La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: Sense gluten

Tudela i Bardenas Reales

Primer dia, de camí d’Almoines a Pamplona, vam fer parada a dos llocs: Tudela i las Bardenas Reales. En primer lloc visitàrem Tudela: el casc antic, on em va agradar molt una esglesieta romànica, Santa Maria Magdalena, i una visita llampec a la riba del riu Ebre, que ja allà dalt té un cabal que fa gust de vore. Em va cridar molt l’atenció, primer a Tudela, després a la resta de Navarra, tots els cartells en contra de la violència sexista.

La visita posterior, que quasi no fem, però vaig aconseguir convèncer a Emili, va ser a las Bardenas Reales. Trobar l’entrada a las Bardenas va ser senzill; però una vegada entrats, la carretera passava a ser bastant dubtosa. Quan ja penses que la carretera no es pot complicar més, va i es complica (cosa bastant típica del nord, com he comprovat en uns quants viatges). Finalment vam trobar en centre d’interpretació de las Bardenas, i ens van proposar diverses rutes. En vam agafar una de curteta, de mitja hora (en cotxe), però hi ha rutes més llargues. També s’hi pot anar en bicicleta, i fins i tot hi vaig vore quads.

Las Bardenas és un dels llocs que més em va agradar de tot el viatge. Hi vam fer una munió de fotos, perquè el lloc és preciós. És on es va rodar la part dels Dothrakis de la sisena temporada de Game of Thrones, on Khaleesi fa el discurs final.

 

Publicat dins de Rodamón, Sense gluten i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Coquetes amb sabor de postguerra

A la meua zona (i dic la meua zona sense saber exactament els límits territorials que això abarca) són típiques les “coques de dacsa” (Ròtova té molta anomenada gastronòmica en aquest plat). Les coques de dacsa (coques de blat de moro, en oriental) estan fetes, com el seu nom indica, amb farina de blat. Però les coques originals estaven fetes amb farina de dacsa. I d’això no en fa tant de temps.

Hui ens hem comboiat a fer coques de dacsa sense gluten, amb un preparat de farina dels que venen per als celíacs. Les ha fetes mon pare (més avall vos deixe la recepta). A Emili li han encantat; a mi també -i més encara mentre el mirava menjant amb gana-. La mare les ha tastades un moment. “Estes coques són com les que feia ma mare. Tenen gust de postguerra”, m’ha dit. La veritat és que he notat poca diferència. Potser no sóc tan sibarita. O potser la força del record matern de ma mare li han fet detectar un lleu matís.

M’agrada haver tornat a fer les coques de la mare de ma mare. Jo no la vaig conèixer. Va morir un any abans que nasquera jo; però m’agrada ara, a la meua edat, trobar un lligam amb ella, ni que siga gastronòmic. Ja faig alguna cosa com “ma uela”; i amb gust de postguerra. Bon senyal. Ací vos deixe la recepta:

Recepta de les coques de dacsa sense gluten

Ingredients:

Aigua i farina. Proporció: 3 gots d’aigua per 500 grams de farina. La primera volta jo les he provat a fer amb la proporció a un got d’aigua, és a dir, 1 got d’aigua per 166 gr de farina (aprox)

Oli

Un pessic de sal

1r pas: Es posa a bullir l’aigua, un rallet d’oli i la sal. Quan està bullint (xop, xop, xop) s’hi aboca la farina i es remou immediatament amb una cullera de fusta sense contaminar (és a dir, que no estiga habitualment en contacte amb farina de blat). Apagueu el foc immediatament. Es va removent fins aconseguir una pasta com de plastilina.

2n pas: Prèviament s’ha netejat el banc de marbre de la cuina i s’hi ha escampat un altre ratllet d’oli amb la mà. S’hi aboca el contingut de la cassola, i s’amassa -primer amb la cullera, fins que està prou gelat com per a fer-ho amb les mans-. Amasseu amb les mans fins a tindre una pasta cohesionada.

3r pas: Quan s’ha fet una bola -de nou, amb consistència de plastilina- es deixa. S’agafa un tros de massa que es pugua agafar amb la mà, es fa una bola i amb un plat, s’aixafa la bola fins que queda feta una coqueta. Amb la farina de blat les coques ixen perfectes i arredonides. A les coques sense gluten la farina fa el que li dóna la gana, i ixen formes estranyes. Es manipula amb la mà -banyada amb oli- per tal que queden redonetes. I ja tenim una coqueta. Es repeteix el pas 3 fins que no quede massa.

4r pas: Es posa una paella al foc amb un rajolinet d’oli i es fan al foc, a banda i banda. Una volta fetes al foc, queden més o menys així.

COques de dacsa

 

De moment encara no ho he intentat, però una cosina meua celíaca diu que les congela, i després, a l’hora de descongelar-les, les passa un moment per la paella i es conserven bé.

Les coques es mengen com unes “fajitas”: es posa condiment enmig, s’enrollen com una flauta, i cap adins. A la meua zona és típic ficar-hi: espencat, ou dur amb tonyineta, lletsons, gamba amb bleda, i, si sou teclosos com el meu fill, pernil dolç i formatge.

Si sou creatius i sibarites, hi podeu ficar el que vos dicte la imaginació: en aquest cas, vos demane que compartiu la idea, i me la deixeu en un comentari.

Bon profit gluten free!

Sóc celíac: què és la contaminació?

Quan a algú li diagnostiquen la malaltia celíaca sol tindre l’intestí prim en un estat ruïnós. El meu fill Emili tenia el pitjor número i la pitjor lletra de l’escala de la ruïna intestina: 3C en l’escala Marsh. El meu fill de 2 anys va tardar 1 any i alguns mesos en recuperar un bon estat intestinal.

Quan un celíac pren gluten no se li destrueix l’intestí de colp. És un procés lent, on l’intestí es pot refer poc a poc si no rep agressions glutanianes diàriament. És per això que els pares de fills celíacs estem obsessionats amb la xicoteta ingesta de gluten, i sobretot, amb la “contaminació”. Què és la contaminació? Doncs la presència de partícules minúscules de gluten a un producte sense gluten. Per exemple: quan tallem el pa d’Emili, no ho podem fer amb un ganivet amb què prèviament hem tallat pa amb gluten, perquè les molletes i partícules són -a llarg termini- molt perjudicials. Als qui no estan acostumats al concepte de contaminació els ho explique amb la metàfora de l’arseni. Tallaries el pa del teu fill amb un ganivet amb què prèviament has tallat arseni? Pensa-ho bé, per una mica d’arseni no es morirà, oi? Però a que no ho faries? El gluten és l’arseni dels celíacs.

El concepte de contaminació és el més engorrós per als celíacs. Pose exemples diaris: un plat on hi ha hagut un entrepà amb gluten no es pot utilitzar per a ficar-hi un pa sense gluten. El pot de Nocilla ha de ser diferenciat per als celíacs: perquè quan escampes el xocolate queden partícules de nocilla que es reintrodueixen al pot. La paella amb què has fregit carn arrebossada -amb farina de blat, s’entén-, no pot fregir res per a un celíac si no es neteja prèviament.

Aquest és un dels problemes de l’hosteleria: si fregeixen empanadilles amb el mateix oli que les creïlles (patates) fregides, els celíacs no poden menjar aquestes patates, perquè tenen arseni. Vull dir, gluten. La cullereta d’un pastís de formatge no pot anar a remoure el sucre del cafè d’un celíac. I ja no parle d’anar a un bar de tapes; o fer-se una cervesa. Els celíacs, senzillament no poden.

Notícies positives que li puc donar a un celíac principiant:

  1. La primera és que un celíac acabat de diagnosticar té un diagnosi, i comença en procés per a recuperar-se. Això pot semblar molt poc, però és notori, ja que la malaltia celíaca costa de diagnosticar. Hi ha gent que es passa anys sense saber què li passa i trobant-se molt malament.
  2. La segona és que ser celíac t’obliga a menjar sa. Personalment trobe que és la millor de les notícies d’un celíac. Passa a menjar més verdura, més llegums, més fruita, més sa.
  3. Per última cal dir que cada dia més veig que la societat s’hi està adaptant. Cada dia sorgeixen més notícies de cadenes que adapten el seu menjar per a celíacs, supermercats que amplien l’oferta de productes. Hi ha un percentatge molt elevat de la població que no sap que és celíaca, i aniran incrementant la forquilla de població amb necessitats específiques. I a més, s’està posant de moda la dieta sense gluten, i això augmenta l’oferta de productes per als celíacs.

Al principi de ser celíac costa. Jo em vaig passar els primers sis mesos plorant pel meu fill. Se’m feia un mur. Però poc a poc un s’adapta, incorpora hàbits i rutines, i li acaba prenent el truc. Personalment, crec que el meu fill no ha patit cap trauma pel canvi d’alimentació -era massa menut, no se’n recorda-. El canvi d’alimentació només va repercutir en l’augment de dos talles en quatre mesos. Reconec que els aniversaris encara em trenquen un poc el cor: no pot menjar pastís, ni de vegades llepolies.

Però com em recorde de tant en tant, ser celíac no és una malaltia. Només una intolerància.

Sóc celíac: què faig?

Fa un parell de dies un amic català de la infància em va comentar que a la seua dona li havien diagnosticat que era celíaca. Em va demanar consell. I vaig pensar que era un bon moment per a penjar un post a la xarxa i deixar per escrit -per si li serveix a algú més- algunes explicacions i alguns consells respecte a la malaltia celíaca.

En primer lloc, cal explicar que la malaltia celíaca no és cap malaltia. És senzillament una intolerància -absoluta- respecte al gluten.

El gluten es troba en diversos cereals: el blat, la civada, l’espelta, i generalment a l’avena, perquè tot i que no en té, a l’hora de processar-la sol contaminar-se amb gluten.

El gluten NO es troba en els següents cereals: la dacsa (blat de moro), l’arròs, la quinoa, el mill.

El problema social que comporta la intolerància al gluten és remarcable, perquè es calcula que al 80% del menjar que ingerim en conté.

Si sabem que el blat té gluten -que és el ceral més utilitzat- en principi semblaria senzill eliminar el gluten de la dieta: s’elimina el pa, la pasta, la cervesa i la bolleria, oi? Doncs no és tan fàcil, perquè hi ha molts aliments que també contenen gluten encara que no ho semble a primera vista, perquè contenen midó de blat per a espesseïr. Quins són aquests aliments que poden contindre gluten?

  • Xocolates (sí, snif); això inclou els batuts de xocolate.
  • Els embotits (xoriço, fuet, pernil dolç)
  • Els gelats
  • Alguns productes lactis
  • Les llepolies
  • Alguns condiments alimentaris (safrà, colorant alimentari….)

NO TENEN GLUTEN la carn (excepte l’arrebossada), la verdura, la fruita, els llegums, la mantega, la llet i la major part dels iogurts.

Per a saber quines marques estan lliures de gluten -i fins que entre en vigor la llei de l’etiquetatge-, recomane als celíacs principants que s’associen a l’associació terriorial que li pertoque (ACECOVA a València, Associació de Celíacs de Catalunya al Principat). Solen donar llistats amb les marques que tenen productes sense gluten.

A casa ens ho fem fàcil: anem a comprar a Mercadona. La filla d’un directiu de Mercadona és celíaca, i l’empresa fa tres coses que als celíacs ens encanta:

  • Té etiquetes fàcilment reconeixibles que posa SENSE GLUTEN
  • Els productes de la marca blanca Hacendado que poden no tindre gluten (és a dir, embotits, productes lactis, xocolates, gelats -tret dels de cucurutxo-, llepolies, bombons, nocilla), doncs no en tenen. I això ho agraïm molt.
  • A més a més es poden trobar productes específics per a celíacs: pa, panets, pasta, peix arrebossat, cervesa, galetes oreo, madalenes, pastissets,…

L’altre supermercat que visite amb freqüència és Carrefour, perquè té mig passadís ple de productes -i més variat que a Mercadona- per a celíacs. Sobretot de la marca Schär, que per a mi és la millor, la que fa els productes més bons. En tot cas, respecte al menjar, cal preparar la butxaca, perquè els productes sense gluten solen ser tres voltes més cars que els “normals”:  Un exemple: sis magdalenes valencianes sense gluten: 3,5 euros. Dotze madgalenes amb gluten: 0,85 euros. (emoticona ficant-se les mans al cap, eh?)

Finalment la meua recomanació per a algú que comence a ser celíac és, que si no en té, compre una Thermomix. Com la farina per a celíacs no té gluten -que és un aglutinant-, la pasta sol ser apegalosa i desagradable d’amassar. La Thermomix fa la feina infinitament més fàcil. A més a més, els de Thermomix ja han fet un llibre de cuina amb receptes sense gluten.

 

I la millor farina que he trobat de moment és la Schar. Sense comparació. És la més cara, (4 € el quilo, una altra emoticona ficant-se les mans al cap) però la qualitat de vida que dóna als celíacs s’ho val (tampoc penses que l’altra és tant més barata). El pa, encara que el preu de la farina és tan elevant, continua eixint a compte fer-lo a casa -imagina el preu d’una barreta de pa, he he)

Compte amb les receptes de bolleria, pa, madalenes i tal, perquè no és tan fàcil adaptar les receptes com substituir la farina de blat per farina de dacsa. La farina de blat és més agradosa, la de dacsa és molt eixuta. Per exemple, els pans sense gluten que fem a casa tenen mantega, ous, llet, i així i tot el pa no té la mateixa textura que el del gluten. El mateix, elevat a tres, ocorre amb la bolleria. No he trobat mai una ensaïmada sense gluten amb la textura que se suposa que ha de tindre una ensaïmada.

Eixir de viatge: La restauració, en general, no està preparada per a celíacs. La meua recomanació és menjar a casa sempre que siga possible. D’altra banda, les associacions de celíacs solen tindre localitzats els llocs on es poden oferir coses sense gluten.

Curiosament, les cadenes on hem pogut anar a menjar fora de casa són: McDonalds i Telepizza. Emili -el meu fill- no menja altres coses quan ix de viatge.

A una mala, sempre es pot anar a algun lloc a menjar i demanar o bé arròs (sota el risc que el colorant de l’arròs tinga gluten), o bé un bistec i una amanida. Però menjar fora té riscos de contaminació. Què és la contaminació ho explique en el pròxim post.