D'aquí a molt poques hores, a un quart de vuit del matí més concretament, des del camp d'aviació del Prat ens envolarem en direcció a Roma per començar el nostre tercer estiu italià.
Fa dos anys l'objectiu va ser Sicília, l'any passat la Pulla, la Basilicata, Calàbria i la Campània -és a dir, el taló i la puntera de la bota fins a l'alçada de Nàpols- i enguany la nostra trajectòria planificada de sud a nord ens farà recórrer... (n'hi ha més)
El desembre passat ja ens va alegrar el dia amb una primera aproximació i així va quedar reflectit en aquestes Totxanes (vegeu aquí): el senyor Hereu, l'irrepetible alcalde de Barcelona, anunciava que tornaria a ser el proper candidat del PSOE de Catalunya -l'antic PSC- a l'alcaldia en les eleccions municipals de l'any 2011.
Tot i això, com que ja anem una mica escaldats -i, doncs, tanta felicitat podria semblar un miratge-, vàrem ser uns quants els qui ens vàrem quedar amb les ganes d'esbrinar si la notícia es limitava a ser un globus sonda o anava a més.
I resulta que no, tu. Que és veritat. Si més no això és el que cal deduir... (n'hi ha més)
Llegeixo la crònica que escriu el corresponsal de Vilaweb a les festes de Bétera (vegeu aquí) i els apunts que l'amic Vicent Partal escriu al seu Bloc (vegeu aquí) i em ve al cap el record de fa quatre estius, quan l'A. i jo vàrem ser-hi i, gràcies a la generositat dels nostres amfitrions, vàrem tenir l'oportunitat de viure-les des de dintre, no com uns forasters passavolants.
Varen ser tres dies molt especials. Inoblidables. Per la festa en sí i per la privilegiada companyia. Per l'espectacularitat de les "coetàs" i pel perfum deliciós de les alfàbregues.
Tres dies que en forma de crònica escrita -i fotografiada- han quedat arxivats en aquestes Totxanes en cinc apunts amb format d'àlbum. L'"Àlbum de Bétera" (vegeu aquí el primer apunt i, si us vaga, podeu continuar la lectura de la sèrie fent click al final de cada text). (n'hi ha més)
Aquest dissabte vull compartir amb vosaltres el que sense cap mena de dubte ha estat per mi una de les sorpreses musicals més grates en el que portem d'any: el disc "Electrocançó", de Xavi Múrcia.
Múrcia és un veterà en l'ofici de cantar. La primera notícia seva em va arribar cap a finals dels anys 80, quan va crear amb la seva companya Mirna Vilasís el grup d'animació infantil Samfaina de Colors. (n'hi ha més)
Aquí teniu una tria de les definicions que més ens han agradat a l'A. i a mi entre les aparegudes durant les darreres setmanes als encreuats de La Vanguardia. El català, de Màrius Serra, i el castellà que signa Fortuny.
Un tema que m'alegra el dia i em carrega les piles cada vegada que me l'inoculo via iPod.
M'agradaria que a vosaltres us passés també el mateix.
Per cert, encara que us sembli estrany a mi aquesta cançó em porta records de la Val d'Orcia, a la Toscana. Quan l'A. i jo hi vàrem ser a finals de maig (vegeu aquí) sonava per tot arreu. I feia de molt bon escoltar, allí, entre tanta bellesa... (per veure'l i escoltar-lo feu clic aquí)
jotajotai |
Dol |
dimarts, 10 d'agost de 2010 | 07:57h
La cultura catalana està de dol. S'ha mort l'Antoni Anguela, un dels màxims referents de la cultura popular i, més concretament, del moviment sardanista a Catalunya dels darrers trenta anys.
Després de molts mesos de lluita, la malaltia se l'ha emportat finalment als 63 anys, quan encara el seu cap i el seu cor bullien d'idees i projectes que per desgràcia ja no podran realitzar-se. (n'hi ha més)
No em calen els amics. Mentre contemplo la posta de sol des del pont de Waterloo sóc al paradís. Ray Davies
(Recordo que en aquella època, en ser preguntat si els "Terry and Julie" -la parella d'enamorats de qui parla la cançó- eren Terence Stamp i Julie Christie, el senyor Davies deia que no. I a més a més ho jurava per totes les glòries de la Commonwealth. Coses dels 60's...)
"Somio un país en el qual des dels comandaments a distància dels televisors de les cases hi hagi accés lliure a tots els canals, també els de pagament. I que cadascú, tot i aquesta manca absoluta d'entrebancs, entri només en aquells canals als quals està abonat. Per una raó ètica, perquè sap que, moralment, als altres no hi pot entrar. Aquest és el model de societat que m'agradaria deixar-li la meva filla."
Aquestes paraules no són meves, són d'un vell amic i coblocaire de MesVilaweb que jo estimo especialment i del qual sempre aprenc coses... (n'hi ha més)
Tot just llevar-me de bon matí la primera notícia que m'arriba a través de la ràdio és la de la convocatòria de set jugadors del Barça que ha fet el senyor Del Bosque per jugar a Mèxic un partit amistós amb la selecció espanyola només tres dies abans del partit d'anada de la Supercopa amb el Sevilla.
Després del festival Laporta a la presidència del millor equip del món hi ha qui troba a faltar en la nova junta directiva del senyor Sandro Rosell... (n'hi ha més)
jotajotai |
Pares |
dimecres, 4 d'agost de 2010 | 07:03h
El dijous 4 d'agost de 1910, avui fa cent anys , probablement feia tanta calor a Barcelona com la que aquests dies patim i encara eren ben vius en la memòria de tothom els greus avalots que dotze mesos abans, gairebé dia per dia, la ciutat havia viscut al llarg d'una setmana que molta gent començava ja a denominar amb el qualificatiu de "tràgica". (n'hi ha més)
Aquest cap de setmana he enllestit la meva segona lectura de "Maletes perdudes", de Jordi Puntí. Una magnífica novel·la sobre la qual ja m'he pronunciat de manera entusiasta aquí i també aquí.
En aquesta nova excursió per les seves quatre-centes pàgines i escaig he pogut comprovar que, contra el que passa tantes vegades, l'autor ha sabut acabar la seva història amb... (n'hi ha més)
La Casa Fajol és un edifici modernista situat al carrer Llansà, entre la Gran Via i el carrer Diputació, a tocar de l'antiga plaça de toros de Les Arenes.
La seva particularitat, que l'ha portat a figurar amb tot mereixement en la majoria de tractats sobre l'arquitectura modernista de Barcelona, és la monumental papallona de ceràmica que corona la seva façana, cosa que fa que l'edifici sigui més conegut com "la casa de la papallona". Almenys en aquell barri, que és el de la meva primera infantesa. (n'hi ha més)
jotajotai |
Pares |
divendres, 30 de juliol de 2010 | 06:20h
El dijous de la setmana que ve es complirà mig any de la mort del pare i pocs dies després -el 18, més concretament- farà quatre anys que ens va deixar la mare. Em sembla que ara, un cop transcorregut tot aquest temps, sí que puc parlar sobre què vol dir sentir-se orfe.
Ja vaig explicar mesos enrere (vegeu aquí) quin va ser el nostre capteniment quan va morir la mare: primerament una gran pena per la pèrdua i immediatament després, com una reacció natural, una concentració de totes les nostres atencions cap el pare, que als vuitanta-sis anys es quedava sense la dona amb qui havia compartit gran part de la seva vida.
I és ara que m'adono que quan en aquell apunt parlava d'un cert sentiment d'injustícia amb la mare el que volia dir realment era que després de la seva mort no vaig tenir la sensació de buit que ara, que falten tots dos, sí que tinc. La sensació d'orfenesa. (n'hi ha més)
No és pas aquesta la primera vegada que dic que el meu nom no el trobareu mai en cap llista de militants antitaurins (no som perfectes, què hi farem). Ara afegeixo que tota la tramitació feta pel nostre Parlament al voltant d'aquest afer fins arribar al clímax de la votació d'ahir em sembla una lamentable despesa d'energies.
Per una raó molt senzilla: tal com està el negoci dels toros a Barcelona d'aquí a un màxim de tres o quatre temporades la "fiesta" hauria passat definitivament a la història víctima de mort natural i no hauria calgut que el Parlament la prohibís.
Ho dic perquè, tard o d'hora, els nostres parlamentaris hauràn de parlar també dels correbous i aleshores m'agradarà veure com passen la maroma sense fer servir mots com "identitat" o "tradició" per fer entrar el clau per la cabota i no exhibir gaires contradiccions. (n'hi ha més)
El passat cap de setmana em vaig decidir a fer el cop de cap i vaig obrir un compte a Twitter amb el nom "Totxanes".
He començat amb discreció i modèstia per dos motius: perquè generalment tinc més feina que temps i no voldria dispersar-me gaire, i perquè, ho confesso, de moment encara no li he sabut trobar la gràcia a l'invent. (n'hi ha més)
L'escena s'esdevingué en una data i un lloc que tinc perfectament identificats en la meva memòria: va ser el dissabte 26 d'abril de 1975 -avui fa, doncs, trenta-cinc anys i tres mesos- a Montjuïc durant la sessió d'entrenaments del Gran Premi de Fòrmula 1 que l'endemà, durant la cursa, amb el tràgic accident provocat per Rolf Stommelen va significar el comiat definitiu del circuit barceloní com a escenari de competicions automobilístiques.
Aquell dissabte l'A. i jo séiem a la graderia de la recta de l'Estadi mirant els entrenaments i recordo que, de broma, li deia que creués ben fort les cames... (n'hi ha més)
(Avís als lectors: no voldria amargar-vos el diumenge però heu de saber que la primera part de l'apunt d'avui està escrita amb un sentiment de profunda tristesa.)
Des dels anys vuitanta a casa comprem cada dia l'Avui. Fins que el setembre passat l'A. i jo vàrem decidir intensificar i emfasitzar una mica més el nostre suport i ens hi vàrem subscriure per una sèrie de raons que ja vaig detallar aquí mateix i que ara no repetiré. (n'hi ha més)
Dia de brega, a casa. Lampistes i paletes en dansa. Poca broma: estem substituint la xarxa d'aigua calenta original de l'edifici, fins ara centralitzada amb caldera única per tota l'escala, per una solució a base de calderes individuals per cada pis i avui li ha tocat al nostre. Resultat un cop enllestida la feina: pols per tot arreu i els estris que guardem als armaris de la cuina escampats per deixar espai per a la nova instal·lació.
Des de l'altra punta del pis sento l'A. que comenta alguna cosa que no acabo d'entendre. M'hi acosto. "Deia que amb amics així, a qui li calen enemics?", em diu mentre assenyala la ràdio. Paro atenció i ho entenc de seguida: un locutor està comentant les declaracions del senyor Puigcercós (vegeu-les aquí) en les que reclamava al president Montilla que doni la legislatura per acabada i que convoqui eleccions ja. (n'hi ha més)
