La vida versió Champions League

De noctàmbula no n’hauria de fer un post: hauria de ser una categoria en aquest bloc, -l’afegiré, quan tinga una estona i menys mandra que ara-. La nocturnitat és una característica més de ser mare tal i com jo he triat ser-ho. M’ajuda a mitigar el noctambulisme un aparell que va entrar en aquesta casa fa un any i que per a tornar a renunciar-hi -com passa amb les coses bones- haurien d’anar molt mal dades: el Plus -o l’Iplus-. 
Tinc diverses categories de gravacions, dins de l’Iplus. Les pel·lícules d’una flor d’estiu, que es miren i s’esborren sense pena ni glòria. Els dibuixos animats, per a Emiliet -especialment el ratolí Mickey-. I els documentals. Les meues nits estan particularment ocupades de documentals sobre l’univers. Com si la nocturnitat em potenciara la curisotat per les estrelles -ho duré al genoma?-. Les nits d’insomni són un fill dormint entre pit i sofà -sí, encara mama-, i una pantalla plena d’estrelles. Son a banda, poca cosa més puc demanar. La felicitat són aquestes xicotetes coses. 

El primer post d’aquest bloc és el càmbric de la meua vida: la prehistòria ufana i creadora, rebossant d’una vida que estava condemnada a l’extinció. Sembla que en comptes d’haver passat quatre anys hagen passat quatre dècades. Era periodista, fadrina i amb les responsabilitats pròpies d’una adolescent de 18 anys. Recorde les queixes d’aquella època: em resultava penós dur aquella mena de vida. En en fons, m’avorria. Aspirava a un altre tipus de plenitud: la meua plenitud d’ara. 

Els minuts estan comptats, i el cervell es divideix en tres des del primer minut de la matinada: un raconet de cervell per a pensar en les meues tasques diàries, un altre raconet per al meu home, i la resta de cervell enfocada al xiquet, que sol dormir apaciblement al seu llit (o al nostre). Matinar em dóna aire per a cobrir les meues necessitats matinals bàsiques: dutxa, esmorzar, notícies, correu electrònic. A partir d’aquest moment i fins les deu de la nit s’aniran solapant, aixafant i trabucant totes les responsabilitats, feines, vetes i fills. Per això els apunts diaris han deixat de ser apunts, han deixat de ser diaris. Per això és hora de donar pas a un altre bloc, amb un títol més honest: no podran ser apunts, no podran ser diaris. Però puc assegurar que, siga el que siga, ho faré des de casa estant.