La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

The Americans

The Americans és una sèrie que narra la vida de dos espies soviètics a Estats Units, protagonitzats per Matthew Ris i Kery Russell. Es tracta d’un matrimoni exemplar que parla un americà perfecte i tenen dos fills perfectament americans, que no saben que els seus pares són espies (russos, per a més detalls).

the-americans9

La sèrie té diverses gràcies:

1- La tensió sobre si tot els eixirà bé a aquests pares de família, si seran descoberts per l’FBI.

2- La doble vida que porten; la combinació de ser pares i espies, amb la gràcia que els xiquets no saben res.

I la sèrie millora quan, a principi de la primera temporada, s’instal·len uns nous veïns al davant: el pare de família és agent de l’FBI. I fins ací puc llegir.

La sèrie està molt bé en molts aspectes. Pel que fa als actors, la Kery Russell està gegant, i ella sola aguanta la sèrie. En tot cas, la configuració del caràcter dels personatges està molt ben elaborada: són personatges redons, amb clars i obscurs, que a més evolucionen al llarg de les temporades.

A més de narrar la vida dels espies, també narra la vida de diversos personatges secundaris però no per això menys importants. La trama és versemblant alhora que trepidant, i l’ambientació dels anys finals de la guerra freda als Estats Units està molt ben feta; especialment pels detalls: els programes a la tele, la forma de les llaunes de coca-cola, els cotxes, la moda…

Emili i jo ens acabem de menjar la quarta temporada. Igual que les altres tres, la història continua desenvolupant-se, i d’una banda estreny encara més les circumstàncies dels personatges, alhora que ens amplia el seu marc vital i personal.

EL que menys m’agrada de la sèrie és l’actriu que fa de filla menuda, que no me l’acabe de creure, no sé si perquè han creat un personatge molt fava, o per la seua interpretació. Crec que un poquet de cada. En tot cas, la sèrie és molt recomanable, i enganxa molt. Prepareu-vos per a maratons de capítols fins les tres de la matinada i tonellades de cafè el dia següent.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Perquè no hi ha dones com les d’abans (resposta a Arturo Pérez-Reverte)

Arturo Pérez-Reverte es lamenta en aquest article que ja no hi ha dones com les d’abans: aquelles dones “de bandera”, de l’època de l’Ava Garner, Grace Kelly o Sophia Loren, amb mitges de costura, tacons d’agulla i corbes sinuoses, anant i venint amb un moviment de pelvis.

Efectivament, d’aquelles ja no en queden, Arturo, perquè la societat amb el temps canvia les formes de tortura amb què modelar el cos de la dona perfecta. Les dones d’abans requerien un caminar amb tacó d’agulla, i requeria a més l’afinació de les corbes mitjançant una cotilla (un altre aparell de tortura). Ara no: les formes actuals de maltractament del cànon de bellesa es basen en la reducció de calories. La dona perfecta que clamen ara els catàlegs, les revistes o les talles de les botigues és una dona recta, prima, d’aspecte post-adolescent que pareix que faça apologia a la pederàstia. Però això no és culpa seua, és clar.

Afortunadament per a vosté i per a Javier Marias, també escriptor, de les dones d’abans en van quedant poquetes; aquelles dones de la postguerra que amb prou feines van poder anar a l’escola, perquè la dictadura va truncar els somnis de l’educació republicana, i en comptes de raonar i pensar, a les dones se’ls portava a classe de “costura”, on aprenien a ser excel·lents mares i esposes en un futur. Les dones d’ara es poden permetre llegir els llibres que vostés escriuen, que ja sabem, els que ens hem dedicat al món de la lectura alguna vegada, que la majoria de lectors són dones. La meitat de la seua fortuna l’ha amassat gràcies a “tordes” com les que va vore l’altre dia eixint de l’hotel Palace; o a dones que després d’anar a córrer amb les “lorzes” a l’aire (com s’atrevixen, això a segons quins llocs i segons quines hores és una provocació per a que l’assalten sexualment), s’han dutxat i han passat per una llibreria a comprar els seus llibres amb bones raons: escriuen, tant vosté com el senyor Marías, de meravella. 

Girem la truita: gràcies a Déu també van quedant cada vegada menys hòmens com els d’abans: els que abatien les dones com a cavalls, sense cap raó convincent, com que no sabien portar els tacons amb elegància; tan sols allò de “la maté porque era mía“. Encara en queden pocs, però en queden, per a desgràcia nostra.

A vosté els seus pares el van educar amb el millor criteri del món, que és el que fem sempre tots els pares; el van ensenyar a deixar passar a les altres persones en una porta -costum molt raonable que desafortunadament està en perill d’extinció-. Hauria estat bé que, en nom del respecte que mostra a l’hora de deixar passar a una altra persona per davant seu, també tinguera a bé de mostrar respecte cap al gènere femení a esferes més bàsiques, com la de no voler abatre d’una escopetada a una dona com a un cavall simplement perquè no sap portar tacons.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El minimalisme a casa

Algú del meu en torn em va parlar un dia del minimalisme*, i em vaig posar a investigar. Vaig descobrir el bloc de The Minimalists, principalment, i temps més tard, Zen Habits i Becoming Minimalist. Aquestes persones prediquen que els trastos, les coses que tenim al nostre voltant ens despisten d’allò que realment volem (i a partir d’ací cadascú que s’apanye a pensar el que realment vol), ens aparten del que ens fa feliç. La primera part de quan un o una es fa minimalista és desfer-se de les coses que “sobren”: que ja no utilitzem, que fan nosa.

Des de fa un any m’he apuntat al carro del minimalisme i he disminuït la quantitat de coses que tinc a casa; m ‘he adonat de tot allò que en realitat no necessitem. No necessite 3 sets de llençols de matrimoni, perquè de llits de matrimoni només en tinc un, i amb 2 (un de recanvi) ja faig, i sobra. No necessite una espuma de cabells que només gaste una volta a l’any, ni cistells en forma de carabassa per a recollir caramels a Halloween. També vaig fer una profunda reavaluació de la meua roba: vaig donar-reciclar un percentatge molt alt de roba (més de la meitat). Res de guardar roba per a quan m’aprime: anem a ser realistes, a la quarantena em consideraré afortunada si mantinc la meua talla actual. El procés em va portar a considerar la quantitat de coses que ens comprem que no necessitem. I així, amb tota la casa. El procés m’ha portat un any, que no és fàcil buidar ta casa, i menys amb dos fills; perquè els xiquets i el minimalisme són difícils de casar (que no impossible, hi estic treballant).

Certament, el minimalisme porta a reflexions molt contraculturals: la de la barbaritat del consumisme, la de la quantitat ingent de joguets a què exposem els nostres fills, la nostra petjada al planeta Terra. No sé què passaria si ens fessem tots minimalistes -s’enfonsaria el sistema-.

Tanmateix, des que estic aplicant criteris minimalistes, em trobe més tranquil·la a casa. Tot està més buit i fa més fàcils moltes coses: relaxar-se, netejar, trobar coses, o tindre’n cura. (I gaste menys diners, perquè abans de comprar una cosa m’ho pense molt, molt, molt).

Ara que la vida de casa és un pèl més fàcil -i encara ho seria més si el meu home s’avinguera a ser minimalista, però no és faena meua convèncer-lo-, tinc fins i tot temps a plantejar-me què fer amb el temps que em sobra. Puc escriure posts com aquest, certament; però també tot un univers de temps lliure que se m’obri al davant.

* Els/Les arquitectes que entren al post, podeu continuar llegint, però no es tracta de cap post sobre minimalisme arquitectònic o artístic (tot i que la meua casa ideal sempre ha tingut una estètica minimalista/japonesa/mediterrània i és bioclimàtica, però no m’he connectat a l’ordinador per a parlar dels meus somnis sexuals arquitectònics). 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La il·lusió de no ser l’únic

F. és pràcticament segur al·lèrgic a l’amoxicilina (un tipus d’antibiòtic). Estem esprant la confirmació de les proves a l’hospital. Pel que sentit, el tema dels antibiòtics està malament, i tant se fotrà que F. en siga al·lèrgic a algunes dècades vista, perquè tampoc no funcionaran.

En tot cas, això que algú siga al·lèrgic/intolerant a més d’E., que és celíac, és tota una novetat. E. s’ho ha pres molt a les bones, i des que ens va avisar la pediatra, fa unes setmanes, cada volta que ens trobem algú nou es presenta ell, presenta el germà i acte seguit s’afanya a esclarir que el germà és al·lèrgic als antibiòtics. Abans fins i tot d’avisar que ell és celíac.

No sé ben bé si això és deu a la il·lusió de no ser l’únic que no pot prendre alguna cosa: ell no pot prendre gluten, però sí que pot prendre antibiòtic. També podria ser degut a què a casa fem de les al·lèrgies/intoleràncies una bandera. Ens presentem: hola, sóc tal. I acte seguit enunciem les intoleràncies. E. és celíac. Això vol dir que no pot menjar res que porte farina. I F. és al·lèrgic a l’antibiòtic. La condició del menut és bastant irrellevant: la gent no va pel carrer oferint antibiòtic als xiquets; però ja que n’hem fet una política casolana, la practiquem fins a les últimes conseqüències: la de que creguen que ens falta un regó. I així tots previnguts i, pel que es veu, E. content. Ja no està sol.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els estius milloren

A l’estiu als pares de criatures dependents -és a dir, edats inferiors a la desena-, ens sorgeixen dues grans preguntes:

1- Qui aguantarà als xiquets mentre treballe.

2- Com suportaré l’estiu i els meus fills quan estiga de vacances de facto.

No em malinterpreteu: sóc una mare pesada, apassionada i orgullosa com qualsevol altra -en conec moltes, creieu-me!-. Vaig tindre fills plenament conscient del que feia, desitjant-los activament. Però quan les tasques laborals s’acaben, l’estiu es converteix en una filera llarga de preparar menjars, piscina, arreplegar coses, preparar menjars, piscina i arreplegar coses. I arreplegar més coses. Que sí, que els meus fills recullen els joguets, i moltes vegades la roba: però cap mascle dels de casa, i en tinc tres, té el mateix nivell d’intolerància al desordre que jo. Els guanyen, jo perd.

Ara que la primera pregunta ja té solució, perquè estic de vacances -des de fa menys d’una setmana-, la segona qüestió la porte millor que altres anys. L’any passat per ara ja havia tingut alguna crisi nerviosa, i havia cridat a Conselleria demanant avançar l’inici del curs escolar al 2 d’agost. Però enguany amb això de les pluges i les temperatures oceàniques que ens estem trobant (pique fusta, pique fusta!), i que els xiquets són més grans, ho porte millor. A més a més, m’he concedit el permís per apuntar-los a una granja-escola una setmaneta. Només pels matins, de nou a una; però una setmana seguida de matins lliures -jo de vacanes, fent ioga al menjador, mentre les feres donen de menjar a conills, cavalls i ases- és un privilegi que fa quasi una dècada que no gaudisc. De fet, fa una dècada no m’hauria passat una setmana fent ioga, perquè no ho hauria considerat un privilegi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La meua primera experiència sexual

Començaria la primavera del meu 1r de BUP (actualment conegut com 3r d’ESO), i tindria uns 13 o 14 anys. Com cada vesprada, esperava a ma mare asseguda a la vorera de l’edifici de la UOC, enfront del Museu de la Ciència (actualment conegut com Caixafòrum). Ma mare venia en cotxe de la ronda, pujava per l’eixida de Sant Gervasi, m’arreplegava enfront de la UOC i tornàvem per la ronda cap a l’eixida 13, la meua, la de Can Serra; de les altures econòmiques barcelonines a les penúries andaluso-extremenyes del meu barri.

Aquella vesprada era com les altres: asseguda a la vorera, feia algun tipus de deures recolzada a la carpeta. De sobte para una moto enfront meu. Devia ser un xic, probablement jove, que portava casc. Em va dir alguna cosa. El vaig mirar i, com no vaig entendre res, vaig tornar als meus deures, pensant que em preguntava per alguna adreça. Es va pujar el vidre del casc i va tornar a repetir:

– Que te he dicho que si te gusta-. A la mà es fregava el membre erecte, una cosa que no havia vist en ma vida. Perquè a aquelles tendres edats, ni tan sols havia besat al meu primer romanç, era una ignorant de la vida, tal com toca. Em vaig posar roja i em va començar a pujar la sang al cap. Vaig dir que no, i vaig tornar als meus apunts pensant que allò no m’estava passant a mi; però quan va pujar la moto a la vorera, cara cap a mi, es meues cames van decidir que sí, que allò estava passant, i que no volia que continuara passant més. Vaig arrencar a còrrer, deixant totes les meues coses al terra, completament sola, sense cap vianant a la vista, mentre la moto em perseguia primer per la vorera, després per la carretera, quan hi vaig saltar jo. Ni em vaig plantejar que ni podien passar cotxes. No veia res, ni per on anava, ni què hi havia al meu voltant. Només corria, sense mirar ni on ni com. Deuria de córrer molt de pressa, més del que em creia capaç. La moto darrere meu, el xic cridant. Vaig tornar a pujar a la vorera. Afortunadament (eh que tinc sort?) el xic es va cansar de perseguir-me amb el penis a la mà, i va desistir de tornar a pujar a la vorera. Se’n van anar, ell i el seu penis, carretera amunt.

No vaig dir res a ma mare mai; quan et passa una cosa així d’absurda, de ridícula, d’injusta, l’únic que vols és que passe, que no se’n parle, com si no haguera passat. Tanmateix, mai més em vaig asseure a fer els deures a la vorera. Esperava amb la motxilla a l’esquena i la carpeta a la mà, i les cames en posició de sortida olímpica dels 100 metres lliures, atenta i amb l’adrenalina a flor de pell, des d’aquell dia i fins a final de curs.

Ho vaig comentar a les meues amigues de l’escola, i es van riure de mi: elles, i els companys de classe a qui els ho van explicar; l’adolescència és aixina de xula. Mai vaig saber si és que no s’ho van creure, o que ho van trobar graciós. El que sí que es van creure perquè ho van veure amb els propis ulls va ser un altre dia, no sé si aquell curs o el següent, quan un home major, amb cara de no estar massa ben amoblat, em va tocar un pit mentre caminàvem baixant cap al metro. Es va traure la mà del no res i em va apretar una mamella. Ens vam dur totes un ensurt (jo la que més) i ens vam girar, i ell es va posar dos dits a la boca, com fent el gest que li havia agradat molt. De nou, aquell incident em va ocórrer a les altures geogràfiques i econòmiques de Barcelona.

Anys més tard recorde que la meua tieta, quan em preparava per a eixir amb les amigues, em deia allò de “Vigila, Marta, que a les xiques, com van, les tenen”, a mi, com si em comprara la roba en la secció de Fetitxisme d’una Sex Shop. Em venien ganes de dir que no, que no les tenen com van, perquè en cap de les dues ocasions anteriors anava de cap manera. Anava en texans i jersei. El dia de l’home i la mamella recorde exactament quin jersei era, un de blanc i groixut. I el dia de la moto, amb texans i (afortunadament, quina sort que tinc, de nou) amb sabatilles esportives (i ales!).

Aquestes van ser les meues primeres experiències amb el sexe, les meues, les d’una persona amb un entorn segur, estudiant a la part alta de Barcelona, amb una joventut gens excepcional, bleda i anodina. Si a mi em passa això, no vull saber les coses que passen per ahí, per entorns menys segurs, per a persones menys bledes, menys anodines. Feu la reflexió que toca: no la de que a altres persones més atrevides els passen coses pitjors, sinó que realment és irrellevant l’actitud de la dona. Tant se val que provoque o que no. La provocació, en una dona, per a qualsevol, és respirar. 

La solució de tot açò, no és parlar amb les dones, i advertir-los del que els pot passar: entre altres coses, perquè no té sentit, no és garantia de res. L’objectiu veritable de la lluita per la igualtat (la igualtat d’adrenalina a l’hora de tornar a casa, la igualtat de tranquil·litat a l’hora d’esperar sola a algú, a qualsevol edat, a qualsevol lloc, a qualsevol hora del dia) és educar als hòmens. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Més de cinquanta raons per començar un llibre (Agustín Fernández Paz)

En vaig conèixer l’obra tard, cap als vint-i-pocs, en els anys de les meues aventures editorials, de la mà de Bromera. Em va encantar més enllà de l’encant. L’adorava, el venerava; l’idolatre, encara. Tant se me’n fotia que a la portada del llibre es recomanara el text a majors de 12 anys. L’Agustín Fernández Paz escrivia llibres que després es llegien com qui beu aigua, i no només per a xiquets d’una franja restringida d’edat. L’he llegit en llibres per a semi-adults- i per a xiquets menuts -m’encanta una obra tendríssima d’ell, Em dic Skywalker, dirigit a primers lectors sòlids, els que tenen entre 8 i 9 anys-. Una altra obra d’ell que em va fascinar -i em fascina encara- és El centre del laberint, una distopia d’aventures en una Europa uniforme i grisa (llegiu-ne un fragment). En tot cas, les obres més conegudes, més llegides, no són aquestes, sinó obres com Només ens queda l’amor, Nits d’ombres voraces, Cartes d’hivern o Aire Negre. Bé, aquestes i altres, perquè Agustín ens deixa molt prompte, abans dels 70 anys, però amb una extensíssima i sòlida obra, variada i diversa, però amb un punt en comú: la qualitat (reconeguda i premiada)

Aquests dies -hui i demà- potser voreu als periòdics la seua biografia. Als diaris el més destacat que he llegit d’ell és que “mor un escriptor compromès amb les lletres gallegues”. No és que no siga cert: ho és. No esperava menys d’una persona excepcional com ell. Però als lectors ens deixa una herència molt més enllà de la defensa de la cultura gallega: als lectors ens queda un llegat incomparable d’obres apassionants, i el millor encara, als no lectors, aquells que diuen que no els agrada llegir, els deixa una bomba cultural, i més de cinquanta raons per obrir un llibre.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Unes quantes canes més

Hi ha un punt prompte en la vida (que a mi em va començar abans de la preadolescència, però que cada volta comença més prompte) en què et donen presses per a tot: has de fer les activitats extraescolars, has d’acabar l’institut, mirar quina carrera fas, comença-ne una (o quatre, com jo), acabar la universitat, buscar feina, casar-te, tindre fills, guanyar una plaça a les oposicions, acabar el doctorat (no exactament en aquest ordre, i sobretot, en cap cas, totes). Als que decidim tindre fills per la nostra voluntat, perquè ens agraden, comença una altra temporada: criar, que ocupa tot el temps -el que tens i el que no- del món.

Tanmateix arriba una edat en què la pressa s’acaba. Els fills comencen a ser les personetes que elles volen -amb a base que bonament els has sabut donar-, i si tens tanta sort com jo, la vida laboral funciona sobre rodes, amb l’única qüestió de les preocupacions i les il·lusions quotidianes. I en aquest punt, quan estàs acostumada a la velocitat de la llum, ixes de l’hiperespai i entres en la crisi dels quaranta. Crec que la que anomenen crisi dels 40 és això: aturar-se per a fer una valoració, parar i mirar el món com roda (intentant que no t’agafe del tot vertígen), i catalogar tot allò que t’has deixat pel camí. (Hi ha qui després de la crisi es compra una moto, es fa un tatu i es posa arracades. O coses més estranyes i radicals. Cadascú és lliure de traure les seues conclusions segons la seua maduresa.)

No vull mals entesos: pel camí s’han de tancar portes. Créixer -físicament i després com a persona- significa tancar portes, triar i madurar, i estar còmoda amb l’opció triada, o destriar-la i botar per la finestra si no és així. M’està passant des de fa una temporada. Ara que ja no tinc presses, ara que tinc la immensa sort de tindre tot el meu món més o menys en ordre -allò que és més important, allò essencial-, porte una temporada reflexionant. I arribe a la feliç conclusió que aquesta és la vida que volia, la millor vida a què podria aspirar; perquè cada volta que em toquen un feix de bitllets en la loteria imaginària, hi ha poques coses que canvie (en la meua vida, s’entén. El món… el món se m’ha fet massa gran).

I per cada pensament de calma, m’ix una cana més. Les deixarem créixer.

Publicat dins de General | Deixa un comentari