Per a llegir el Tomb de ravals d'avui del Punt cliqueu aquí o continueu llegint.
Per a llegir el Tomb de ravals d'avui del Punt cliqueu aquí o continueu llegint. Jordi Martínez, per mi el millor pallasso enfarinat que hi ha però més conegut pel seu paper de Paco a Ventdelpla. Monti, o sigui Joan Montanyès, un pallasso dels de veritat, no dels happyflowers que riuen per fora i ploren per dins, sinó dels que de lluny fan morir de riure però que si se t'acosten massa et fan morir de por. Claret Clown, o Claret Papiol o Claret Poltrona, el tercer històric, un dels actors amb millor veu de Catalunya que tanca aquesta trinitat d'astres pallassils. Petita feina per a pallasso vell és la versión klown d'El mètode Grönholm, però no és una ridiculització del món empresarial, o no de manera explícita, sinó que ens presenta el pallasso com a qualsevol ésser humà: roí, mesquí i àvid de diners i de fama, però a diferència dels altres, té el moment lúcid de saber que és un pallasso i d'actuar conscientment com a tal, mentre que els altres no. Potser els moment d'humanització dels pallassos s'allargaven una mica massa, potser calia donar el tros de paper que perticava a cadascú dels actors per tal que ningú quedes relegat, tot i així paga molt la pena. A qui li agradin els combinats de cinisme i humor aquesta és la seva obra de teatre, perquè ens trobem davant d'una obra de teatre amb tons de circ, més que no pas amb circ dins del teatre.  Un dels millors consells que m'han donat és que cal centrar objectius, i per tant tot allò que no t'ajuda a atényer això són distraccions i les distraccions o bé són un hobbie que t'ajuda , o bé són una molèstia, per molt justes o importants que puguin ser. Ara mateix els meus objectius poc tenen veure amb allò públic. Així doncs de fa unes setmanes he començat a tancar un munt de coses que em prenien temps i esforços i que no m'aportaven una gratificació personal suficient. A vegades cal podar l'arbre, tot i que tallar branques pugui ser dolorós. En tot cas mentre l'arbre és viu sempre pot rebrotar.  Xafardejant per internet he trobat que la Ràdio Televisió de Vilafranca ha fet una sèrie de reportatges dedicats a cada ball i entremès de la Festa Major. Estaria molt bé que Canal Reus TV copiés sense compassió aquest format, serviria per a donar a conèixer el nostre patrimoni festiu a la població, que normalment té més tirada a veure la TV que no pas a llegir qualsevol material gràfic que s'editi. I si després ho editen en DVD i ho treuen a la venda encara faran negoci i tot. (Si ho fes TV3 ja seria la bomba, però més val tocar de peus a terra).  Les ganes són d'escriure una rebentada contra l'Estat Espanyol que a colat un cementiri nuclear a la colònia i contra Ascó que s'ha venut per trenta monedes de plata. Però n'hi ha que ho fan amb més gràcia i més mala llet, us enllaço dos apunts de Valero Sanmartí, oco que poden ferir sensibilitats de la gent més delicada:
 Fins on arriba la política i on comença el teatre? Aquesta és la reflexió d'Àlex Rigola en aquest Nixon contra Frost, en aquest, Lluís Marco contra Joan Carreras. Política i espectacle dialoguen en aquesta densa obra. I es per treure's el barret pel resultat final. Nixon-Frost és un text que explica com David Frost, un presentador de concursos estàndard, es va obsessionar en entrevistar Richard Nixon, per tal de jutjar-lo mediàticament i fer la feina que els tribunals no havien fet. Rigola obliga al Marco i Carreras a fer alhora d'actors de teatre i de televisió, i se'n surten sobradament. Dues interpretacions sòbries i magistrals inserides en una escenografia catòdica i que sembla treta d'una de les pintures de David Hockney, aquell de les piscines. Ni periodisme ni política queden gaire ben parades en aquesta obra, les dues fan trampes, s'odien, s'embruteixen i alhora es parasiten. El periodisme fica el dit i furga lúbricament en el gran forat de la democràcia que és la corrupció, i evidentment del forat només en treu brutícia i no res més. Frost aconsegueix que Nixon reconegui la seva culpabilitat, però queda clar que tot i ser culpable ho tornaria a fer, i si no ja hi haurà algú altre que ho farà al seu lloc. "Un president no compleix la llei, un president és la llei" crec que diu en un moment. Frase que esparvera més perquè no és posada a la boca d'un sanguinari líder de dictadura bananera, sinó a la del representant de la democràcia més important que coneixem. La reflexió de tot plegat és desoladora.  Rafael Vidal, alcalde d'Ascó ha considerat la candidatura una oportunitat de "futur". Vidal ha afegit que "no és per diners", sinó "per responsabilitat" i per garantir la viabilitat econòmica de la comarca.A la fotografia una aula d'una escola de Pripyat, la ciutat que hi havia al costat de la central nuclear de Txernòbil. Ahir Fito Luri va fer la presentació del seu Zoòtrop al Teatre Bartrina. és impossible que no t'agradi un directe del Fito, té unes taules damunt de l'escenari impressionants. Estava acompanyat per bons músics: Kandi Álvarez (guitarres i veu), Jorge Varela (piano), Gerard Marsal
(saxo tenor), Guillem Cabré (violí), Aleix Vallverdú (clarinet), Joan
Sanjuan (guitarra elèctrica), Isidre Sans (baix) i Jordi Salvadó
(bateria). A banda d'això també comptava amb una posada en escena molt adequada. Va enfilar les cançons d'aquest segon disc i en destaco especialment Dins de la bossa i Testament en una nit de primavera, i també en va recuperar algunes del primer disc Aromes, com Xiu xiu. La majoria de lletres amb referents molt propers i que podem entendre, bé, si sou més hàbils que no pas jo i no s'asseieu al costat de la bateria el dia que es presenten en directe. Tot i això, una hora i mitja de bona música. Esperem veure propers concerts del Fito i companyia ben aviat.  Ahir es va fer al primera reunió de la plataforma Reus Decideix. Es va constituir i es van començar a crear comissions de treball amb la vista posada al 25 d'abril com a data possible per al referèndum a Reus. Quan vaig sortir de la reunió la primera persona que em vaig trobar i a la qual li vaig explicar em va replicar: -Molt bé, però de què serveix? Aquesta és la frase contra a la qual s'haura de respondre una i altra vegada durant els mesos anteriors a la consulta. Si bona part de la població ja no vota en eleccions vinculants perquè no hi veu la utilitat, encara és més difícil mobilitzar en consultes com aquestes. Tot i així, s'ha de fer, cada vot aconseguit serà una victòria davant un estat estat tan poc democràtic com el que ens ha tocat viure.  S'ha fet pública la programació de la cinquena edició del festival Autúria de cançó d'autor que es fa a Reus del 2 al 7 de febrer. A servidor de vostès no es perdrà els concerts de l'Anna Roig i l'ombra de ton chien, Le Petit Ramon, Sanjosex i serà a primera fila del Petit de ca l'Eril. Molt bona iniciativa, crec haver llegit que alguna de les anteriors edicions havia anat fluixa de públic, però el públic es crea amb persistència, treball i qualitat, i tinc el convenciment que aquesta edició serà un èxit incontestable.  Un campió del món d'esquí daltònic, un príncep indi que parla españolo, un mentalista de perfil baix, Klaus l'hostaler molvanès que té les claus de l'hostal molvanès, Adelaida Cieguinha do Nascimento de professió cega, un poeta amb el síndrome de la Tourette, una sordmuda molt discreta, dos espies amb tovalloles al cap, una disfressa de robot poc aconseguida, un flautista mallorquí al Berlin Oriental, un oficial britànic sense humor anglès, persecucions automobilístiques a peu, un diplomàtic que amb una trucada vol envair l'Equador, un exnazi obligat a ser criat d'un jueu, un cas que ve gran al KGB, punyals per l'esquena, un microfilm que la CIA vol que arribi a l'altre costat del Teló d'acer, el Frankie vell xacal, l'esperit del Dr. Kenskoff flotant, teatre dins i fora del teatre, homenatges a Hitchcock i a Peter Sellers... i un mim mort, pengen dia sí i dia també el cartell "Entrades exhaurides" al Versus Teatre, i no és per casualitat.  Per a llegir el tomb de ravals d'avui cliqueu aquí o continueu llegint. Potser no sóc allò que en diuen el target de l’obra, però a mi Nadal a ca’ls Cupiello no em va agradar. De fet a l’estrena que es va fer al Fortuny divendres passat hi va haver divisió d’opinions, per una banda un part del públic va riure a cor que vols i l’altra que ens va deixar totalment freds. El teatre no són matemàtiques, o sigui que si agafem el director de moda, sumar-hi actors televisius i posar-hi un text d’un autor de reconegut prestigi el resultat no sempre és exitós, o pot ser-ho per a uns i per altres no. Nadal a ca’ls Cupiello és una obra de joventut d’Eduardo de Filippo, és una comèdia amarga italiana, però el muntatge d’Oriol Broggi s’acosta més a un sainet costumista, d’aquells que la productora Focus fa tan bé i que omplen tants teatres. La senyal que alguna cosa no rutllava és que al tercer acte, el de l’agonia i mort, el públic continuava rient en les escenes dramàtiques. A vegades fer obres aparentment senzilles com aquesta pot ser moure’s en terrenys pantanosos, perquè és molt difícil trobar el punt d’equilibri entre la comèdia i el drama, en aquest cas neorealista italià, que suposo que és la idea d’aquest Nadal a ca’ls Cupiello. Potser quan facin temporada a Barcelona ho aconsegueixin. Potser han jugat només la carta de la comèdia. Potser a la Biblioteca de Catalunya sigui tot diferent amb la proximitat amb el públic. El 2003 El Titot i un munt de músics musiquen els poemes de Guillem de Berguedà El 2004 Antònia Font i Quimi Portet van treure discos estratosfèrics El 2005 Joan Miquel Oliver debuta com a solista El 2006 Antònia Font hi torna El 2007 Es consolida Mishima El 2008 Apareix Manel i el 2009 El petit de ca l'Eril i hi ha un munt de grups que apreten, que no pari la cosa! No sé perquè amb això del digital fent zàpping deixem la pantalla reposar damunt de ca l'IB3, el canal de televisió pública de les Illes Balears. Aquest desembre mentre al canal 33 feien en directe la festivitat del Hanukka, molt respectable, a IB3 feien un reportatge sobre el pessebres mallorquins. Amb tot el respecte del món, però com és normal em sento més proper de cultura, tradicions i manera de pensar dels que fan el pessebre a Mallorca que no pas altres celebracions més exòtiques que es puguin fer a Barcelona. IB3 pel que veig no té gaires problemes per reivindicar la seva cultura, ja sigui en reportatges com en sèries dramàtiques, a la sèrie Vallterra arriba la festa major del poble i sembla que s'hagi d'acabar el món, en canvi a l'extingida Cor de la ciutat poc hem vist referents culturals propis, de fet a l'últim episodi el Fede es va disfressar de papa Nöel, com si aquí no hi hagués els Reixos. Que cada corporació de televisió faci el que vulgui que nosaltres serem molt lliures de triar amb el comandament del televisor.  El Tebac va iniciar l'aniversari dels trenta anys amb un Marivaux, El triomf de l'amor. Molt ben dirigit, amb gust i elegància; ben defensat pels actors i actrius, amb una escenografia impressionant. Crec que era impossible fer res més per a millorar el text de Marivaux, em trec el barret davant del repartiment per l'esforç d'estudi i després d'interpretació d'un text tan i tan llarg. Això vaig escriure i ho vaig deixar a la nevera del bloc fins que un dels components del Tebac em va confirmar les sospites que tenia. La pregunta que em feia era: Com és que totes les companyies trien o bé autors de l'antigor o es fan ells mateixos el text a mida? És que ara no hi ha dramaturgs bons? La resposta és que ningú pot passar pel peatge de l'Sgae. Si vols posar a l'escenari un autor contemporani has de passar per la taquilla de l'Sgae, que no és barata, i això fa que només les grans produccions de Barcelona, com les de Focus, s'atreveixin amb textos actuals. Prou feina costa no perdre bous i esquelles en qualsevol muntatge teatral com per després vinguin els senyors de l'Sgae que sense fer res de res et clavin un cop de pala que et deixi distret. Per tant tries un autor mort fa segles del qual ja no hi ha drets per a pagar. La mort de la dramatúrgia contemporània té un nom: SGAE. Les festes de Nadal a Reus tenen diversos actes parateatrals de carrer. El 2008 se'n van recuperar dos amb diferent sort. Un és l'enlairament del cohet Speteck per part del ball de Diables de Reus el dia dels Innocents. Aquest acte és la primera carnavalada de l'any i pel que sembla gaudeix del favor de la sorpresa ciutadania que se'ls troba, crec que la majoria de reusencs són més oberts i menys encarcarats que alguns retrògrads que escriuen cartes al diari. L'speteck és un acte divertit, amb un punt de mala llet i que funciona.
Potser no funciona tant el Ball dels dotze mesos. De fet enguany crec que sortien el dissabte 19 de desembre i prou, però no n¡'he llegit ni escoltat res més. Una llàstima. Crec que per l'esforç que s'hi va fer pagaria la pena apostar per aquest ball. Potser trobarien el seu espai dins les festes acompanyant l'home dels Nassos que surt el dia 31 i que en deu anys ha aconseguit una molt bona acceptació per part de la ciutat, tot i que enguany vaig sentir que una mare li deia al seu fill: "Mira, el tió!"...
 I el que té llarga vida assegurada és la Cavalcada dels Reixos, un dels actes més concorreguts de la ciutat.  Em fascina que molts polítics venen la seva opció com: "Nosaltres sabem el que realment importa a la població". Sovint aquesta sentència s'esgrimeix en contra de qualsevol prertansió sobiranista de cap altre opció política, però aquests altres i tot a vegades cauen en aquesta pretensió de ser els únics en saber què interessa el poble. No en tenen ni idea. Aquesta tarda he escoltat una llarga conversa de tres nois, ja no tan joves, sobre allò que els preocupa que és: "si los raperos de verdad llevan chaqueta, o no" Dos d'ells en portaven i un només portava una dessuadora amb caputxa i com que avui fa fred estava tremolant, però és clar, no volia deixar de ser un rapero de moda només per una nimietat com la temperatura. Com que estic acabant de veure la primera temporada de The wire que passa a Baltimore en ambients que vesteixen a la moda rapera, doncs puc erigir-me com a nou posseïdor del coneixement d'allò que interessa al poble i dir: "Sí, els raperos de veritat també porten jaqueta". Resumint: a vegades paga la pena desconnectar de l'actualitat dels polítics, sobretot en èpoques electorals o preelectorals, per a veure una sèrie o pel·lícula, obvi, però a vegades ens n'oblidem.  La setmana passada havia tornat a rellegir una de les primeres obres de Pere Anguera, El Centre de Lectura de Reus, una institució ciutadana, editat fa trenta-dos anys. Una dia li vaig comentar que caldria reeditar aquesta llibre, i ell, donada la impossibilitat editorial de fer-ho, me'n va regalar un dels que guardava i a més dedicat per ell mateix. Més que una anècdota, aquest record és una mostra de com era el grandiós intel·lectual que avui ens ha deixat. No sempre vaig compartir les seves opinions i decisions, sobretot en la seva època davant del Centre de Lectura, ara vist en perspectiva tot plegat eren minúcies sense importància. Tot i així sempre ha estat una de les meves fonts recurrents, i sempre amb la certesa que allò que escrivia Pere Anguera no calia contrastar-ho perquè era cert. Pere Anguera va tenir la lucidesa de convertir en ciència i cultura de primer ordre temes que per la resta ens podien semblar anecdòtics. Un exemple és el seu estudi sobre els balls parlats, que va transformar una romanalla liquidada en un gènere d'interès, treball i recuperació. I altra vegada aquesta cruel malaltia que llaura vides que encara podien donar molts anys de fruits. Fotografia de Patxi. Vaig veure-la a la Sala Trono de Tarragona ciutat, no la província, i suposo que aviat repetiré a la Sala Versus de Barcelona. Els malvats s'autodefineix com "Molt més que un simple homenatge a Hitchcock; un plagi en tota regla". S'havien adaptat moltes obres de teatre al cinema, aquí és al revés, moltes pel·lícules s'han adaptat en una sola obra de teatre amb tots els ingredients del suspens: espies, agents dobles, traïcions, el teló d'acer, robots, punyalades per l'esquena i una llarga persecució final per les muntanyes nevades. Això amanit amb l'humor surrealista i urticant amb que ja ens va acostumar la companyia Viuda de iguana e hijos amb l'anterior espectacle El projecte Alfa. Els malvats ja ha hagut de penjar el cartell d'exhaurides les entrades a la Versus, i no és per casualitat. Darrera dels Malvats hi ha la direcció de Jordi Frades i el guió de Biel Perelló i a l'escenari el Miquel Àngel Ripeu, el Pep Muñoz, el Santi Monreal, la Mireia Piferrer, l'Ester Cort, l'Èlia Corral, l'Òscar Garcia i el mateix Biel Perelló. Molt recomanable. |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaços01. GENT DEL CAMP
1. BLOCS DE REUSENCS
3. BLOCS DEL BAIX CAMP
4. BLOCS DEL CAMP
5. BLOCS IMPERDIBLES
6. WEBS
7. PREMSA ESCRITA
9. RàDIOS
ENTITATS
FOTOLOGS REUSENCS
IMPRESCINDIBLE:
MúSICA
UTILITATS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
