La vida versió Champions League

Entrar en el tercer trimestre és tot un exercici de resignació. Des de gener fins a principis d’abril estar embarassada era una font d’energia renovables com feia mesos que no tenia. Matinava els caps de setmana per voluntat pròpia, sense coaccions laborals. He viatjat i treballat a gust, amb les úniques limitacions de qui porta un ésser a l’interior.

Al segon trimestre, la panxa és un símbol, més que una molèstia. Comença amb una tímida redonor, que suggereix alguna cosa més que un parell de cerveses. A mesura que avancen les setmanes als coneguts que et trobes pel carrer els costa menys donar-te l’enhorabona amb un cert convenciment.
Juntament amb l’augment d’aquest símbol, poc a poc l’interior dóna senyals de vida: de primer amb certa timidesa. Després cada vegada amb més vehemència, fins que li acabes parlant, donant els bons dies i les bones nits, i demanant-li per favor que, en cas de donar-te una patada, no trie com a objectiu el coll de l’úter, que sol ser dolorós.
El confort, l’energia i la comoditat, però, s’esvaeixen en entrar al tercer trimestre. Però eixe serà un altre post.

Quan arriba Sant Josep desitjaria amagar-me del bon temps reculant cap a l’hivern i amagant-m’hi sota dos pams de neu. I m’esperaria allà, com una ossa prenyada, fins que la llosa de l’estiu m’assegurara que l’esclat de les flors ha donat el seu fruit. I si no puc fer totes eixes coses, preferiria portar la pluja a aquests dies fantàstics que ens han eixit de pasqua. I que ploguera molt. I fort. I tots els dies, fins al mes de juny.  

No és que estiga cultivant la ciència del mal rotllo, ni em trobe especialment malencònica. No tinc cap atac de romanticisme, tampoc -malgrat la sobredosi de Chopin que inunda aquests dies l’espai sonor de la meua vida en parella-. És l’al·lèrgia al pol·len, que m’inunda els pulmons com milions de puntets d’ela geminades i m’ofega. L’única manera d’evitar atacs de bronquitis, tos i asma és envoltant-me d’una bombolla d’aire pur, i el purificador d’aire ha pres per a mi dimensions de bombona d’oxigen aeronàutic.
Enguany l’escenari de l’al·lèrgia resulta particularment dramàtic, perquè s’ha duplicat la quantitat de pol·len en l’aire respecte a anys anteriors, i perquè precisament enguany no puc prendre pràcticament cap medecina. Evidentment, les poques coses que m’ha donat el metge les aspire metòdicament, però amb la sensació que funcionen com pistoletes d’aigua en la guerra d’Afganistan. Entretant, amb la persiana baixada per què no em vegen els veïns, improvise alguna dansa de la pluja amb tot i panxa. I decidisc, en vista del poc èxit, a vore si un hipotètic post de la pluja fes més efecte. Tinc poca fe, però. Paciència, tanmateix, molta.