Clatells pelats. Clatells Peluts. Clatells tapats. Clatells a l'aire... Això és el que vaig veure ahir de la inauguració del Trapezi. Un espectacle fet a peu pla, sense escenari ni tarima i del qual més enllà de la segona fila no es va veure res. Si un espectacle de petit format el volem per omplir una plaça tan gran com el Mercadal, doncs a mitja funció carrers s'omplen de gent que torna a casa amb la cua entre les cames.
Una de les millors minisèries de la història. En només set capítols s'explica aquesta inquietant i, a vegades esgarrifosa, història ambientada a Nova Zelanda. Feta fa pocs mesos pels independents Sundance Channel i la BBC està sent aclamada per la crítica i alguns la posen a la categoria d'obra metra. La història no és molt original: en una comunitat aïllada a la muntanya succeeixen fets cruents. Això no és nou: Twin Peaks, Solitud, Els sots feréstecs, la punyalada... Però com en aquests casos, la virtut de l'obra és en la narració i no en la història mateixa. Segueix...
Sobren els arguments, quan el criteri científic és arraconat pels que utilitzen només les seves creences, doncs ja no hi ha lloc ni al diàleg, ni a res, només a la confrontació. Parlo d'inventar-se llengües per decret tal com han fet a l'Aragó. Avui són llengües, vés a saber si demà no s'inventaran galàxies, espècies animals o via Congrés dels Diputats faran reflotar l'Atlàntida. Un exemple que desmunta qualsevol hipòtesi secessionista d'un amic de Reus que els seu pare era de Nonasp i que ha penjat això el seu facebook: Segueix...
Recordo molt clar quan em va venir el gust per cantar. No vas ser els anys de solfeig, no va ser els anys a la coral. Va ser un migdia en un càmping del País Basc. En una taula érem tots catalans, menjant una amanida de pasta i una mica avorrits, a la taula del costat hi havia bascos menjant-se uns "xuletons" mentre no paraven de cantar. No ho feien gaire bé, però a ells no els importava gaire, cantaven per a xalar. Això em va despertar la curiositat: com és que no cantem els catalans? Doncs m'equivocava. Sí que cantem, però cal buscar-ho. Segueix...
Heus aquí la meva ressenya de l'exposició "Fortuny, el mite", una exposició que té un pressupost de 350.000€: Els diumenges i festius, que és quan s'acostuma a anar als Museus, està tancada.
Treieu les conclusions que vulgueu.
RECTIFICAR ÉS DE SAVIS A partir del 5 de maig també obriran festius. Sembla que per l'1 de Maig va haver-hi bastantes enrabiades de gent que havia vingut de fora.
A la carrera vaig tenir dos grans professors de teatre, dos ebrencs: el Ricard Salvat i el Francesc Masip. Aquest darrer, el primer dia de classe ens explicava la història de Vava Schoenova, una actriu checa que va ser deportada al camp de concentració de Terezín. Allà va continuar actuant i fent teatre. Fins i tot va muntar un teatret de titelles, fet amb les quatre deixalles que tenia a mà, i feia funció per a la canalla i els joves. El teatre va continuar existint en circumstàncies extremes de fam, misèria i mort. Això ve a tomb de la paràlisi del Teatre Fortuny. Segueix...
La generació dels nostres avis va lluitar en una guerra, se les va haver contra el feixisme, va perdre però no es va rendir, va patir bombes, camps de concentració, gana i fred. Malgrat tot van tenir als nostres pares que van continuar i no van vinclar-se. La generació dels nostres pares va enderrocar la llarga dictadura. Potser no va guanyar-ho tot, i va patir cops de culata, menjades de tarro, no tanta gana i no tant fred. Malgrat tot ens van tenir a nosaltres que hem continuat. La nostra generació no patim ni fred ni gana, però també patim manca de feina, de perspectives i d'esperança. Això ens porta, massa vegades, a perdre els pares abans de fer-los avis. Els avis i els pares van aconseguir fites col·lectives remarcables. Gràcies a ells som el que som. A la nostra generació ens toca avançar. Ja no és temps de resistir, ara és temps d'avançar cap a un nou país, que no només serveixi per a canviar mapes, sinó també maneres de fer. Ja n'hi ha prou que sigui gent molt llunyana, que no hem escollit pas, que mani les nostres vides, i la mani molt malament com fins ara. Les coses no es fan en dos dies, sinó en generacions, però per això cal que totes elles compleixin el seu deure de fer girar el món i no quedar-se estancades en la por i la nit. Ens toca a naltros. És l'única manera perquè les nostres filles i els nostres fills es puguin dedicar a fer una societat com la que ens desitjava el poeta Salvador Espriu: neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! I pròspera i solidària afegiria jo. D'aquesta manera donaríem sentit a la nostra generació. No podem premetre'ns no complir, conformar-nos amb les engrunes, deixar la feina per fer pels que han de venir.
Fa tres anys vaig fer el guió d'aquest documental Reus als anys 40. Records d'una ciutat sobre pel·lícules antigues de Josep Bové. Un autèntic luxe poder treballar al costat de Juan Desafinado, Pedro Nogales i companyia. Podeu veure'l sencer aquí.
Claire Danes és la protagonista de absoluta de Homeland, la sèrie que actualment arrassa en críitica i en públic. Claire Danes no ha sortit del no res, als quinze anys ja va guanyar un Globus d'or per My so-called life, la millor sèrie que s'ha fet mai sobre adolescents. Tot i que... siguem sincers, una sèrie d'adolescents, per bona que sigui, mai és una excel·lent sèrie. My so-called life, la van passar al canal 33 amb el nom de Si això és vida!. Una sèrie que donada la tirada que té aquesta actriu, actualment carregada de premis, potser podrien reposar. Mirar-la no és una pèrdua de temps en absolut. És fort veure que una bona actriu neix, més que no es fa. Claire Danes que ara és fantàstica ja era molt bona als catorze anys. A banda d'això la sèrie té un molt bon guió i uns correctes secundaris. Aquesta sèrie era l'anti-Beverly Hills, 90210 Sensacíon de vivir i així li va anar. Segueix...
No em refereixo a qui ha de dirigir el procés de la independència, sinó que els actes que fem durant aquest procés han d'estar ben dirigits artísticament. Aquesta reflexió no vol ser cap boutade, sinó les conclusions que en trec dels dos actes independentistes als qual he assistit fa algun temps: llargs i repetitius... La gent s'escapava de l'acte una mica fastiguejada. És un luxe que no ens hem de permetre. Com a mostra de tot el contrari tenim l'exquisit acte institucional de l'11 de Setembre al Parc de la Ciutadella que va dirigir Joan Oller. Segueix...
Han passat cinc anys des que vaig parlar del Cós. Va haver-hi un intent de recuperació que va acabar desembocant en els Cóssos, que més que ser el Cós pròpiament dit, va esdevenir les també tradicionals cucanyes que es feien i es fan per Sant Pere. A això del cós, Antoni de Bofarull al llibre Costums que's perden del 1880 li dedica un capítol sencer, i en diu: "Aquesta paraula es contracció de una altra antiga que explíca més, cors, y que té l mateix significat que una castellana antiquada en una de sas acepcions coso, pus las dos volen dir curs ó carrera, es dir, cosa de córrer". Això mateix, una cursa, com tantes se m'estan posat de moda darrerament. Bofarull ens descriu la cursa i ens explica els premis que rebien els guanyadors: Segueix... Imatge extreta de 1.000 imatges de la història de Reus d'Albert Arnavat
Al Romea es representa Roberto Zucco, dirigida per Julio Manrique i interpretada pel Pau Derqui (un dia que vam xerrar es va presentar com a Pau, un actor esplèndid, per cert). Manrique se la juga amb un autor que, com diu Molner, ja no està de moda però és plenament vigent. Els personatges desorientats però que no s'aturen de Koltès podrien ser sortits de la nostra crisi. Aquests, Zucco n'és la icona, no saben on van, però per allà on van, hi van amb força i violència. Rebel contra tot i concretament contra ningú, l'obra de Koltès pot ser llegida o interpretada amb Nirvana de fons. Veurem si Manrique se'n surt, quan l'hagi vista ja us diré el què. Roberto Zucco... segueix amb spoliers...
Diumenge passat a Tv3 van estrenar amb tota pompa la sèrie Pan Am. Pels anuncis que ens havia fet Tv3 semblaria que estam davant de la nova meravella catòdica, pero en realitat és una sèrie que als Estats Units a la primera temporada ha estat cancel·lada. No ho acabo d'entendre, només se m'acut que tot plegat sigui pel preu o perquè vulguin emular el glamour de Mad men sense comprar Mad men. Pan am, no és dolenta, el que hem vist fions ara és entretingut però no ens profetitza escenes memorables ni emocionants. En tot cas amb el subtítols en anglès podem seguir la sèrie en versió original i no perde'ns amb l'argot anglès d'hostessa de vol. Punt apart mereixen les sèries de tarda. Segueix...
Avui ja podem trobar als quioscs la NW de febrer. En portada hi ha la Bàrbara Roig, una de les millors actrius que ha donat la ciutat de Reus. A l'interior, entre moltes d'altres coses, també la meva crítica de Missa pagesa de Dolors Miquel que el mes passat va passar pel Teatre Bravium.
Diumenge passat vaig participar conjuntament amb vint-i-tants grups festius reusencs més, a la processó cívica que es va fer per Santa Eulàlia a Barcelona. Jo participo en Dames i Vells, un ball barlat, que és un gènere maltractat pel temps i per les visions simplistes de les notres festes. Els balls parlats són el germà català de la Commedia dell'Arte italiana o de les obres que Shakespeare feia al Globe, però amb la gran diferència que no vam tenir cap escriptor de balls parlats que arribés a la sola de la bota de Shakespeare, ni tampoc hem tingut la capacitat de vendre fantàsticament bé el que fem, com fan els italians. Dames i Vells de Reus va participar en la seva primera processó des del segle XIX i ens en vam en sortir, ja explicaré com. Els balls parlats barregen música, dansa i paraula, per tant en ple segle XXI resulten difícils d'encaixar dins una processó. Avui dia fem els balls sencers en carrers o places determinats però no acostumen a integrar-se en cap mal anomenat Seguici. Dames i Vells de Tarragona i Reus habitualment no participen a les processons, el de Malcasats de Vilafranca només balla, el de Vilanova surt per Carnaval... Els nostres balls parlats no encaixen en el patró actual i en canvi els dels nostres besavis sí que ho sabien fer, què ens hem perdut? Segueix...
El seguici Festiu de Reus, tal com el veig jo, es composa dels elements que surten durant a la Festa Major. El 90% d'aquests són els que participen a les propcessons, però n'hi ha una quants que no hi participen i surten altres dies i altres hores. Normalment no actuen mai junts. Només en casos comptats. Quan es dóna aquesta circumstància, és allò que abans anomenaven Solemnitats. Segueix...
Fa mesos ja opinava del sou dels polítcs amb l'apunt Polítics professionals, la pedra a la sabata. Alguns polítics professionals creuen que haurien de cobrar més. Doncs no. En primer lloc a algú que ha fet tant malament la feina mereix que se li baixi el sou. En segon lloc no crec pas que si els polítics cobressin més no es corromprien, tot el contrari, l'ésser humà és insaciable, i en canvi, si entres a la política sabent que no hi guanyaràs res, ja no en voldràs més. Hi ha models de societats que funcionen bastant millor que la nostra dirigides per polítics amateurs. Per exemple Suïssa. Ho explica Daniel Ordás al seu llibre. Segueix...
Fa un temps quan els llibres parroquials de Reus van ser traslladats a l'Arxiu de l'Arquebisbat, a Tarragona, entre alguna gent, poca, va haver-hi una sensació de derrota. Com si Tarragona ens hagués robat. En aquell moment no vaig fer-ne gaire cas, però coneixent la bona feina que es fa a l'Arxiu me'n felicito, i tant de bo que s'hagués pogut fer abans i avui dia ja estéssin digitalitzats i penjats al web. De moment els llibres de batejos, casoris i òbits de les parròquies de Reus no són consultables. Val a dir que està a les nostres mans que es faci, i si som una ciutat tant audaç en l'àmbit cultural com creuen alguns, potser ens hi podríem posar. Segueix...
La independència no servirà per res si no canviem que les grans companyies de llum, gas i telèfon no deixin d'arrossegar pel fang al ciutadà com fan diàriament. I no cal que us en digui res més, perquè segur que tots i totes teniu males experiències amb aquestes "males companyies". Si a nivell diàri sabem, que no tenen vergonya, quan mirem més amunt ens adonem que el mot "vergonya" ni entra al seu diccionari, com ho demostra el fet que Telefònica hagi fitxat -com a agraïment pels serveis prestats?- a Rodrigo Rato, que va ser el que va dirigir la privatització d'aquesta empresa des del Govern Popular, just després que hagi acabat d'ensorrar a Bànkia i que s'hagi hagut de rescatar amb diners teus i meus.
Qui ho havia de dir que hi hauria un Carnaval tant intens? Primer la polèmica del cartell dels pits, que per cert, si algú més ha visitat l'exposició de finalistes al Palau Bofarull encara entendrà menys coses. Després hem tingut un Carnestoltes omnipresent, que ens ha fet veure que el Carnaval de Reus algun dia podrà recuperar-se d'aquest llarg sotrac. Finalment, el dimarts de Carnaval, aquell dia en que plorem la mort d'aquest gran Carnestoles ens arriben noves luctuoses: els resultats de l'autòpsia del General Prim. Perdoneu si dic gairebé el mateix que el gran Josep Baiges, però estic bocabadat. Segueix...
