Avui mentre sopàvem la mare ens ha dit que feia un any que l'avi se n'havia anat a viure a la seva estrella i s'ha posat molt trista.
De seguida el pare li ha tocat el clatell com fa amb mi o amb l'Edgar quan tenim mal o ens fa por alguna cosa i ens posem a plorar. Després ens ha preguntat si ens enrecordàvem de l'avi Ferran. "Tu, Pau, ja ets gran i el recordes, oi?". Li anava a dir que sí, però llavors...
Aquest text va sortir publicat al portal "Núvol. El digital de cultura"el diumenge passat. És la primera vegada que col·laboro amb aquesta nova plataforma d'informació cultural a la xarxa i espero que no sigui l'última.
"Sense entrar en consideracions futbolístiques, el canvi del bagenc Pep Guardiola per l’empordanès “Tito” Vilanova a la banqueta del Barça comporta un dilema lingüístic pels que som de territoris on es parla el català central... (n'hi ha més)
* El dia de Sant Jordi de 2003 -any d'eleccions al Parlament de Catalunya, per cert- La Vanguardia informava sobre la presentació del manifest "Per una nova etapa cultural a Catalunya" (vegeu-lo aquí). Un text en el qual, entre altres consideracions, uns quaranta creadors i intel·lectuals catalans demanaven a les institucions públiques una major atenció a la cultura de l'excel·lència i a la que formula plantejaments crítics. També denunciaven la confusió que existia entre la indústria cultural i el negoci de l'entreteniment. (n'hi ha més)
Tot i que la meva dèria arxivadora fa que l'eliminació de qualsevol paper que guardo en les meves carpetes em dolgui com si m'arrenquessin un queixal de viu en viu, he de confessar que a partir d'algun moment que situaria entre 2005 i 2006 vaig adoptar dues decisions relacionades amb els denominats Imparables de les quals fins ara no m'he hagut de penedir en cap moment.
Estic segur que molts dels lectors d'aquesta sèrie no recorden o, senzillament, desconeixen com varen ser de poc afortunades les primeres passes públiques de "Les veus del Pamano", la gran novel·la de Jaume Cabré.
Continueu llegint aquesta nova batalleta del vostre arxiver que estic segur que us interessarà... (n'hi ha més)
Aquesta setmana la gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils ha presentat al Col·legi de Periodistes de Barcelona l'Anuari Mèdia.cat, una publicació amb un subtítol d'allò més eloqüent: "Els silencis mediàtics de 2011".
De fet aquest és el segon any que publiquen el llibre i aquesta vegada han comptat, com l'any passat, amb el suport de la Fundació Escacc -que vol dir Espai Català de Cultura i Comunicació-... (n'hi ha més)
* El desig de tenir un premiat amb el Nobel de literatura que pertanyi a l'àmbit lingüístic català no és pas nou d'aquests darrers anys, desenganyem-nos. Potser el que hi ha ara, en contrast amb les èpoques anteriors, és més tribunes per parlar-ne. Més ressò mediàtic, com se sol dir, però res més.
Tinc un retall de l'Avui del 19 de novembre de 1998 en el qual el vicepresident de l'AELC, Guillem-Jordi Graells, ... (n'hi ha més)
* D'uns anys ençà sembla que un dels objectius preferits dels partidaris de desfermar polèmiques i bronques és Josep Carner. O, més exactament (i per un d'aquells misteris que de tant en tant travessen el nostre hàbitat cultural), no tant el poeta com els seus seguidors: els carnerians.
"El comunicat fet públic ahir al vespre pel govern de la Generalitat de Catalunya és un error monumental. En veient que la campanya #novullpagar creix d'una manera espectacular, aquest cap de setmana el govern ha canviat radicalment les expressions de simpatia que havia prodigat durant la setmana... (n'hi ha més)
jotajotai |
Dol |
dijous, 26 d'abril de 2012 | 04:43h
Els diaris d'ahir n'anaven plens: el dilluns passat, diada de Sant Jordi, es va morir Josep Maria Berenguer, fundador i ànima d'Ediciones La Cúpula, que és tant com dir fundador i ànima d'experiències editorials tan destacables com la revista mensual El Víbora i tot el seguit de productes que al seu voltant es van anar generant entre 1979, l'any d'aparició del primer exemplar de la revista, fins al 2005 quan després de treure al carrer més de 300 números va veure's forçada a tancar portes.
Recordo que vaig ser comprador fidel de la revista des del número 1 i que encara conservo els números inicials i uns quants especials com, per exemple, el que varen dedicar al 23-F poques setmanes després del xou del tinent coronel Tejero. Curiosament, per aquella època -més exactament a partir de 1981- simultanejava la compra d'El Víbora -genuïna representant de la "línia chunga"-... (n'hi ha més)
El dia de Sant Jordi de 1992 es va fer públic que el guanyador del premi Ramon Llull era Terenci Moix amb "El sexe dels àngels", una novel·la que l'autor va començar a escriure el 1969 i que després d'una llarga sèrie de vicissituds veuria la llum vint-i-tres anys després. El llibre, editat per Planeta, va sortir amb un pròleg de Pere Gimferrer en el que deia que la catalana era "una literatura que a hores d'ara corre el perill d'esdevenir regional o xarona per manca de nervi i d'ambició". Com era d'esperar, la novel·la -esplèndida, d'altra banda- va generar força bullit per veure quin personatge real s'amagava darrere de cada membre de l'amplíssim repartiment de caràcters que Moix havia orquestrat amb el seu desvergonyiment habitual.
Com tinc costum de fer sempre -i especialment els diumenges- em llevo ben d'hora ben d'hora per anar a la botiga del meu venedor de diaris (vegeu aquí) a buscar-hi teca.
Tan bon punt travesso la porta del carrer em trobo el repartidor de premsa que porta els diaris del veïns. És un xicot d'aspecte sudamericà que ja conec d'altres vegades que hem coincidit. Avui, però, s'atura davant meu mentre assenyala amb el dit el balcó de la façana on hi ha penjada una senyera mentre em diu "Yo ya lo digo: esta es la escalera más catalana del barrio".
I aleshores m'ensenya tots els diaris de la pila de casa nostra: 4 PuntAvui, 3 Ara, i una Vanguardia i un Periódico en les respectives edicions en català.
Li explico -naturalment en català- que el balcó de la senyera és el de casa meva... (n'hi ha més)
El podi de les meves recomanacions de llibres per Sant Jordi l'ocupen tres llibres molt diferents: una evocació dels anys d'infantesa (Quan érem feliços), una novel·la (Carretera secundària) i una narració en vers (Vetlla). Us els explico pel mateix ordre:
* "Quan érem feliços", de Rafel Nadal (Destino), premi Josep Pla (vegeu aquí): els records d'infantesa del sisè d'una colla de dotze germans a la Girona dels anys 50 i 60. Un llibre inspirat per l'alè de l'autenticitat. Pàgines viscudes de la millor qualitat, vaja.
* "Carretera secundària", de Joan Carreras (Proa) (vegeu aquí): una altra novel·la remarcable d'un autor que crec que no té el reconeixement que es mereix. Una història que ens parla dels lligams entre un pare, vidu i jubilat, que viu retirat en un poble i el seu fill que viu a ciutat i el visita de tant en tant.
Les meves recomanacions musicals d'aquest Sant Jordi contemplen dues vessants: els discos catalans apareguts recentment i algunes novetats literàries d'aquests dies que parlen d'assumptes musicals.
La llista de CD's l'encapçalen dos discos que, com diria en Guardiola, són "molt molt grans": * Els Amics de les Arts, "Espècies per catalogar" (vegeu aquí) * Mishima, "L'amor feliç"
Altres discos que també us recomano són: Quimi Portet, "Oh my love!"; Joan Dausà i Els Tipus d'Interès, "Jo mai mai"; Marcel Cranc, "U"; Paul Fuster, "Repte"; Roger Mas & la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona; i Txarango, "Benvinguts al llarg viatge".
Un dia de setembre de 1991 el diari El País anunciava que segons una ponència de Jaume Riera Sans, secretari de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, presentada en un congrés de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, l'autor de "Curial e Güelfa" era Manuel Milà i Fontanals, l'estudiós que va descobrir l'obra el 1876, i, per tant, la que fins aquell moment era considerada com una de les joies de la nostra literatura medieval no s'havia escrit en el segle XV sinó en el XIX. La notícia va posar en acció al món acadèmic català que, amb una rara i contundent unanimitat, va reaccionar-hi en contra de tal manera que la hipòtesis presentada per Riera va ser condemnada a un oblit molt ràpid. Els darrers papers que la meva carpeta conserva sobre l'afer són de febrer de 1992. Després, el silenci.
Com dic en el comentari que obre aquesta sèrie la carpeta més antiga de la meva col·lecció de conflictes és de setembre de 1981 i aplega l'escandalera organitzada arran de la censura -inspirada en els principis de la Lliga del Bon Mot- que el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, dirigit per Max Cahner, va fer del text de l'obra teatral "Els Beatles contra els Rolling Stones", de Jordi Mesalles i Miquel Casamajor. Una censura matussera en forma de maquillatge dels textos feta per Albert Manent, director general del Departament (amb poca feina, pel que sembla), i que gràcies al senderi de Xavier Fàbregas i Jaume Fuster, subordinats seus, va quedar reduïda només a l'àmbit de les intencions ja que l'obra es va representar al Teatre Romea, aleshores seu del Centre Dramàtic de la Generalitat, amb el seu text original íntegre, sense retocs.
L'A. diu que tinc aficions de drapaire. Després ho arregla una mica i matisa que el que sóc és un col·leccionista nat. Jo -que no em conec tant com em coneix ella a mi- el que crec que tinc és, senzillament, vocació d'arxiver.
Ho dic perquè la manera habitual que tinc de repassar els diaris i revistes que arriben a casa és amb unes tisores a prop i els dits preparats per arrencar els fulls que calgui. Ja fa molts anys que tinc el costum de retallar, classificar, catalogar, endreçar en carpetes i desar en armaris totes les notícies -culturals, en la majoria dels casos- que crec que poden interessar-me en aquell moment o, sobretot, en el futur. (n'hi ha més)
