La vida versió Champions League

Escolte per la ràdio l’entrevista a una dona maltractada, que va eixir de la seua situació i està ajudant altres dones. Escolte entrevistes de serveis d’ajut a menors en situació de maltractament. Mire en catàlegs llibres per a dones sobre com detectar un maltractador, i sé de programes escolars contra la violència de gènere que donen pistes a joves adolescents sobre com detectar un maltractador, i les coses que no són normals en una parella. I tot això em pareix molt bé.

Però encara no veig cap programa dirigit als hòmens que els diga que no han de maltractar ni pegar ni matar a les seues parelles. Sembla obvi, no? S’hauria de donar per sentat. Però si jo donara per sentades moltes coses òbvies, les meues classes de primària serien ingovernables. Perquè de vegades és necessari que et recorden coses tan simples com que cal tirar els papers a la paperera, que després d’anar al bany cal rentar-se les mans, o que a la teua parella i als teus fills no els has de matar.

Sí, és evident que cal continuar els programes de prevenció de la violència domèstica -és a dir, en general, quan un home li pega a la dona i als fills. Que sí, que de vegades la dona també pega, però no em vingau amb fal·làcies, perquè qui pateix la situació, en el 99% dels casos, és la dona-. Però és evident que alguna cosa no funciona: perquè com destaquen Nao ong Viet Nam i Coc ràpid, portem un estiu de violència brutal. Qui sap si el problema és que ens centrem en només un agent de la violència domèstica: la víctima. Potser el que ens hauríem de replantejar és la necessitat de reeducar els hòmens. Es diu a les dones que no han de permetre que les maltracten, però qui els diu als hòmens que han de respectar els altres? Qui dissenya programes d’educació emocional masculina? I si ens plantegem, per una vegada, posar el punt de mira en l’home?

Jo no sóc celíaca: no estic diagnosticada, no he tingut símptomes, no m’han fet proves. Tanmateix, no menge gluten des de fa un any i escaig. La gent sol sorprendre’s -no els falta raó-. Si no sóc celíaca, perquè no menge gluten?

Raó número 1: Als vint-i-dos anys em van vindre les al·lèrgies primaverals. Primer eren com un costipat. Passada la trentena, que és quan venen tots els mals, a la primavera tenia un quadre de salut lamentable. Des de Sant Josep fins a Sant Joan la vida era una lenta tortura. Ho vaig provar tot: primer vaig anar a l’al·lergòleg, i em va donar unes vacunes caríssimes, que em vaig injectar durant 2 anys. Quan es van acabar els 2 anys les al·lèrgies continuaven pràcticament igual, però em van enviar cap a casa, ale, bonica, que no podem fer res més. Durant els embarassos, vaig provar l’homeopatia. Ni tec. Fins i tot vaig deixar de prendre llet: els símptomes van millorar. Finalment vaig provar la medicina integrativa. Un dia vaig anar a un metge a Barcelona, li vaig contar la meua vida, i em va contestar: Deixa de menjar gluten. Enguany ja sigut la meua primera primavera totalment lliure de gluten, i ha estat com tornar a tindre 15 anys. Sense gluten, sense al·lèrgia.

Raó número 2: La segona raó és més personal, i em costa d’explicar en persona. Se’m posa com un nus a la gola (encara), si intente fer-ho. Emili solia menjar ensaïmades que li portava la iaia pels matins. Li encantaven. Quan el van diagnosticar, es van acabar les ensaïmades. No recorde quin dia, a principis de la seua nova vida sense gluten, estava menjant-me jo una ensaïmada, i em va mirar amb ulls de súplica. Li vaig dir que d’això ell no en podia menjar, i se’m van traure les ganes de continuar menjant-ne jo mateixa. Sé que no puc evitar-li ulls de súplica de cara al món. La vida és dura, i li ha tocat aquesta tecla. S’hi ha anat acostumant amb el temps. Però no suporte que els ulls em miren a mi. A casa, des que jo no menge gluten, ens fan menjar apart a ell i a mi. Ara en som dos en el seu equip. Ja no és només “és que Emili…”; és “Emili i sa mare”.

No sóc, en tot cas, la primera mare que deixa de menjar coses que el fill no pot menjar. Conec una mare amb un fill al·lèrgic a tantes coses que seria més curt fer un llistat de les coses que sí que pot menjar: ella menja el mateix que el fill. També sé d’una mare agnòstica casada amb un musulmà que ha deixat de menjar porc per respecte, perquè ni el marit ni els fills en mengen. Les entenc perfectament.

Aquestes són les meues dues raons per a no menjar gluten. I partir d’ara, si algú em vol dir tronada, com si diu missa.

Hem estat pintant les parets de casa; però no com els meus fills, que les pinten amb plastidecor i retoladors, sinó amb pintura de veritat, a mode d’esborrador de barrabasades. És la primera volta que pintem des que vam entrar a viure a casa -un pis nou de trinca, cap allà l’any 2009-. Mai fins ara me n’havia adonat que està fet a presses i correres, amb desgana. Després, mentre pintava, calculava diversos factors: com de mal fet està el pis, a qui preu l’estem pagant, i a quin preu el vendríem. Per a fer-te una idea: és com si m’haguera comprat una camisa de H&M a preu de camisa de Gucci (o per l’estil). I ara, a l’hora de vendre’l, el mercat és conscient que la camisa és d’H&M, està portada, i que si poguera traure la tercera part del que em va costar em podria considerar afortunada. I no fa tants anys, eh? I no està tan gastat. I el que és pitjor és que no sóc l’única: l’engany és global. Som una generació estafada.

Els nascuts l’any 79 som fills de les acaballes del Baby Boom (fills dels xiquets de la post-guerra). Per tant, els anys 2000, quan els lligàvem amb llangonisses, es correspon a la franja en què el baby boom buscava pis per independitzar-se. I independitzar-se era tan fàcil! I clar, va passar allò de la oferta i la demanda: a més demanda, més te la claven. Estava escrit que anàvem a ser uns estafats. Però quan penses que se li ha sumat la especulació i altres males praxis, fa bullir la sang.

Ara bé, no crec que torne a passar. La piràmide de població s’està invertint i ja sobren cases. El pròxim boom per als especuladors? Els geriàtrics. Però tranquils, que encara falta.

Tots som diferents; però comence a sospitar que uns ho són més que els altres. Emiliet entra en aquesta categoria d’infreqüència: en molts aspectes redola per les muntanyes de Gaus. Sol ser sorprenent, de vegades gratificant, i en ocasions, com ara, en unes vacances celestials pensades per a xiquets d’exactament la seua edat, ennervant.

Emiliet no vol anar a la piscina. No vol relacionar-se amb altres xiquets de la seua edat en un club que fan els del càmping ple d’activitats, no li agrada el castell unflable, i detesta els balls. Ni tan sols pot menjar com la resta de xiquets (però clar, això no és culpa seua). En definitiva, he tirat els diners. L’únic que sembla encantat és Ferran; però aquesta criatura, com a bon segon fill, sol estar encantat amb qualsevol cosa. Com el càmping celestial de xiquets no satisfà les expectatives, son pare i jo canviem l’estratègia. Si no fem vacances de xiquets, farem vacances d’adults. La caseta de fusta passa de ser l’objectiu a ser un camp base.

I alguna cosa em diu que Emili tolerarà millor el canvi. L’única cosa que no puc canviar és que pregunte per casa, i que parle amb nostàlgia de la WII i de la seua escola. En fi. Almenys tinc la convicció que el meu fill, la resta de l’any, és feliç.

Emiliet, que malgrat la seua joventut (acaba de cumplir el seu primer lustre) és multilingüe, anava avisat de casa; perquè cada volta que xafe Catalunya li ho recorde, que la mare de menuda era catalana, que parlava un poc diferent, i que allà parlen com l’abella Maia (és una llarga història). Error. L’hauria d’haver dit que en el càmping parlaven com el D’Artagnan dels Mosqueperros, però en VO.

Hem arribat a Montblanc per la vesprada, després d’haver passat les etapes típiques d’un viatge de més d’una hora: cantar, parlar, estar en silenci, barallar-se (amb ungles i punys), cridar, dormir, i destorbar a la conductora amb martingales diverses. Finalment, després de parar només a Sagunt i a Tortosa -a dinar a un McDonald’s, que és l’única cadena de grans restaurants que té un menú sense gluten amb garanties-, hem arribat.

El càmping és de capital francès, i es veu que s’hi porten els clients, també. Al tauler em parlen directament en francès, i aprofite per a practicar la llengua de Voltaire amb la murciana que m’ha atès. Tenim una caseta de fusta amb les necessitats bàsiques d’una persona -llits, bany i aire acondicionat-, perquè el lema del meu home és “jo no he vingut a patir”. A partir d’ací, una primera ullada al càmping em demostra quina és la definició de paradís: piscines amb parc aquàtic, castell unflable al costat de les piscines, mini-golf, petanca (naturallement) i tota una varietat de parcs infantils repartits al llarg i ample de les instal·lacions. Després d’un reconeixement familiar del terreny i una sessió de zumba a ritme de Moussier Tombola (tota una troballa!), tornem a casa, i Emiliet em pregunta:

_Però mare, hui estem ací i demà tornem a casa, no?

I prepare el sopar taral·lejant el “una nit de lluna plena tramuntàrem la carena lentament sense dir res…” mentre el meu fill digital intenta ubicar-se en una cabana analògica com un polp ho faria en un garatge.

Enteneu-me bé: a la meua edat (i quan vull dir edat, no em referisc als anys, sinó a les circumstàncies vitals), les vacances reals, “de facto”, comencen l’u de setembre, i acaben el 30 de juny, que és quan puc repartir la responsabilitat dels fills amb les “ueles” i un sistema educatiu obligatori (aplaudiments!). El que la resta de població anomena vacances (aquells que estan en altres edats) per a mi, en realitat, signifiquen canvi d’activitat, però no descans pròpiament dit. Ans al contrari, ser una mare twenty-four/seven (que diuen els anglesos, és a dir, les 24 h del dia) és més aviat esgotador i alienant -i vos parla, encara que no ho parega, una mare orgullosa i pesada-. El remat de les vacances és quan anem “de viatge”, per a que encara parega més que estem de vacances.

Els viatges -dels quals en sóc la màxima fervent iniciadora, incitadora, seguidora i executora-, són un sarau; i dels grossos (on em clave jo soleta, perquè vullc i amb entusiasme): xiquets sense rutines, amb pocs joguets, poca roba de recanvi, menjars canviats (glutens a banda! Emoticona posant-se les mans al cap!), germans a jornada completa i vida sense iPlus.  Enguany me’n vaig a Catalunya (o hi torne, mai no sé quin verb gastar). Me’n vaig de càmping de Montblanc, a les terres del sud. Som conservadors: ens en anem, però poquet.

A la maleta: roba, joguets, banyadors, crema protectora, crema protectora i crema protectora. Que l’única mediterrània autòctona de la família sóc jo; que el major és irlandès i el menut, d’Ikea.

I un paquet de til·la, a mi que m’agraden les infusions, no siga cas.