La vida versió Champions League - Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: Reflexions sobre educació

Vaga per l’ensenyament públic

Publicat el 24 d'octubre de 2013 per martainsa

Estic de vaga. Són les huit i escaig del matí d’un dia normal. A hores d’ara hauria d’estar preparant esmorzarets. En canvi estic ací, escrivint al blog, i preguntant-me seriosament quin tipus de món els espera a les meues criaturetes -sí, eixes que hui a les sis del matí ja havien dormit prou-. La vaga de hui la faig per ells, pels meus fills: perquè vull que tinguen una escola digna, amb oportunitats per aprendre coses. Però també faig la vaga pels fills dels altres: perquè a ma casa sé que, per més mal dades que vagen, els podem oferir les oportunitats que l’escola no els puga donar. Però hi ha xiquets en famílies on -per les raons que siga- aquesta segona opció no és possible. Hi ha xiquets per als qui l’escola és un flotador. I si li lleven aire al flotador, s’ofeguen.

Un exercici de fe i democràcia seria que els fills de les altes instàncies anaren a l’escola pública. Voldria vore, posem per cas, a Frolian en una escola pública. O a la Leonor a qui estan entrenant per a ser reina, rebre aquest entrenament en una escola pública. Si la intenció veritable dels governs fóra que una educació amb igualtat d’oportunitats per a tots, perquè no haurien de poder estar en la mateixa escola que els meus fills? Hi ha qui renega perquè Joan Carles s’ha operat la cadera en un hospital privat. La veritable pregunta és perquè els seus néts no van a l’escola pública.

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

Trilingüisme a casa

Publicat el 12 de desembre de 2012 per martainsa

L’experiment:
Fa alguns mesos vaig escriure un post sobre l’experiment lingüístic que estic duent amb els meus propis fills: a casa s’utilitza bàsicament el valencià per a comunicar-nos, i la televisió es mira quasi sistemàticament en anglès. I dic quasi sistemàticament perquè les notícies i alguns programes d’actualitat -espanyols, perquè a casa no rebem el senyal de cap televisió digna en valencià- es veuen en llengua castellana. Però són programes que, d’altra banda, els meus fills no miren a consciència (no s’asseuen a mirar atentament cap reportatge de Salvados, per a que ens entengam).
La resta de coses -pel·lícules, sèries, dibuixos-, que són les que veiem a consciència asseguts al sofà, es miren en anglès. D’altra banda, el meu home Emili i jo utilitzem puntualment -però diria que de manera diària- l’anglès per a comunicar-nos, especialment quan volem que les personetes que estem criant no ens entenguen.

El resultat:
Emili és valenciano-parlant com el meu home i com jo. Parla un valencià bastant de llibre, com sa mare, i diu paraules com sostre, globus o truita (que en general, en la parla de la Safor es dirien tetxo, globo i tortilla). Emili també va començar a dir paraules en anglès a principis d’any. Va començar amb la paraula butterfly, i ara ja diferencia entre rocket i spaceship (coet i nau espacial), diu els colors i els números, i una sèrie de paraules de camps lèxics diversos. A més a més, últimament ha començat a incorporar expressions. L’altre dia me’n vaig anar i em va cridar:- Come back!. A voltes em pregunta:-What? I de vegades, jugant, aquesta pregunta va seguida de la resposta:- I know!. Alça el dit polze i em diu:- I like it! I algunes coses més. Evidentment, aquestes coses no li permetrien comunicar-se fluïdament en una escoleta anglesa, ni és capaç d’entendre encara què diem son pare i jo. Però més enllà d’aquests avanços que no sé si són anecdòtics o no, ni si prosperaran més enllà de la superfície del lèxic en anglès, el meu fill ha començat a parlar castellà. Ha començat a incorporar expressions i frases que nosaltres no li hem ensenyat (però que li reforce de la mateixa subtil manera que li reforce l’anglès). Diu xicotetes expressions, com Me gusta, A comer, o fantástico. I la mestra de l’escoleta ens ha comentat que li parla en castellà a les dos xiquetes castellanoparlants de la seua classe (A una d’elles li va preguntar Qué haces?). I això era exactament el que jo desitjava.

Voleu un sistema trilingüe? És simplista el que diré, però ve a resumir la filosofia que estic seguint a casa. No vos gasteu diners en escoles privades, ni en DVD’s en anglès, ni mirant sèries bilingües. Basta amb posar la televisió en versió original (que el 95% de les ocasions és en anglès). La dimensió social del castellà és tan gran que se l’ensenyaran a soles.

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

Reformes per la qualitat democràtica

Publicat el 22 de març de 2012 per martainsa

Donada la mala qualitat de la nostra democràcia, els docents decidim que hem de fer unes reformes en el col·lectiu polític. Som conscients que la crisi no ha estat culpa d’ells, però de cara als ciutadans necessitem un boc expiatori, i les enquestes indiquen que fer reformes en el sistema polític és la mesura més popular. Per tant, -i malgrat la nostra manca de informació respecte a la feina d’aquest col·lectiu-, proposem les següents reformes:

1- Hi haurà obligarietat d’assistir a totes les sessions parlamentàries.
2- Per tal de millorar la qualitat de la democràcia, incrementarem el nombre de parlamentaris i la quantitat d’hores que fan sessions. Això sí, com no hi ha diners per a fer reformes, hauran de ficar un major nombre de parlamentaris en les mateixes instal·lacions en què estem ara. És època de retallades, tots hem de fer sacrificis.
3- En cas que algú es pose malalt no hi haurà un substitut. Això inclou tots els treballadors del parlament: és a dir, si la meitat de l’staf de neteja i de serveis de restauranció es posen malalts, s’hauran de conformar amb el personal que hi ha disponible. Substitucions, les mínimes, que estem en època de crisi.
4- Cal retallar en un 5% el sou dels parlamentaris. Així mateix, també cal retallar les dotacions per a material del parlament: per a fulls, fotocòpies, cotxes oficials i els respectius xofers. El dia que s’esgoten les fotocòpies, les seues senyories hauran de copiar les reformes legislatives a mà.

Alguna proposta més?

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

La vaga que jo voldria

Publicat el 13 de març de 2012 per martainsa

No sé quants diners li costarà a Mariano la vaga general del 29 de març. El que sí sé és que a la Conselleria d’Educació li anirà de categoria: s’estalviarà uns quants (molts) dinerets (ronda els cent euros per cap?), i la imatge del funcionariat continuarà en caiguda lliure. S’estalviaran la unitat mortal de professors, metges, bombers, policies… i societat civil. Ix a compte, no? Sí. A ells.
Eixa no és la vaga que jo voldria.

Si per mi fóra, em tancaria a l’escola per a treballar més enllà de les estrictes cinc de la vesprada. Fins les deu, les onze. I que vinguen els pares del xiquets també, si volen. En què isc guanyant, amb aquesta protesta a la japonesa?

Un poble ignorant és més fàcil de governar. Si capgirem el raonament, un poble més savi necessita més intel·ligència, honradesa, coherència i enteresa: un llistat de virtuts que no trobaria ni sota les catifes del Palau de la Generalitat.
Han de continuar pagant-nos el nostre sofrit sou mensual. Senceret i “trincu-trincu”.
És un sistema original de protesta. Sí, estem farts de fer vagues de les de no anar a treballar. Però estar fins les onze de la nit a l’escola fent sumes i restes, coneixement del medi i anglés? Quantes voltes ho heu sentit? Tindríem totes les teles de la Safor en un tres i no res dins les aules (que les teles de la Safor segur que no fan vaga, les ha comprades el PP).
Seria una nova visió del funcionariat: mireu, que al capdavall potser és gent que sí té ganes de treballar, i l’únic que demana és fer-ho en condicions.

Sé que no serveix de res escriure esta idea al bloc, i ningú no es plantejarà efectivament fer este tipus de vaga que jo voldria. Però almenys volia deixar-ho per escrit, i traurem-ho del cos, que dins del meu cos comença a faltar-hi espai per guardar-hi molta cosa.

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

Blocs i ensenyament

Publicat el 12 de febrer de 2011 per martainsa

Vaig entrar a internet per primera volta l’any 1995. Si fem els comptes, d’això en fa ara setze anys. És a dir, probablement no tornaré a tindre mai alumnes que nasqueren abans de l’era internet. Tanmateix, ens entestem a anomenar-ho “Noves tecnologies”. No m’inquieta tant la nomenclatura -els noms, al capdavall, només són una convenció-, com el fet que en massa àmbits de l’educació els tractem encara com a “nova tecnologia”.

Llegia l’altre dia, mentre esperava a l’aula d’informàtica que s’acabaren de gravar uns CDs, un llibre titulat Ordinadors a les aules. Les propostes del llibre semblaven interessantíssimes, i adients per a educar uns xiquets que creixeran en un segle XXI que deixa massa enrere les tecnologies analògiques (el cel·lo, les cartolines, el guix). Tanmateix, el canvi -al contrari del que he llegit als diaris- no ha de vindre tant de les autoritats (portàtils per a cada alumne) sinó dels mestres. Per a què vull un portàtil per a cada alumne si els el faré tancar per a que òbriguen el llibre de text? Em capfica. Em capfica.

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

Parlar per parlar

Publicat el 29 de setembre de 2010 per martainsa

La mare et menja,

et menja a mossos,

a mossos grossos,

grossos i redons,

com pastelons,

pastelons del forn,

del forn del tio,

del tio Pablanquero,

del tio de La Font.

Les cantarelles populars infantils es basen sempre en les tres erres: rima, ritme i repetició. Busca’t quatre paraules que rimen, fica’ls una tonadeta -qualsevol- i encandena-les. I nyàs: ja tens una cantarella infantil. Això és el que em passe el dia fent amb Emili: cantarelles. Fins al punt que hi ha dies en què em trobe parlant amb mi mateixa amb rima consonant.

No negaré que pot semblar estrany això de parlar-li a un xiquet de poques setmanes. A mi m’ho semblava, fins que vaig tindre nebots. Després se’m va oblidar, fins que va arribar Emili. I ara la meua vida familiar consisteix bàsicament a jugar al frontó amb la paraula: pilote paraules contra un cervellet, esperant a fer algun punt a la llarga.

Sé que quan li parle encara no m’entén, i passaran mesos fins que aconseguisca rebre algun senyal de coneixement lingüístic per part d’ell, a banda dels “ajos”, “màs” i “uès” amb què m’alegra ara per ara. Però en això -esperar alguns mesos a que m’entenga- no es distingeix molt a donar classe d’anglès en anglès a la ESO.

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

Condemnada

Publicat el 30 d'octubre de 2009 per martainsa

Mai no m’ha agradat Halloween. Amb una festa tan nostrada com Tots Sants –i la Castanyada, a Catalunya-, em costa fer-me a la idea d’haver de celebrar aquesta pantomima del terror perquè va inclosa en el meu salari. Però ser professora d’anglès té les seues pegues –poques, però en té. I aquesta és una d’elles. Estic condemnada a repartir caramels, somriures i caretes de personatges funestos durant els pròxims 35 finals d’octubre de la meua vida.

La globalització hi té molt a vore, en aquesta expansió –plaga, en diria jo- de la castanyada americana. Però també qüestions climàtiques; aquests dies en què les partides de pilota valenciana a l’hora del pati es traslladen al porxo perquè al trinquet hi fa una calor nuclear, no em puc imaginar a cap valent embafant-se acastanyes i boniatos torrats.

Halloween ha arribat amb força a Orba, degut possiblement a l’empelt anglés que corre encada carrer del poble. A una setmana per a la festa s’havien multiplicat com a bolets les publicitats anunciant festes de Halloween (pronunciat Kalouín pels autòctons, que la fonètica anglesa és molt sofrida). A classe, com no podia ser menys, també l’hem celebrat –d’una manera més íntima i menys espectacular: mirant una pel·lícula de terror-. Almenys m’he relaxat uns minuts observant com els pilotaris més valents de la classe s’estremien en les cadires tot cridant a la vista d’una bruixa malvada de sèrie B. No els agafa tanta por quan els dic que tenen examen. Alguna cosa hauré de fer. Potser disfressar-me de bruixa?

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

Segària endins

Publicat el 14 d'octubre de 2009 per martainsa

Endinsar-se en la vall de la rectoria, Segària endins és com entrar en el país de les meravelles, l’altre costat de l’espill, el negatiu d’una fotografia analògica. L’escola és una escola rural, en un ambient bucòlic i perennement primaveral, on les opcions lingüístiques no són una qüestió de resistència ni reafirmació de la identitat. És, probablement, l’única opció disponible.
Mentrestant, a la seua recerca de pau espiritual, famílies angleses han acabat desembocant en aquest entorn de somni, i s’han trobat a l’altra banda de l’espill amb un bou enganxat al cotxe, sense tindre idea d’on es ficaven.

I és ací on arriben els xiquets anglesets, uns xiquets sense cap altre contacte escolar que l’anglès de Gran Bretanya, en un entorn casolà que intuïsc idèntic al de la terra originària -galetes de mantega incloses-. Tot és en anglès: els pubs, els amics dels pares, i els fills dels amics dels seus pares. I la tele.

De retorn cap a l’escola, el dia a dia es fa en valencià com a única opció lògica -tret de les classes d’anglès, of course-. No sé si algú s’ha preguntat, dins d’aquest entorn quotidià, on cap l’espanyol. Ells, ja vos ho puc dir, no. I és ací on entren els meus intents de fer efectiva la legislació:- Sí, James, ja sé que parles valencià. Però la llei em demana que sàpigues expressar-te en castellà.

I James, aletejant les pestanyes rosses al llarg dels seus enormes ulls blaus, em fa la pregunta del milió.

– Per a què?

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

Concurs de radiografies

Publicat el 19 de setembre de 2009 per martainsa

En la poca experiència com a docent, podria dir que m’he trobat en quatre circumstàncies molt distintes, una a cada punt cardinal: de la classe mitja-alta anglesa vaig passar al Bronx, i més tard, de la Vila perifèrica he passat al cor de la Marina. I les condicions de treball d’un lloc a un altre canvien completament la vida d’una mestra. Ací va la comparació de les dos últimes radiografies laborals.

La norma, a la Vila, era la suficiència. No hi havia classe on no hi haguera una perla d’aquelles que et fan plantejar-te la teua feina no com a un treball relacionat amb la lingüística, sinó més aviat amb els serveis socials. Recorde el *Kevin, que cantava flamenc quan jo intentava posar cançons en anglès. Carmen i Rosario venien quan els pareixia, i desafiaven a companys i mestres.

Orba, en aquest sentit, és tot el contrari. Els alumnes demanen excuses quan s’han deixat alguna cosa de la classe -sense que jo els la demane-. Obrin amatents les pàgines indicades, fan callar els companys que parlen quan no se’ls demana, i fins i tot m’he trobat amb alumnes que fan més deures dels que pose. I a mi, que m’havia enfadat perquè m’havien enviat lluny de La Font, se’m cau la cara de vergonya quan recorde l’emprenyamenta. Potser dinaré fora de casa, però emocionar-me cada volta que isc de classe pel bon comportament que han tingut els alumnes és una cosa que no té preu.

Si algú té curiositat per saber com és Orba, La comtessa d’Angeville i Toni de l’hostal hi han anat.

* No cal ni dir que tots els noms dels alumnes que apareixen en aquest bloc estan readaptats.

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

Nova Escola

Publicat el 8 de setembre de 2009 per martainsa

Treballar en educació no és com treballar en textos, en magdalenes o en estadística. El caràcter i la personalitat són elements fonamentals en el dia a dia, i, si hom prové d’un lloc social notablement allunyat del seu lloc de destí, la tasca -en teoria- hauria de ser més complicada. Afortunadament, de tots els llocs on hauria pogut estar donant classe al llarg del meu país de patchwork, m’ha tocat un minifundi cultural on són iguals que nosaltres: Orba.

Orba és un llogaret de mil-i-escaig habitants enmig de les muntanyes -unes muntanyes ja cucades per les urbanitzacions, com passa a ca meua-. El fet que estiga enmig la muntanya ja em l’apropa a casa. Com la Font, la carretera d’entrada serpenteja com un sacre, i, com també passa al meu poble, per anar a Obra s’ha d’anar a propòsit. I és un d’aquells pobles on a la gent no se li acostuma a perdre res.

La meua nova escola és una escola comarcal, i a partir de secundària reben alumnes dels microfundis circumdants -que són encara més xicotets que Orba-. Com la de la Font, demana a crits una renovació, que ha vingut aquest estiu en forma de tirita; l’estat del seu benestar fa que a qualsevol que passe per les instal·lacions li entre el riure fluix quan li parlen d’un portàtil per a cada alumne. De moment, l’escola és nova per a Marta, i per als barrufets de tres anys a les quals hem acollit amb paciència maternal. Però clama al cel la necessitat que també siga nova per als sagalots que troten despacienciats passadissos amunt.

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

300

Publicat el 28 de juliol de 2009 per martainsa

A banda d’incrementar les hores de son -fins a quantitats inusitades-, ser funcionària m’ha fet re-descobrir la geografia valenciana. Perquè això de ser funcionari, que té la cosa bona que el sou és per a tota la vida -tot i que treballar no és optatiu, com alguns es pensen-, té la cosa roïn que et poden enviar on brama la tonyina -és a dir, de Santa Pola cap avall, però d’això de la tonyina en sap més la Comtessa d’Angeville.

Ajude a fer llistes a Emili, que va a les adjudicacions presencials, mentre jo m’he de fer a la idea de triar 300 escoles per a la meua adjudicació virtual. 300. I amb abnegació espartana -el nombre s’ho mereix- rebusque entre els rimalls de la memòria les carreteres de les comarques centrals, per a basar amb raons de seguretat vial les escoles on vull anar més enllà de la Safor.

No sé si aquest sistema d’adjudicació de places és apte per a ludòpates. Aquest Bingo burocràtic ens mantindrà a l’espera fins a mitjans d’agost com a molt prompte, i fins a principis de setembre com a molt tard. L’elecció és a l’estil de les pinyates: anem a cegues, ja que no sabem si el poble triat té alguna demanda de mestre d’anglés o ja està tot copat. Algunes veus diuen que amb aquest sistema hi ha més perill de fer maganxes; però, entre nosaltres, qui té un as amagat a la màniga l’hi té sempre, en persona i en virtual.

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

Piràmide de Maslow

Publicat el 25 de maig de 2009 per martainsa

Si l’examen en comptes de ser de qualsevol dels 25 temes oficials fóra de tècniques d’estudi, trauria la plaça sens dubte. M’he quedat afònica en sis mesos explicant-los als meus de la ESO com havien d’estudiar. Però, com diuen els castellans, en casa d’herrero cuchillo de palo.

Estic oficialment agobiada. I com més pense en tot el que em queda per estudiar, més ganes m’entren de fer altres coses. Recorde de l’època d’estudiant -una època que encara no s’ha acabat, ara que ho pense- que en exàmens era quan més neta tenia la casa, i quan més originals eren els meus sopars. Ara mateix acabe d’acabar-me una sopa d’alvocat que feia feredat.

En general, la gent que oposita s’ha començat a agobiar abans. Jo és que vaig retardada en aquestes coses, que sempre he estat de reaccions lentes. Quan a tothom se li posaven els pèls de punta per la programació de les oposicions, una servidora voleiava pels caps preocupats pensant en el dia de la boda. Afiançada la vida sentimental, ara em falta afiançar la professional. D’això se’n diu la Piràmide de Maslow. Mentrestant, com em va passar en el mes d’abril, apareixen els nervis i els insomnis. Però com sóc positiva de mena, em consola pensar que per ahi ja hi he passat. I va eixir tot bé. Ara tampoc no té perquè fallar res.

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

By 24

Publicat el 23 de gener de 2009 per martainsa

22/01/09. La Torreta D.C.
12.40 pm.

L’última hora és la més difícil de controlar, pel cansament -propi i alié-. Després d’utilitzar amenaces, extorsions i suborns, constate que la cosa se me’n va de les mans. Em mosqueja la falta de canalització de la verborrea adolescent. He de fer una cosa, i l’he de fer ja. I mentre veig al de l’última fila enlairant un avió se’m presenta al davant la imatge de Jack Bauer com en una aparició de la Mare de Déu -modernitzada, amb pistola i PDA-. “F., estàs detingut!!!”

Sense més recursos, ajunte les mans, apuntant-lo amb la pistola. L’avió aterra, en aquests moments de desconcert, a la pista del costat de la pissarra, entre els diccionaris i la paperera de reciclatge. He vingut sense manilles, de manera que improvise un tercer grau amb els únics elements de què dispose: la cadira del professor, la bufanda i l’últim tros de guix. El primer colp d’efecte funciona, i trasllade el detingut entre taules de silenci. Després d’immobilitzar-lo, l’informe d’on es troba amb un cartell de Counter Terrorist Unit amb unes lletres de guix blanc ben grosses.

L’interrogatori és extens: després de l’acusació de posar la bomba a l’escola, F. intenta defensar-se, i acusa a J., de la primera fila. Immediatament trasllade J. a la sala del tercer grau com a sospitós de col·laboració amb banda armada, però sense immobilitzar-lo, perquè no em queden més bufandes i perquè tinc la garantia que no intentarà escapar fins que no sone la campana. El sector de l’última fila s’uneix a l’interrogatori; i poc a poc flueix el vocabulari -malgrat la tensió de parlar mentre t’apunten amb una pistola-. A punt d’arribar a conclusions, l’alarma de la presó allibera els reclusos -interrogadors i interrogats-. Saved by the bell. By now.

23/01/09. La Torreta D.C.
15.00 pm.

– Everybody sit down and put your homework on the table!

– Vaaaaa, Marta, i a nosaltres no ens detindràs? Vaaaaa, interroga’ns, perfaaa!!

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

Capital

Publicat el 20 de desembre de 2008 per martainsa

– Carret d’ordinador amb 16 portàtils: 2500 €
– Pack de llibre de text amb guia didàctica: 80 €
– Radiocaset amb CD per a fer “listenings”: 30 €
– Quadern del professor:                               5 €
– Bolígraf roig per a posar notes:                   1 €
– Aspirines per al mal de cap:                         6 €

Descobrir tot el que els teus alumnes indomables han aprés després de sis setmanes -malgrat Fontdemora-: no té preu

Però no ho digau en veu molt alta, no siga que Conselleria se n’assebente i em faça pagar per anar a treballar…

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

Un ratolí sota el braç

Publicat el 8 de desembre de 2008 per martainsa

Dient que el domini del teclat és la nova forma “alfa-betització” no descobrisc la sopa d’all. Però el mite que els xiquets saben informàtica per gernació espontània i que pràcticament naixen amb un ratolí sota el braç, ja és una altra cosa. Sense anar més lluny, no fa massa vaig desenterrar de sota una capa espessa d’abrics una aula informàtica portàtil. Empesa per una onada de progressisme didàctic (ara que estic acabada de deslletar de la mamella universitària), decidisc integrar les TIC a l’aula d’anglés, donant per sentada certa cultura cibernètica en els meus alumnes metroflogs.

Res més lluny. En aquesta etapa d’adolescència incipient les criatures utilitzen metroflogs, fotoblogs i messenger com a part del seu llenguatge de cada dia -amb faltes d’ortografia incloses, sense voler entrar en aquesta qüestió-. Però els falten les nocions bàsiques de cada dia: coneixements tan simples com que qui té messenger té, també, correu electrònic, o, en els ciberalumnes privilegiats que ja sabien això, poder-los demanar realitzar accions tan senzilles com adjuntar un arxiu de word per a enviar la feina a la professora.

Comprovar que el 90% del meu alumnat està en l’etapa “alfa” d’internet però li falta la “betització” m’ha posat els pèls de punta; però, a la llarga aquests xicotets detalls -com saber adjuntar un arxiu de word en un correu electrònic, i saber que Mozilla és el nom d’un navegador- els aprendan al llarg de la vida.
Tenint en compte que el dia que ells van nàixer jo estava navegant per internet, alguna diferència generacional hi havia d’haver. En tot cas, potser comença a ser hora de desterrar el mite del ratolí sota el braç.

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari