Article publicat avui a Nació Digital. No me'n sé avenir que el Govern català es prengui seriosament la possibilitat d'ajudar a buscar terrenys a prop de Barcelona perquè uns inversors nordamericans hi instal·lin un macrocomplex de joc i lleure imitant el de Las Vegas. Com podem ensopegar una i altra vegada en la mateixa pedra, malgrat les nombroses experiències similars, totes fallides, del passat recent? Aquests globus-sonda van i vénen cada cert temps, a la recerca del paradís inexistent (facilitats fiscals, ajudes públiques, propaganda gratuïta...). Però el més estúpid és que sempre apareixen unes xifres de llocs de treball absolutament desproporcionades, que els periodistes reproduïm sense cap mena d'escrúpol. Qui amb tres dits de front pot creure's que un complex d'oci pot crear del no res 20.000 llocs de treball directes i 120.000 d'indirectes? Vegeu la resta de l'article aquí.
Article publicat el 30-1-2012 a Mèdia.cat, Observatori crític dels mitjans.
Uns dies abans que el Grup Barnils llancèssim la campanya de micromecenatge per finançar l’Anuari Mèdia.cat 2012, l’entitat germana amb qui tants anys venim compartint objectius i logística, l’Associació Catalana de Professionals (ACP), va fer públic també el seu projecte de sensibilització ciutadana: “Amb independència”. Es tracta d’un portal en el qual s’aniran publicant regularment vídeos on diversos experts ens donaran la seva visió de com pot ser Catalunya l’endemà de conquerir la seva sobirania plena. De moment, n’hi ha quatre i cal filar molt prim per saber quin dels quatre és més interessant: el catedràtic de la UPF Ferran Requejo ens parla de l’estructura política i organització interna del nou país; l’escriptor Matthew Tree, de la projecció internacional de la cultura catalana; l’economista Modest Guinjoan, de les balances comercials amb Espanya i dels possibles boicots comercials que la independència pot provocar; i finalment, el capellà Ballarín reflexiona sobre com es prendria l’església catalana el pas al nou estat. Podeu llegir la resta de l'article aquí.
Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils hem engegat una campanya de micromecenatge per poder publicar enguany la segona edició de l'Anuari dels temes silenciats, l'Anuari vinculat a Mèdia.cat, l'Observatori crític dels mitjans, que venim impulsant, amb el suport de la Fundació Escacc i altres entitats, des de fa tres anys. Hem de reunir 3.200 euros a partir de petites aportacions, que serviran per finançar la investigació, redacció i edició de dotze reportatges en profunditat sobre els temes més silenciats pels mitjans durant l'any 2011 arreu dels Països Catalans. El projecte el coordinen els periodistes Roger Palà i Sergi Picazo. En farem una edició digital (de lliure difusió) i una edició en paper (que es distribuirà a les llibreries). Trobareu més detalls en aquest enllaç. Feu-hi un cop d'ull. I ajudeu-nos, si us sembla bé, a fer possible aquesta iniciativa. Gràcies.
He reprès avui el costum de fer una caminada solitària per la ciutat, diumenge al matí, mentre la meva dona i les meves filles dormen. L'excursioneta matinal té dues motivacions bàsiques: fer una mica d'exercici, que sempre convé, i conèixer racons de Barcelona que no solc visitar i menys a peu, i així millorar la coneixença de la meva ciutat. Avui he anat fins a Santa Coloma de Gramenet, població veïna on vaig treballar un parell d'anys, a principis dels 80, quan encara existia el setmanari Grama i començava la seva trajectòria la ràdio municipal, Ràdio Gramenet. En arribar a la plaça de la Vila de Santa Coloma, he esmorzat al solet a la terrassa del Xòcala (foto), un bar que ja existia en aquella època i on vaig fer algunes amistats colomenques molt interessants. (N'hi ha més)
Estic encara corprès per les explicacions d’alguns passatgers del creuer Costa Concordia, que va naufragar fa uns dies a la costa italiana. Intento posar-me en el seu lloc i visualitzar-me entre quatre mil persones histèriques i cridaneres, en una mole de vuit pisos sense llum elèctrica, que s’inclina lentament cap a un costat, i havent de prendre la decisió de barallar-me per pujar a una barca o llençar-me a les aigües gelades en plena nit. I quan hi penso, m’agafa un calfred que triga minuts a esvaïr-se.
Em fa por viatjar en vaixell, ho reconec, i com més gran és el buc més por em fa. És una por irracional, com la que té molta gent en pujar als avions; ja sé que, si no es fan maniobres estranyes per acostar-se a una illa i saludar-ne els habitants, un vaixell de grans creuers és un mitjà de transport segur i comfortable, molt més que un avió. Però què voleu que us digui: creuar els núvols a 900 km/h en un compartiment hermètic amb 300 passatgers asseguts em fa sentir més segur que solcar el mar en una ciutat flotant de 150.000 tones de pes que allotja 5.000 persones fent mil-i-una activitats de lleure.
Com que, per motius familiars, viatjo sovint al País Valencià, estic força sensibilitzat pels problemes que arrossega l’eix viari de l’A-7, és a dir, la pomposament anomenada “Autovia de la Mediterrània” pels senyals de trànsit del Ministeri de Foment. Al contrari que l’AP-7, l’autopista de peatge que connecta França amb Alacant i Múrcia, que porta dècades donant suculents beneficis a les empreses concessionàries –penseu en tot el trànsit turístic de pas-, l’autovia gratuïta que suposadament ha de substituir l’antiga N-340 entre Barcelona i València, és, ara per ara, un cúmul de despropòsits.
Article que he publicat avui al Bloc de la Fundació Escacc:
Fa dos anys, quan la crisi ja estava atacant amb força l’economia catalana, vaig defensar, en un editorial de la revista Antena local, que “el sistema comunicatiu català, ben arrelat al territori, a les diverses comarques i regions que el formen, amb empreses privades autòctones fortes, que sovint combinen premsa, ràdio i televisió, i amb administracions locals que han apostat decididament per uns mitjans audiovisuals professionals i de qualitat, no pot anar-se’n en orris de la nit al dia”, a causa d’una crisi econòmica que, per força, pensava aleshores, havia de ser transitòria. Però el degoteig de notícies negatives sobre la continuïtat de certs projectes públics de comunicació local està desmentint, mal que em pesi, aquesta afirmació.
Estic realment alarmat i decebut de veure com institucions públiques que semblava que apostaven per la ràdio i la televisió local, que creien de debó en una comunicació pròxima de gran qualitat professional –com els ajuntaments de l’Hospitalet i de Gavà, per exemple-, d’un dia per l’altre estan desdint-se de tot el que havien repetit mil vegades sobre la importància d’aquest servei i decideixen eliminar de cop i volta –no pas reduir o redimensionar, com seria lògic si el pressupost s’ha d’ajustar als temps de crisi, sinó suprimir d’un cop de ploma- projectes comunicatius amb molts anys de trajectòria, força seguits i ben valorats per la ciutadania, i deixar alhora sense feina desenes de bons professionals periodístics i tècnics.
(N'hi ha més)
Foto: Equip humà actual de Gavà TV, davant de la seu d'aquest mitjà (extreta del web www.gavatv.cat)
No ha pogut ser. Tot i que, fa vint mesos, en aquest apunt, deia que anava camí dels cent anys, ell va creure que ja en tenia prou amb 97. Ahir vam acomiadar en Pepe, el tio Pauet per a tothom, l'abuelo estimat per les seves sis nétes, el meu sogre. Ja feia mesos que havia perdut les ganes de viure, les exigències de l'edat i la falta de visió el van anar recloint al seu petit món casolà i allà va voler morir, envoltat dels seus, patint per haver de molestar tant, ell que no volia mai molestar ningú. El vam enterrar al cementeri d'Alcàntera de Xúquer, al mateix nínxol que la seva estimada Carmen, a qui havia perdut fa ja 34 anys, i ho vam fer en una cerimònia senzilla, humil, gens exagerada, com ell hauria volgut. En Pauet descansa, merescudament, després de tants anys de lluitar per tirar endavant la família i de gaudir d'una vellesa força activa i feliç, fins que la xacra dels anys va poder més que l'activisme de la seva ment i el va fer llençar la tovallola. Com va dir la seva néta Rosalia durant l'ofici religiòs, el seu record ens acompanyarà mentre visquem.
El cap de setmana final de l'aqüeducte de la Puriconstitució -com algú molt encertadament l'ha definit- no podia acabar millor: amb una victòria de gran mèrit d'aquest Barça que sembla que no hagi de deixar mai de fer-nos feliços; i amb una excursioneta fins al Tost per a instal·lar-hi un humil pessebre de ceràmica, que passarà les festes de Nadal a la intempèrie, uns centenars de metres per damunt de Pardines. En la foto, uns esforçats Germán i Ernest collen el pessebre al màstil de la senyera. Va ser la darrera activitat de l'any 2011 del Centre Alpí Vall del Segadell, per segon any consecutiu i gràcies a l'empenta i a les mans de la Rosa, autora de la ceràmica que representa el naixement emmarcat per les quatre barres. En una de les fotos adjuntes, podeu veure la Rosa, a la dreta, conversant amb l'Anna, davant del pessebre; mentre que en l'altre, es veu el Tost a primer terme, Pardines al fons i el Taga presidint-ho tot des de l'altura. (N'hi ha més)
El cap de setmana que deixem enrere m'ha permès gaudir del darrer paisatge de tardor de la vall del Segadell. L'hivern és imminent, el majestuós Puigmal ja és pràcticament blanc del tot; els arbres encara tenen tonalitats marronoses, però cada cop queden menys fulles a les branques i les que encatifen el terra es van diluint amb el fang. Diumenge va fer un dia magnífic de sol i claredat de l'atmosfera. Vaig pujar de bon matí fins al pla de les Aranyes, des d'on vaig fer aquesta foto, amb Pardines al centre, descansant en el seu replà milenari, i la vall del Rigart estenent-se al fons fins a la Tossa d'Alp. Quina vista més plaent, quin silenci més intens, només esquinçat de tant en tant pels trets dels caçadors que rastrejaven els senglars pels cingles del Cerverís. M'hi vaig quedar una bona estona, extasiat. La temperatura, allà dalt, era agradable, a aquella hora del matí, perquè els rajos de sol, des de sobre mateix de la serra Cavallera, inundaven els plecs de les muntanyes i feien pessigolles als matolls, encara gelats de la rosada de la matinada. La tardor, enguany sense bolets, queda enrere sense recança. L'hivern treu el nas i les pròximes visites a Pardines, estic segur que seran amb molt més fred que ahir i potser amb neu i tot, com aquests darrers anys pels volts de Nadal.
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
Un blog suggerent com pocs, el de l'amic José Miguel Mauriz: l'art i la fotografia digitals, explicats a fons i amb centenars d'il·lustracions. Una alegria per als sentits!
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Observatori crític dels mitjans de comunicació del nostre país, una eina impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils per contribuir a una professió més autocrítica.
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
