La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: XX / XY

Entre bastidors

La casa relluïx amb la lluentor de les neteges d’abans, d’aquelles neteges profundes de les cases antigues. Fa olor a fusta i a plantes, a totes les plantes que han florit per a l’ocasió (no sé si en senyal d’agraïment, o al dictat ferri de la mare). El menjador del segon pis s’ha transformat en un aparador latent, esperant l’exposició del vestit de núvia, i de tots els detalls que l’acompanyen: les sabates, la lligacama, el vano, el coixí dels anells i el vel. Tot -tret de les sabates- fet a casa, a mà. Puntes de coixí de punta en blanc, rere un batalló de boixets, i una guerra de dos anys lliurada amb fils contra les hores. Aixina és ma mare. 

El dia abans d’un casament, és costum al poble que la núvia expose el vestit, les sabates, les arracades i tot allò que envolta la celebració de la feminitat tradicional, en una espècie de culte a la fertilitat difuminat -per a no espantar-.  Jo no em vaig criar amb aquest costum, i la primera vegada que es va casar una amiga i em van proposar d’anar a vore-li el vestit se’m va fer fins i tot violent. Però es tracta d’una mena de ritual pre-iniciàtic.  La gràcia de tot açò, en el meu cas, és que el vestit me l’ha fet ma mare. Durant dos anys. De boixets. Cua i tot.
Hi ha qui trobarà curiosa tanta tradició reconcentrada. A altra gent els posarà els pèls de punta d’horror. A mi, en canvi, m’esborrona. Em case igual que ma mare, i ma tia Teresa, i ma tia Sunsión; i igual que aquelles que tenen la meua edat i parlen el meu dialecte. Amb un vestit fet per ma mare. I a mi, que em van parir ploranera, em puja un nosequè a tres dies del casament, i no sé si és per la felicitat de casar-me, o per aquest sentiment de pertinença radical. 
Publicat dins de XX / XY | Deixa un comentari

Suposar virtuts

Puc adormir-me en qualsevol lloc i a qualsevol hora del dia. Puc entrar en directe a la de tres, parlant per a tota una comarca sobre pràcticament tots els temes. Puc separar en lexemes i morfemes una paraula de qualsevol llengua eslava -des del macedoni fins al bielorrús, passant pel sorabi-. Però no em demaneu que mantinga una conversa socialment virtuosa amb una persona que acabe de conèixer, o algú que apenes conec, perquè tinc un percentatge elevat de possibilitats d’amollar un improperi o algun comentari estrany.

No puc dir que el talent social estiga entre les meues virtuts. Em costa improvisar temes de conversació amb desconeguts. Que no se’m malinterprete: les classes plenes d’adolescents efervescents no se’m donen malament. Però allò del talent social amb persones individuals i tangibles em costa més. Sóc animal solitari. No acostume a anar de compres col·lectives, ni se m’ocorre quedar per a preparar una festa. No sé si al capdavall és manca de talent social o mandra, però alguna cosa m’exclou de les de la meua espècie. Em costa recordar què cal per als compromisos, o quin és el savoir fair d’algunes situacions. I ara, a mesura que la vida se m’apropa inexorablement als trenta, tot l’entorn es converteix en un compromís social que s’escapa a la meua comprensió, però el pes del qual note que recau, per alguna estranya raó, en mi. 
Algunes voltes, després del costum de ficar alguna pota, se m’ha passat pel cap excusar-me, comentar a la persona del davant que no estic acostumada a l’afabilitat social, que faig el que puc, però que, en el fons -perquè aquestes virtuts socials per alguna raó s’atribueixen a les del meu gènere- sóc un home. Després m’ho repense i somric amablement, a mode d’excusa. Alguna cosa em diu que això no solucionaria res. Enlloc d’això, preferisc fer-ho públic al bloc. Perquè recau en nosaltres, les dones, això dels compromisos socials? No en teníem prou amb allò del parirás con dolor?
Publicat dins de XX / XY | Deixa un comentari