La vida versió Champions League

Donada la mala qualitat de la nostra  democràcia, els docents decidim que hem de fer unes reformes en el col·lectiu polític. Som conscients que la crisi no ha estat culpa d’ells, però de cara als ciutadans necessitem un boc expiatori, i les enquestes indiquen que fer reformes en el sistema polític és la mesura més popular. Per tant, -i malgrat la nostra manca de informació respecte a la feina d’aquest col·lectiu-, proposem les següents reformes:

 

1- Hi haurà obligarietat d’assistir a totes les sessions parlamentàries.
2- Per tal de millorar la qualitat de la democràcia, incrementarem el nombre de parlamentaris i la quantitat d’hores que fan sessions. Això sí, com no hi ha diners per a fer reformes, hauran de ficar un major nombre de parlamentaris en les mateixes instal·lacions en què estem ara. És època de retallades, tots hem de fer sacrificis.
3- En cas que algú es pose malalt no hi haurà un substitut. Això inclou tots els treballadors del parlament: és a dir, si la meitat de l’staf de neteja i de serveis de restauranció es posen malalts, s’hauran de conformar amb el personal que hi ha disponible. Substitucions, les mínimes, que estem en època de crisi. 
4- Cal retallar en un 5% el sou dels parlamentaris. Així mateix, també cal retallar les dotacions per a material del parlament: per a fulls, fotocòpies, cotxes oficials i els respectius xofers. El dia que s’esgoten les fotocòpies, les seues senyories hauran de copiar les reformes legislatives a mà.

Alguna proposta més? 

Fa uns dies la Generalitat Valenciana encenia les ires dels professors dient que havien d’estar disponibles el mes de juliol. No recorde quin va ser l’últim mes de juliol que em vaig passa tocant-me la panxa, però crec que és anterior a 2009, l’any que va acabar el meu primer curs escolar com a mestra. Després han vingut oposicions, fills, més oposicions, i, aquest juliol, més fills. L’any passat, si no haguera tingut oposicions i haguera tingut una plaça definitiva, hauria hagut de refer les meues programacions per basar-les en les competències; cosa que vaig fer en setembre. Més endavant de la nota de premsa, parlen d’allargar la jornada laboral de juny i setembre i fer classe matí i vesprada, per “conciliar la vida laboral i familiar”. I és quan se m’encenen ens ànims, perquè per a conciliar la vida laboral i familiar haurien de començar fent els deures en casa. 

Al meu home se l’emporten l’any que ve a Catral, a dos hores (i 22 euros en gasolina) de distància. Això a la pràctica vol dir que no pot viure amb nosaltres durant la setmana, que la seua feina ens costarà el lloguer d’un pis (i molta gasolina), i que començaré la vida de mare de dos xiquets virtualment soltera. El pare vindrà els divendres per la vesprada i se n’anirà els diumenges per la nit o els dilluns de bon matí. Hi ha la possibilitat de demanar reagrupament familiar, però a la pràctica això significaria que a mi m’envien també a Catral, que els meus fills anirien a una escoleta, i que quan es posaren malalts no tindria amb qui deixar-los. No, gràcies. Preferisc ser mare soltera amb dos iaies disponibles, que mare casada i desamparada. 
Naturalment, el meu cas no és el més greu: conec una companya de promoció que l’envien a l’últim poble on és legal enviar-la, a Pilar de la Horadada. Té un fill de deu mesos i l’home treballa per ací. I la seua conciliació de vida familiar i laboral?

No sé quants diners li costarà a Mariano la vaga general del 29 de març. El que sí sé és que a la Conselleria d’Educació li anirà de categoria: s’estalviarà uns quants (molts) dinerets (ronda els cent euros per cap?), i la imatge del funcionariat continuarà en caiguda lliure. S’estalviaran la unitat mortal de professors, metges, bombers, policies… i societat civil. Ix a compte, no? Sí. A ells.
Eixa no és la vaga que jo voldria.

Si per mi fóra, em tancaria a l’escola per a treballar més enllà de les estrictes cinc de la vesprada. Fins les deu, les onze. I que vinguen els pares del xiquets també, si volen. En què isc guanyant, amb aquesta protesta a la japonesa?

1. Un poble ignorant és més fàcil de governar. Si capgirem el raonament, un poble més savi necessita més intel·ligència, honradesa, coherència i enteresa: un llistat de virtuts que no trobaria ni sota les catifes del Palau de la Generalitat. 
2. Han de continuar pagant-nos el nostre sofrit sou mensual. Senceret i “trincu-trincu”.
3. És un sistema original de protesta. Sí, estem farts de fer vagues de les de no anar a treballar. Però estar fins les onze de la nit a l’escola fent sumes i restes, coneixement del medi i anglés? Quantes voltes ho heu sentit? Tindríem totes les teles de la Safor en un tres i no res dins les aules (que les teles de la Safor segur que no fan vaga, les ha comprades el PP).
4. Seria una nova visió del funcionariat: mireu, que al capdavall potser és gent que sí té ganes de treballar, i l’únic que demana és fer-ho en condicions.

Sé que no serveix de res escriure esta idea al bloc, i ningú no es plantejarà efectivament fer este tipus de vaga que jo voldria. Però almenys volia deixar-ho per escrit, i traurem-ho del cos, que dins del meu cos comença a faltar-hi espai per guardar-hi molta cosa.

No sóc almodovariana; l’estètica que l’ha envoltat, eixa dels anys 80 i la movida madrilenya, mai no m’ha cridat l’atenció, ni en tinc cap nostàlgia -reconec que sóc massa jove per a tindre cap nostàlgia dels 80 en aquest sentit-, ni em reporta cap ganes de tornar enrere. Els 80? No gràcies. Em quede on estic, encara que siga amb aquesta panxa cada volta més arredonida. Però reconec…

Reconec que totes les pel·lícules seues m’han agradat. Totes les que he vist; és curiós, em costa vore pel·lícules seues. Les sis o set pel·lícules que he visionat ha estat perquè he anat al cinema amb algú més, perquè no tenia més remei -estava en un tren, o en un autobús-, o perquè el divendres passat (La piel que habito) era el millor que m’oferia canal +. I m’encanta. Reconec que m’agrada. La piel que habito és una creuadura de cables fantàstica: les investigacions mèdiques dónen cada volta més la possibilitat a Almodóvar de girar el caragol, enroscar-se el cervell (prou enravessat de per sí, si he de jutjar-lo per la seua ficció). La pel·lícula m’ha semblat impecable, tècnicament fantàstica, i amb un guió escrit clínicament, on no hi sobra ni falta res, i on no hi ha cap altra cicatriu que les que deixa la pel·lícula a l’espectador. I tanmateix…

I tanmateix sé que faré escarafalls la pròxima volta que s’anuncie una pel·lícula seua, se’m farà un mur engegar el play, pagar l’entrada de cinema, o posar-me a escoltar atenta. I em tornarà a agradar. Algú ho entén?