La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

El supervivent

Sóc la segona filla, però en realitat tinc manies de filla única. La meua antecessora i jo ens portem huit anys, edat suficient com per a que no haja existit mai cap raó per a competir ni barallar-nos, i aixina de fava vaig eixir. Emili, el meu home, és en canvi el primogènit; però, de nou, la diferència d’edat amb els seus germans (la germana, primer, i després el menut) és significativa. Amb aquests antecedents se’ns acut crear dos fills amb la fina diferència de dos anys i un mes. I el resultat?

Emili té tres anys. És un xiquet ben criat i consentit de manera tan ocasional com inevitable; i des de que va nàixer Ferran el consolàvem amb la idea reiterada que no, que els bebès eren avorrits, que no sabien fer res, i, en definitiva, que la seua posició preeminent a casa estava assegurada. Ah, però això era fa catorze mesos i vint dies.
Hui en dia, Ferran, el bebè avorrit amb cara de bona persona, és un supervivent nat. Un supervivent dels que es mengen els “gusanitos” que cauen de la taula dels aniversaris més els que li donen, menja el seu plat i el que li sobra al germà, pega sense pietat, plora sense consol i aprèn amb una rapidesa que fa feredat. No només fa les coses que li ensenyem els pares, com feia Emili. Fa les coses que aprèn del germà, sense distinció d’ètica o moral. I sovint, va més enllà. Acostume a anomenar-lo alpinista-electricista, ja vos podeu imaginar quines són les seues dèries -i els meus temors-.
Quan va nàixer vaig desitjar amb totes les forces que m’isquera un xiquet tan intel·ligent com el seu germà. Comença a fer-me por que el desig s’haja cumplit.

Vaga per l’ensenyament públic

Estic de vaga. Són les huit i escaig del matí d’un dia normal. A hores d’ara hauria d’estar preparant esmorzarets. En canvi estic ací, escrivint al blog, i preguntant-me seriosament quin tipus de món els espera a les meues criaturetes -sí, eixes que hui a les sis del matí ja havien dormit prou-. La vaga de hui la faig per ells, pels meus fills: perquè vull que tinguen una escola digna, amb oportunitats per aprendre coses. Però també faig la vaga pels fills dels altres: perquè a ma casa sé que, per més mal dades que vagen, els podem oferir les oportunitats que l’escola no els puga donar. Però hi ha xiquets en famílies on -per les raons que siga- aquesta segona opció no és possible. Hi ha xiquets per als qui l’escola és un flotador. I si li lleven aire al flotador, s’ofeguen. 
 

Un exercici de fe i democràcia seria que els fills de les altes instàncies anaren a l’escola pública. Voldria vore, posem per cas, a Frolian en una escola pública. O a la Leonor a qui estan entrenant per a ser reina, rebre aquest entrenament en una escola pública. Si la intenció veritable dels governs fóra que una educació amb igualtat d’oportunitats per a tots, perquè no haurien de poder estar en la mateixa escola que els meus fills? Hi ha qui renega perquè Joan Carles s’ha operat la cadera en un hospital privat. La veritable pregunta és perquè els seus néts no van a l’escola pública.