A prova de CSI

Acabada la part quirúrgica del procés (nostre, no el de fora), estem a l’espera d’iniciar la part química. El tumor està erradicat en la seua major part; però ara queden unes quantes cèl·lules (les cabrones), que no s’han pogut traure, enganxades a la glàndula pineal, difícilment discernibles. És la putada d’un tumor cerebral en contraposició, per exemple, a un càncer de mama. Al pit li pots llevar el tumor i un poquet més: ganglis, múscul, el que siga (i no voldria minimitzar el drama); perquè es pot viure amb uns ganglis de menys, amb una part del pit menys. Ma mare porta fent-ho vint anys. En canvi, el cervell és més fotut. No pots viure tan còmodament amb un poc de glàndula pineal menys. Es necessiten totes les neurones, perquè es tracta del nostre hardware, i eixe no es pot tocar. Per aquesta raó les cèl·lules tumorals restants s’hauran de traure amb un procediment químic (i radiològic).

El secret de la cura del càncer està en fer malbé l’ADN de les cèl·lules. Es malmeten totes, però les que més a pressa es reprodueixen -les cancerígenes- es malmeten més, i moren. O eixa és la idea. Entre tantes cèl·lules que se li faran malbé a F els pròxims mesos estan les defenses. Ens quedem sense la policia del cos. Tot i que encara no ha començat el tractament -estem a dies-, és crucial que el cos de F es mantinga sense virus ni bacteris. Ergo, ma casa s’ha convertit en una llar digna del CSI. El meu millor amic no és ara el meu marit. És el desinfectant Asevi. Podríeu fer proves de laboratori al terra de l’habitació de F, i no eixirien contaminades. Tots els dies centre els meus esforços en convertir l’ambient del nostre voltant en un lloc tan estèril com siga possible. A casa anem tots amb màscara, llevat de F., que se la posa quan ix de casa. Imagine que deu impressionar bastant: un xiquet amb una màscara a la cara i un tall de deu centímetres al crani (que no es vorà quan li cresquen més els cabells, que serà en l’època posterior a que li caiguen tots). M’importa ben poc. L’únic que m’obsessiona ara és mantindre les malalties lluny del nostre radi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El nostre procés (mental)

El fill de fa dos mesos ja no és exactament el fill que tinc ara. Si m’hagueres demanat que et descrivira a F en tres adjectius, t’hauria dit alegre, brillant i actiu. Sis setmanes i tres cirurgies després, possiblement l’únic que li puga continuar aplicant siga el de brillant, però la de radioteràpia ja ens ha advertit que ens hauríem d’anar acomiadant d’aquest adjectiu també. Havent acabat el procés quirúrgic, d’ací pocs dies  ens endinsem en un túnel d’on no sabem com en sortirem, però segur que no indemnes. I aixina estem, sumant pèrdues, acomiadant-nos d’algunes petites peces del puzzle que formava a F.

A banda de continuar el dia a dia, si m’he d’encomanar una tasca a mi mateixa deuria ser la de no mirar enrere; i sobretot, la més complicada -ara i en el futur- és la feina d’evitar pensar en com hauria sigut F si res d’això haguera passat. El que tenim és el que existeix, i torturar-se en el futur de l’univers paral·lel en el qual F no té cap tumor al cap, en el futur que qualsevol persona li podia augurar fa un any, és una feina més que estèril; és cruel i perjudicial.

Imagine que la veritable intel·ligència emocional és la de reconfigurar les peces del puzzle.  Si n’hem perdut unes quantes pel camí, canviarem el dibuix que formaven, inventarem nous adjectius. M’agrada pensar que els adjectius de F del futur són feliç, estimat i tranquil. I, en la mesura del possible, sa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tracta’m normal

Si aquest post fóra un article científic l’abstract seria el següent: tinc un fill amb càncer, i el millor que pots fer per mi és tractar-me normal.

No costarà d’imaginar que la preocupació per la salut de F. resulta dolorosa del matí fins a la nit; com ja he explicat, la compostura em flaqueja al llarg de les hores. Quan estic normal puc eixir de casa, però el meu equilibri anímic és delicat. No sé mai com acabarà un dia que no ha començat malament.

Sóc la primera persona del meu entorn social proper amb un fill malalt; per tant no sé si altra gent reacciona igual pel que fa a l’aspecte social de la malaltia. A banda del drama de F, la cosa que més em pesa és caminar pel carrer i trobar-me cares llargues. No sé si és això a què es refereix la gent quan diu que el càncer està estigmatitzat. Posa que no et passa res i cada vegada que camines pel carrer i et trobes algú, et fa una cara llarga, de pena i dolor. Pitjor encara, et trobes gent que et vol abraçar, besar, i plorar a les teues espatlles. Si a una persona normal això li pot amargar el dia; imagina’t algú com jo, que sóc un drama que camina.

Un dels grups on millor em trobe actualment és el grup d’atletisme, on ningú no sap res. Fa una setmana, mentre estirava, algú em va mirar i em va dir: mira-la ella, sempre tan feliç. Lluny d’ofendre’m, em va envair una sensació de gratitud. Una hora d’abdominals i sèries; i la idea, durant una mil·lèssima de segon, que sóc feliç.

Si poguera demanar un desig, evidentment, faria desaparèixer el càncer de la faç de la terra. Que tot tornara a ser com abans. El segon desig, si no se’m poguera concedir el primer, seria: si et trobes amb mi somriu-me, i explica’m un acudit, o els teus drames personals. Sé que els teus drames no es poden comparar als meus, que són terribles; però lluny d’ofendre’m, m’ajudes a tindre cinc minuts de vacances de dolor. No demane més.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els dies de l’any (dè)nou

Des del 2 de gener fins ara he tingut dos tipus de dies: els roïns i els infernals. Els roïns inclouen drames ocasionals i conats aquàtics disseminats al llarg del dia, estrictament controlats per zones geogràfiques. Res de conats fora de casa: com a molt, dins del cotxe, si les distàncies són superiors a una cançó, per allò de recuperar el to i el color. No sabia que seria capaç de controlar i reprimir conats tant de pressa i amb tanta precisió. La vida m’ha castigat a convertir-me en una fucking Dalai Lama la primera quinzena de l’any. Riu-te’n de l’Ofici de viure.

Els infernals són pitjors; però per sort, geogràficament s’han concentrat tots a la capi. Només n’han sigut un parell, però han inclòs agressivitat física, expressions musculars i descontrol diagrafmàtic. Aquests dies només els aguanta un, la meua única roca: amb muscles, esquena i abdominals.

Fins ara, els infernals no els he vist vindre. M’han vingut caiguts del cel, o de l’infern, com l’estrebada d’un tren d’alta velocitat. Però sé que demà me’n toca un altre, el tinc apuntat a l’agenda. Com els de fins ara no els havia vist vindre, no sé ben bé com preparar-me per a demà. No puc gastar drogues, ni legals ni il·legals. No hi ha infusions que valguen: he de perseverar una hora de viatge d’anar i tornar amb les funcions a la màxima capacitat possible, ja de per sí mermades des de fa catorze dies i dues hores. Els dies infernals foten molt. Els que veus vindre, més encara.

Aspirar a dies roïns: quina trista entrada a l’any de la quarantena.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Semidéus

No he cregut mai en Déu, ni pràcticament en res. Ara sí. Ara crec en els neurocirugians. Quan em van dir que li farien un forat al crani del meu fill i li posaria un tub per arribar a la glàndula pineal li vaig preguntar que per quin forat podia travessar el cervell. Va mig somriure i em va explicar que hi havia una manera de fer-ho sense causar dany cerebral. Continue avui en dia sense entendre-ho, però el miracle del metge està ara dinant fideus després d’haver llegit un llibre i continuar amb la seua tasca de matemàtiques escolar (a casa). El cas és que l’operació a la què van sotmetre a Ferran ni tan sols té res d’extraordinari -per a ells!-, està considerat un procediment rutinari.

No m’hi havia parat a pensar mai, i desitjaria no estar fent-ho; però hi ha feines que van més enllà de la feina. Hi ha molta gent que seria capaç d’ensenyar matemàtiques o anglès, que ara he fallat a la feina i ha vingut una altra persona a continuar la meua tasca sense conseqüències. Riu-te dels dotze treballs d’Hèrcules. Els neurocirugians per a mi han passat a ser semidéus a la terra.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Comença la travesia pel desert

F. portava amb mal de cap des de setembre, cada vegada més sovint, cada vegada més fort. Després d’insistir, ens deriven a neuropediatria, un nom que només de sentir-lo em posa la pell de gallina. Només han fet falta la caiguda de dos peces de dòmino per enviar-nos a La Fe, eixe nom que cap mare vol sentir per a ella ni per a ningú. L’hospital Sant Francesc de Borja de Gandia està bé: és un hospital comarcal per a naixements, braços trencats i antibiòtics. Hi he estat amb els tres fills, mai res traumàtic. Com a molt un diagnòstic de celiaquia que ara em fa riure.

La Fe, no. La Fe és un edifici enorme que recull tots els casos estranys del País Valencià i de fora. És la torre pediàtrica on s’acumulen tots els casos d’atzar que no desitgem ni a l’enemic; la loteria del dimoni. És el lloc on venen els fills dels altres, perquè sempre pensem que als nostres no els pot tocar això. No m’ha tocat mai ni la pedrea, com pot ser F un cas entre cent mil?

Ara que ens diuen valents i campions, potser perquè és complicat que et diguen alguna cosa més. Però jo no en tenia cap gana que F fóra ni valent ni campió; no ens atrevim ni a creuar un semàfor en roig quan no ve cap cotxe. Però no hi ha res que es puga dir; ni res que es puga fer. Com a molt busque voluntaris per a fotre’ls colps de puny; però amb la porta del bany em basta, en sèrio. Amb la mà rodejada amb una tovallola, és clar, que amb tot el merder només em falta trencar-me una mà. Això només complicaria una logística que sota circumstàncies normals ja té un dèbil equilibri. Són dies d’oscil·lar entre la negació i la ràbia.

Algú es preguntarà que com m’atrevisc a escriure en un bloc amb el que m’està passant. No busque exhibicionisme de dolor; és un pur instint de supervivència. La recerca d’un cert equilibri mental, les crosses del cervell. Un full virtual on vomitar bilis.

Sé que no es pot comentar res. Gràcies.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’horari del patriarcat

És la segona vegada en un any que, en una escola on treballe, el Consell Escolar tomba la proposta de jornada continuada. Són les regles del joc. Si el Consell vota en contra, no es pot procedir al darrer -i més democràtic- dels passos del procés: el de preguntar a pares i mares si volen canviar d’horari o quedar-se amb el que tenen, i fer, de les eleccions, una consulta vinculant (coses que ja vos sonen i tal).

Més enllà de l’efecte de la jornada continuada en la salut dels més menuts, de la qual en parlaré a continuació, m’agradaria reflexionar sobre les conseqüències que l’horari decimonònic té sobre la vida de les dones. Assumir que algú pot portar un xiquet a les 9 del matí i arreplegar-lo a les 12:30 per donar-li el dinar i tot seguit tornar a portar-lo a l’escola a les 14:30 (en el meu cas, o a les 15:15 en altres escoles) és assumir que hi ha una dona en casa, que no treballa, dedicada a la cura dels fills o dels néts, i sense cap altra perspectiva. Un horari on es poguera deixar el xiquet a les 9 i arreplegar-lo a les 14 podria suportar una jornada laboral de 9:30 a 13:30, o de 10 a 14, que és la que tenen els comerços.

Se sol al·legar, aleshores, que hi ha la possibilitat de deixar al fill/a al menjador; però no se sol comentar que aquesta opció li costa diners a la dona treballadora (eixes dones que ja cobren menys que els hòmens) o feina a l’àvia sacrificada. El cas de l’àvia sacrificada és més sagnant, ja que algunes són persones d’edat bastant avançada, a qui els pot costar caminar, i els fem dansar amunt i avall dels carrers del poble quatre vegades al dia.

La dona treballadora que deixa els fills al menjador, si vol triar que els fills seguisquen una determinada dieta al menjador (una dieta hallal, o una dieta vegetariana, per exemple), no poden. Aleshores treballar els resulta incompatible. És una cosa que pot resultar esnob o absurda, però per al col·lectiu musulmà no ho és, i no seré jo que pose traves a les dones musulmanes per tal que puguen combinar el treball i fer que els fills mengen el que els rote.

El professorat del centre en la intimitat -i de vegades en públic- esgrimeixen raons més o menys personals en favor d’una o altra jornada. En públic, uns i altres fan onejar estudis blaus o estudis rojos, segons el que més els interesse, en favor de la salut i del rendiment dels més menuts.

Curiosament, la gran majoria de les persones que estan més radicalment en contra de la jornada continuada no està encarregada de cap personeta menor de vint anys. En general són els mestres més majors, aquells a qui els costa canviar de hàbits (una raó bastant personal, si em permeteu), els qui estan en contra del canvi. Esgrimeixen, en general, que a partir de les dotze i mitja els infants no donen més de sí. Intuïsc que és perquè han eixit a l’esplai a les deu i mitja, i porten una hora i mitja de cara a la feina. Així jo tampoc rendisc ni a les huit del matí, la meua hora punta.

Si en comptes d’utilitzar estudis i intuicions utilitzàrem el trellat ens adonariem d’algunes coses:

1- Cap infant fa la migdiada de 12:30 a 14:30. Els caps de setmana i l’estiu s’adormen entre les 14:00 i les 16:00 (que és quan, amb l’horari decimonònic, han d’estar a classe).

2- M’agradaria veure aquells que al·leguen la baixada energètica infantil a les 12:30, fer les migidiades en estiu de 12:30 a 14:30, a les 14:30 agafar un llibre i estudiar un temari d’oposicions, i de 15:15 a 16:00 eixir a botar en corda pels carrers del poble, que és un equivalent, en adult, al que fan els meus fills en maig i octubre.

3- Més d’una mare veu desesperada com el fill o la filla de tres o quatre anys s’adorm a les quatre de la vesprada, quan ix de l’escola. Quan el teu fill se t’adorm a les quatre no pots esperar que s’adorga, per la nit, abans de les onze; més aviat solen donar per a salar (vos ho dic escrivint amb un bebè malalt entre els braços). El somni humit de tota mare és vore als fills xafant l’orella a les deu menys vint com a molt tard, i tindre un poc més d’una hora de pau mental, per acabar informes, meditar o conquerir el món amb Civilization VI. Però amb un fill despert, tornem al punt u d’aquest post: l’horari decimonònic com a entrebanc per a la dona treballadora.

Sé que al final acabarem amb una jornada intensiva, igual que la tenen als instituts, cosa que permet que els alumnes puguen fer amb més comoditat els deures, o més activitats extraescolars. Pel camí, amb un poc de sort, canviaran alguns detalls d’una legislació encara massa tendra, massa deficitària pel que fa a les opcions. I finalment, igual que les dones de la república van poder votar, les mares del segle XXI podran plantejar-se dedicar-se a alguna feina més que a arreplegar i tornar a portar a fills a l’escola.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Nous paradigmes del terror

El món sempre ha estat més terrorífic per a les dones: t’ho tatuen a l’ADN quan comences amb les primeres paraules insertant al xip de la por el hardware en forma de caputxeta vermella. Tanmateix, el consol ancestral dels pares ha estat sempre vore a una filla dins de casa. El món exterior feia por, però la xiqueta està en casa, i ací ja no pot passar res.

El segle XXI ha canviat fins i tot aquest paradigma d’una manera radical. No sé si és perquè em faig major, però el panorama em fa feredat:

  • L’home del sac es passeja a través del mòbil amb la caputxa de l’anonimat i la distància física
  • A través d’un llarg catàleg d’aplicacions
  • Amb una legislació desfassada pel que fa a assatjament tecnològic
  • I pares que han de controlar els assetjadors -i els assetjats- tenen un coneixement de tecnologies i de les possibilitats que ofereixen comparable al nivell d’idiomes dels presidents de govern espanyols.

No em negaràs que, canes meues a banda, la combinació és explosiva, i n’hi ha per a reflexionar-hi seriosament.

Et jure que com a mestra faig el que puc. Tots els anys ve la Guàrdia Civil a l’escola a donar alguna xarrada sobre la qüestió, però no veig que impacte l’alumnat més enllà del que està acostumat a impactar-se en el tema de moda: una setmana o tres dies. Però em rebenta pensar que, estadísticament, algun assatjador ha passat, passa o passarà per la meua aula i no hauré pogut fer res per desactivar-lo.

Publicat dins de General | 1 comentari

Nevus

Fill#1 va nàixer amb una taca a la cuixa, un desig redó com una cirera i d’una claredat tímida. Fill#2 ho va fer amb una taca més gran i rotunda a la panxa. Amb fill#3, doncs, vàrem fer apostes sobre on li eixiria la taca: uns deien que al braç, altres, als peus. Nascut l’últim germanet, ja hem desxifrat la incògnita. #3 té una taca a la testa. No és tan gran com la de #2, però és més fosca i té nom propi; és allò que en dermatologia anomenen nevus. Un nevus és una taca en principi benigna, però susceptible de complicar-se, i per això s’ha de controlar.

El nevus de #3 és bastant menut, i si estiguera ubicat en un lloc menys visible -o tinguera més pèl al cap- seria difícil adonar-se’n. Hi ha gent que ens té més extesos, intrincats i únics, com per exemple el cas de la model Yulianna Yussef, a qui la taca se li allarga a través d’una xarxa de pigues que li recorre la geografia.

Jo no en tinc cap, però m’agraden les taques: donen un toc d’unicitat. Les dels meus fills m’encanten, inclosa la de #3. Segons la metgessa que ens va atendre, cap la possibilitat que la franja de cabell situat dins el nevus isquen pèls negres: amb la qual cosa probablement tindré un fill ros, ros, amb un cercle de pèls negres, negres. Com a taca, és la més original dels tres.

Publicat dins de General | 1 comentari

A Déu pose per testimoni

Vull que vos imagineu a Scarlett O’Hara a Carolina del sud, agenollada amb l’elegància perduda de les actrius dels 50, a la seua estimada Tara, engrapant una gleva i mirant al cel amb ràbia, prometent que mai tornaria a passar per aquella circumstància -en el seu cas, la fam-. La realitat a l’altra banda de la pantalla és bastant més vulgar: una embarassada al sud del País Valencià que mai s’ha destacat per la seua elegància; en comptes d’agenollada, en posició de “Mahoma” que es diu en pilates (la postura que utilitzen els musulmans per a resar, però amb els genolls lleugerament oberts cap enfora per a fer encabir la panxa, que toca ostensiblement al terra) al llit de matrimoni, que és més o menys on va començar tot, engrapant el teclat del portàtil xicotet. D’aquesta manera tan poc ortodoxa faig públic el mateix que Scarlett: que mai més tornaré a passar per ací, que a Déu el pose per a testimoni, i més encara ara, que m’agafeu en Pasqua.

Que conste que res del que estic passant ho he fet obligada. Ja sabia on em ficava: qui més insistia a tindre un altre fill era jo. També sabia com acabaria tot: com de pesats i d’incerts són els últims dies. De debò; com de pesats arriben a ser com per a que pensar en el part em produïsca més alleujament que por (respecte, sobretot em fa respecte). Vull deixar penjat en el meu bloc aquest testament de malestar general, d’esgotament físic i mental, per tal que no se m’oblide. Que porte així des del mes d’agost (agost!) que quan no és una cosa és l’altra. En tot cas, no crec que ara, de cara als quaranta, se m’ocórrega tornar a passar-hi , però per si les mosques.

També és un post per a fer reflexionar aquelles persones que van per la vida dient a les embarassades que disfruten de l’embaràs: en conec a ben poques que disfruten d’aquests moments. Aquell va dir que pariríem amb dolor. D’acord, compre. Però no va dir res d’aquesta tortura prèvia (i, el pitjor de tot, indeterminada en el temps). Per al dolor el segle XX es va inventar l’epidural. Per als dies previs al part, res. Un fornet estaria bé -deixe ací la idea per a futures generacions-, on el xiquet continuara coent-se, calentet, amb líquid amniòtic i els nutrients exactes fins al dia inevitable en què volguera eixir al món.

En tot cas, això jo no ho viuré. Em plante amb tres, que és el nombre de fills exacte que desitjava tindre. Per a les meues futures nores, si en tinc, o gendres, si és el cas, els desitge el fornet, i que l’inici de la maternitat i la paternitat els agafe fresquets i descansats; que per a mi ha estat -ho dic sense vergonya malgrat que ara que està tan de moda odiar la maternitat-, amb fatiga i tot, l’inici de la millor època de la meua vida.

Publicat dins de General | 1 comentari