La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Instint bàsic

Oblidem-nos de la Sharon Stone fumant i mostrant el parrús mentre creua les cames. Si voleu instints bàsics, tingau un fill. Llavors apareixen a la superfície els instints que tenim tatuats a les molècules de l’ADN, comencen a supurar-nos, i entren de sobte com un huracà: la tendresa, l’amor incondicional, incondicionat, la responsabilitat, el terror.

Amb la llum de la matinada s’obri un nou dia d’emocions amb Emili: cada dia descobrim alguna cosa, fa alguna cosa -o el sol fet de no fer res és també un esdeveniment a casa, que aprofite per a netejar pijames diminuts, estendre tovalloles xicotiues, guardar peüquets-. Però amb l’arribada de la foscor m’entren totes les pors -i no em pregunteu perquè, les possibilitats que li passe alguna cosa de dia són més elevades, donat que tenim més hores de sol-. Consolidada la nit, em sent com un animalet indefens al seu cau: a mercè dels atzars, no tinc prou mans per emparar-me en tots els ens supranaturals que se m’ocorren. I tanmateix, la por no desapareix. De moment, ser mare consisteix per a mi en això: en patir d’amagat per allò que poguera succeir al meu fill, i que no té perquè ocórrer. És això i la màgica capacitat d’alimentar-lo sense necessitat d’accedir a la nevera. 

Emili

Finalment va vindre com els gols esperats: en temps de pròrroga, just abans de la tanda de penalties -i que conste que no va en segones, que des que ha nascut no he mirat la tele; sé que dec ser l’única persona al món que ara mateix no podria afirmar amb seguretat qui ha guanyat el Mundial-. 

Emili arribà tard (a poques hores que m’induïren el part si ell no movia), però sa, amb els ulls oberts de bat a bat, molta fam i les idees clares. 
Del part en recorde poca cosa: sé que va ser relativament curt -huit hores-, senzill, i que la recuperació està sent de llibre de text -cosa que no vol dir que siga fàcil, sinó que, almenys, no s’està complicant-. Del part també en sé que va ser dolorós, però la naturalesa, que ja he comentat alguna volta que és molt puta, té algun mecanisme pel qual no puc recordar el dolor que vaig patir. I no ho dic des d’un punt de vista maternal, que em mire el fill i se m’obliden tots els mals. No. Intente fer l’exercici biològic de recordar el dolor, i no puc. Supose que si aquesta mateixa naturalesa a qui m’he referit no tinguera mecanismes aixina, el carnet de família nombrosa seria un concepte abstracte. El que sí recorde, i també perdone -ja de bestreta-, són -i seran- totes les nits i els dies que encara em queden sense dormir.