Nous paradigmes del terror
El món sempre ha estat més terrorífic per a les dones: t’ho tatuen a l’ADN quan comences amb les primeres paraules insertant al xip de la por el hardware en forma de caputxeta vermella. Tanmateix, el consol ancestral dels pares ha estat sempre vore a una filla dins de casa. El món exterior feia por, però la xiqueta està en casa, i ací ja no pot passar res.
El segle XXI ha canviat fins i tot aquest paradigma d’una manera radical. No sé si és perquè em faig major, però el panorama em fa feredat:
- L’home del sac es passeja a través del mòbil amb la caputxa de l’anonimat i la distància física
- A través d’un llarg catàleg d’aplicacions
- Amb una legislació desfassada pel que fa a assatjament tecnològic
- I pares que han de controlar els assetjadors -i els assetjats- tenen un coneixement de tecnologies i de les possibilitats que ofereixen comparable al nivell d’idiomes dels presidents de govern espanyols.
No em negaràs que, canes meues a banda, la combinació és explosiva, i n’hi ha per a reflexionar-hi seriosament.
Et jure que com a mestra faig el que puc. Tots els anys ve la Guàrdia Civil a l’escola a donar alguna xarrada sobre la qüestió, però no veig que impacte l’alumnat més enllà del que està acostumat a impactar-se en el tema de moda: una setmana o tres dies. Però em rebenta pensar que, estadísticament, algun assatjador ha passat, passa o passarà per la meua aula i no hauré pogut fer res per desactivar-lo.