amb els seus germans (la germana, primer, i després el menut) és significativa. Amb aquests antecedents se’ns acut crear dos fills amb la fina diferència de dos anys i un mes. I el resultat?

Emili té tres anys. És un xiquet ben criat i consentit de manera tan ocasional com inevitable; i des de que va nàixer Ferran el consolàvem amb la idea reiterada que no, que els bebès eren avorrits, que no sabien fer res, i, en definitiva, que la seua posició preeminent a casa estava assegurada. Ah, però això era fa catorze mesos i vint dies.
Hui en dia, Ferran, el bebè avorrit amb cara de bona persona, és un supervivent nat. Un supervivent dels que es mengen els “gusanitos” que cauen de la taula dels aniversaris més els que li donen, menja el seu plat i el que li sobra al germà, pega sense pietat, plora sense consol i aprèn amb una rapidesa que fa feredat. No només fa les coses que li ensenyem els pares, com feia Emili. Fa les coses que aprèn del germà, sense distinció d’ètica o moral. I sovint, va més enllà. Acostume a anomenar-lo alpinista-electricista, ja vos podeu imaginar quines són les seues dèries -i els meus temors-.
Quan va nàixer vaig desitjar amb totes les forces que m’isquera un xiquet tan intel·ligent com el seu germà. Comença a fer-me por que el desig s’haja cumplit.

Els qui no es debaten les vacunes

Estic sentint i llegint com ressorgeix el debat sobre les vacunes -no sé si per l’entrevista que van fer a la Teresa Forcades aquesta setmana-. Escolte amb interès els pros i els contres de la vacuna del papil·loma humà. I em ve al cap que ningú es planteja preguntar a les ONG que treballen per la infància sobre aquests temes. Si algú els preguntara, probablement els explicarien la quantitat d’esforços i de recursos que es destinen a nivell mundial per a que aquestes vacunes que alguna gent es replanteja al primer món han representat una diferència vital. 

Una volta em vaig negar a vacunar-me: embarassada d’Emili, amb la vacuna de la grip A; perquè la vacuna era tan nova que no em garantien que no tinguera efectes sobre el meu fill. Vaig deixar les vacunes de les al·lèrgies per la mateixa raó. I entenc el debat  sobre la vacuna del papil·loma, perquè és tan nova que em faria no sé què. Però el debat que corre en alguns cercles sobre les vacunes infantils provades que han reduït tant la mortaldat en les últimes dècades em pareix irresponsable.

Arseni, o verí per a rates

La inmunització mitjançant la inoculació de petites dosis d’un verí està registrada des de fa segles: per a que el cos acabe reconeguent com a propi -o inocu- allò que inicialment hauria de reconèixer com a aliè, roïn. Reconec que a idea em remet a un nosequè d’edat mitjana i època obscura -tot i que si no tinc mal entès, les vacunes es basen exactament en aquest principi-. Doncs bé, ara que Ferran té l’edat, la seua introducció al gluten l’he orientada des d’aquest punt de vista. 

No sé si Ferran és portador de l’HLA; però sabent que el seu germà ho és -portador i celíac-, una pren una por visceral per qualsevol cosa que tinga res a vore amb el “gluten”. Si voleu números, la possibilitat que Emili fóra celíac era de u a cent. Ara que el seu germà ho és, les possibilitats de Ferran són de u a cinc. Vist així, la introducció “al gluten” de Ferran ha estat gradual, com la triple vírica, o aquelles inoculacions de verí de l’edat mitjana per a inmunitzar-se contra l’arseni.

La primera volta li vaig introduir el gluten amb aires de fatalitat, de “ha arribat el moment”, com qui posa sal a les farinetes: un simple ai, un “que no siga dit que no li l’estic introduïnt”. Poc a poc, al llarg de les setmanes, he arribat fins a mitja cullerada de gluten a les papilles. Però no puc evitar, sempre que li’n pose, la imatge del “verí per a rates” diària que utilitze per a previndre contaminacions del seu germà. Utilitzaries una cullera que ha estat en contacte amb verí per a rates? Gastaries el mateix ganivet -sense rentar- que has utilitzat per a tallar verí per a rates? Gràcies a aquesta imatge he pogut acostumar-me a intentar evitar al màxim la contaminació del meu fill per gluten. Però la imatge torna quan prepare farinetes per a Ferran: posant-li al biberó “verí per a rates”. 

Les temptacions del guten

(M)- Si una persona del carret et dóna una galleta, què té la galleta?
(E)- Gluten
(M)- I si te la dóna la mare?
(E)- No té gluten
(M)- I tu pots menjar gluten?
(E)- No, perquè sóc celíac.

Aquest és l’escut dialèctic que protegirà els intestins del meu fill els propers anys d’infantesa, i Emili l’ha estat interioritzant en aquest mes i mig llarg de celíac militant. Per a Emili el gluten encara és un ens abstracte, i no acaba de tindre clar què és. Només sap que no en pot menjar, i pregunta constantment què conté gluten i què no.

Quan una cosa no li agrada mig m’afirma que té gluten, i en general -solen ser fruites i verdures- la meua resposta és negativa. També hi ha ocasions en què hi ha coses que no tenen gluten, i se n’alegra d’allò més: sobretot la xocolata que guardem per casa.

Quan hi ha coses que voldria que no menjara podria ser temptador dir-li a un xiquet celíac de dos anys i mig que allò té gluten; però em pareixeria un abús de poder inadmisible i una esquerda en la confiança mare-fill (en aquest cas). Prou restriccions patixen ja les persones d’aquesta condició. Preferisc aguantar una rebequeria.

Parèntesis

No diria que la maternitat és un sacrifici, que a ningú l’obliguen a tindre fills, i a aquestes altures un sol tindre suficient informació sobre què representa tot plegat. En tot cas, és cert que la maternitat comporta certs sacrificis: un marge de llibertat individual, de llibertat per parella, de vida interior, i fins i tot diria que d’espiritualitat. Per això va bé de tant en tant -cada parell d’anys?-, intentar rascar alguna excusa per a recuperar el “self“, l’essència d’u mateix. 

I són necessaris aquests parèntesis per a continuar avant amb enteresa, alegria, energia; parèntesi com la festa del Correllengua i la mitja hora de concert acústic d’Obrint Pas a què vaig assistir -abans de decidir que els meus fills ja en tenien prou d’estar dormint al ras tapats amb mantes polars, dins de carros i fora dels seus llits (o del meu, pel que és el cas). O parèntesi com aquest xicotet interval de dos hores de son que m’he furtat -després d’estar planxant fins les dotze de la nit-, recuperant velles cançons de l’època aquella en què la creació del “self“, l’essència de mi mateixa, la vivència de la vida interior, era l’única feina que tenia. Gràcies a Déu per aquests parèntesis; però sobretot gràcies perquè la maternitat em dóna sentit a l’espiritualitat, a la vida interior i a mi mateixa. 

Gluten fora

Després d’un estiu de calvari, d’anar de pediatra en pediatra i tire perquè em toca, amb panxa i nadó, vomiteres, analítiques i maldecaps, per fi sabem què li passa a Emili: el meu fill és celíac. Ho sabem des de fa pocs dies, i en aquest temps son pare i jo ens hem tret l’equivalent a un màster en raons, causes, conseqüències, cures, biòpsies i llocs on comprar sense gluten en aquest món fet gastronòmicament de blat. 

Vos diria que em vaig emportar un bon ensurt quan em van dir -per telèfon- que l’analítica indicava altes probabilitats de celiaquia. Però si he de ser sincera, no ha estat un ensurt: m’ha estat caient el món damunt tots els dies des d’aleshores. Tanmateix, conscient que una mare de família no es pot permetre el luxe de tindre el món damunt d’ella més enllà d’ una setmana, he combatut els símptomes amb xocolata, esport, i música d’aquella que no confessaria mai que escolte ni sota tortura. I mentrestant hem anat tirant de Thermomix per aprendre a fer pa i dolços el més agradosos possible per a Emili. 
La celiaquia del meu fillet a la pràctica té diverses conseqüències curioses. La primera, que haurà de tindre coneixements nutricionals a edats bastant tendres, i haurà d’aprendre a cuinar pels volts de l’adolescència. Altres conseqüències pràctiques de la celiaquia és el canvi d’hàbits a l’hora d’anar a comprar menjar i, sobretot, molta cura a l’hora de viatjar -i entrada l’adolescència d’Emili, eixir amb els amics a sopar fora, per exemple-. Tot i que, en aquest sentit, el meu home ja s’ha informat que McDonalds ja ofereix hamburgueses amb pa sense gluten. Des que sé això s’han esvaït les reticències que tenia a anar a aquest restaurant. Pel que he llegit, estan d’allò més ben aconseguides. Al·leluia!

El temps en una caixeta

Amb Ferran em passa una cosa que no em passava amb Emili: a voltes me’l quede mirant i m’entra desassossec de pensar que tot va tant de pressa, que la meua boleta dolça deixarà de ser tan boleta d’ací a poques setmanes, que poc a poc s’anirà convertint en un ésser independent, en una personeta. Amb el meu fill major em succeeix ara alguna cosa semblant: se m’escapa la seua infantesa, i a voltes tinc por de trobar-me un adolescent al menjador movent els peus damunt la taula al ritme de la música de l’Ipod.

En aquests moments de desassossec (existencial?) voldria ficar alguna vesprada dins d’una caixeta, per tornar-hi en els moments de nostàlgia… un sentiment que contradiu el desig d’una mare de voler vore com els seus fills evolucionen, i cada dia van aprenent més coses. 
Tindre un nadó és complicat -sobretot en la manera en què he decidit criar-los, respectant la seua dependència física i emocional de la mare-; cada victòria d’independència en la seua infantesa és un xicotet marge que guanye de descans per a mi. I tanmateix, porte dies buscant eixa caixeta per a ficar-hi alguna vesprada -alguna tan plàcida com la de hui-.  

Dos en comptes d’un

Ferran fa un mes, hui, i és, si fa no fa, molt semblant a la boleta dolça enroscada que va veure la llum: continua dormint infinitament, i continue tenint les mateixes ganes d’adormir-me jo mateixa només de mirar-lo. És a dir: resulta igualment fàcil conviure i adaptar-se a tindre a casa una personeta aixina. Hi ha moments crítics? Evidentment (i especialment en horari nocturn). Com els ha hagut en la meua carrera (les meues carreres) professional(s), com els ha hagut en les meues relacions familiars, com els hi ha en el meu dia a dia. 

Però si d’una cosa m’admire cada volta més, a mesura que vaig tenint una (certa) edat és que la naturalesa és sàvia. Resulta més sobtat i traumàtic encarregar-se de tretze alumnes de dotze anys sis hores a la setmana que no dels teus propis fills, encara que en tingues dos; perquè els fills són una complicació progressiva, a la qual et dóna temps a adaptar-te. Un nounat és feina? Sí, però de moment, és una feina radicalment distinta a la feina que dóna un infant de dos anys. I tinc la convicció que quan Ferran siga més major, la complexitat de tindre dos personetes emocionalment dependents de sa mare es compensarà en el plaer de jugar i aprendre d’un germà major tan extraordinari com ho és Emili, i d’un germà menut fabulós que tinc la seguretat que esdevindrà Ferran. 

Experiments casolans

Els inicis de la investigació de l’adquisició de llengües són els diaris de l’aprenentatge natural del la llengua d’un xiquet xicotet (si no recorde malament, més d’un fill d’investigador va servir per a aquesta finalitat).
Naturalment, ni sóc lingüista ni estic duent a terme cap investigació amb una base sòlida i fonamentada, però des d’abans de concebre a Emili he tingut idees semiconsistents sobre com volia que fóra l’aprenentatge lingüístic -o plurilingüístic- dels meus xiquets. I des de fa molts mesos estic portant a terme un experiment casolà.

A casa es mira la televisió sistemàticament en anglès. A l’hora de la veritat vol dir que probablement més del 70% del temps en què la televisió està en marxa té algun programa on la gent parla en anglés. Una de les coses que ens asseguràrem de tindre en anglès són els programes infantils d’Emili. I Emiliet des dels inicis de l’entrenament de la cultura televisiva -que això de vore la televisió requereix entrenament, encara que no ho parega-, ho ha vist tot en anglés. Els fruits de la constància? No n’estic segura. Jutgeu: 
Despús-ahir, mirant Pocoyo, el narrador pregunta:_ Where’s Elly? (on està Elly?). I Emili contesta content assenyalant:- Ahí, ahí!!
Anit, mirant Pocoyo, el ninotet passa una bona estona repetint:-Don’t touch! (No toqueu). Al cap d’un ratet, em veig a Emili assenyalant la pantalla, fent que no amb el ditet (com Pocoyo) i dient:- Don’t touch!-…. Eureka? No del tot. Al cap d’uns minuts, quan  ja havíem deixat de mirar la sèrie, tenia una taronja a les mans i li vaig dir:-Emili, don’t touch! Em va mirar com si li estiguera parlant en alemany. No crec que entenga què vol dir el que ahir repetia amb emoció davant la xicoteta pantalla.
Evidentment, una sèrie com Pocoyo està tan ben feta que no cal entendre l’idioma per a fer un seguiment del que està passant, ni costa preveure què passarà a continuació -especialment quan has vist cada capítol més de deu voltes-. Però la reacció d’Emili em fa pensar que potser aquest esforç sistemàtic d’immergir-lo d’alguna manera en una llengua estrangera no és de bades. Continuaré l’experiment casolà de manera sistemàtica i para-científica. Al capdavall, mirant la tele és com van aprendre castellà els xiquets del meu poble. 

Noctàmbula

De noctàmbula no n’hauria de fer un post: hauria de ser una categoria en aquest bloc, -l’afegiré, quan tinga una estona i menys mandra que ara-. La nocturnitat és una característica més de ser mare tal i com jo he triat ser-ho. M’ajuda a mitigar el noctambulisme un aparell que va entrar en aquesta casa fa un any i que per a tornar a renunciar-hi -com passa amb les coses bones- haurien d’anar molt mal dades: el Plus -o l’Iplus-. 
Tinc diverses categories de gravacions, dins de l’Iplus. Les pel·lícules d’una flor d’estiu, que es miren i s’esborren sense pena ni glòria. Els dibuixos animats, per a Emiliet -especialment el ratolí Mickey-. I els documentals. Les meues nits estan particularment ocupades de documentals sobre l’univers. Com si la nocturnitat em potenciara la curisotat per les estrelles -ho duré al genoma?-. Les nits d’insomni són un fill dormint entre pit i sofà -sí, encara mama-, i una pantalla plena d’estrelles. Son a banda, poca cosa més puc demanar. La felicitat són aquestes xicotetes coses. 

La vida simple

Hi ha -que en conec- que tenen l’habilitat de complicar-se la vida. Hi ha qui, sense tindre aquesta habilitat, fan mans i mànigues per a enrevessar-ho tot. I hi ha qui, com jo, d’alguna manera o d’una altra, venint d’aquests dos móns (del de tindre l’habilitat i del de fer mans i mànigues) va aprendre un dia la virtut de la vida simple. La vida simple, les coses fàcils, les opcions senzilles. Perquè segur que, algun dia, la troca s’embolicarà sola. Com ara.
I diuen que tindre’n un no és tindre’n cap. Que un no el notes, que no fa gatzara. Però de no tindre’n cap a tindre’n un hi ha un món de diferència. 
Emili creix dia a dia, sense parar i sense demanar permís. La rutina diària es trenca setmana a setmana per alguna alegria, alguna novetat; que si fa un mes va fer palmetes, i que si hui ja diu adéu. I per a una lingüista aficionada com jo, l’observació en primera persona de com un ésser humà adquireix un llenguatge partint de cap llenguatge previ és una altra aventura apassionant. Primer aprenen, entenen paraules. Després, algun dia, ell mateix les vocalitzarà.

Caos

El caos no és treballar. El caos no és el xiquet. El caos són treballar, els cursos per a fer punts, el grup de treball i fer de mare enmig d’aquest guirigall sense remordiments de consciència. D’altra banda, comence a pensar que ja m’està bé, el caos; que, d’una manera o altra, en totes les etapes de la vida sempre n’he tingut, i que el caos és com els gasos, que s’expandeixen d’acord amb l’espai que hom té. Vist així, m’ha anat bé tornar a treballar. M’allibere del caos vital i entre en el caos clàssic de personetes de set anys que comencen a restar portant. 

Nana

Des que el tenia en la panxa li cantava a Emili “cinc pometes té el pomer”. En nàixer vaig continuar utilitzant la nana per a tranquil·litzar-lo. Amb el temps me n’he adonat que tant se val la cançó que cante; ell en té prou amb sentir la meua veu. És per això que després de sentir-la en una de les meues sessions de Pilates, vaig redescobrir “Dream a little dream of me”. No fa massa, mentre li la cantava al menjador, son pare va traure’n la versió al piano. I aixina que es va adormir la criatura, amb una nana a piano i veu. La versió que em va enamorar va ser esta cantada per la Laura Fygi. He fet un xicotet muntatge amb el meu menut dormint per a qui vulga sentir la cançó.

Vetllant

Són les dos i escaig del matí i ací estem, Pitusset i jo al menjador, revoltant-se en l’hamaca i teclejant l’ordinador respectivament mentre l’iPlus ens mostra un reportatge sobre les llunes gravat fa poc per a nits exactament com aquesta; a vore si amb tanta lluna, amb un poc de sort m’entra son a mi, i Pitusset es posa de bona lluna. 

I torna a remoure’s. Em pregunten a voltes què somnien els xiquets. Imagine que el mateix que nosaltres: una mescla surrealista d’experiències diürnes. Amb la diferència que nosaltres generalment sabem que estem somniant, mentre que Emiliet no sembla que s’adone de la diferència. Es pren els somnis molt a pit. L’he arreplegat del bressol fa uns minuts, quan començava a cridar. Amb el meu contacte s’ha calmat immediatament. Ho fa sovint, això. Crida amb els ulls tancats, plora, es gira. Fa una carassa, es remou, s’arrapa la cara (o la còrnia de l’ull, com ens va passar la setmana passada, que ens va costar un viatge a urgències). A la llum de l’una lluna -la de Júpiter- ara es queda quiet, i mou les manetes d’aquella manera que ho fa quan vol agafar alguna cosa. Deu notar la meua presència, perquè des que l’he agafat, ja no ha tornat a cridar. Quines coses tenen, els bebés. 

Recuperant el passat

La generació de mares anterior a nosaltres és la de la revolució feminista: la que començà a estudiar, es tragué el carnet de conduir, regulà la seua fertilitat, cremà sostenidors en aquelarres socials davant dels grisos. Les dones d’ara hem heredat totes les coses bones d’aquesta revolució que ens precedí, i ens ha permès configurar-nos com a persones amb més o menys independència de la pressió que els segles han exercit contra el nostre gènere. Però pel camí també es van perdre algunes coses. Entre elles, com estic podent comprovar, el pit. 

 

Vaig decidir donar el pit per moltes raons: perquè sabia que era el millor per al meu bebè, perquè sóc una hippie militant, per raons econòmiques, perquè a la llarga resulta el sistema més pràctic i còmode, i perquè en aquells moments no sabia que em faria mal. I durant els dos primers mesos de vida d’Emili he pogut comprovar dia a dia, carícia a carícia, com aquesta ha estat la millor decisió: tinc un bebé feliç, hidratat i redonet, amb una d’aquelles cares beatífiques de bona persona i de no patir fam. I la satisfacció de sentir que sóc jo -i només jo- qui li ha procurat aliment.

Curiosament, no hi ha setmana que, en eixir a passejar, alguna de les mares de la meua generació anterior no em pregunte allò de -M’han dit que li dónes només pit? -Si. -I no li dónes cap ajuda, cap biberó? -No, és un xiquet 100% made in mamella.

La dependència que mostra la generació anterior respecte al biberó em crida poderosíssimament l’atenció. I em fa sentir com si en l’intent d’alliberar-nos de les cadenes, la revolució feminista del biberó haguera intentat separar-nos també de les nostres virtuts, dels nostres xicotets miracles.