La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Madrid per a lactants

Hem estat de vacances amb el nostre fillet nou de trinca per Madrid: no per res, sinó perquè amb aquestes calors a l’únic lloc on se’n ocorregué que estaríem a gustet era de museu en museu. I els meus Emilis i jo ens hem patejat la capital espanyola de Prado a Thyssen i de Thyssen a Reina Sofia, “y tiro porque me toca”. Sabia que als museus em trobaria quadres -uns més estranys que altres-. Però no sabia -i vaig descobrir amb grata sorpresa- que entre quadre i quadre podia fer visites a una sala de lactància. Per això em va sorprendre tant quan, en tornar, algú em va contar aquesta notícia. 

Per a qui li faça mandra clicar l’enllaç, explica que el museu expulsà una mare que alletava el seu fill en una sala, i l’enrenou social posterior. No sé si el vigilant que la va expulsar ha sentit mai el crit d’un nadó famolenc. Puc assegurar que es tracta d’un so desagradable, insuportable, que esquinça l’ànima, i que només pot aplacar una mamella. I les mamelles d’una mare que alleta al seu fill en general són desproporcionades, estriades, deformades i penjolloses. L’antítesi de la provocació, em podeu creure. 

Durant aquests dies fora de casa he donat de mamar una mitjana de deu voltes al dia: i no sempre és el millor moment. Però el que va davant, va davant. A les sales de lactància, als passadissos del Reina Sofia, enfront del Palacio de Oriente, al parc del Retiro, al museu subterrani de la Biblioteca Nacional i fins i tot a un Fresc Co; urgències saciades discretament. I he de dir que no he tingut cap problema enlloc. En tot cas, la solució que han donat al museu -la de la sala de lactància- em sembla meravellosa. No tinc manies, però sempre s’està més tranquil·la en algun lloc tranquil i apartat. Algun dia mesuraran el nivell de desenvolupament dels països per la quantitat de sales de lactància als seus llocs públics.