La vida versió Champions League

A casa vam fer un experiment lingüístic amb els nostres fills del quan el parle ací i ací, i l’hem continuat com a forma de vida. De manera que a la nostra llar es parlen tres idiomes, per als següents usos (estan ordenats de més a menys ús d’una llengua a casa, sent el número u la llengua que més usem, i la 3 la menys usada):

1. El valencià de normal, de forma militant, fins i tot amb parlants castellanoparlants que vinguen a casa de visita i entenguen en valencià. També és la llengua vehicular de l’escola d’Almoines, l’escola dels meus fills.
2. L’anglès a la televisió, o quan volem (infructuosament, pel que fa al major) que els nostres fills no entenguen d’allò que parlem (sempre ens queda el sistema delletrejar paraules en anglès per a paraules clau, però no ho podem estar fent tota l’estola).
3. El castellà quan venen visitants que no entenen el valencià, o quan el meu home parla de broma (no em pregunteu perquè). De manera que quan em diu “te quiero mucho” me’l mire de reüll i malament. “O m’ho dius en valencià o no et crec”.

El resultat de l’equació és el que vull comentar a continuació, perquè és curiós i desencoratjador alhora:

1- Emili: parla valencià, castellà i anglès fluïdament, des que tenia 3 anys. El fet que parle anglès va despertar molta curiositat entre els mestres i els alumnes, i se sent tan cohibit actualment que diu que no li agrada, i es nega a parlar-lo amb mi a casa. El cas és que no sé si el va aprendre per això de vore la tele en anglès, o per les seues particularitats personals. Sospite que per la segona raó. Pel que fa al valencià, és un parlant militant -com sa mare-, i el parla fins i tot amb gent que parla de normal castellà. Tanmateix, moltes voltes quan juga amb el germà, ho fa en castellà.

2- Ferran: parla valencià i castellà, i no parla més anglès ni millor que qualsevol altre xiquet de la seua classe. No és un parlant militant, i parla en castellà fins i tot amb xiquets que són valencianoparlants de la seua classe. Sospite que això és deu a que tenen una classe amb una taxa de xiquets castellanoparlants (la majoria d’ells, de pares valencians) molt elevada. A casa sol jugar en castellà, tot i que de vegades fa parlar als ninots en anglès, bé inventant-se paraules (amb un accent fabulós, he de dir!), bé comptant fins al deu, o diguent paraules que coneix. De vegades em parla en castellà a mi.

Del punt de partida i de com estan resultant, ara per ara, els usos i costums lingüístics dels meus fills, estic traient les següents conclusions:

1- Encara que el menut parla més en castellà, la qualitat de l’idioma de tots dos és idèntica: fan els mateixos errors i els mateixos encerts a l’hora de parlar-lo. Ferran, no pel fet de parlar-lo més, el parla millor (sí, fan errors. Estan en infantil, als que se’ls han posat els pèls de punta: relaxeu-vos, per favor)

2- La pressió social del castellà és aclaparadora: per a tindre l’exposició reduïda a casa que tenen respecte a aquesta llengua, la seua proporció d’ús és brutal, per qüestions socials.

3- L’exposició a l’anglès, tot i ser diària, no és suficient per a ensenyar a la majoria dels xiquets a expressar-se en anglès: perquè no té reflex social. El cas d’Emili és una excepció per les seues particularitats personals.

4- Necessitem una televisió en valencià amb contingut infantil, però ja.

5- El fet de tindre fills mascles no m’ha servit per a res en la perpetuació del valencià, perquè la llengua, vist el panorama social de l’entorn dels amics dels meus fills, es transmet per via materna, per més parlants militants que siguen. El valencià, doncs, a més d’estar escandalosament en perill -tenint en compte que visc al rovell de l’ou de la zona valencianoparlant, les Comarques Centrals- queda, a més, a mans de les mares. El poder de la llengua el tenim les dones. 

Vos imagineu un xiquet de família castellanoparlant usant el valencià en les mateixes proporcions amb què els meus fills parlen castellà? A que no?

Jo, que em vaig criar amb una mare apocalíptica que veia en la televisió la reencarnació de satanàs (no en la ràdio, però), em vaig passar al bàndol integrat en el procés de llicenciar-me en comunicació audiovisual.

Ara que visc el meu dia a dia en la tasca d’educar -tant els meus com els altres-, veig en els entorns progressistes de gestió infantil (pares, mestres i simpatitzants) una onada de sobreprotecció respecte a les noves tecnologies; que els fills miren la tele està mal vist. L’ús de l’ordinador i la tableta, tampoc agrada; l’aspiració progressista és a criar els fills en la natura, en un entorn motivador.
A ma casa, i més a segons quines hores (després de la dutxa, mentre faig el sopar), els meus fills miren la televisió; i jo els deixe fer-ho d’allò més tranquil·la. Fins i tot tenim un horari setmanal per tal que cadascun dels fills trie el que vol vore el dia que li pertoca; establint barreres horàries i lingüístiques.

A més a més, els caps de setmana (que inclou divendres per la vesprada), els meus fills poden jugar a videojocs: la WII o la Play. En el cas de la WII, jo mateixa solc competir contra ells -sense donar-los peixet, perquè m’encanta comprovar com van millorant algunes de les seues habilitats cerebrals-. En aquest cas també tenen una restricció horària més o menys flexible.

I pel fet de permetre una cosa i l’altra no em considere pitjor mare, ni que els meus fills estiguen cresquen en un ambient poc motivador. La tecnologia ens ha permès gaudir de les increïbles imatges del Hubble, que l’anglés siga una llengua més en esta casa, o tres quarts d’hora de tranquil·litat per a fer-me una cervesa mentre es cou el pa i prepare la truita, per l’amor de Déu, que també sóc persona.

Mares i pares del món: estem criant una generació de natius digitals. Porten el cromosoma de satanàs inscrit en el dit polze. Podem aplaçar el mal inevitable; però no per a sempre. Per això trobe que més que evitar els mals de les tecnologies, el millor és saber-les posar del costat  d’un mateix. D’aquesta manera ens resultarà més fàcil que cresquen amb l’exemple dels límits que nosaltres els hem posat; l’exemple de l’ús que nosaltres fem de les noves tecnologies; i que cresquen amb ulls omniscients, sent des de casa petits ciutadans del món, testimonis del desgel de l’Àrtic, dels pilars de la creació, o les aventures de Micky Mouse, que no deixa de ser cultura popular.

*Diu Umberto Eco a “Apocalíptics i integrats” que hi ha dos tipus de persones pel que fa a la comunicació de masses: aquelles que ho veuen, per les raons que siga, com un element negatiu -els apocalíptics-; i aquelles que pel contrari, consideren que pot resultar útil -els integrats-. L’obra d’Eco és de 1964; si Eco l’haguera escrit ara, probablement no s’hauria limitat a parlar dels mitjans de comunicació de masses com a ràdio, televisió i periòdic, (que quan ho penses, fa riure), sino que hi hauria afegit tota la caterva de tecnologies que tenim a l’abast del dit polze. Per això en aquest post em referisc als pares apocalíptics en termes actualitzats: l’apocalipsi de la comunicació de masses i la tecnologia en general, amb el vostre permís.

Amb el temps les fascinacions canvien. Almenys per a mi (que sóc canviant com la maleïda lluna, no en va sóc dona, o precisament per això). No recorde què em fascinava de menuda; a l’adolescència va ser la literatura, i a l’edat mitjana, i a l’alta edat mitjana. I ara que l’edat cada vegada és menys mitjana i més alta, la literatura ja no em fascina tant; no sé si perquè he deixat de ser impressionable, o perquè la meua fascinació se l’emporten, per mèrits propis i a dosis xxl, els meus dos fills. O perquè em va apassionar tant, i vaig rellegir tan obsessivament, que em costa trobar alguna cosa nova.

A la meua edat la literatura és com el sexe: que sí, que està bé, que és un exercici sa per fer regularment, però hui tinc son, demà mal de cap, i de vegades els fills no em deixen. Que no és com quan era jove, que tenia tot el temps del món, i tot el món on triar. Que la literatura s’ha de fer amb nocturnitat, a contra-corrent, a pesar de la família; i que ja et fa mandra anar buscant allò desconegut, preferixes quedar-te amb el que tens a casa, que ja saps que és el millor. I recorres altra vegada a Pedrolo, Belli, Mrozek, Tolstoi, històrics que podries rellegir amb els ulls clucs.

Tanmateix la vida sorprèn, i de tant en tant, entre ocurrència i ocurrència des teus fills, la nova fascinació que mai no caduca (i es reforça i es realimenta com l’amor absolut), et cau a les mans alguna obra que et torna a marcar. M’ha passat amb dues autores a qui estime virtualment: Marta Rojals (com mola que es diga Marta), i Maria Folch. Estes autores marquen el meu renaixement de literatura per a adults, la reconciliació amb la fascinació literària.