La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: Apunts diaris

Cafè, el vici diluït

Fins fa pocs anys em pensava que era addicta a la cafeïna. Els meus inicis en beure es remunten als catorze o 
 quinze anys, quan m’unia al vici familiar amb els meus pares i la meua germana de vint-i-pocs anys; recorde que en el meu periple pels Estats Units, on hi vaig arribar amb setze anys acabats de cumplir, ja vaig notar la diferència entre el cafè americà i el nostre. (Tanmateix m’hi vaig acostumar, mentre la poció tin
guera cafeïna, m’era igual la densitat del brevatge). Fins que vaig arribar als trenta.

Des d’aleshores (i en tinc trenta-quatre) s’han anat succeïnt els embarassos i les lactàncies. En aquestes circumstàncies, sobretot si eres hipotensa, se’t permet un cafè al dia amb cafeïna. Vaig descobrir aleshores el cafè descafeïnat: i me’n vaig adonar, aleshores, que la meua addicció era no tant a la cafeïna en sí com al gust del cafè. 
Fa poques setmanes, per raons que no venen al cas, vaig descobrir el cafè de xicoira (en llatí Cichorium intybus, en castellà achicoria). Em va explicar el meu sogre que eixe era el cafè de la postguerra, però que en realitat de cafè només en té el color. El gust no és tan amarg, i no té cafeïna. M’he enganxat al cafè de xicoira, i he descobert que no sóc addicta ni tan sols al gust del cafè, sinó a tindre a la vora algun líquid de gust indefinit i color fosc. Només aleshores, quan tinc aquesta poció tan màgica com variable, sóc capaç de posar-me a fer faena de la de pensar, llegir, escriure; concentrar-me, en definitiva.
M’agradaria, en un futur, descobrir que ni tan sols sóc addicta als brevatges, i que em sobrara amb un got d’aigua. 

Turisme estiuenc de primavera

Per a les persones al·lèrgiques a la primavera el millor que hi ha des d’ara fins Sant Joan és quedar-se a casa fent bondat: mirant pelis, escrivint contes o llegint novel·les, tant me fa. Però amb dos fills això no és una opció, de manera que hui hem agafat els trastos i ens hem encaminat al lloc de la Safor amb menys quantitat de pol·len: la platja.

Per a qui tinga fills i no li moleste netejar-ho tot quan arriba a casa -cadiretes de cotxe, roba, xiquets, trastos, i la pròpia casa, que l’arena del mar és apeglosa com una mala cosa-, la platja és un lloc idíl·lic, ideal. Basten dos poalets, quatre pales i un tamís per mantindre entretinguda la prole. L’únic defecte de la platja de Gandia és el turisme. He estat a punt de pegar-me amb un especímen de mascle ibèric entrat en anys que li ha espetat al meu fill, sense que vinguera al cas, que “no sabia patinar amb el patinet”, just ara que comença a saber-lo fer anar i que n’estic tan orgullosa -el meu major, Emili, que té tant de sentit de l’auto-conservació, i que fins ara no havi tingut prou forces per fer anar aquests aparells-. Si m’he reprimit ha estat per donar exemple als meus fills.

Això i que no em quedaven mans buides…

Trilingüisme a casa: la fase proactiva

Fins ara -que té dos anys i sis mesos-, Emili ha acceptat plàcidament la nostra elecció lingüística en tots els aspectes de la seua vida: és valenciano-parlant perquè nosaltres ho som, i mira la televisió en anglès perquè nosaltres la hi posem. Però ara que comença a tastar les dolces mels d’entendre la llengua castellana, que és més romànica que l’anglesa, m’he trobat amb un parell de reclamacions i resistència a mirar els dibuixos en anglès.- En castellà, no! Posa-ho en anglès!- em reclama. Perquè Emili té les llengües mesclades, i al castellà li diu anglès, i viceversa. 
Per tal d’intentar incrementar la durada de les nostres sessions gratuïtes d’anglès gràcies al dual, hem decidit fer-li un espentonet a l’anglès d’Emili, i els reis li han dut un regal molt especial.

L’imaginari. En anglès. L’imaginari és per a Emili l’addicció a la lectura. No em pregunteu què té, perquè ni com. Només sé que des dels primers instants que vaig posar-me a llegir l’imaginari -valencià- amb ell a la falda es va quedar fascinat, enganxat. Ara hem portat l’imaginari verd, i des de fa un parell de dies inicie les mateixes sessions que feia amb ell, però en llengua anglesa. Tal com em passava en els primers dies en què li posava l’imaginari, aguanta poc -dos o tres pàgines-. Però respon amb exactitud i diligència les preguntes que li faig -en anglès- sobre els dibuixos.
Tinc curiositat per saber on ens durà aquest nou camí.  

Misèria i companyia

M’ha vingut a trobar just quan deixava a Ferran al carro, en el moment en què em disposava a beure’m l’excusa que he demanat per poder asseure’m a alimentar el meu fill. Pareixia de la meua quinta, un poc més major, potser. I tenia l’aspecte de qualsevol dels meus amics, o d’Emili: una camisa desenfadada, uns texans, sabatilles esportives, tot net i asseat. Un xic “del terreno”, que quan t’apara pel carrer penses que et pot preguntar l’hora, les referències d’algun establiment, o saludar-te perquè la teua cara et sona o creu que et coneix d’alguna cosa. 
– Senyora, em pot comprar alguna cosa per a menjar? 

He necessitat alguns segons per a reaccionar, per raons estructurals. Estava en una cafeteria, sí, però tenia un cafè gelat al davant, la camisa encara descordada, i un angelet a punt d’adormir-se dins d’un carro frenat i ple de compres. 
– Tin -li he allargat dos monedes-, fes-ho tú mateix.
Ho he fet com qui li deixa solt a un amic que no troba monedes per a pagar el bitllet del pàrquing, però podia sentir el pesar d’indignitat a través dels seus dits. Hom s’ha de trobar en una gran necessitat vital per a decidir a fer accions com eixa, demanar, arreu, una xica amb cara de bona persona que et compre alguna cosa per a menjar. Estic convençuda que a aquesta persona, fa pocs anys -qui sap si pocs mesos- li hauria resultat inconcebible aquesta situació.  Tampoc puc imaginar quines són les circumstàncies que l’hi han portat. La misèria s’estén; i em costa acceptar que cada volta una major part de la població es veu abocada a passar per eixa situació. 

Bébés

L’anunciaven quan Emili era bebè, i ara que continua sent-ho (ho són fins als 2 anys!), per fi l’han passada pel plus. Bébés és una producció francesa de l’any 2010  que no necessita subtítols ni doblatge, perquè sincerament no necessita paraules. El documental és una finestra a les vides paral·leles de quatre bebès: un de Japó, Namíbia, Estats Units i Monglòlia. Les condicions de vida, els recursos i la cultura de cadascuna de les mares marca la manera de criar-los. Supose que en una primera ullada criden l’atenció les diferents maneres de criar a un xiquet -cosa que ens hauria de fer relativitzar els grans problemes existencials de les mares primerenques com que si és millor introduir primer la papilla de cereals i després la de fruites o viceversa-. Però un segon visionat atent ens hauria de convidar a comprovar, sobretot, que l’essència és la mateixa. Brillant.

De casa estant

El primer post d’aquest bloc és el càmbric de la meua vida: la prehistòria ufana i creadora, rebossant d’una vida que estava condemnada a l’extinció. Sembla que en comptes d’haver passat quatre anys hagen passat quatre dècades. Era periodista, fadrina i amb les responsabilitats pròpies d’una adolescent de 18 anys. Recorde les queixes d’aquella època: em resultava penós dur aquella mena de vida. En en fons, m’avorria. Aspirava a un altre tipus de plenitud: la meua plenitud d’ara. 

Els minuts estan comptats, i el cervell es divideix en tres des del primer minut de la matinada: un raconet de cervell per a pensar en les meues tasques diàries, un altre raconet per al meu home, i la resta de cervell enfocada al xiquet, que sol dormir apaciblement al seu llit (o al nostre). Matinar em dóna aire per a cobrir les meues necessitats matinals bàsiques: dutxa, esmorzar, notícies, correu electrònic. A partir d’aquest moment i fins les deu de la nit s’aniran solapant, aixafant i trabucant totes les responsabilitats, feines, vetes i fills. Per això els apunts diaris han deixat de ser apunts, han deixat de ser diaris. Per això és hora de donar pas a un altre bloc, amb un títol més honest: no podran ser apunts, no podran ser diaris. Però puc assegurar que, siga el que siga, ho faré des de casa estant.

Desitjos d’any nou

Un estudiant de Belles Arts ha fet un experiment a la plaça del poble. Ha penjat un arbre dels desitjos. El primer desig que hi ha ficat, evidentment, era que el professor li posara bona nota. A l’arbre tot de gent del poble hi ha deixat immortalitzats tota mena de desitjos, d’aquells que arranquen un somriure: que l’equip del poble puge a primera divisió, tindre una nova mascota, ser un gegant… també hi he llegit desitjos més profunds, dels que posen la pell de gallina: que els pares no se separen, o que la germaneta d’algú es cure. 

Jo no en tenia, enguany, de desitjos. Des de fa uns anys cap ací la felicitat augmenta a ritme aritmètic, i tanta felicitat arriba a espantar-me per moments. Aixina que he arribat al punt de:-que em quede com estava prou. No vull que res canvie. Però llegint l’arbre dels desitjos n’he llegit un que adoptaré amb el permís de l’anònim que el va escriure, i que faig extensible a tothom: Per al nou any, desitge salut i faena per a tots. 

Manies de treball

En certa manera, a mesura que hom es fa gran es va pelant de manies com una ceba; en especial quan es tenen fills. Algú del meu entorn no li agradava mullar-se les mans després d’haver-se dutxat, per la nit, i quan va tindre fills aquesta mania va caure com una fulla de ceba tremolosa. A mi em passa amb les manies per a posar-me a treballar. Treball de pensar, vull dir. Com escriure al bloc.

Als setze anys necessitava una habitació pròpia amb una llum determinada, dos (!!) taules d’escriptori -ordinador no, perquè crec que no en teníem, encara. Estic parlant de l’any 1 A.I. (Abans d’Internet, és a dir, el 95)-. Terra de parquet, un parell de prestatgeries plenes de llibres, un got de llet (amb una cullerada de Cola Cao i dos de sucre) i un cert silenci. I aixina i tot em costava.
A la dècada dels vint només necessitava una habitació estable, un ordinador, una taula i vaig canviar la llet pel cafè (cafè americà: un tassot ple d’aigua amb una cullerada de nescafé i una de sucre).
Ara, amb trenta ben tocats (és a dir, trenta-un) un fill i setanta metres quadrats de vivenda només demane un portàtil i alguna superfície per assure’m que no estiga ocupada per un osset, una flauta, un coixí de lactància o algun joguet dels que fan “uec” quan t’hi asseus al damunt. Tanmateix m’acabe d’adonar que em queda la mania de prendre alguna cosa. I el cafè ha evolucionat a un poliol-menta sense sucre, preferentment. Llavors el deixe al costat fumejant mentre em pose mans al teclat i una volta acabada la feina, ja gelat, me’l prenc.

Temps de bloc

Aquestes setmanes no m’ha anat massa bé tornar a escriure al bloc; hi ha poca gent amb menys temps per a la lírica que una mare recent estrenada. Entre aquest tipus de persones -amb poc temps- només se m’ocorren les mares de dos criatures menudes -o més- com a més ocupades que una mare primerenca. Però “l’organització venç em temps” (va dir algú, ara no recorde qui i no tinc temps per a googlejar-ho). Furgant bé entre els segons, mantinc de moment l’esperança de poder continuar el bloc.

L’altre problema que tenia per a tornar al bloc era la temàtica. Fins i tot vaig arribar a plantejar-me canviar de capçalera i de títol, i escriure un bloc relacionat amb la maternitat -que és un tema que en major o menor grau ocuparà la resta de la meua vida-. Però em feia un no sé què. No se m’entenga malament: se’m feia com claudicar de ser Marta Insa. No dic que no siga compatible amb la maternitat. Però se’m feia estrany delimitar la meua martainsetat a aquest únic aspecte. De manera que tornaré als apunts diaris intentant no monopolitzar la temàtica de la maternitat en aquest xicotet espai públic. Sobre quines altres coses parlaré ja no en tinc ni idea. 

Cara a cara

Vols riure? Si no tens costum de vore’m, o fins i tot si no em coneixes de res, parla’m pel carrer. Saluda’m com si ahir ens haguérem fet un cafè, pregunta’m per la panxa, per Emili, per la feina. Comença amb un familiar:- Ei, com estàs? Com anem? I somriu amb amistosa joia. I jo somriuré amb els ulls mig clucs tot socarrant el lòbul frontal, intentant recordar de què ens coneixem. I em sonarà la teua cara -o no-, i no recordaré de què, on o quan; però continuaré somrient i seguint una conversa diplomàticament simpàtica.

No m’entengues malament: ni és mala llet ni hipocresia. No és mala educació ni egocentrisme. És distracció, mala memòria, incapacitat social. Dis-li com vulgues. Afortunadament, Nostre Senyor obri una finestra on tanca una porta, i al mateix temps que em tocava aquest defecte, em dotava, per a compensar, de la capacitat de parlar el temps que faça falta amb qui calga sobre el tema que siga. 
Si faig preguntes et jure que no estaran destinades a esbrinar qui ets. Vaig desistir a utilitzar aquesta tècnica ja fa temps. Sé que em vindràs al cap cinc minuts després d’acomiadar-nos. O dos mesos més tard. I em picaré el front amb la mà en un moment d’inspiració sobtada, però sense la mínima esperança que la pròxima volta que ens tornem a trobar no em torne a passar el mateix. 

Semiclandestins

La postguerra ha quedat enrere. Ens deixen per fi els dies d’amagar-nos pels racons foscos tu i jo, com qui feia alguna cosa il·legal. Entre els fogons clandestins, cuinàvem el que podíem a deshora. Entretancàvem els ulls passejant la vista entre les ratlles de tots aquells papers que s’havien anat acumulant al llarg de les prestatgeries, buscant la llum.Se’n van per fi totes les ombres, i s’obren davant nostre tots els racons de les possibilitats. Per fi tenim la casa assortida de làmpades.  

Finestres

D’hivern quan arribava la nit, m’agradava mirar les finestres de les cases al barri. En tenia un fum a l’abast del balcó de l’habitació: un barri de nínxols immigrants tot per a mi, on cada família continuaria sent, pels segles dels segles, tan anònima i desubicada com jo mateixa. Però a la nit, a l’hivern, cadascuna d’aquelles postals era una postal de calma, familiar, d’una casa sense problemes. Perquè els problemes no es veuen mai des de la finestra.

Ara que m’he fet gran continua agradant-me mirar les finestres de les cases i furtar -discretament- trossets d’intimitat dels veïns. En aquesta finca, on hi ha famílies joves, de traficants, d’ex-presidiaris, delinqüents i gent de bé, mesclats i desproporcionadament repartits per cada escala, també sembla que l’hivern repatreix trossos de pau entre les cases.

Quan era adolescent aquestes postals m’alleujaven els propis problemes. Ara que sóc adulta i que ja no en tinc, de problemes, continuen tranquilitzant-me, les finestres. Donen un aire de beatitud a un poble on a hom, després de pensar-hi conscientment, li agafen ganes de criar-hi els fills. I passar també a formar part d’aquestes postals nocturnes d’hivern, on, vistes des de fora, els problemes no existeixen i irradien calma i beatitud.

La vida en un llit

De qualsevol recent casada que titulara aixina un post se’n podria esperar una luxúria, alegria, voluptuositat i satisfaccions dignes de Lucrècia de Borja. M’agradaria. Però no és el cas. La vida en un llit és un post convalescent, amb punts i sutures, resignació i paciència, que únicament recorda a la sagrada unió matrimonial per allò de “en la salut i en la malaltia”.

Val a dir que tinc els gens mig revoltats per aquest estat d’insusual inactivitat. De ser un nervi cafeter he passat a esllanguir-me parsimoniosament al sofà, amb una mà a la panxa i l’altra al comandament a distància o, amb el temps, al teclat del portàtil. 
Confirmada teoria que no sóc una bona convalescent -no costava d’imaginar-, em limite a professar agraïment entre el meu entorn a tort i dret. Primer de tot a Emili, la meua fortificació de malvestats vitals, que ha estat -literalment- la paret sòlida on em m’he pogut recolzar aquests dies. I després, agraïment a l’extens entorn Mediterrani i a les mares, que em tornen a mimar en aquest temps de pròrroga de fer de filla absoluta.

Calor i neurones

Afortunadament per a la meua autoestima, fa temps que vaig deixar de tindre contacte amb la Tatiana. Aquella russa de metre huitanta i dos pams de bellesa -un als tacons i un altre a la minifaldilla- i una servidora, de fet, mai no ens vam arribar a entendre. I no per qüestions lingüístiques, sinó per allò de la filosofia de la vida. Tanmateix, tenia curioses teories antropològiques. 

Una d’elles deia que els països, com més a prop de l’equador estaven situats, menys probabilitat tenien de tindre grans escriptors o intel·lectuals; perquè com feia més calor, es pensava pitjor. No sé si els russos que viuen -paret amb paret- al meu costat hi estarien d’acord -estic per ficar un dia el cap al seu balcó i preguntar-los-ho-; el que es a mi, se’m van posar els pèls com estalagmites. Però hui mentre conduia cap a casa i feia llista interna de les coses -intel·lectuals- que tenia pendents per fer aquesta tarda, notava que les neurones se’m ficaven al ralentí de tanta calor.  
Des que he tornat a les aules -després del permís de matrimoni- note els estudiants rebolicats com en un niu d’abelles. La meua vida laboral s’assembla ara més a una peli de la Michelle Pfeiffer que a “El professor” de Frank McCourt. Calcule que part d’aquesta revolució la fan en part les temperatures, que aixafen les voluntats adolescents i a mi m’aplanen com a una premenopàusica esbufegant. Vorem quan arribe el mes de juny. 

La X de sempre

El post d’Anotacions rizomàtiques em torna a commoure. Me’n vaig assabentar per Mails per a Hipàtia, del vol de l’Hidroavió. I sent un pesar estrany. L’havíem trobat a faltar des de ja feia setmanes; i de tant en tant retornàvem cap a les botes vaqueres, on, a partir dels comentaris, ens assabentàvem de l’evolució dels motors a mode de parte mèdic virtual. Ara és quan ens comencem a fer a la idea que no es tornarà a actualitzar, el bloc. Però ens quedem amb la X de sempre. 

Els blocs els llig amb pantumfles. Ara que he canviat de vida, els arribe a llegir espaterrada al sofà. A voltes comente amb Emili algun post divertit. Altres voltes són motiu d’inici de converses nocturnes, d’aquelles converses amb entonació de bona nit. La X, com altra gent -més enllà del llistat d’ací a la dreta-, en formava part, d’aquestes pantumfles, d’aquestes converses quotidianes. De la ruta del colesterol, que diu la comtessa (perquè el món dels blocs és com un poble).  D’aquest ritual d’anar a dormir, del café després de dinar, o les vesprades ocioses dels diumenges. 
En bona part són gent que no coneixem en carns i ossos. Són/m gent virtual. Però precisament l’element virtual, que perd en matisos personals,- sempre dic que Emili és una persona molt més divertida en directe que en els seus escrits abstractes-, guanya en estabilitat. Qui està a la xarxa està disponiblesempre, només a un clic de distància. I quan una persona sent una flargant necessitat d’aferrar-se a la vida, això li ha d’ajudar a sobrepassar aquesta mena de buit que causen les desgràcies inevitables. Hem perdut la força de l’hidroavió. Però sempre ens podem aferrar a la X de sempre. La X de sempre.