En la pell d’Almodóvar
Publicat el 11 de març de 2012 per martainsa
No sóc almodovariana; l’estètica que l’ha envoltat, eixa dels anys 80 i la movida madrilenya, mai no m’ha cridat l’atenció, ni en tinc cap nostàlgia -reconec que sóc massa jove per a tindre cap nostàlgia dels 80 en aquest sentit-, ni em reporta cap ganes de tornar enrere. Els 80? No gràcies. Em quede on estic, encara que siga amb aquesta panxa cada volta més arredonida. Però reconec…
Reconec que totes les pel·lícules seues m’han agradat. Totes les que he vist; és curiós, em costa vore pel·lícules seues. Les sis o set pel·lícules que he visionat ha estat perquè he anat al cinema amb algú més, perquè no tenia més remei -estava en un tren, o en un autobús-, o perquè el divendres passat (La piel que habito) era el millor que m’oferia canal +. I m’encanta. Reconec que m’agrada. La piel que habito és una creuadura de cables fantàstica: les investigacions mèdiques dónen cada volta més la possibilitat a Almodóvar de girar el caragol, enroscar-se el cervell (prou enravessat de per sí, si he de jutjar-lo per la seua ficció). La pel·lícula m’ha semblat impecable, tècnicament fantàstica, i amb un guió escrit clínicament, on no hi sobra ni falta res, i on no hi ha cap altra cicatriu que les que deixa la pel·lícula a l’espectador. I tanmateix…
I tanmateix sé que faré escarafalls la pròxima volta que s’anuncie una pel·lícula seua, se’m farà un mur engegar el play, pagar l’entrada de cinema, o posar-me a escoltar atenta. I em tornarà a agradar. Algú ho entén?
Publicat dins de Personatges | Deixa un comentari