La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

L’art de deixar-se maquillar

Decidisc quedar-me a la tele per avançar un poc de feina de cara al cap de setmana, i me’n vaig al Carrefour per a comprar-me el dinar: un tupperware d’arrosset a banda de puta mare que alguna persona molt amable del Carrefour s’ha passat el matí cuinant per a que jo poguera comprar-lo al mòdic preu de 4 euros. A la caixa, la xica se’m queda mirant profundament als ulls. I llavors caic: osti, el maquillatge!

Porte una capa d’un dit damunt la cara; i tanmateix, tot i que fa 4 hores que m’han tapat la pell amb una passadeta de pintura, aquesta (la pintura) roman intacta. Lorena, la maquilladora, és una professional. Si poguera saber com s’ho fa, no només m’ho faria jo mateixa, sino que el meu post seria sobre l’art de maquillar. Tanmateix, hi ha un altre art, més subtil, més resignat i que necessita d’autocontrol: l’art de deixar-se maquillar.

Arribe cada dia a les 10 del matí en punt, i comença una rutina per la qual, feu-vos-en a la idea, hi passe totes els dies durant les meues 13 setmanes d’estiu. La primera etapa és fàcil: cobrir la pell amb maquillatge. Primer em fa tota la cara, amb una espongeta, amb tant d’ímpetu que un dia em farà una moradura a la galta.

I després la part més desafiant per a qualsevol professional: les ulleres. Les blaüres que tinc baix dels ulls, i que alguna volta la gent m’ha preguntat si és que m’havien donat dos colps de puny, de tan blaves que les tinc. Ahi Lorena s’entreté.

– Arriba!- em diu. I això vol dir que alce els ulls i la mirada. O es pensaveu que maquillar-se és estar-se quieta i ja està? Doncs ale, "arriba" i amunt. Alguna vegada li he fet brometa a Lorena.

– Ai, xica, cada volta que dius arriba em ve l’instint d’alçar-me i començar a fer gimnasia sueca!- Jo m’ho ric, però sembla que a ella no li acabe de fer gràcia, de vegades.

I després de la cara, quan ja em té uniformement impermeable, toca els ulls, que és el més difícil. Per a fer la ratlla, suca el pinzellet en una tassa plena de polvos negres, compactes, i després em clava el pinzellet entre les pestanyes.

– Quieta.

No sé si vos han clavat mai un pinzellet entre les pestanyes. No és especialment dolorós, però resulta molest, i la parpella, que en aquests moments adquireix personalitat pròpia, comença a voler moure’s. I jo a resistir, que Lorena m’ha dit quieta. Si no, la ratlla dels ulls se’n va a fer la mà. Després la ratlla va baix de les parpelles. Més força de voluntat, encara.

I el que se’m fa com una tortura definitiva és el rímmel. Perquè Lorena no posa el rimmel com se’l posaria qualsevol dona, una passadeta i ale. No. Ella el passa a consciència, estirant amunt les pestanyes, sucant i tornant a sucar el pinzellet, i passant de nou a les mateixes pestanyes tota aquella pintura apegalosa. I al final queden denses i compactes, com si fóren postisses.

Quan després aparesc en pantalla es veu un resultat natural, agradós i resultó. Però la gent, ni des de les seues cases i des del Carrefour quan me’n vaig a comprar-me el dinar, no pot arribar a imaginar-se com de difícil pot arribar a ser l’art de deixar-se maquillar.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

H2O

Vaig descobrir l’apassionant món de les aigües en les meues vacances (del 3 al 5 d’agost) a un balneari ortopèdic on l’única dona que podia vestir legítimament el barnús dels pins d’Evax era jo, perquè ni estava prenyada ni havia superat la menopàusia. Però no, no em referisc a les aigües termals, sinó a les aigües minerals exclusives, de les quals el preu n’oscil·la entre els 3 i els 500 euros.

Entre tractament i tractament em vaig menjar una revisteta de salut, i hi havia un article extens que en parlava. La setmana següent, la casualitat va voler que una companya de la tele em donara la referència d’una bodega de Gandia que ha decidit posar a la venta aquestes aigües tan exclusives. El reportatge eixirà la setmana que ve, dimecres o dijous, però mentrestant em fa gràcia fer cinc cèntims de les que em feren més gràcia: com una, que va en una ampolleta redoneta i xicoteta, que pareix un àtom, i està més oxigenitzada que les altres, per a esportistes (més oxigenitzada, però no arriba a aigua oxigenada. Ai, quin embolic!). Una altra que és aigua de glacera: en tallen un taquet, el descongelen i l’entaforen en una ampolla preciosa. Una altra tota supermineralitzada, del Japó, que ha passat pel filtre dels volcans,… i l’estrella, l’aigua "de Hollywood", una ampolla de 78 euros (la versió barata. 500 la versió més cara), amb aigua extreta d’un manantial submarí (a nosequants metres per davall del nivell del mar), amb el nom de la marca escrit en cristalls d’esvarovski, o comsediga. La versió cara és igual, de color rosa, i amb l’afegit que té un collaret fet de cristalls d’esvarovski, i que si li toques la panxa a l’ampolla, lladra i mou el rabet (o coma mínim, ho hauria de fer). Sincerament, crec que l’aigua és beneficiosa per a la salut, però si pensara que el got d’aigua que m’estic bevent val 100 euros, segur que em sentaria malament.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Setmana 14

L’estiu per a mi té 13 setmanes. Si mireu el calendari, des del primer dia de juliol fins al darrer de setembre, són exactament 13 les setmanes que hi ha. A la tele, per a fer el programa, a principi de l’estiu (abans del mes de juliol, perquè un programa a la tele sempre necessita almenys una setmana de preparacions), cree 13 carpetes: setmana 1, setmana 2, setmana 3 i així successivament. I finalment una última carpeta, que es diu FETS. I quan la setmana passa, envie la carpeta plena d’escaletes, presentacions, reportatges i entrevistes a FETS. I poc a poc em van desapareguent les setmanes.
Ara ja estic a punt d’enviar la setmana 9 a la fatídica carpeta de FETS. I comencen les setmanes de dos xifres. Entre això i l’aparició de catàlegs de "La vuelta al cole" -l’última que espere fer com a alumna, si tot va bé-, comence a sentir olor a setembre, a tornada escola, a sabates noves, carpetes de la universitat, capses de llapis de colors (ei, que estudie magisteri, he d’estar oberta a la creativitat), i a plastilina.
Sé que més endavant enyoraré puntualment aquesta boja feina de la tele; però no tinc tendència a la nostàlgia. Només afany de futur; i ara, ganes que arribe la setmana 14.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari