L’horari del patriarcat

És la segona vegada en un any que, en una escola on treballe, el Consell Escolar tomba la proposta de jornada continuada. Són les regles del joc. Si el Consell vota en contra, no es pot procedir al darrer -i més democràtic- dels passos del procés: el de preguntar a pares i mares si volen canviar d’horari o quedar-se amb el que tenen, i fer, de les eleccions, una consulta vinculant (coses que ja vos sonen i tal).

Més enllà de l’efecte de la jornada continuada en la salut dels més menuts, de la qual en parlaré a continuació, m’agradaria reflexionar sobre les conseqüències que l’horari decimonònic té sobre la vida de les dones. Assumir que algú pot portar un xiquet a les 9 del matí i arreplegar-lo a les 12:30 per donar-li el dinar i tot seguit tornar a portar-lo a l’escola a les 14:30 (en el meu cas, o a les 15:15 en altres escoles) és assumir que hi ha una dona en casa, que no treballa, dedicada a la cura dels fills o dels néts, i sense cap altra perspectiva. Un horari on es poguera deixar el xiquet a les 9 i arreplegar-lo a les 14 podria suportar una jornada laboral de 9:30 a 13:30, o de 10 a 14, que és la que tenen els comerços.

Se sol al·legar, aleshores, que hi ha la possibilitat de deixar al fill/a al menjador; però no se sol comentar que aquesta opció li costa diners a la dona treballadora (eixes dones que ja cobren menys que els hòmens) o feina a l’àvia sacrificada. El cas de l’àvia sacrificada és més sagnant, ja que algunes són persones d’edat bastant avançada, a qui els pot costar caminar, i els fem dansar amunt i avall dels carrers del poble quatre vegades al dia.

La dona treballadora que deixa els fills al menjador, si vol triar que els fills seguisquen una determinada dieta al menjador (una dieta hallal, o una dieta vegetariana, per exemple), no poden. Aleshores treballar els resulta incompatible. És una cosa que pot resultar esnob o absurda, però per al col·lectiu musulmà no ho és, i no seré jo que pose traves a les dones musulmanes per tal que puguen combinar el treball i fer que els fills mengen el que els rote.

El professorat del centre en la intimitat -i de vegades en públic- esgrimeixen raons més o menys personals en favor d’una o altra jornada. En públic, uns i altres fan onejar estudis blaus o estudis rojos, segons el que més els interesse, en favor de la salut i del rendiment dels més menuts.

Curiosament, la gran majoria de les persones que estan més radicalment en contra de la jornada continuada no està encarregada de cap personeta menor de vint anys. En general són els mestres més majors, aquells a qui els costa canviar de hàbits (una raó bastant personal, si em permeteu), els qui estan en contra del canvi. Esgrimeixen, en general, que a partir de les dotze i mitja els infants no donen més de sí. Intuïsc que és perquè han eixit a l’esplai a les deu i mitja, i porten una hora i mitja de cara a la feina. Així jo tampoc rendisc ni a les huit del matí, la meua hora punta.

Si en comptes d’utilitzar estudis i intuicions utilitzàrem el trellat ens adonariem d’algunes coses:

1- Cap infant fa la migdiada de 12:30 a 14:30. Els caps de setmana i l’estiu s’adormen entre les 14:00 i les 16:00 (que és quan, amb l’horari decimonònic, han d’estar a classe).

2- M’agradaria veure aquells que al·leguen la baixada energètica infantil a les 12:30, fer les migidiades en estiu de 12:30 a 14:30, a les 14:30 agafar un llibre i estudiar un temari d’oposicions, i de 15:15 a 16:00 eixir a botar en corda pels carrers del poble, que és un equivalent, en adult, al que fan els meus fills en maig i octubre.

3- Més d’una mare veu desesperada com el fill o la filla de tres o quatre anys s’adorm a les quatre de la vesprada, quan ix de l’escola. Quan el teu fill se t’adorm a les quatre no pots esperar que s’adorga, per la nit, abans de les onze; més aviat solen donar per a salar (vos ho dic escrivint amb un bebè malalt entre els braços). El somni humit de tota mare és vore als fills xafant l’orella a les deu menys vint com a molt tard, i tindre un poc més d’una hora de pau mental, per acabar informes, meditar o conquerir el món amb Civilization VI. Però amb un fill despert, tornem al punt u d’aquest post: l’horari decimonònic com a entrebanc per a la dona treballadora.

Sé que al final acabarem amb una jornada intensiva, igual que la tenen als instituts, cosa que permet que els alumnes puguen fer amb més comoditat els deures, o més activitats extraescolars. Pel camí, amb un poc de sort, canviaran alguns detalls d’una legislació encara massa tendra, massa deficitària pel que fa a les opcions. I finalment, igual que les dones de la república van poder votar, les mares del segle XXI podran plantejar-se dedicar-se a alguna feina més que a arreplegar i tornar a portar a fills a l’escola.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Nous paradigmes del terror

El món sempre ha estat més terrorífic per a les dones: t’ho tatuen a l’ADN quan comences amb les primeres paraules insertant al xip de la por el hardware en forma de caputxeta vermella. Tanmateix, el consol ancestral dels pares ha estat sempre vore a una filla dins de casa. El món exterior feia por, però la xiqueta està en casa, i ací ja no pot passar res.

El segle XXI ha canviat fins i tot aquest paradigma d’una manera radical. No sé si és perquè em faig major, però el panorama em fa feredat:

  • L’home del sac es passeja a través del mòbil amb la caputxa de l’anonimat i la distància física
  • A través d’un llarg catàleg d’aplicacions
  • Amb una legislació desfassada pel que fa a assatjament tecnològic
  • I pares que han de controlar els assetjadors -i els assetjats- tenen un coneixement de tecnologies i de les possibilitats que ofereixen comparable al nivell d’idiomes dels presidents de govern espanyols.

No em negaràs que, canes meues a banda, la combinació és explosiva, i n’hi ha per a reflexionar-hi seriosament.

Et jure que com a mestra faig el que puc. Tots els anys ve la Guàrdia Civil a l’escola a donar alguna xarrada sobre la qüestió, però no veig que impacte l’alumnat més enllà del que està acostumat a impactar-se en el tema de moda: una setmana o tres dies. Però em rebenta pensar que, estadísticament, algun assatjador ha passat, passa o passarà per la meua aula i no hauré pogut fer res per desactivar-lo.

Publicat dins de General | 1 comentari

Nevus

Fill#1 va nàixer amb una taca a la cuixa, un desig redó com una cirera i d’una claredat tímida. Fill#2 ho va fer amb una taca més gran i rotunda a la panxa. Amb fill#3, doncs, vàrem fer apostes sobre on li eixiria la taca: uns deien que al braç, altres, als peus. Nascut l’últim germanet, ja hem desxifrat la incògnita. #3 té una taca a la testa. No és tan gran com la de #2, però és més fosca i té nom propi; és allò que en dermatologia anomenen nevus. Un nevus és una taca en principi benigna, però susceptible de complicar-se, i per això s’ha de controlar.

El nevus de #3 és bastant menut, i si estiguera ubicat en un lloc menys visible -o tinguera més pèl al cap- seria difícil adonar-se’n. Hi ha gent que ens té més extesos, intrincats i únics, com per exemple el cas de la model Yulianna Yussef, a qui la taca se li allarga a través d’una xarxa de pigues que li recorre la geografia.

Jo no en tinc cap, però m’agraden les taques: donen un toc d’unicitat. Les dels meus fills m’encanten, inclosa la de #3. Segons la metgessa que ens va atendre, cap la possibilitat que la franja de cabell situat dins el nevus isquen pèls negres: amb la qual cosa probablement tindré un fill ros, ros, amb un cercle de pèls negres, negres. Com a taca, és la més original dels tres.

Publicat dins de General | 1 comentari

A Déu pose per testimoni

Vull que vos imagineu a Scarlett O’Hara a Carolina del sud, agenollada amb l’elegància perduda de les actrius dels 50, a la seua estimada Tara, engrapant una gleva i mirant al cel amb ràbia, prometent que mai tornaria a passar per aquella circumstància -en el seu cas, la fam-. La realitat a l’altra banda de la pantalla és bastant més vulgar: una embarassada al sud del País Valencià que mai s’ha destacat per la seua elegància; en comptes d’agenollada, en posició de “Mahoma” que es diu en pilates (la postura que utilitzen els musulmans per a resar, però amb els genolls lleugerament oberts cap enfora per a fer encabir la panxa, que toca ostensiblement al terra) al llit de matrimoni, que és més o menys on va començar tot, engrapant el teclat del portàtil xicotet. D’aquesta manera tan poc ortodoxa faig públic el mateix que Scarlett: que mai més tornaré a passar per ací, que a Déu el pose per a testimoni, i més encara ara, que m’agafeu en Pasqua.

Que conste que res del que estic passant ho he fet obligada. Ja sabia on em ficava: qui més insistia a tindre un altre fill era jo. També sabia com acabaria tot: com de pesats i d’incerts són els últims dies. De debò; com de pesats arriben a ser com per a que pensar en el part em produïsca més alleujament que por (respecte, sobretot em fa respecte). Vull deixar penjat en el meu bloc aquest testament de malestar general, d’esgotament físic i mental, per tal que no se m’oblide. Que porte així des del mes d’agost (agost!) que quan no és una cosa és l’altra. En tot cas, no crec que ara, de cara als quaranta, se m’ocórrega tornar a passar-hi , però per si les mosques.

També és un post per a fer reflexionar aquelles persones que van per la vida dient a les embarassades que disfruten de l’embaràs: en conec a ben poques que disfruten d’aquests moments. Aquell va dir que pariríem amb dolor. D’acord, compre. Però no va dir res d’aquesta tortura prèvia (i, el pitjor de tot, indeterminada en el temps). Per al dolor el segle XX es va inventar l’epidural. Per als dies previs al part, res. Un fornet estaria bé -deixe ací la idea per a futures generacions-, on el xiquet continuara coent-se, calentet, amb líquid amniòtic i els nutrients exactes fins al dia inevitable en què volguera eixir al món.

En tot cas, això jo no ho viuré. Em plante amb tres, que és el nombre de fills exacte que desitjava tindre. Per a les meues futures nores, si en tinc, o gendres, si és el cas, els desitge el fornet, i que l’inici de la maternitat i la paternitat els agafe fresquets i descansats; que per a mi ha estat -ho dic sense vergonya malgrat que ara que està tan de moda odiar la maternitat-, amb fatiga i tot, l’inici de la millor època de la meua vida.

Publicat dins de General | 1 comentari

Gestació ultimate level

Aquestes darreres setmanes d’embaràs s’assemblen bastant a un videojoc: cada setmana una pantalla. A més a més en cada pantalla es complica el joc: un poc més de dolor, un poc més de pes, un poc més d’embalum. Certament, com a jugadora tinc dues vides, però els nivells d’energia són menors; l’energia es gasta més de pressa. M’agradaria vore-vos als de la Campus Party, ací dins ficats.

La meua vida es pot comparar aquests dies a un joc d’estratègia en molts sentits: a nivell d’enginyeria biològica, per exemple per trobar la millor manera d’alçar-se del llit sense que cap lligament inferior intern es ressentisca, que ni la tercera gestació ni els quasi-quaranta anys no perdonen (fa mesos que vaig desistir d’utilitzar el sofà, per tant és un desafiament quotidià menys). A nivell vital, atendre amb uns mínims de qualitat humana les necessitats dels qui es pensen que depenen de mi. En realitat, en aquest sentit, estic molt poc exigent, i això la prole també ho agraeix: que ni és bo dutxar-se tots els dies, ni passa res per portar els pantalons un poc arrugats al cole. I si pots jugar al FIFA 12 vol dir que ets capaç de lligar-te tu sol les sabates de velcro, no m’entabanes.

Encara em queda un temps de viure d’aquesta manera, entre dues i sis setmanes. Al tercer embaràs arribe amb la lliçó apresa: res de dates predeterminades. Les personetes que porte dins mai han fet cas del venciment indicat per la gent que es dedica a vigilar gestacions, van nàixer segons les seues pròpies idees. Com més temps passe en aquest estat, més vigilant he d’estar als símptomes de desallotjament immediat, i ja està.

Després, ja hi serem tots, i espere viure en una casa encara més feliç: una marabunta de caos, xiquets i riures. I plors i patades. I orgull i vida.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Oblideu-vos dels pamflets: igualeu-me els números

Des de les huit del matí se m’han omplert les xarxes amb missatges de felicitacions i d’alliberament de les dones: estima el teu cos, videoclips de dones que ens estimem a la llum de la lluna, o de l’estil sí, som dones lliures, boges i úniques. Doncs no: jo no estic boja, ni pel fet de ser dona, ni com a persona. Tampoc em ve de gust estimar el meu cos particularment. Embarassada de 32 setmanes el meu cos ha pres poder de mi a través de les hormones, i l’únic que puc fer és analitzar fredament les meues reaccions i suprimir els sentiments de menyspreu, mal humor o ràbia que em provoquen coses tan simples com que em desitgen bon dia pel carrer.

En el dia de la dona vull que vos oblideu dels pamflets i els cartells, les frases i les cites. Vos demane que, en nom de la humanitat, tragueu la calculadora i feu números: igualeu els sous, les igualtats d’oportunitats, la quantitat de dones en llocs de poderosos. Igualeu el nombre d’hores que una dona i un home dediquen a les tasques domèstiques; i igualeu el nombre de morts per violència de gènere: preferentment igualeu-los a zero.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Pre-millenials, els estafats

Mire un anàlisi de la generació dels millenials a les xarxes mentre Pau pega les primeres patades -dins la panxa- i em pregunte, contemplant els altres dos que mentrestant es peguen entre ells, quins defectes o problemes tindrà la seua generació; tant de bo poguera saber-ho, per fer alguna cosa per previndre’ls. Després pense que la generació dels meus pares no s’escalfava tant el cap amb nosaltres, i que, si ho penseu bé, som -els d’abans dels mil·lenaris- la generació de la història més estafada pels seus pares.

  • Estudia! Ens deien. Aixina trobaràs una bona feina, ben pagada. Per a començar, com a bons baby boomers, vam estudiar a colzades. Ma germana a la facultat de dret anava mitja hora abans a classe, per tal de trobar lloc. Si no ho feia amb temps, havia de seguir la classe asseguda als esglaons de platea. I amb tanta humanitat, la competència era més dura. Havíem de barallar-nos més entre més gent, per tot: les cadires, el cafè al bar de la facultat, o les notes. A més, vam estudiar més. No una, sinó dues carreres tenim tots els de la generació X de casa. I crec que tots hem començat algun doctorat, tenim algun màster, o estudis de més per ací i per allà. Tot per acabar sent funcionaris -després d’unes oposicions fetes a colzades- i encara gràcies que no hem emigrat a Alemanya a treballar, que precisament d’alemany no en tenim ni papa. Que som uns privilegiats.
  • Compra’t una casa! Que mai no perdrà valor, deia la generació dels nostres pares, que mentrestant es dedicava a enriquir-se especulant en segones -o terceres- cases. La seua riquesa l’hem pagat nosaltres en un sobrepreu que en el cas de la casa on visc se situa en el doble del que em pagarien ara mateix si la venguérem. Es van enriquir a costa nostra, i quan la generació del baby boom va deixar de comprar cases -que coincideix amb la meua trentena d’anys- la bombolla es va desinflar. El cas és que ara ni tan sols podem estafar als millenials de rebot, perquè els que pugen i haurien de sentar el cap sembla que no es volen comprometre, ni per l’església, ni pel civil, ni per cap hipoteca. El lloguer està a l’ordre del dia.
  • Ara que ens comencen a eixir les canes, ara que porte anys -més d’una dècada, quasi dues- treballant, encara ara les seues jubilacions -les dels que vivien bé i cobraven el màxim- són superiors als nostres sous; perquè en som tants que els les podem pagar. I quan nosaltres, els que vam nàixer a les acaballes del baby boom, tinguem edat de jubilar-nos, cap allà els setanta anys, els millenials no en seran prou, ni els nostres fills, ni els fills dels que viuen de lloguer, per pagar-nos les jubilacions.

Em preocupen les dificultats i els problemes que tindran els nostres fills, però intente no pensar-ho gaire; tampoc no em serveix de res. Només espere que quan arribe a l’edat de la jubliació -i no em puga jubilar- no tindre la desagradable sensació que van ser una generació estafada igual que nosaltres.

Publicat dins de General | 1 comentari

Organitzar els regals de Nadal

El primer Nadal d’Emili la cosa se’n va anar de mare: va ser un ruixat de regals i llepolies, de la qual en té la poca memòria que li han donat amb el temps les fotografies i els vídeos. A partir del segon fill me’n vaig adonar que la superfície de ma casa era limitada, i també ho havien de ser els presents de Ses Majestats els Reis d’Orient.

Des de l’any passat vaig trobar unes quantes maneres d‘organitzar el repartiment de regals, tan pel que fa al contingut, com al continent, com a la quantitat, com a la forma:

El secret de l’organització dels regals és un full d’excel, amb dues pestanyetes, una per cada fill, i quatre quadres de colorets a cada full: un per cada entrega de regals (és a dir, un quadre per al tió a ca’ls meus pares, un per al Pare Noel a ca’ls meus sogres, un per als reis a ma casa, i un per als reis a ca’l meu home). Al minut 2:30 del vloc que penge al final del post teniu imatges del full d’enguany. El full d’excel em permet no només fer quadres amb colorets i una llista, sinó introduir funcions que em vagen sumant la quanitat de diners invertida en l’adquisició de regals.

A més a més, la quantitat de regals adquirida és limitada: de 3 a 5 per entrega (que si sumes, 4 regals per 4 ocasions són 16 regals al final de les vacances, que no està malament). Els regals són de diversa índole: sempre hi ha un joguet, però després hi pot haver material escolar, llibres, música, instruments, disfresses, roba, jocs didàctics, o regals de profit, és a dir, coses que els fan falta (la meua categoria de regal preferida)…

Aquesta eina em permet no només pensar per avançat els regals, sinó controlar la seua proporció (entre fills i entre esdeveniments, que no tinga més regals un fill que un altre, ni en una casa en reben més que en una altra), i controlar el pressupost.

Ho explique amb més detall en el 1r episodi del meu Vloc, La Vida Simple, si tens set minutets.

Organitzar els regals de Nadal

Publicat dins de General | 2 comentaris

Els americans no estan bojos

Des d’Europa no s’entén que Donald J. Trump haja guanyat les eleccions: ja no perquè siga republicà o de dretes. Si tenen trellat, tots els països poden suportar un govern de dretes durant una temporadeta (tampoc ens pensem que els d’esquerres són tant d’esquerres, als EUA). Trump és un antisistema que no pot ser comprat: és l’antítesi del que vol l’establishment americà.  I molta gent americana més enllà del caucasian american male, és a dir dones, gent de minories ètniques i culturals, n’estan fins als collons, de l’establishment. Nosaltres estem molt centrats en les nostres crisis, però a l’altra banda de l’Atlàntic també les han passat putes: la base industrial que als 70 i 80 donava treballs a dojo i convertia els Estats Units en la terra de les oportunitats hs’ha anat desintegrant. Les taxes de parats són elevades, la deslocalització, igual que ha Europa, ha fet molt de mal. I recordem que els serveis públics dels Estats Units són tan minsos que fa por; i els preus dels serveis bàsics privats són tan elevats que encara fan més por.

Els americans n’estan tips: i Trump és l’únic que diu que explotaria el sistema. N’estan tips més enllà del racisme i del masclisme del candidat republicà -que sí, que hi haurà gent racista i masclista, però no més que en el promig occidental-; fins al punt que molts dels votants han decidit justificar les declaracions més polèmiques de Trump dient que estaven tretes de context, o les han ignorat i han votat amb el nas tapat: perquè tindre un plat a taula i diners per a pagar un metge és més important que defendre drets abstractes i l’honorabilitat de minories acostumades a la denigració. De fet, crec que una de les claus de la victòria de Trump en contra de les prediccions i les enquestes és el vot ocult: gent que potser s’avergonya de votar-lo, però que no veu un altre remei, no ha vist en la Hillary i en les propostes demòcrates cap possibilitat de canvi substancial a les seues misèries. Que les expectatives d’Obama van ser moltes, i els resultats, potser, massa pocs.

Després de la sorpresa i l’horror quan he vist al llarg de tota la nit -enguany que m’ho he pogut premetre- com els resultats de les prediccions erraven, i els estats es decantaven per l’elefant roig, intente fer un exercici d’empatia. Ens hem de preguntar perquè personatges com Trump són els líders del món (més enllà dels Estats Units: que ací mana el PP, els LePen a França no estan del tot mal vistos, i el Putin està com una regadora) deixar de condemnar la població, de tractar-los com a ignorants, i furgar en les raons que porten a la gent a votar algú com ell.

Si teniu alguna curiositat, ací podem trobar pistes.

The naked truth: Trumpland

Publicat dins de General | 1 comentari

Que m’importa un pito la baixa per paternitat

En nom del progressisme i la igualtat, prompte aprovaran una llei que igualarà la baixa per paternitat a la baixa per maternitat. Estic per demanar-los que, en nom de la mateixa igualtat, aproven per llei que per cada fill que parisca una dona, el segon el parisca l’home, que jo després de cada part -i mira que són de llibre de text, els meus parts- em quede com si m’haguera atropellat un camió durant els tres primers dies.

Sincerament, no podria importar-me més un pito la baixa per paternitat que tindrà el meu home, i sospite que a ell també; en vaig fer la prova.

– Emili, quan tingam al menut en maig, t’agafaràs les setze setmanes?- Li vaig preguntar tornant l’altre dia a casa després de discutir amb un grup de gent d’esquerres respecte al tema.

– No ho sé- em va contestar. A una dona li fas eixa pregunta i bé et mira amb cara d’alien, de què m’estàs preguntant, pues clar, o bé et contesta que sí, que s’agafara les setze setmanes i dos mesos més sense paga per a poder donar lactància exclusiva fins als sis mesos tal com recomana la OMS (i que és una cosa que jo mateixa m’estic plantejant).

Senyors i senyores, no és el mateix ser mare que pare; no només durant els p***s nou mesos d’embaràs, que són horribles (igual que inevitables). Quan un bebé naix, el que necessita és a sa mare; i no només per la qüestió de la mamella. Amb els anys la cosa s’iguala. Ara al meu major ja no li importa tant si amb la mare o amb el pare; però quan tenia set mesos jo me n’anava a Alzira dues vesprades a la setmana, tornava a les nou de la nit, i son pare em deia que es passava tota la vesprada plorant, que no podia fer res per calmar-lo. Quan entrava jo per la porta, el xiquet callava per art de màgia. I ja no era la mamella: era la mare. Quan el meu home no estava per casa, la resposta dels meus fills menuts no va ser mai la mateixa. I vos jure quan vos dic que no sóc cap mare apegalosa, de les que s’agafen als xiquets i no deixen que ningú els toque.

Hi havia dones en el grup d’esquerres que em van contestar que elles no tenien instint maternal: que després de parir només volien que anar a fer-se un cubata i fumar-se un cigarret. Fabuós: però la igualtat per a mi no és convertir-me en un home. Després de tindre un fill l’última cosa que m’ha abellit és anar-me’n de festa i fer-me un cubata. Ni m’ha abellit ni em pareix malament que no m’abellisca. El que vull és estar amb el meu fill el màxim de temps possible, perquè ha estat dins meu durant nou mesos, i necessite la mateixa quantitat de temps per acostumar-me a no tindre’l a tota hora amb mi. Va, seré garrepa: sis mesos, el temps de lactància exclusiva. La igualtat no és garantir que les dones es puguen fer un cubata després de parir: és poder garantir les mínimes repercussions socials, laborals i econòmiques a una dona que vol exercir la seua maternitat amb normalitat, i la lactància fins als mínims recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.

Posats a demanar igualtat, no estaria de més que igualaren els fons per a la investigació en endometriosi als que es dediquen per a tractar la disfunció erèctil; o demanar que en els consells d’administració de les empreses almenys el 40% de membres siguen dones. O que de quatre presidents de govern, dos siguen hòmens i dos siguen dones. Igualeu les coses de trellat. Quan un home es planteja si s’agafa les setze setmanes o no, quan tantes dones es plantegen en demanar-se més temps de baixa perquè amb les 16 setmanes no hi ha prou, vol dir que ser mare, biològicament, no és el mateix que ser pare; i tinc un milió d’anys d’evolució humana donant-me la raó.

Publicat dins de General | 6 comentaris