La vida versió Champions League

A banda d’incrementar les hores de son -fins a quantitats inusitades-, ser funcionària m’ha fet re-descobrir la geografia valenciana. Perquè això de ser funcionari, que té la cosa bona que el sou és per a tota la vida -tot i que treballar no és optatiu, com alguns es pensen-, té la cosa roïn que et poden enviar on brama la tonyina -és a dir, de Santa Pola cap avall, però d’això de la tonyina en sap més la Comtessa d’Angeville.

Ajude a fer llistes a Emili, que va a les adjudicacions presencials, mentre jo m’he de fer a la idea de triar 300 escoles per a la meua adjudicació virtual. 300. I amb abnegació espartana -el nombre s’ho mereix- rebusque entre els rimalls de la memòria les carreteres de les comarques centrals, per a basar amb raons de seguretat vial les escoles on vull anar més enllà de la Safor. 

No sé si aquest sistema d’adjudicació de places és apte per a ludòpates. Aquest Bingo burocràtic ens mantindrà a l’espera fins a mitjans d’agost com a molt prompte, i fins a principis de setembre com a molt tard. L’elecció és a l’estil de les pinyates: anem a cegues, ja que no sabem si el poble triat té alguna demanda de mestre d’anglés o ja està tot copat. Algunes veus diuen que amb aquest sistema hi ha més perill de fer maganxes; però, entre nosaltres, qui té un as amagat a la màniga l’hi té sempre, en persona i en virtual. 

Alguna volta he parlat de la descompressió: que és com la dels bussejadors, però amb la feina. Després de la competició “dos mesos obstacles” -que no és olímpica, però podrien fer-la, ara que he entrenat-, una pensava tot d’idees per a descomprimir-se: no fer res, anar a la platja, endreçar la meua vida, anar de rebaixes, començar un llibre sense remordiments, acabar de vore BattleStar Galactica i començar la tercera temporada de Queer as Folk. Crec que les he acabat fent totes, de manera tan caòtica com descompressora. 

Però totes les coses s’acaben, i no voldria continuar molt més en aquest estat d’astènia estiuenca, malgrat que l’estiu és una estació que s’ho mereix. Que no fa ganes de res, i menys quan bufa el ponent -que ja ho diuen, que de ponent ni aigua ni gent-. En tot cas, ara que ja som tres funcionaris més a la família -tres! Emili, Juli i jo! Enguany és l’any del triplet!-, és hora de donar la cara en afers posposats, com la lluna de mel, que ja veia que ens caducava. 

El destí escollit és un recorregut per l’est dels Estats Units. La parada estrella del viatge, pel que veig, és New York, i ara ja porte dos dies per casa cantant Frank Sinatra i donant patades a l’estil de la Liza Minnelli (salvant les diferències). L’única cosa que em mosqueja és que a La City no s’hi dorma, que amb les coses del dormir no s’hi juga. Ja buscaré compensació. Mentre escric Emili repassa -amb passió matemàtica- llibres d’art pel dia que passarem al Moma, i a mi, que a l’esiu m’agafa pel jazz, m’està costant triar un lloc on anar a passar una vetllada jazzística. S’accepten suggerències.
 

Matinar abans de les sis és un sinònim de tortura en la majoria dels casos; tanmateix la setmana passada em recordà a les excursions de quan era scout i prometia que faria “lo millor” -el lema de Baden Powell-. I l’experiència que m’esperava va ser, realment, el més a prop que he estat dels scouts des d’aquells anys d’adolescència responsable; una experiència un tant més rància, i definitivament més castissa. Destinació: Xest. Objectiu: fer “lo millor”. 

A 40 minuts de la Safor cap al nord, tombant alguns quilòmetres en direcció a l’interior -al Wild West- hi ha un cuc espacial que porta al viatger al Valle de los Caídos sense pràcticament eixir de València. L’indicador de la carretera indicava Xest “complejo educativo”. Vist des de lluny, sí que acomplexa un poc pensar que es pot impartir pedagogia en aquell conglomerat tardofranquista. La impressió, a mesura que hom s’hi apropa, és que el campus de Xest podria albergar l’entrenament d’algun grup paramilitar resguardat dels aires neodemocràtics que amb prou feines sembla que hagen arribat. L’Ibiza se m’estremeix quan travessa la barrera de la Levantina de Seguridad que resguarda aquest “complexe” històric: un exèrcit de banderes ens obri pas lentament cap a l’edifici on m’examinaré de les oposicions. Esbufegue d’alleugiment: almenys no tenen àligues. 
Dubte entre si “L’encuentro nacional de exalumnos” s’ha organitzat el mateix dia de les oposicions per a fer ambient o per a fer una ostentació de poder de convocatòria. Enyorant la panyoleta, aconseguisc aparcar enfront de l’edifici una hora abans de començar l’examen. Sospire profundament enmig de la boira nicotínica. Com a bona scout arrufe el nas. I com a bona scout m’encamine cap a l’examen per a fer “lo millor”. L’entorn m’estimula a buscar una plaça per a corcar cucs espaciotemporals com aquest.