La vida versió Champions League - Què vols que et diga?

Desitjos d’any nou

Publicat el 31 de desembre de 2010 per martainsa

Un estudiant de Belles Arts ha fet un experiment a la plaça del poble. Ha penjat un arbre dels desitjos. El primer desig que hi ha ficat, evidentment, era que el professor li posara bona nota. A l’arbre tot de gent del poble hi ha deixat immortalitzats tota mena de desitjos, d’aquells que arranquen un somriure: que l’equip del poble puge a primera divisió, tindre una nova mascota, ser un gegant… també hi he llegit desitjos més profunds, dels que posen la pell de gallina: que els pares no se separen, o que la germaneta d’algú es cure.

Jo no en tenia, enguany, de desitjos. Des de fa uns anys cap ací la felicitat augmenta a ritme aritmètic, i tanta felicitat arriba a espantar-me per moments. Aixina que he arribat al punt de:-que em quede com estava prou. No vull que res canvie. Però llegint l’arbre dels desitjos n’he llegit un que adoptaré amb el permís de l’anònim que el va escriure, i que faig extensible a tothom: Per al nou any, desitge salut i faena per a tots.

Publicat dins de Apunts diaris | Deixa un comentari

Nana

Publicat el 7 de desembre de 2010 per martainsa

Des que el tenia en la panxa li cantava a Emili “cinc pometes té el pomer”. En nàixer vaig continuar utilitzant la nana per a tranquil·litzar-lo. Amb el temps me n’he adonat que tant se val la cançó que cante; ell en té prou amb sentir la meua veu. És per això que després de sentir-la en una de les meues sessions de Pilates, vaig redescobrir “Dream a little dream of me”. No fa massa, mentre li la cantava al menjador, son pare va traure’n la versió al piano. I aixina que es va adormir la criatura, amb una nana a piano i veu. La versió que em va enamorar va ser esta cantada per la Laura Fygi. He fet un xicotet muntatge amb el meu menut dormint per a qui vulga sentir la cançó.

Publicat dins de Mareta, mareta | Deixa un comentari

El país on visc

Publicat el 1 de desembre de 2010 per martainsa

La primera etapa del matí és com tots els dies. Ens alcem cantant “bon dia al dematí”, ens canviem el bolquer, ens posem roba de mudar i encarem el xiquet cara a la tele un quart d’hora per a que sa mare puga mudar-se i esmorzar. Una hora. La segona etapa canvia. El xiquet continua un quart més castigat de cara a Pokoyo per a que sa mare prepare tot l’equipament necessari per a qualsevol imprevist en aquest viatge d’anar i tornar a València.

Afortunadament Emiliet m’ha eixit viatger. Quan l’assec i el nugue al maxi-cossi ja sap de què va la cosa. Sol calmar-se i aquietar-se fins que s’adorm i no diu ni piu fins que el torne a traure. Aixina que Emili s’adorm horeta i mitja fins que arribem a l’aparcament. Muntem el carro, l’omplim amb totes les trifulgues necessàries per cobrir imprevistos, el fique dins la motxilla i ens encaminem cap a Direcció Territorial. Han passat tres hores des que ens hem alçat.

Ens deixen entrar sense ni tan sols passar el detector de metalls -coses de la maternitat-. Tampoc ens cal agafar número. Únicament es tracta d’apropar-se a la taula d’enfront a l’esquerra i agafar tres sobres. Tres sobres (un per a mi, un per a Emili, un per a Juli) per al concurs de trasllats. I ja està. Em fan fer tot el viatge per a agafar tres sobres amb tres papers que ben bé es podrien haver imprès a casa d’algun formulari. Però no. Els havíem de vindre a agafar.

Girem cua.
Ens espera una hora i mitja llarga per a tornar a casa.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari