Començaria la primavera del meu 1r de BUP (actualment conegut com 3r d’ESO), i tindria uns 13 o 14 anys. Com cada vesprada, esperava a ma mare asseguda a la vorera de l’edifici de la UOC, enfront del Museu de la Ciència (actualment conegut com Caixafòrum). Ma mare venia en cotxe de la ronda, pujava per l’eixida de Sant Gervasi, m’arreplegava enfront de la UOC i tornàvem per la ronda cap a l’eixida 13, la meua, la de Can Serra; de les altures econòmiques barcelonines a les penúries andaluso-extremenyes del meu barri.
Aquella vesprada era com les altres: asseguda a la vorera, feia algun tipus de deures recolzada a la carpeta. De sobte para una moto enfront meu. Devia ser un xic, probablement jove, que portava casc. Em va dir alguna cosa. El vaig mirar i, com no vaig entendre res, vaig tornar als meus deures, pensant que em preguntava per alguna adreça. Es va pujar el vidre del casc i va tornar a repetir:
– Que te he dicho que si te gusta-. A la mà es fregava el membre erecte, una cosa que no havia vist en ma vida. Perquè a aquelles tendres edats, ni tan sols havia besat al meu primer romanç, era una ignorant de la vida, tal com toca. Em vaig posar roja i em va començar a pujar la sang al cap. Vaig dir que no, i vaig tornar als meus apunts pensant que allò no m’estava passant a mi; però quan va pujar la moto a la vorera, cara cap a mi, es meues cames van decidir que sí, que allò estava passant, i que no volia que continuara passant més. Vaig arrencar a còrrer, deixant totes les meues coses al terra, completament sola, sense cap vianant a la vista, mentre la moto em perseguia primer per la vorera, després per la carretera, quan hi vaig saltar jo. Ni em vaig plantejar que ni podien passar cotxes. No veia res, ni per on anava, ni què hi havia al meu voltant. Només corria, sense mirar ni on ni com. Deuria de córrer molt de pressa, més del que em creia capaç. La moto darrere meu, el xic cridant. Vaig tornar a pujar a la vorera. Afortunadament (eh que tinc sort?) el xic es va cansar de perseguir-me amb el penis a la mà, i va desistir de tornar a pujar a la vorera. Se’n van anar, ell i el seu penis, carretera amunt.
No vaig dir res a ma mare mai; quan et passa una cosa així d’absurda, de ridícula, d’injusta, l’únic que vols és que passe, que no se’n parle, com si no haguera passat. Tanmateix, mai més em vaig asseure a fer els deures a la vorera. Esperava amb la motxilla a l’esquena i la carpeta a la mà, i les cames en posició de sortida olímpica dels 100 metres lliures, atenta i amb l’adrenalina a flor de pell, des d’aquell dia i fins a final de curs.
Ho vaig comentar a les meues amigues de l’escola, i es van riure de mi: elles, i els companys de classe a qui els ho van explicar; l’adolescència és aixina de xula. Mai vaig saber si és que no s’ho van creure, o que ho van trobar graciós. El que sí que es van creure perquè ho van veure amb els propis ulls va ser un altre dia, no sé si aquell curs o el següent, quan un home major, amb cara de no estar massa ben amoblat, em va tocar un pit mentre caminàvem baixant cap al metro. Es va traure la mà del no res i em va apretar una mamella. Ens vam dur totes un ensurt (jo la que més) i ens vam girar, i ell es va posar dos dits a la boca, com fent el gest que li havia agradat molt. De nou, aquell incident em va ocórrer a les altures geogràfiques i econòmiques de Barcelona.
Anys més tard recorde que la meua tieta, quan em preparava per a eixir amb les amigues, em deia allò de “Vigila, Marta, que a les xiques, com van, les tenen”, a mi, com si em comprara la roba en la secció de Fetitxisme d’una Sex Shop. Em venien ganes de dir que no, que no les tenen com van, perquè en cap de les dues ocasions anteriors anava de cap manera. Anava en texans i jersei. El dia de l’home i la mamella recorde exactament quin jersei era, un de blanc i groixut. I el dia de la moto, amb texans i (afortunadament, quina sort que tinc, de nou) amb sabatilles esportives (i ales!).
Aquestes van ser les meues primeres experiències amb el sexe, les meues, les d’una persona amb un entorn segur, estudiant a la part alta de Barcelona, amb una joventut gens excepcional, bleda i anodina. Si a mi em passa això, no vull saber les coses que passen per ahí, per entorns menys segurs, per a persones menys bledes, menys anodines. Feu la reflexió que toca: no la de que a altres persones més atrevides els passen coses pitjors, sinó que realment és irrellevant l’actitud de la dona. Tant se val que provoque o que no. La provocació, en una dona, per a qualsevol, és respirar.
La solució de tot açò, no és parlar amb les dones, i advertir-los del que els pot passar: entre altres coses, perquè no té sentit, no és garantia de res. L’objectiu veritable de la lluita per la igualtat (la igualtat d’adrenalina a l’hora de tornar a casa, la igualtat de tranquil·litat a l’hora d’esperar sola a algú, a qualsevol edat, a qualsevol lloc, a qualsevol hora del dia) és educar als hòmens.