Històries del Bronx I
El barri de Corea -a Gandia- es diu oficialment així perquè en els seus inicis el dividia per la meitat la via del tren, a mode de paral·lel 38. És l’eixample obrer de la ciutat ducal, on fins fa 4 dies els xiquets es criaven al carrer. Ara, els xiquets es crien a l’escola, a la meua escola; i més que criar-se, l’escola és el lloc on s’ajunten. Com diu el refrany castellà “Dios los cría y ellos se ajuntan”. L’escola -que és on vaig a fer pràctiques- està flanquejada a una banda per un quarter de la Guàrdia Civil, un bloc de pisos marró i trist que cauria a trossos si no fóra que els fantasmes del franquisme hi actuen de contrafort. A l’altra banda, fent de barrera natural, hi ha un dels jardins més grans de la ciutat. I més enllà, lluny del radi d’influència, hi ha uns adosats d’aquells que no saps si els preus estan posats en euros o en pessetes.
El centre, el CEIP Botànic Cavanilles, teòricament és per a tothom que hi viu als voltants. En la pràctica, els xiquets dels adosats pugen tots els matins al 4 x 4 de sons pares i es dirigeixen a les escoles privades o concertades més cares de la ciutat, mentre que el meu Botànic Cavanilles s’omple poc a poc dels fills del veritable proletariat contemporani, aquell que no es pot permetre pagar tots els llibres de text el mateix mes perquè es queden sense menjar. Però això no ho saps fins que no entres al centre. I aquestes situacions no saps ben bé com solucionar-les.
L’altre dia li reclamava a dos xiquets que tragueren el llibre de plàstica -sí, sí, ara hi ha llibre de text fins i tot per a plàstica, perquè hi tenen fitxes que han de fer, dibuixar, enganxar, retallar…-.
– No tengo, profa. Mi mamá no tiene dinero para libros.
I a això, què respons? Quina teoria educativa hi apliques?
intervingué la directora del centre i ens ho explicà. És trist, molt trist…
Jo vaig viure amb la meua tia a un d’aquells adosats una temporada, i et puc asegurar que no tots els xiquets d’allà anaven a escoles cares. Jo per exemple.