La vida versió Champions League - Què vols que et diga?

Condemnada

Publicat el 30 d'octubre de 2009 per martainsa

Mai no m’ha agradat Halloween. Amb una festa tan nostrada com Tots Sants –i la Castanyada, a Catalunya-, em costa fer-me a la idea d’haver de celebrar aquesta pantomima del terror perquè va inclosa en el meu salari. Però ser professora d’anglès té les seues pegues –poques, però en té. I aquesta és una d’elles. Estic condemnada a repartir caramels, somriures i caretes de personatges funestos durant els pròxims 35 finals d’octubre de la meua vida.

La globalització hi té molt a vore, en aquesta expansió –plaga, en diria jo- de la castanyada americana. Però també qüestions climàtiques; aquests dies en què les partides de pilota valenciana a l’hora del pati es traslladen al porxo perquè al trinquet hi fa una calor nuclear, no em puc imaginar a cap valent embafant-se acastanyes i boniatos torrats.

Halloween ha arribat amb força a Orba, degut possiblement a l’empelt anglés que corre encada carrer del poble. A una setmana per a la festa s’havien multiplicat com a bolets les publicitats anunciant festes de Halloween (pronunciat Kalouín pels autòctons, que la fonètica anglesa és molt sofrida). A classe, com no podia ser menys, també l’hem celebrat –d’una manera més íntima i menys espectacular: mirant una pel·lícula de terror-. Almenys m’he relaxat uns minuts observant com els pilotaris més valents de la classe s’estremien en les cadires tot cridant a la vista d’una bruixa malvada de sèrie B. No els agafa tanta por quan els dic que tenen examen. Alguna cosa hauré de fer. Potser disfressar-me de bruixa?

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

Segària endins

Publicat el 14 d'octubre de 2009 per martainsa

Endinsar-se en la vall de la rectoria, Segària endins és com entrar en el país de les meravelles, l’altre costat de l’espill, el negatiu d’una fotografia analògica. L’escola és una escola rural, en un ambient bucòlic i perennement primaveral, on les opcions lingüístiques no són una qüestió de resistència ni reafirmació de la identitat. És, probablement, l’única opció disponible.
Mentrestant, a la seua recerca de pau espiritual, famílies angleses han acabat desembocant en aquest entorn de somni, i s’han trobat a l’altra banda de l’espill amb un bou enganxat al cotxe, sense tindre idea d’on es ficaven.

I és ací on arriben els xiquets anglesets, uns xiquets sense cap altre contacte escolar que l’anglès de Gran Bretanya, en un entorn casolà que intuïsc idèntic al de la terra originària -galetes de mantega incloses-. Tot és en anglès: els pubs, els amics dels pares, i els fills dels amics dels seus pares. I la tele.

De retorn cap a l’escola, el dia a dia es fa en valencià com a única opció lògica -tret de les classes d’anglès, of course-. No sé si algú s’ha preguntat, dins d’aquest entorn quotidià, on cap l’espanyol. Ells, ja vos ho puc dir, no. I és ací on entren els meus intents de fer efectiva la legislació:- Sí, James, ja sé que parles valencià. Però la llei em demana que sàpigues expressar-te en castellà.

I James, aletejant les pestanyes rosses al llarg dels seus enormes ulls blaus, em fa la pregunta del milió.

– Per a què?

Publicat dins de Reflexions sobre educació | Deixa un comentari

Bajoques

Publicat el 6 d'octubre de 2009 per martainsa

Aquella íntima gaubança per uns miserables vestits s’ha anat convertint en l’apocalipsi del goig. L’elefant trontolla, ara que el sumari s’ha obert en canal. El més divertit de tot: que crec que a ningú, ací, li sorprenga. Sabíem que, molt o poca, hi havia merda a les altures. Ja ho diu la dita: dis-me quina premsa tens i et diré com eres. I ara ha arribat el temps de mirar la premsa. Però no la d’ells, que fa riure; sinó tota la resta.

Asseguda al sofà, veig debats sobre l’elefant a la televisió. Hauria d’estar exultant. Li queda poc de temps, a l’estaca. Estira un poc més, que mira que tomba.

Però en el fons de tot em fa por, pànic, que tot plegat no resulte ser una nova derrota més humiliant. Que quan tornen les eleccions tornem a vore’ls exultants; i continue la manipulació informativa -no la dels nivells normals, de la democràcia, sinó aquella manipulació ofensiva a la intel·ligència, la que provoca vergonya aliena-. Perquè aleshores, quan tornen a guanyar, després del cas Gürtel, a nosaltres encara se’ns caurà més, la cara de vergonya -si és que ens en queda, de cara-. No serem els únics conscients que som uns bajoques. I se’ns tornaran a riure a la cara, aquesta vegada, amb més ganes, amb més satisfacció.

Publicat dins de De quan era periodista | Deixa un comentari

Esperit Olímpic

Publicat el 2 d'octubre de 2009 per martainsa

És poc convenient que, actualitzant el bloc amb la poca freqüència amb què ho faig, l’òmpliga en les meues estones lliures de nimietats com la que va a continuació: però la d’ahir és d’aquelles anècdotes que semblen més extretes del diari de la Bridget Jones que de la vida real. El que em dispose a narrar jure que és cert i real com que a bandera olímpica està formada per cinc cercles.

Anem fins a la piscina, en el meu primer dia d’un curset de natació.

Arribat l’u d’octubre, ens en anem el banyador, el sobrepes i jo cap al curset on ens acabàvem d’apuntar els tres, per a millorar tècnica. En arribar, veig a un grup de xiques amb banyador, i vaig disparada cap a elles: Hola, ací estic. Tu ets del grup d’inicial? No, senyora. M’han apuntat a l’avançat. Doncs és a l’altra banda. Allà. I on m’envien no hi ha altra cosa que quatre xics musculats, alts com un Sant Pau, delipats i repentinats; escultures de pura fibra amb els músculs a l’aire. Me n’hi vaig arrastrant les xancles, notant que em falta tovallola per a tapar-me les carns -i les cames, on començaven a despuntar els puntets rojos característics de la pell acabada de depilar-.

Demane pietat al monitor quan encara no hem ni començat, remarcant-li la meua condició de minoria de gènere i de múscul. I em diu que tant se li’n fot: que la natació no és qüestió de múscul. És qüestió de tècnica i resistència. Afortunadament, tenia raó.

Acabe el post amb aquesta vella cançó, que m’ha vingut al cap en veure les manetes de Madrid després que el COI nombrara la pròxima ciutat organitzadora dels JJOO.

Publicat dins de Maruja 2.0 | Deixa un comentari