La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Philly: la meca americana


En la foscor de la meua ignorància coneixia Philadelphia pel formatge d’untar i per la pel·lícula. Però Philadelphia –Philly, per a la gent d’ací- en realitat és el cor de l’Epopeia Nacional: és l’escenari de la Chanson de Roland nordamericana, el naixement de Ròmul i Rem, on reposa la Kaaba. Una “la milla quadrada històrica” al cor de la ciutat explica el naixement d’una nació tan jove que conserva el mobiliari que utilitzaren els seus pares fundadors. Això no ho poden dir molts països.

Tanmateix (o possiblement per això) es cometé l’error, en molts casos, de tombar edificis com la casa on va viure el primer president, o la primera biblioteca nacional. Dos-cents anys és poc de temps, però els canvis urbanístics en el cor de Philadelphia han estat trepidants. Adquirida, amb el temps, certa perspectiva sobre la necessitat de la memòria històrica, han anat transformant el cor de Philly; el resultat final és una certa reconstrucció d’edificis històrics –que no arriba a l’extrem de Varsòlvia, on tot el casc antic està reconstruït des dels fonaments per raons distintes- convertits en museus de pelegrinatge del nacionalisme americà.

De tots ells els que més em van agradar fóren el Hall de la independència –l’edifici on es va signar la delcaració de la independència, que roman pràcticament intacte- i el National Constitution Center, un museu dedicat a la constitució (…) amb un audiovisual que, d’haver estat americana, m’hauria fet caure la llagrimeta; a banda, un seguit d’exposicions en el museu que em van recordar molt clarment quins són els principis de la constitució –que ja me la feren aprendre als 16 anys-.

Eixint cap a fora, a la botiga del souvenirs, no vaig poder evitar comprar-me un parell de samarretes, la més espectacular de les quals resa: One nation, one constitution, one destiny. Amb les coses tan clares no sé quina cara se’m deu posar quan aquesta gent em pregunta allò de: So, where are you from?

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

El camí de la llibertat

Quan hom veu l’amabilitat que brolla del 95% de la població americana amb què s’ha topat li costa de creure que els Estats Units siga un país abonat a les guerres. La sorpresa, més enllà de l’amabilitat quotidiana, es fa extensiva quan veu l’orgull de la intensivíssima vida democràtica d’aquestes terres.

A més de l’accent i de les universitats, el que més m’ha cridat l’atenció de Boston és un camí -marcat en terra per rajoles roges- anomenat “El recorregut de la llibertat”-. Aquest camí, que hem caminat amb Emili com dos Dorothies buscant el Mag d’Oz, porta a través dels diversos edificis més emblemàtics, d’on es pot traure suc històric -i turístic-, sota l’excusa de la llibertat. D’aquesta manera, ens han englobat tant les lluites dels primers colonitzadors per obtindre la llibertat respecte Anglaterra, la idea de la constitució, la formació de l’estat de Massachusetts o l’alliberament dels esclaus afroamericans.

Una de les visites més curioses ha estat el del parlament de l’estat, un jove palau ple de marbre que hospeda les dues cambres legislatives. Tot escoltant al jove Skywalker que ens portava de memòria per tots els edificis, se’ns apropa un home i es queda escoltant l’explicació. Acabat el parlament, s’introdueix en la conversa amb el guia, i ens pregunta amablement per les nostres procedències, com qui es troba al menjador de casa. Era el senador Thomas P. Kennedy -no, no era família dels Kennedy, pel que es veu, és un cognom comú-, probablement anant a treballar. I és que l’edifici està obert a les visites fins i tot quan hi ha sessió parlamentària. Igual com a casa.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Tu de Boston i jo de Forna

Per fi arribem a una ciutat més típicament americana: edificis horitzontals, moquetes, bèisbol, centres comercials a mansalva, i Freedom Trail. El manual de Boston for dummies -Boston per a tanoques- ja ens ho advertí: les complicacions de la ciutat no són els mapes, els edificis, la circulació o el café. Són el dialecte i els semàfors.

És la primera volta des de fa anys -molts anys- que em trobe amb certes complicacions dialectals americanes. Els bostonians parlen molt de pressa. Molt. El tractament de la erra és singular, característic. Però el més característic de tot -i els altres americans en fan mofa- és l’harmonització vocàl·lica. És una harmonització que em recorda fortament a la que es fa al meu poble, o a Pego, o a les Valls -d’ahi el títol, del poble de Forna-.
Els semàfors són l’altre dels nostres problemes. Hom ha d’estar molt atent a que el semàfor es pose en verd, i aleshores esprintar com si s’acabara el món. Els semàfors duren poc més de set segons. Al cap de pocs minuts d’estar a la ciutat hom s’adona que ni els autòctons respecten les normes de circulació. Ni tan sols aquells que porten xiquets. La carretera es regeix per la llei de la selva al crit de “tonto l’últim”.
En el pròxim episodi de Boston, parlaré de com dos valencians van acabar parlant amb el senador Kennedy en el Parlament de Massachussets.
Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Déjà vu

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

D’algunes ciutats europees que he visitat en
coneixia necessàriament referències: la Torre
Eiffel, els Champs Eliseés, Versailles i el Pompidou a Paris;
el Big Ben, Buckinham Palace, el British o la Tate a Londres; l’Hérmitage a Petersburg, La Tetriakov i el Volshoi a
Moscú.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Però Nova York, una capital annexa a Europa en un
altre continent, a més de referents culturals també arribem amb referents
cinematogràfics. Quan encara o ha aterrat l’avió ja podem descobrir des de
l’aire una sèrie d’edificis que ens hem cansat de vore a través de la gran
pantalla. Però no només són els grans edificis –o la seua absència, en dos casos-
el que ens crida l’atenció. No són només les extraordinàries col·leccions del
Moma, la exorbitant col·lecció del Museu d’història natural –que conté el
meteorit més gran exposat al públic del món-, el museu Guggenheim. Són els
altres llocs, els llocs anònims. Són els carrers retratats per Woody, les
avingudes catastròfiques de les pel·lícules absurdes dels diumenges per la
vesprada; els carrers de Spiderman, el metro de Ghost, els cotxes de Taxi
Driver.

Potser és per això que és tan fàcil acostumar-s’hi,
a NY. Passat el primer ensurt, el de “ostres, estic xafant una vorra d’un
carrer de Nova York”, adaptar-se a la fesonomia urbana és tan inevitable com
natural; i la simpatia que brolla dels habitants de la ciutat fan que el
tràngol no siga arribar, sino anar-se’n.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Números

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Pel que es veu, una de les coses –quotidianes- de
les quals en presumeixen els manhattians és el caos. “Aquesta és una ciutat de
bojos! Cadascú va al seu ritme, hi ha gent de tot i per a tot, i tot plegat és
un caos”. Podria estar d’acord en les primeres afirmacions. Però no en
l’última.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Orientar-se per ací és senzillíssim. Tret del “casc antic” –també conegut
com la part financera, on els carrers tenen nom-, l’eixample de la poma es va
fer amb números. Ja me’ls imagine. “I ara que hem gastat tots els noms, què
fem, ens esperem a tindre més història, per a posar-li noms als carrers’” “No
home, no. Posem-hi números, i avall que fa baixada”. Aixina, no es precís
conèixer les parts de la corona Catalano-aragonesa, ni l’ordre d’importància
dels grans personatges masculins. Els números són internacionals i
pronunciables. I després de l’u ve el dos. I punt.

Aquest, afegit al fet que Manhattan està rodejada per quatre cossos d’aigua
–i una servidora, que és mediterrània per necessitat, sempre se serveix de les
grans masses d’aigua per a orientar-se-, fan que abans d’arribar ja es puga
saber com arribar als llocs.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Ben arribats

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Tant me fa el que diguen els antisistema. Els
Estats Units continuen al capdamunt del meu rànquing de països acollidors del
món. Encara no porte ni 24 hores a la ciutat i ja tinc la sensació de formar
part de la ciutat. Aquesta és la primera parada per una ruta que ens portarà
també a Boston, Philadelphia i Washington. En tot cas, tinc la sensació d’estar
en la més europea de les ciutats americanes: un apèndix d’Europa un tant
extremat, hiperbòlic, monstruós.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

La mesura de Nova York, com en totes les coses,
comença pel café. El que per a  nosaltres
és una beguda poc més llarga que un “xupito”, ací medeix tres pams. Em costa
agafar deu sobrets de sucre –furtivament, els sis últims- per endolcir-lo com
cal. Si la proporció del café és aquesta, ni m’imagine les proporcions d’altres
coses.

Si bé és cert que una de les primeres coses que
crida l’atenció ésl’amabilitat, una volta passada l’aduana el turista pot patir
una sobredosi de sentits. I el que més crida l’atenció és la vista. NY No
presumeix d’edificis alts per caprici. La competició d’altura continua vigent
hui en dia, malgrat els perills que això comporta. I quan hom es resigna a
deixar de buscar el final dels gratacels i abaixa la vista el cor del
capitalisme transforma la ciutat en un missatge massiu: benvinguts. Passeu i
gasteu. Ho tenen ben muntat, ací.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari