Voleu un sistema trilingüe? És simplista el que diré, però ve a resumir la filosofia que estic seguint a casa. No vos gasteu diners en escoles privades, ni en DVD’s en anglès, ni mirant sèries bilingües. Basta amb posar la televisió en versió original (que el 95% de les ocasions és en anglès). La dimensió social del castellà és tan gran que se l’ensenyaran a soles.
Alguna proposta més?
Vaig entrar a internet per primera volta l’any 1995. Si fem els comptes, d’això en fa ara setze anys. És a dir, probablement no tornaré a tindre mai alumnes que nasqueren abans de l’era internet. Tanmateix, ens entestem a anomenar-ho “Noves tecnologies”. No m’inquieta tant la nomenclatura -els noms, al capdavall, només són una convenció-, com el fet que en massa àmbits de l’educació els tractem encara com a “nova tecnologia”.
Llegia l’altre dia, mentre esperava a l’aula d’informàtica que s’acabaren de gravar uns CDs, un llibre titulat Ordinadors a les aules. Les propostes del llibre semblaven interessantíssimes, i adients per a educar uns xiquets que creixeran en un segle XXI que deixa massa enrere les tecnologies analògiques (el cel·lo, les cartolines, el guix). Tanmateix, el canvi -al contrari del que he llegit als diaris- no ha de vindre tant de les autoritats (portàtils per a cada alumne) sinó dels mestres. Per a què vull un portàtil per a cada alumne si els el faré tancar per a que òbriguen el llibre de text? Em capfica. Em capfica.
Les cantarelles populars infantils es basen sempre en les tres erres: rima, ritme i repetició. Busca’t quatre paraules que rimen, fica’ls una tonadeta -qualsevol- i encandena-les. I nyàs: ja tens una cantarella infantil. Això és el que em passe el dia fent amb Emili: cantarelles. Fins al punt que hi ha dies en què em trobe parlant amb mi mateixa amb rima consonant.
Mai no m’ha agradat Halloween. Amb una festa tan nostrada com Tots Sants –i la Castanyada, a Catalunya-, em costa fer-me a la idea d’haver de celebrar aquesta pantomima del terror perquè va inclosa en el meu salari. Però ser professora d’anglès té les seues pegues –poques, però en té. I aquesta és una d’elles. Estic condemnada a repartir caramels, somriures i caretes de personatges funestos durant els pròxims 35 finals d’octubre de la meua vida.
La globalització hi té molt a vore, en aquesta expansió –plaga, en diria jo- de la castanyada americana. Però també qüestions climàtiques; aquests dies en què les partides de pilota valenciana a l’hora del pati es traslladen al porxo perquè al trinquet hi fa una calor nuclear, no em puc imaginar a cap valent embafant-se acastanyes i boniatos torrats.
Halloween ha arribat amb força a Orba, degut possiblement a l’empelt anglés que corre encada carrer del poble. A una setmana per a la festa s’havien multiplicat com a bolets les publicitats anunciant festes de Halloween (pronunciat Kalouín pels autòctons, que la fonètica anglesa és molt sofrida). A classe, com no podia ser menys, també l’hem celebrat –d’una manera més íntima i menys espectacular: mirant una pel·lícula de terror-. Almenys m’he relaxat uns minuts observant com els pilotaris més valents de la classe s’estremien en les cadires tot cridant a la vista d’una bruixa malvada de sèrie B. No els agafa tanta por quan els dic que tenen examen. Alguna cosa hauré de fer. Potser disfressar-me de bruixa?
I és ací on arriben els xiquets anglesets, uns xiquets sense cap altre contacte escolar que l’anglès de Gran Bretanya, en un entorn casolà que intuïsc idèntic al de la terra originària -galetes de mantega incloses-. Tot és en anglès: els pubs, els amics dels pares, i els fills dels amics dels seus pares. I la tele.
En la poca experiència com a docent, podria dir que m’he trobat en quatre circumstàncies molt distintes, una a cada punt cardinal: de la classe mitja-alta anglesa vaig passar al Bronx, i més tard, de la Vila perifèrica he passat al cor de la Marina. I les condicions de treball d’un lloc a un altre canvien completament la vida d’una mestra. Ací va la comparació de les dos últimes radiografies laborals.
Si algú té curiositat per saber com és Orba, La comtessa d’Angeville i Toni de l’hostal hi han anat.
* No cal ni dir que tots els noms dels alumnes que apareixen en aquest bloc estan readaptats.
Treballar en educació no és com treballar en textos, en magdalenes o en estadística. El caràcter i la personalitat són elements fonamentals en el dia a dia, i, si hom prové d’un lloc social notablement allunyat del seu lloc de destí, la tasca -en teoria- hauria de ser més complicada. Afortunadament, de tots els llocs on hauria pogut estar donant classe al llarg del meu país de patchwork, m’ha tocat un minifundi cultural on són iguals que nosaltres: Orba.
Orba és un llogaret de mil-i-escaig habitants enmig de les muntanyes -unes muntanyes ja cucades per les urbanitzacions, com passa a ca meua-. El fet que estiga enmig la muntanya ja em l’apropa a casa. Com la Font, la carretera d’entrada serpenteja com un sacre, i, com també passa al meu poble, per anar a Obra s’ha d’anar a propòsit. I és un d’aquells pobles on a la gent no se li acostuma a perdre res.
Si l’examen en comptes de ser de qualsevol dels 25 temes oficials fóra de tècniques d’estudi, trauria la plaça sens dubte. M’he quedat afònica en sis mesos explicant-los als meus de la ESO com havien d’estudiar. Però, com diuen els castellans, en casa d’herrero cuchillo de palo.
22/01/09. La Torreta D.C.
12.40 pm.
L’última hora és la més difícil de controlar, pel cansament -propi i alié-. Després d’utilitzar amenaces, extorsions i suborns, constate que la cosa se me’n va de les mans. Em mosqueja la falta de canalització de la verborrea adolescent. He de fer una cosa, i l’he de fer ja. I mentre veig al de l’última fila enlairant un avió se’m presenta al davant la imatge de Jack Bauer com en una aparició de la Mare de Déu -modernitzada, amb pistola i PDA-. “F., estàs detingut!!!”
– Carret d’ordinador amb 16 portàtils: 2500 €
– Pack de llibre de text amb guia didàctica: 80 €
– Radiocaset amb CD per a fer “listenings”: 30 €
– Quadern del professor: 5 €
– Bolígraf roig per a posar notes: 1 €
– Aspirines per al mal de cap: 6 €
Descobrir tot el que els teus alumnes indomables han aprés després de sis setmanes -malgrat Fontdemora-: no té preu
Però no ho digau en veu molt alta, no siga que Conselleria se n’assebente i em faça pagar per anar a treballar…
Dient que el domini del teclat és la nova forma “alfa-betització” no descobrisc la sopa d’all. Però el mite que els xiquets saben informàtica per gernació espontània i que pràcticament naixen amb un ratolí sota el braç, ja és una altra cosa. Sense anar més lluny, no fa massa vaig desenterrar de sota una capa espessa d’abrics una aula informàtica portàtil. Empesa per una onada de progressisme didàctic (ara que estic acabada de deslletar de la mamella universitària), decidisc integrar les TIC a l’aula d’anglés, donant per sentada certa cultura cibernètica en els meus alumnes metroflogs.