La vida versió Champions League

Torne a Barcelona amb les mans netes i la consciència tranquil·la, convidada per la casualitat. Un viatge de plaer alhora que un retorn a camins de la memòria que havia bloquejat. I ha canviat, la ciutat. S’ha tenyit els cabells i té algunes arrugues més; tot i això, manté l’atractiu irresistible de les madureses intel·ligents.

El canvi se m’ha manifestat des del primer moment, en eixir del tren, i s’ha anat allargant a través dels dies, pels carrers, pels edificis i pels passadissos del metro. Els principals sentits de la memòria, la vista i l’olfacte, no trobaren correspondències evidents amb el que mantenia guardat en el calaix de la memòria xava. Tanmateix, m’he sorprès a mi mateixa -malgrat els canvis- movent-me amb una facilitat nativa, amb la fluidesa de la quotidianitat.

I és que hi ha una altra memòria arrelada als moviments, una memòria corporal, que permet als vells amants recordar-se els camins del cos de la mateixa manera que a mi m’ha permès caminar amb soltura pels passadissos subterranis metropolitans, recordant a quina part de l’andana havia d’esperar per a trobar ràpiadment l’eixida del transbordament, o calcular la velicitat a què havia de baixar les escales per agafar un metro que s’apropava.

I exercir aquesta memòria corporal tot penetrant i recorrent els subterfugis barcelonins m’ha resultat més plaent que fer l’amor amb una espia a Nova York. O que una sessió de sexe asiàtic.

Ser estudiant en els mesos de maig i juny no és molt diferent de ser submarinista: tots dos se sumbergeixen en mars, el submarinista en un mar físic, i s’estudiant en un mar de coneixements -ara em direu que hem d’estudiar durant tot l’any, però a la pràctica que alce el braç qui ho faça, qui es pose a estudiar a principis d’octubre. Ningú, eh?-. Al final de la immersió, l’estudiant i el submarinista han de passar per l’anomenada “etapa de descompressió”.

En què consisteix? En el contrari que una propaganda de cotxe: en passar de 100 a 0 en 7 segons. L’etapa de descompressió significa passar d’estar sotmès a altes pressions -com en el mar, o com enmig d’un examen de matemàtiques-, a sentir la més absoluta llibertat. I aquest procés, que els submarinistes no sé com viuen perquè no n’he fet mai, de submarinisme, en els estudiants es manifesta de moltes maneres, i segons personalitats. A mi em diverteix molt vore la varietat de descompressions.

Pel que fa a la meua, sol consistir en dormir com una marmota fins que se m’apeguen els llençols. Enguany, però utilitzaré el sistema professional dels submarinistes: anar descomprimint poc a poc.

De moment me’n vaig de mig-vacances a Barcelona, per a portar a pasturar les neurones, que les tinc socarrades de la calor i dels nervis. Deixe el bloc inactiu durant mitja setmaneta, i canviaré la pantalla per la llibreta, i els llibres de text pels d’investigació. Si quan torne no estic prou descomprimida, sempre quedarà la Universitat d’Estiu de Gandia… o soterrar-se un cap de setmana sencer sota els llençols.

Fa dies que tinc preparat un post sobre la fi dels estudis, amb coreografia de la Lara Croft inclosa; però se’m resisteix. Des de fa 48 hores tinc el cos en un estat constant d’adrenalina, i conseguisc dormir poques hores, rematant treballs, per a rematar expedients.
Pels passadissos de la facultat es pot tallar l’aire amb un ganivet, de reconcentrat que està, que fa olor a cervell fregit i a suarda fastigosa d’estiu. Passege pels passadissos demanant clemència als professors “Només 24 hores més, i t’entregaré la Capella Sixtina dels treballs. Només 24 hores més”.
Perjure davant del despatx de la Carme Rodríguez i d’en Carlos Sanz, que casualment estaven allà, que “a Dios pongo por testigo que nunca volveré….” I immediatament em ressonen les paraules en les orelles. Aquesta frase ja l’he sentida. Aquesta frase ja la vaig dir l’any passat…

Alguna volta ja he comentat la meua insistent recerca en alguna essència que ens agrupe a nosaltres, als valencians, des de Vinaròs fins a Guardamar, i, el que és més difícil encara, des de Tabarca fins a Fuenterrobles. No em cal tant indagar en el que m’apropa o em separa del més enllà, de les terres de l’Ebre, o de més endins, cap al Mediterrani, perquè em són llocs més o menys coneguts, encara que siga de referència. Però la Serrania o el Vinalopó se’m presenten com terres sorprenentment exòtiques.

Ahir les meues obligacions laborals em portaren a Calles, un indret de 900 habitants, perdut -literalment- enmig de les muntanyes serranes de l’interior, on no hi coneixen la pietat ni els freds hiverns ni els estius tòrrids. És més complicat trobar Calles que el Mag D’Oz. Ho vaig buscar al google i em va donar la següent resposta: “En eixir de València cap a l’interior, tira per la CV35. Quan cregues que t’has perdut, vol dir que vas per bon camí. Només et queda una hora de viatge. Bona sort!”

Així que vaig arribar, em van convidar a dinar: gaspatxo “manchego”, una mena de pasta amb conill i pebre, regada amb vi.-És el plat típic d’ací- em deia la meua guia, com si fóra una americana perduda per aquelles terres. La veritat és que em vaig regalar dinant, mentre mantenia les orelles obertes de bat a bat, escoltant el que es deia al meu entorn, i buscant, com un Sherlock Holmes perdut, una ínfima essència que m’explicara perquè aquella gent i jo portàvem el mateix gentilici.

Si bé hi ha una lleugeríssima influència de la capital, de València, La Serranía és bàsicament terra de ningú, un far west amb inspiració aragonesa i l’aspror que invoca la terra adusta. És un terròs de terra seca regada amb vi exquisit, que recorda més a la fi del món que a la vitalitat mediterrània. Em caldrien més expedicions per a trobar alguna essència de valencianitat, perquè, de moment, la Serranía no m’ha ofert més elements en comú del que em podria oferir qualsevol poble d’Albacete. I em fa l’efecte que ells se senten igual.

Sempre que comence a llegir El pont sobre el Drina alguna cosa em canvia radicalment la vida. Ho tinc comprovat. El vaig comprar en octubre de 2001 -sempre apunte el mes i l’any en la contraportada, quan compre un llibre o quan me’l regalen-, i ho vaig fer probablement per a l’assignatura “Història de les literatures eslaves”.
Al cap d’un mes, la vida se’m va capgirar de dalt a baix: vaig tornar a la nau nodrissa definitivament, a La Font.

La següent volta que ho vaig tornar a intentar va ser l’estiu de 2004, l’estiu que vaig conèixer a Emili. I això també em va capgirar la vida. De fet, el llibre era el senyal distintiu acordat per a reconèixer-me al concert de jazz on quedàrem, ja que portàvem setmanes escrivint-nos correus electrònics diaris sense cap excusa per tornar-nos a vore passades les conferències de la Universitat d’Estiu de Gandia, on ens havíem conegut.

Anit vaig tornar a casa a les onze, després de, suposadament -i em pique la closca tocant fusta-, haver acabat l’últim examen de magisteri. Em queden alguns treballs per entregar -perquè acabar magisteri és més complicat que acabar una partida de tetris-; però tot apunta a un punt d’inflexió, tard o d’hora.
I com, aquesta volta sí, és en condicions controlades, anit vaig tornar a agafar El Pont sobre el Drina sense cap por, sabedora que no hi ha millor manera de fer certs canvis que de la mà de la deliciosa escriptura d’Ivo Andric.

A voltes m’agradaria tindre un bloc anònim per a parlar dels altres. Em diria “olivetes en salmorra”, perquè estic convençuda que el que Prometeu va voler furtar-li als déus, no era el foc, sinó la recepta de les olivetes en salmorra. Bromes a banda, hi ha dies que voldria tindre un bloc anònim, per a parlar dels herois quotidians que ens envolten. I no em referisc a supermans de pa sucat amb oli, ni spidermans de còmic. Parle de gent de carn i ossos. Com tu i com jo; de la teua edat, o de la meua.

T’alces cada dia, et relaciones amb gent del teu entorn, et prens un cafè, demanes apunts o envies una factura; telefones per tal assumpte pendent, o demanes que et facen una perduda per a recordar tal altra cosa. I pots no tindre ni idea de qui s’amaga en realitat darrere d’aquell número de telèfon perdut per la memòria suada del mòbil. I un dia, un dia qualsevol, un dia com hui, per error o de miracle, t’assabentes que en el subsòl personal d’aquest algú s’hi amaguen històries dignes de Shakespeare –amb permís del senyor Bloom-.

Potser això et passa quan fa tres dies que no dorms perquè has d’entregar sis treballs en una setmana, i entremig tens dos exàmens escrits i un d’oral. I de sobte descobreixes uns herois, amb una fortalesa que encongeix el cor i et fa caure les llàgrimes. Els exàmens, els treballs i les manies es converteixen en misèria.
Oh, com m’agradaria parlar d’aquests herois; aquells a qui les lleis de la vida han desafiat i, malgrat tot, converteixen el temps en un arrap sobrehumà per a poder otorgar-li un sentit a tot plegat en l’últim minut, en el temps de descompte, amb decisions tan radicals com irreversibles.

I, sobretot, com m’agradaria que aquests herois no hagueren hagut de ser-ho. Sobretot ara, quan encara està tot per fer.

Tant se val l’època de la vida en què m’haja trobat: el mes de juny resulta, invariablement, un dels més ocupats de l’any. Probablement hi té a vore el fet que encara no he deixat mai d’estudiar -y lo que te rondaré morena-. En tot cas, és una llàstima, perquè és un mes assolellat, on desapareixen les al·lèrgies i fan ganes d’eixir a caminar. Si per mi fóra, tots els mesos de juny diria: ale, pareu l’autobús del tràfec, que me’n baixe. Continueu a cent per hora tant com vulgau, que una servidora s’asseu ací, al costat d’una séquia, a menjar-se una bresquilla. 

Amb un examen de mates a la vista, hom no es pot permetre el gust d’eixir a fer el borinot per la muntanya tot el dia. Però aquests dies m’he donat el gust, per a descansar entre número i número, d’anar a donar voltes per la comarca. I ha estat com retornar a la infància, a l’època en què els juliols eren eterns, i menjar bresquilles o “ciruelos” remullant els peus en una séquia no era cap exotisme bucòlic, sinó un infantil plaer quotidià.

I és que moltes voltes no cal anar a buscar grans vacances, o fer qui sap què per a desansar, per a relaxar-se. N’hi ha prou amb muntar a la bicicleta, agafar carrereta i notar el sol de muntanya damunt la pell; parar l’orella i sentir el so de l’aigua -per les séquies o perquè els veïns de les noves urbanitzacions estan omplint-se les piscines, tant se val-, i recuperar els olors d’aquells estius en què els dies no acabaven de passar mai. Poc a poc, acabes tornant a sentir, per art de màgia, el gust del teu gelat de llima preferit al paladar, o regalims de bresquilla coll avall.

Probablement sa il·lustríssima Lucrècia de Borja en deu saber més d’aquestes coses, però en general trobe que no sol ser convenient fer-se massa preguntes sobre les nostres relacions. I no em referisc exclusivament  a les relacions íntimes, de parella, sinó en general a totes les relacions. Per exemple, amb els pares. O amb els germans. I, sobretot, les relacions dels altres, les dels futbolistes, o els “famosos”.

Hi ha tota una cultureta del morbo que reconec que ens és inherent a les persones –ostres, que què dius que li ha passat a tal? i què ha fet pasqual? i dius que han deixat de parlar-se?-. Però portar el morbo a extrems pot resultar tan perillós com malaltís. I pesat.

És el cas que patisc ara amb el futbol. M’encanta escoltar la ràdio, l’escolte a tota hora, i ara amb això de l’Eurocopa és difícil fugir les tertúlies del futbol. Però vols dir que cal disseccionar-ho tot tant? És com ampliar una fotografia amb el photoshop fins que es pixela. O fins que t’apropes tan a la pell del fotografiat que en comptes de nas, veus porus. Obert en canal, escarbat fins al moll de l’os, tot és imperfecte. No hi ha peça de rellotgeria humana que funcione com Déu mana –ell ja sap el que es fa, no vol hackers-. 
Doncs si hom s’entesta a escarbar les relacions, les mirades, els jugadors, les estratègies, i li troba simbolismes a tot el que es fa, i a tot el que no es fa –que sol donar més informació encara-, un simple partit, amb 22 jugadors, 4 àrbitres i una pilota de reglament es converteixen en una bola de neu pesada, pesada.

Pensant-hi bé, l’única diferència entre un debat de futbol i la Noria és una certa desproporció de testosterona. Per la resta, la seua feina és la mateixa: furgar píxels.

Crec que sóc, a banda de la meua germana, l’única persona del meu entorn que no es pot topar pel carrer amb gent de la seua infantesa; i ja sé que vaig ser jo qui va decidir partir-se la vida per la meitat d’aquesta manera. La primera meitat, catalana. La segona, d’on sempre havia considerat que realment era, valenciana. Però la correcció conscient de la meua biografia m’ha costat un preu alt: la pràctica impossibilitat de tornar a trobar-me amb la gent amb qui vaig créixer. Després de fer eslàlom d’adreces de correu electrònic al llarg dels últims anys, un dia em vaig adonar que havia perdut la pista de la majoria de la gent amb qui m’havia criat.

I ahir em vaig endur una sorpresa, gràcies a la Marina que me’l va reenviar: un correu on m’assabentava de fragments d’aquelles vides que continuen, cadascuna en una porció del planeta: en Jordi i la Sara casats -tot i que no em va quedar clar si s’havien casat entre ells o cadascú per la seua banda-, l’Olga a Alemanya i … embarassada!, i l’Eulàlia i l’Ariadna, de qui sé que han reeixit en els respectius camps professionals de la farmàcia i la medicina. I la Marina, clar, a la Xina.
Els vaig enviar l’enllaç a aquesta xicoteta porta a la meua vida que és el bloc -precisament el dia en què parlava de profecies. Deuen creure que continua faltant-me un bull-, ja que una de les funcions del meu bloc, com he dit moltes voltes -que em repetisc més que l’all, fills meus, ja ho sé, però ja són molts posts els que porte- era la de retrobar-me -entre altra gent- amb ells.
I hui, en honor a tots ells, i per l’esperit del viatge a París, acabe el post nostàlgic amb una de les nostres bandes sonores -a part del caset (CASET!!!) de Bob Marley que s’acabà fonent de tant de posar-lo a l’autobús-, una cançó d’Els Pets amb un títol que posa un poc els peus a terra: S’ha acabat.

I no vos perdeu les pintes, ha, ha!!

En la transició jo era molt menuda. Era tan menuda que recorde vagament els hòmens barbuts -mon pare, que sempre ha estat molt d’esquerres, encara no s’ha tret la barba-, els acudits sobre Guerra i Fraga, i les campanyes del català. De fet, sóc la primera generació que va rebre tooooot l’ensenyament en català. Des d’aquells temps la transició política ha madurat cap al bipartidisme; tanmateix, podem vore de lluny que la siutació lingüística no ha madurat cap a cap bilingüisme  fefaent. I si em trasllade al cas valencià, la situació no resulta precisament més afalagadora. Per això iniciatives com la de la Fundació Bromera em pareixen tan importants.

Comença la tercera temporada de Llegir en valencià. Enguany, per a conèixer-nos, els llibres que es repartiran amb els diaris Levante i El Mundo són sobre la cultura dels valencians: festes, gastronomia, arquitectura, economia (bé, l’economia pot resultar un art, sobretot ara, en èpoques de crisi, per això l’he inclosa dins de cultura valenciana), oficis valencians, costums i tradicions, llengua, literatura, grans personatges, música, espais naturals, refranys i contes populars, i me’n deixe algun més, ja m’excusareu.
La presentació va ser ahir, i va vindre quasi tota la flor i la nata: Pedro Muelas, el director del Levante -un diari que té un nom xungo, però que sempre ocuparà un espai especial al meu cor-, del Mundo, d’Obra Social Bancaixa -Josep Cataluña, un home que em va fer molta gràcia, i que ell solet ja mereixeria un post-,… i més gent que em deixe per no resultar avorrida. Mentre es feien tots els parlaments de rigor, al darrere anaven apareixent diapositives, on es mostrava qui participava en la campanya: Pràcticament tothom. Toooots els partits polítics (i quan dic tots, dic tots, inclòs el partit popular), un ventall amplíssim de la societat civil valenciana, tres mitjans de comunicació importants -Levante, El Mundo i RTVV-… i tots ells remarcaren la importància de llegir en valencià, i es lamentaren dels baixos índexs de lectura en la nostra llengua. Tanta gent que hi participa, i no som capaços de capgirar les dades… quines coses.
En fi, per a saber-ne més: ací i ací. I ale, atents, que la campanya comença el 20 de juny. Als quioscos s’ha dit!

La tia Teresa, la meua segona mareta, vaticina la fi del món des de fa temps. No és que siga vident, ni res per l’estil. Senzillament, mira canal 9. Jo li dic moltes voltes que evitar que la fi del món vinga és més senzill que això: només cal canviar de canal. Però no hi ha mans, perquè ma tia és valenciana, i té tot el dret del món a mirar el telenotícies en valencià, sobre coses que passen al seu voltant. El dret que tinguen o no els del Canal 9 a planejar perennement telenotícies apocalíptics ja és una altra cosa.

Tanmateix, les profecies acaben amb el consol que a la Plana -el barri de La Font on vivim- no arribaran, perquè amb prou feines arriba l’electricitat i el telèfon, i només faltava que amb els talls de llum que tenim a voltes i el que ens va costar tindre internet a casa, que són coses que demanàrem en el seu moment, ens vinguera una fi del món que no hem sol·licitat.
Però per a profecies, en tinc una de més divertida, i menys meditada. Generalment m’agrada presentar-me al Premi Sambori. Un any fins i tot m’hi vaig traure uns dinerets. Enguany també tenia la intenció de presentar-m’hi; tanmateix, no podia pensar cap idea digna. La inspiració m’havia abandonat. Buscant inspiració vaig preguntar al meu matemàtic preferit si se li ocorria una història per a fer-ne un conte curtet, i me’n va proposar un parell. La segona d’elles no la recorde, però la primera tractava d’una crisi: Europa, a causa d’un boicot mundial d’energia, es quedava sense petroli. I després d’uns dies de crisi i desabastiment generals, allò que en els últims anys havia perdut valor, els horts de tarongers, augmentaven el seu valor de manera espectacular. Vital. Perquè les úniques neveres plenes que els quedaven als habitants d’Europa -i de la Safor, que era on centrava la història-, eren els horts d’aliments.
Finalment no vaig presentar el conte; i ara em sap greu, perquè si l’any que  ve se m’acut presentar-lo creuran que la inspiració m’ha vingut amb aquesta crisi, i ningú pensarà que és fruit d’una profecia literària juganera.

Si la Carme celebrava el seu aniversari virtual sentint-se amb 29 anys -ni un de més, ni un de menys-, he de dir que a mi, hui, que ja en tinc oficalment quasitrenta, no em passa el mateix. Em sent bastant més vella que 29. Però com en realitat porte una vida d’adolescent, si faig el promig me n’ixen 29, amb la qual cosa estem en paus. 
I una bona mostra d’aquesta vida adolescent és la circumstància en què he sentit la cançoneta del “happybirthdaytoyou” enguany: el sopar de gala fi de carrera.

He fet la reentrada a les huit del matí a casa -si en el fons sóc una xavaleta-, després d’una festa boja, pleneta d’hormones, alcohol i d’algun que altre striper espontani, i ara em note el cervell aixafat, lent -com si hi tinguera un troià i em fallara l’antivirus-. Però la festa me la devia. Ens la devíem, per rematar els anys d’adolescència, per deixar -definitivament i per sempre- una joventut forçada, i aturar la vida a contrarrellotge que m’he anat imposant en els últims anys. S’acaben. La carrera i la vida bohèmia. Prompte s’acaben. Les perspectives, pel que veig, enguany les tinc més posades cap al futur que cap al passat: i això sempre és bo, perquè quan hom mira cap enrere sempre corre el perill que li agafe vertigen.

Per a acabar, remate el post ressacós de hui -bufff, no em veig capaç de fer cap altra cosa en tota la vesprada que no siga capbussar-me dins la banyera i quedar-m’hi en remull, com una bosseta de tè- convidant la meua amiga Marilyn a passar per ací, perquè ella en això de felicitar els anys sempre ha tingut molt de talent.
Qui vulga és lliure de cantar amb ella. Preferentment al davant d’un espill, i amb mitja ampolla buida de limoncello -y hasta aquí puedo leer-.

La quotidianitat demanava fermesa. Entrava tots els dies a l’últim minut, amb la pressa alegre de començar la jornada, repartint somriures al so de Vivaldi -la sirena que anunciava l’inici de l’horari escolar-. Des del moment en què posava el peu dins el recinte, l’assaig de professionalitat demanava una serietat amable, formal; hom s’havia de suposar el model d’adultesa i maduresa on s’han de reflectir els més jóvens. Preparació, amabilitat i presa de decisions immediates i coherents posaven en pràctica la nostra teoria.

Al llarg dels mesos s’han succeït les complicacions, les satisfaccions, l’avorriment o l’interès a parts iguals, segons personalitats, segons els temes. M’omplien les classes de crits, de crítiques, d’ocurrències; de silencis emprenyats, silencis concentrats, silencis intrigants; de músiques, balls, bolígrafs de colors i purpurina.
Hem hagut de fer el mico, la girafa o la tortuga; hem hagut de fer de conselleres, de mestres, de mares -en ocasions-, d’infermeres, de policies i de jutges. Hem ballat, hem saltat, hem concursat i pensat, ens hem examinat, hem descansat o hem parlat de cors trencats. I en totes les ocasions, ens havíem de posar l’armadura d’adultes fetes i dretes, de personificació d’una maduresa sense clivelles, amb la coherència que garanteix la seguretat legislativa, educativa, emocional.

I hui, l’últim dia, entre fotografia i fotografia amb els meus xiquets, notava com les juntures de l’armadura es dislocaven perillosament.
– Està plorant, profe?
– No, és que se m’ha ficat una coseta a l’ull.

La crême de la crême de la meua educació es jubila! Els profes de tota la vida, la columna vertebral de la meua escola, deixa òrfenes les noves generacions. La Fina Vilardaga, la millor profe d’història del món, deixa una bona deixeble, la Maite Bosc, que fins ara competia pel lloc de millor professora d’història. Es jubila la Isabel Samaranch, la professora de català més divertida, -àcida- i útil que he tingut. I dic útil perquè encara hui dia consulte els seus apunts de català de COU. I es jubilen altres professors que han marcat moltes infàncies al meu voltant, alguns d’ells, plens de llegendes urbanes.
En Juan Cruz era -i encara deu ser, imagine- tota una institució. És un home del qual se’n deia que tenia avantpassats bascos -si no ho era ell mateix-; i era enorme. No sé com deu ser ara. Si fa anys que no puge a Barcelona, imagineu els anys que fa que no vaig a l’escola… allà dalt, que pujàvem en tramvia blau; des d’on es veia com el sol innundava els matins de Barcelona. Des de l’escola veiérem meravellosament bé com cremava el Liceu -aquella tarda hi tenia classe, i la meua quimera era si hi havia d’anar o no-; i fèiem sessions senceres d’Educació Física per Collserola, al Parc del Racó, o camí del Tibidabo.
Doncs el Juan Cruz era un home enorme. Un gegant. Tenia una veu profunda, que feia por; als xiquets menuts menuts els espantava només amb cridar un poquet. De més majorets, en Juan Cruz era com Baloo, i les seues excursions eren famoses per les seues temibles dreceres, plens de sorpreses i punxes.
Si arribaria a ser un personatge entranyable, que, de fet, jo mai vaig tindre al Juan Cruz com a professor -tècnicament era professor de matemàtiques-, i és un dels que més m’ha sobtat que es jubilara. Baloo es jubila, i amb ell, gran part de l’estructura òssia de la meua educació. Quins nous mites tindrà la nova xicalla?

Va, qui haja entrat aquest post bucant reclamacions nacionals el deixe tornar-se’n arrere sense necessitat de ruboritzar-se. Al capdavall, el títol de hui pot portar a confusió; les meues reclamacions i denúncies no apunten tan alt, però possiblement són més clares.
Algun atzar entremaliat ha volgut que les trobades del nostre Pràcticum de magisteri -una mena de grans trobades obligatòries on fem teràpies de grup en massa- coincidisca amb tot tipus de mobilitzacions en el camp educatiu. I com la comunicació on he participat al Pràcticum anava de denúnica i reclamació, una lectora ocasional m’ha demanat que me’n fera ressò.

Que la situació laboral, intel·lectual i artística dels barracons on hem donat classe durant els últims mesos no eren dignes, era una evidència. Però el que potser en aquestes contrades no resulta tan evident és la cultura de la queixa -i no em referisc a la cultura del “no”, que és una altra cosa en la qual potser ja m’esplaiaré un altre dia-. I una de les comunciacions on he participat al Pràcticum ha estat aquesta: la de denunciar la situació de la nostra escola, la d’incitar a la reclamació, a la denúncia, a l’exigència, i a l’inconformisme amb la mediocritat.
 
I és curiós que precisament haja parlat d’això aquests dies, perquè precisament hui onze instituts d’Elx fan tot un seguit de reclamacions sobre les condicions educatives que Emili probablement comentaria amb més dades -però té el blog de vacances-. Els mitjans se’n faran ressò.

Un altre escàndol més escandalós i més concret -del qual en tinc més dades- és el d’Almoines: Conselleria no admet la reelecció del director de l’escola d’Almoines en el seu càrrec. Aparentment, Batiste, que és el director afectat, rebé la Creu de Sant Jordi del president de la Generalitat de Catalunya -quan era Pasqual Maragall-. I això el titlla de catalaniste perillós. No sé, em pareix tan ridícul que un fet així li aporte conseqüències. I ja no per res, sinó perquè és precisament donar-li una importància a la Creu de Sant Jordi que em sembla que no els agradaria donar, als de la Generalitat -Valenciana-. Ací han començat les mobilitzacions, les exigències, les reclamacions… i com sempre, com la rosa de paper del poema d’Estellés, la informació no circularà per canals oficials, sinó de mà en mà.
És curiós, tinc l’estranya sensació que aquest mes de juny no només començarà la meua nova vida professional com a docent, sinó també com a professonal en reclamar, denunciar i exigir.