La vida versió Champions League

Batman sempre ha estat el meu superheroi preferit, perquè és qui té més mèrit. Superman té uns poders extraordinaris que li han caigut del cel; aixina clar, jo també. Spiderman és un ésser transgènic, a qui els poder li són inoculats amb el verí d’una aranya. Això tampoc no en té massa, de mèrit. Però Batman no. Batman és una persona normal, que, damunt, viu en una ciutat on sempre és de nit -algú ha vist Gotham City de dia? Eh?-, i està carregadeta de gent indesitjable -clar, com sempre és de nit, és més fàcil amagar-se. Si tot té les seues raons, en el fons-. L’altre dia, sopant virtualment amb la Carme, vaig descobrir que en l’actualitat també n’hi ha, de superherois: els qui practiquen Parkour.
L’altre dia estava sopant pel xat del gmail amb la Carme -sopar vegetarià, perquè la Carme és vegetariana, esquerrana, dona, de classe obrera, nació oprimida i pel que sembla últimament també és occitana- quan em va enviar un reportatge de TeleMolinsdeRei sobre el Parkour, també conegut com l’art del desplaçament. Em fa gràcia, perquè crec que parkour és el primer neologisme d’origen francès que sent en molt de temps; els neologismes del segle XXI solen tindre accent de Sillycon Valley. El parkour és un art/esport urbà que consisteix a desplaçar-se per la ciutat utilitzant-ne l’orografia mentre es fa gimnàstica. De fet, els practicants de Parkour són moltes voltes ex-atletes de competició, que d’aquesta manera es mantenen en bona forma.
La Carme diu que cada vegada que els veu en acció, li entren ganes d’anar al gimnàs. Ja sé això d’anar desplaçant-se per on siga d’una manera poc ortodoxa no té molt a vore amb les batalles eeespectaculars de Batman. Però el sol fet que et vinguen ganes d’anar al gimnàs mentre els veus fent tots eixos malabarismes ja es tota una fita heroica.
Per a qui tinga curiositat, deixe aquesta publicitat -que no sé què publicita- d’un minutet i mig on es mostra què és això del parkour, amb una banda sonora deliciosa.