La vida versió Champions League

La inmunització mitjançant la inoculació de petites dosis d’un verí està registrada des de fa segles: per a que el cos acabe reconeguent com a propi -o inocu- allò que inicialment hauria de reconèixer com a aliè, roïn. Reconec que a idea em remet a un nosequè d’edat mitjana i època obscura -tot i que si no tinc mal entès, les vacunes es basen exactament en aquest principi-. Doncs bé, ara que Ferran té l’edat, la seua introducció al gluten l’he orientada des d’aquest punt de vista. 

No sé si Ferran és portador de l’HLA; però sabent que el seu germà ho és -portador i celíac-, una pren una por visceral per qualsevol cosa que tinga res a vore amb el “gluten”. Si voleu números, la possibilitat que Emili fóra celíac era de u a cent. Ara que el seu germà ho és, les possibilitats de Ferran són de u a cinc. Vist així, la introducció “al gluten” de Ferran ha estat gradual, com la triple vírica, o aquelles inoculacions de verí de l’edat mitjana per a inmunitzar-se contra l’arseni.

La primera volta li vaig introduir el gluten amb aires de fatalitat, de “ha arribat el moment”, com qui posa sal a les farinetes: un simple ai, un “que no siga dit que no li l’estic introduïnt”. Poc a poc, al llarg de les setmanes, he arribat fins a mitja cullerada de gluten a les papilles. Però no puc evitar, sempre que li’n pose, la imatge del “verí per a rates” diària que utilitze per a previndre contaminacions del seu germà. Utilitzaries una cullera que ha estat en contacte amb verí per a rates? Gastaries el mateix ganivet -sense rentar- que has utilitzat per a tallar verí per a rates? Gràcies a aquesta imatge he pogut acostumar-me a intentar evitar al màxim la contaminació del meu fill per gluten. Però la imatge torna quan prepare farinetes per a Ferran: posant-li al biberó “verí per a rates”. 

Vinc de tants lloc que quan algú em pregunta d’on sóc se’m cortocircuiten les neurones; en tot cas, si em feren una radiografia del cor probablement trobarien que té forma de Safor. Tots els llocs, fins ara, també tenien en comú la seua forma de muntanya: el turonet de Can Serra on es troba ma casa de l’Hospitalet, la muntanya del Tibidabo on es troba l’escola que em va criar, i els irònics desivells de la meua casa de “La Plana”, a La Font. Tots, excepte el meu poble adoptiu definitiu, que l’únic desnivell que té és la baixada que dóna al riu. I eixa és la gran novetat del meu poble d’adopció. 

Tot en la vida ho faig per la carretera general: em vaig casar com Déu mana -mai millor dit-, sóc funcionària després d’unes oposicions guanyades a pols, i, de moment, tinc els dos fills de rigor que s’espera de la meua família, una prototípica família tradicional, biparental, monògama, heterosexual, omnívora i que escriu amb la dreta. Però quan vaig a córrer res m’agrada tant com desviar-me dels camins establerts. Eixir-me’n de la carretera, vore altres dificultats, altres paisatges. Ahir em vaig desviar de la carretera del polígon fins al riu, entre les canyes. Això m’ajuda a descobrir-ne l’encant, a fer-me’l meu, com les muntanyes que fins ara havien governat la meua vida.

I perquè eixir-se’n de la carretera establerta, en aquestes anecdòtiques circumstàncies, té l’encant de la transgressió infantil. És com una discreta pintada a la paret amb retolador, un caramel a deshora, o un bombó de contraband de l’àvia, d’amagat de la mare. Perquè fins i tot les mares de família necessitem transgredir les normes de tant en tant. O no?

Per a les persones al·lèrgiques a la primavera el millor que hi ha des d’ara fins Sant Joan és quedar-se a casa fent bondat: mirant pelis, escrivint contes o llegint novel·les, tant me fa. Però amb dos fills això no és una opció, de manera que hui hem agafat els trastos i ens hem encaminat al lloc de la Safor amb menys quantitat de pol·len: la platja.

Per a qui tinga fills i no li moleste netejar-ho tot quan arriba a casa -cadiretes de cotxe, roba, xiquets, trastos, i la pròpia casa, que l’arena del mar és apeglosa com una mala cosa-, la platja és un lloc idíl·lic, ideal. Basten dos poalets, quatre pales i un tamís per mantindre entretinguda la prole. L’únic defecte de la platja de Gandia és el turisme. He estat a punt de pegar-me amb un especímen de mascle ibèric entrat en anys que li ha espetat al meu fill, sense que vinguera al cas, que “no sabia patinar amb el patinet”, just ara que comença a saber-lo fer anar i que n’estic tan orgullosa -el meu major, Emili, que té tant de sentit de l’auto-conservació, i que fins ara no havi tingut prou forces per fer anar aquests aparells-. Si m’he reprimit ha estat per donar exemple als meus fills.

Això i que no em quedaven mans buides…