La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: De quan era periodista

Bajoques

Aquella íntima gaubança per uns miserables vestits s’ha anat convertint en l’apocalipsi del goig. L’elefant trontolla, ara que el sumari s’ha obert en canal. El més divertit de tot: que crec que a ningú, ací, li sorprenga. Sabíem que, molt o poca, hi havia merda a les altures. Ja ho diu la dita: dis-me quina premsa tens i et diré com eres. I ara ha arribat el temps de mirar la premsa. Però no la d’ells, que fa riure; sinó tota la resta. 

Asseguda al sofà, veig debats sobre l’elefant a la televisió. Hauria d’estar exultant. Li queda poc de temps, a l’estaca. Estira un poc més, que mira que tomba. 
Però en el fons de tot em fa por, pànic, que tot plegat no resulte ser una nova derrota més humiliant. Que quan tornen les eleccions tornem a vore’ls exultants; i continue la manipulació informativa -no la dels nivells normals, de la democràcia, sinó aquella manipulació ofensiva a la intel·ligència, la que provoca vergonya aliena-. Perquè aleshores, quan tornen a guanyar, després del cas Gürtel, a nosaltres encara se’ns caurà més, la cara de vergonya -si és que ens en queda, de cara-. No serem els únics conscients que som uns bajoques. I se’ns tornaran a riure a la cara, aquesta vegada, amb més ganes, amb més satisfacció. 

La taca groga

Quan arriben aquestes dates sempre hi ha algú de Canal 9 a Benidorm: una de dos, o fa tan bon temps que en cara es poden vore senyores mostrant les bufes per la platja, o cau una bona tronada i la mateixa reportera (armada amb l’impermeable i un micro) s’exposa, com Dorothy al Mag d’Oz, a que una ventolera se l’emporte mar enllà tot intentant mostrar el màxim realisme en la notícia. 

Enguany, evidentment, no ha estat una excepció. Els setembres plujosos són mesos de descans per als caps d’informatius, que ja tenen portades de noticiaris poc compromeses, sense el perill que els acusen de manipular les vides de sants de la dreta; sense el perill d’haver d’estomacar als socialistes; i sense que els altres partits residuals hagen de queixar-se perquè no apareixen per la tele ni engolint-se la càmera. 
És precisament per això que m’ha sorprés trobar, després de la notícia de les pluges, una explicació sobre el congrés dels socialistes: ha estat com trobar-se una taca groga enmig d’un dels impermeables rojos que es gasta la gent de la casa. Dos corresponsals al Palau de Congressos, i una explicació de la falla: propietats, virtuts i, sobretot, defectes dels nous aspirants a futurs líders de la oposició (disculpa’m el pessimisme, Emili) Ximo Puig i Jorge Alarte. En tot cas, sospite que es tracta d’una maniobra estratègica: per conéixer l’enemic. A qui tinga curiositat ací estan els detalls. 

Manifestació per TV3

Anit vaig tornar de València i xispejava; hui al matí havia augmentat al grau de pluja-molesta-si-vas-sense-paraigües. I ara, en tornar de València de nou (sí, la meua vida és una noria), el que plovien eren poalades senceres d’aigua, d’aquelles que si et descuides comencen també a ploure peixos i t’abonyeguen el cotxe, els molt cabrons. Aquesta vesprada, doncs, depèn de la voluntat del temps de tindre èxit a la mani. Convocatòria: a les 19.00. Lloc: Gandia. No sé on, en concret, però tant li fa, Gandia és xicoteta -ai, si algú de Gandia llig això em matarà, però és que és veritat!-.

Ens tanquen tevetrès -àlies, la catalana- i haurem de mirar-la pel Canal Internacional. Amb això es pretén donar un poquet d’independència a Catalunya? No, el que realment volen és que ens llevem el costum de mirar TV3 i passem a vore Canal 9, que en realitat fan una programació excel·lent, actualitzada, gens masclista, i sobretot, sobertot, gens ma-ni-pu-la-daaa! El pitjor de tot és que no la guillotinen de colp, sinó que la van tancant per torns, poc a poc. Ara a Alacant, ara a la Safor… com si fóra una fallida multifuncional de l’organisme.
El millor de tot és que Canal 9 no diu ni una paraula del tema, mentre mig país -bé, en realitat és un 10& que fa el soroll que faria la meitat de la població-, es movilitza, i tothom sap perfectament què passa. Ja veus, jo ni tan sols la mire, la TV3; però em fot que em lleven la possibilitat de mirar-la. Si aquesta és la democràcia del segle xxi, anem aviats. I si continua diluviant d’aquesta manera, qui anirà aviada serà la mani…

La nova temporada de l’antiga vida

Anit vaig baixar a Gandia: he de confessar que aquest trajecte en tren el feia l’any passat tots els dies -d’anada I tornada- i crec que ja estic desentrenada al cansament que produeix -o sóc un poc més vella, qui sap. El cas és que vaig baixar perquè presentaven la nova temporada de Gandia Televisió: ja se sap, cada 4 anys, canvis. La presentació es va fer al teatre del Raval. Si bé és cert que l’aforament no estava completament ple, sí que cal dir que a la platea estaven totes les forces vives de la comarca -bé, o quasi totes-. A dalt l’escenari, em vaig alegrar de tornar a vore a tots els companys.

Una de les novetats que més m’agraden és que hi ha una traducció per a llenguatge de sords en algun dels programes -Anna Blanco es va presentar en llenguatge sord, tot un detall-. Per la resta, està el magazín, que ja no és el CDD Club del Diàleg, sinó el Magadia, i el condueix Laia; un programa de debat -la tradicional Cafetera de tota la vida, conduïda per Pepe Arnau, però que li han canviat el nom, vaja-, Cali2copi es transforma en Culturalia, portats per Gemma Fullana i Salvador Caudeli; el Mercat de Músiques es converteix en un programa per a joves, i el continua portant Marc Gomar, i finalment Bios esdevé Via… Via natura. I continua venint de la mà de Sonia. La nova cara dels informatius serà Rosa Escrihuela. A més a més tinc especial curiositat per veure el programa Dossiers, que serà quinzenal o mensual -no em va quedar clar-, el conduirà JM Alfaro (cap del Levante a la Safor, i un dels meus "pares" periodístics, si se’m permet l’expressió) i el treballaran també Júlia Planelles i Òscar Grifoll. Hi haurà un programa de tendències, portat per una xica que no sé qui és, i no en recorde el nom, i finalment un de Benvinguts, que obre les portes a la societat paral·lela que viu en Gandia: la de la gent que ve de fora. A més a més, Cine Club i dibuixos per a xiquets (Sherlock Holmes!! M’encanta!!!).

Fins ací l’explicació oficial. Com a explicació extraoficial, diré que em va saltar el cor quan vaig tornar a veure a tota la gent; no sé, ho he passat tan bé en aquesta feina que sempre queda un poc de nostàlgia. Home, sempre hi havia dies fotuts, com en tot, i dies que estaves cansada i havies de fer bona cara, o dies en què l’estrés s’acumulava i hom no donava l’abast. Però és una professió bonica. Bé, sempre tindré un lloc al coret per a GTV, supose que per això vaig baixar. Estaré atenta als nous programes.

Antimàrqueting encobert

En els quasi dos anys que fa que vinc quotidianament a la facultat sempre em trobe exemplars de l’ABC a la porta. De fet, hi ha una apradeta a dins, per si algú vol fer-se’n subscriptor -fer que un estudiant pague 400 euros al trimestre, que és el que valen les subscripcions, per veure una informació esbiaixada que ja pot veure per internet?

A voltes l’agafe; per a estudiar críticament el contingut -bé, és deformació professional, això ho faig amb l’ABC, el Levante, l’Avui o amb l’abonament de l’autobús-. L’altre dia, però, la meua intenció era una altra: anar a veure la cartellera dels cinemes, per veure alguna pel·lícula que sàpiga que després no veuré amb Emili, bé perquè a Gandia no la fan, o bé perquè no tinc manera de subornar-lo per anar a veure aquella peli en concret.

I em vaig adonar que NO TENIA CARTELLERA ENTRE SETMANA!! Voler fer pagar una subscripció a un estudiant per un diari que ja està en internet és una tècnica errònia de màrqueting; si damunt el diari en particular no té cartellera, em fa pensar que el director de màrqueting de l’ABC rep una paga subterfúgiament pel grup Polanco. O pel Mundo, vaja, que encara estan més barallats…