La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

La Diada de fa deu anys

No he anat a la Via Catalana, per prioritats personals entre altres raons. Però no puc evitar sentir sorpresa, incredulitat, en veure les imatges de la Diada els últims anys. Veig truites somniades a través de la televisó. Jo he estat en eixes Diades, quan vivia a Catalunya. Cridava el mateix que criden ara. Independència. Rosegava la idea entre les dents amb impotència. Però aleshores -i estic parlant de fa poc més de deu anys- formava part d’una minoria tan ridícula que quan venien els anti-disturbis semblava més que ells ens protegien de la societat que no pas el contrari. 

“S’han tornat bojos aquests catalans” em ve al cap de tant en tant. Des de que me n’he anat la societat ha canviat radicalment; o pel que fa a la política, com a mínim. Al meu barri de l’Hospitalet, quan vaig anar aquest estiu, la gent continuava parlant en castellà, amb accent andalús, extremeny o sudamericà. Però podia veure alguna estelada penjada del balcó. Fins ara, l’única estelada que havia vist el meu barri havia estat la de la meua carpeta quan anava a l’institut, a la facultat. No em coneixia ningú, al barri, però probablement, de ser coneguda per alguna cosa, era per la meua estelada. 
I ara la Via Catalana passa per l’Hospitalet. Hi ha gent del meu barri en la Via, segur, gent que potser fa quinze anys mirava amb indiferència l’estelada de la meua carpeta. I ara la Diada no és cosa de quatre; i no busca desesperadament les portades dels diaris. La Diada és la portada. Mireu deu anys arrere. Mireu ara. Tot ha canviat. 

Propòsits d’any nou

Com li passa a la major part dels mestres, el meu any no comença l’u de gener, sinó l’u de setembre. Els meus anys tenen quatre xifres, és cert, no van per mil·lenis -aquesta idea tan ampla, tan abstracta, tan intangible que és un mil·leni!-, sino per dècades, per unitats d’any: Hui comencem any nou, l’any 13/14. I com a bon inici d’any, tinc certes expectatives i propòsits que desitge complir:
 

1- El primer de tots: passar més temps amb els meus fills, veure’ls jugar i disfrutar amb ells del màxim de vesprades possibles al parc, a l’hort, a la biblioteca, a la plaça o a casa -si plou-, vore’ls com aprenen i intentar fer d’ells persones felices i de trellat.
2- A partir d’ací, la resta de propòsits lluiten -en temps- amb el propòsit número u, però intentaré traure minuts d’ací i d’allà: el segon propòsit és continuar amb el major aprofitament i èxit possible el curs de narrativa virtual que estic fent a l’escola d’escriptura de l’Ateneu, que m’ha costat una pasta, però que m’ha sorprès gratament i -no els ho digueu, no siga que tinguen idees-, haguera pagat el doble per fer-lo.  
3- Continuar una certa rutina començada el mes d’agost d’anar a caminar/córrer.
4- Intentar ser tan feliç com puga i fer el meu entorn un lloc agrdable i eficient. 
PS: 5- Donat que l’any 12/13 em vaig trencar els dos caps del radi, primer del braç dret i ara del braç esquerre, tinc el propòsit de no trencar-me res més ara per ara.  Que això de tindre 34 anys i portar esta loca vida de mare de dos bebès és tan perillós com practicar esports d’aventura, aparentment!