La vida versió Champions League

Abans de començar el post, volia donar les gràcies a Manel Martí, regidor d’urbanisme d’Alcanar (ERC), per fer-nos un tour ben bonic i interessant pel poble, a Vicent Partal, per convidar-nos a esmorzar i pel regalet que ens va portar de Vilaweb, i a Josep Blesa, per ser el pare de la criatura i alimentar-nos en cos i ànima. I a tots els que vinguéren, per fer de la trobada un dia tan fantàstic. I ara, fets els agraïments (de cor, i no de rigor), comence.

Els blocs són un poquet com la ràdio: generalment ni saps quina cara s’amaga darrere d’un títol carregat de posts -a no ser, és clar, que tinguen la foto penjada al perfil, cosa que fa ben poca gent-, ni com és la persona que ens dirigeix la paraula darrere del sintonitzador.
Amb això de la trobada a Alcanar, molts de nosaltres ens hem vist les cares per primera volta, i és una cosa ben curiosa. És veure l’exterior d’algú de qui ja en coneixes l’interior -i fins i tot saps que en comparteixes algunes manies, com em passava amb Tenim el que ens mereixem, que tots dos llegim les esqueles al diari-.
Dissabte a les 6.30, amb els dipòsits carregats de cafè -intravenós-, Emili i una servidora agafàrem el montante i pujàrem cap a Alcanar, un poble on no havíem estat mai, per a trobar-nos amb gent que no sabíem ni quina cara tenien. Després d’un viatge de tres hores i quart, dues parades a l’autopista i un disgust a causa de l’indicador d’oli, arribàvem -pels carrers intrincats del municipi- a la porta de l’església, on veierem un gran grup de gent que suposàrem que eren blocaires perque anaven carregats de càmeres de fotos i PDAs :). Fetes les presentacions, una trobada d’aquest estil necessàriament resulta un poc estranya: Hola, sóc tenim el que ens mereixem!. Encantada, jo apunts diaris, i acabe de conèixer a Borinotus. Jo, Pep Albinyana. Perdó? Sí, dona, Gàlim. Ah, haver començat per ahí!
I a qui també em va fer molta il·lusió conèixer va ser a Partal. Ja he confessat algunes vegades que sóc un poc fetitxista per a segons quines coses. Doncs bé, quan vaig veure que havia vingut Vicent Partal, se’m va ficar al cap que volia una foto amb ell, i al final, a última hora, em vaig atrevir a demanar-li-la. “Em puc fer una foto amb tu, Vicent? Em fa molta il·lusió! És com… és com… és com si una maruja es fes una foto amb Letízia, i després li diguera -ai, ets igual que a la tele!-. Doncs amb tu em passa el mateix. Ets igual que al bloc!”. Emili, al meu costat, va posar els ulls en blanc i es va excusar “sí, mira, és que Marta és en realitat una Maruja 2.0. L’hauràs de disculpar”.
Un altre blocaire amb qui em vaig fer foto -i em va fer molta il·lusió conèixer i person, també- va ser amb Enric Marco, a qui me l’imaginava -no sé perquè!- amb bigoti. Afortunadament, Enric va tindre la deferència de tindre el mateix color de cabell amb què me l’imaginava, i se’m va fer més familiar saludar-lo. Ah, i Tenim el que ens mereixem i Caminars i Indústries són igualets igualets que a les fotos!
La resta de la trobada -el fonament, vaja-, no la puc explicar tota en un post, perquè parlàrem de moltes coses, totes elles interessants. Ja se sap, amb les coses bones passa com amb la pasta de dents: ixen a poc a poc -la meua pasta de dents, es va acabar fa una setmana i encara estic escanyant-la!

Sense voluntat d’allargar-me, ací teniu la banda sonora de la trobada, ací algunes de les meues fotos (en falten algunes que no se m’han volgut pujar ara per ara), i comentaris d’Indústies i caminars, de Temps d’incertesa, d’Àngel Canet, Emigdi Subirats, Can Carrasca, Gàlim, Pols d’estels, Cafè en gra, La vida diferida i Vicent Partal sobre la Trobada.

Hi poguérem ser (per ordre alfabètic de Z a A)

Toni de l’Hostal
Tenim el que ens mereixem
Temps d’incertesa (com tots)
Pols d’estels
Mails per a Hipàtia
La vida diferida
Josep Blesa
Indústries i caminars
Gàlim
Esclafamuntanyes
Emigdi Subirats Sebastià
Cafè en gra
Àngel Canet Català

No hi pogueren vindre (Per ordre alfabètic de A a Z)

Chao Ong Viet Nam
L’hidroavió apagafocs
L’última llum d’estiu
Joan Vila i Triadú
Puigdencama
Sense embuts
Vent d Cabylia

La Teresa de Manresa, una companya d’eslaves, descobrí una nova acepció del mot “comboi” en passar a viure amb un parell de xiques de la Safor. Una acepció que ella desconeixia. Per tal d’explicar-la millor, l’he buscada als dos diccionaris de referència: el d’Enciclopèdia Catalana i el de l’IEC, i he de dir que ha guanyat l’IEC en aquesta ocasió. Defineix “comboi”, en la seua tercera acepció, com “Enrenou, conjunt de coses desordenades o de molta gent que no s’entén; bullici, confusió (Cast.); cast. lío, jarana.” Jo ho definiria d’una altra manera: és com trobar-se amb tot de gent blocaire, a qui has estat llegint durant algun temps, un dia de pasqua, al poble d’Alcanar. Això és comboi! Això és el que farem demà mateix: una gran trobada d’amics virtuals. I des d’ací volia agrair a, Josep Blesa, perquè ha fet de pare de la criatura a l’hora de coordinar-nos a tots per a trobar dia, hora i lloc.
La història començà com una aposta futbolística entre xotos i culés, o el que és el mateix, entre seguidors del València i del Barça. Vicent en va parlar al seu bloc, i jo m’hi vaig apuntar, mig en broma. Es tractava d’emparellar xotos amb culés, i que els perdedors pagaren un dinar als guanyadors. I clar, com jo vinc emparellada de sèrie –Emili és del València, i jo sóc del Barça-, doncs ho teníem arregladet.
Finalment, com que ni el Barça ni el València estan per a tirar cohets, s’ha arranjat el dia com una trobada amistosa entre gent que té per afició publicar la seua vida privada -o els seus pensaments privats- a la xarxa. I ja que ens coneixem per dins, doncs conèixer-nos també per fora. Com que estem a banda i banda de la Sènia, el punt de trobada ha estat ben bé al mig. I el llistat de gent que s’apunta a la festa es pot trobar en aquest post de Blesa.
La trobada és un tant prompte per al meu gust, a les 9.45 -m’hauré d’alçar a les 6.30 del matí, només de pensar-ho m’entra son!-, però tant li fa. Estic segura que saltaré del llit quan sone el despertador i els carrers no estiguen ni posats, perquè tinc un comboi….!

A Andreu Martín el vaig descobrir quan tenia 12 o 13 anys, quan se sol descobrir a Martín, amb Tots els detectius es diuen Flanagan i No demanis llobarro fora de temporada. No en recorde molt bé l’argument, però sí recorde que em varen encantar. I vaig reprendre la lectura d’aquest escriptor l’any passat, quan va guanyar el Premi Bancaixa de Narrativa amb La nit que Wendy va aprendre a volar. Si bé tots els llibres que havia llegit d’ell pertanyien al gènere juvenil, Martín, també ha publicat novel·les per a adults -i tant adults! Fins i tot ha guanyat un premi de la Sonrisa Vertical!-. I aquesta setmana he decidit menjar-me l’última d’ell, també un premi (Alfons el Magnànim de Narrativa), editada per Bromera: De tot cor.
Es tracta d’una novel·la de Fast book, que en diria Anotacions Rizomàtiques;) perquè es llig molt de pressa, és molt àgil. I això no sempre ha de ser sinònim de mala qualitat. Al contrari: De tot cor és un veritable treball de boixet literari, combinant diverses veus i visions per a configurar una única història basada en el món de la premsa rosa. Talment com un calidoscopi.
I he de confessar que la premsa rosa no és el meu fort. No ho dic per cap connotació moral o intel·lectual -existeixen mals i defectes molt pitjors que eixe-: senzillament, m’avorreix. Amb la vida estressada que ja portem en el dia a dia, només ens faltaria anar patint pels mals dels altres, veient com prostitueixen les seues intimitats al millor postor, alimentant de carnassa a les hienes de la comunicació.
Doncs bé, De tot cor precisament es basa en aquest món llefiscós de vísceres, però està explicat amb tanta gràcia que no importa. La novel·la és divertida, està molt ben escrita -em trac el gorro, senyor Martín, es nota que hi té ofici-. I el que més admire no és només la capacitat d’intrigar el lector -cosa que ja es pot comprovar en la seua bibliografia- sinó la capacitat de suportar programes i programes del cor, informació que necessàriament haurà hagut de menjar-se per a configurar la novel·la. Molt recomanable, fins i tot per a insubmissos de l’Hola com jo.

Sé que ja he escrit alguna vegada algun post respecte aquesta qüestió: però pel que veig, caldrà insistir-hi fins que les empreses de roba -interior, en aquest cas- ens tinguen en compte.
La meua botiga de roba interior preferida era Woman’s Secret; hi té roba moníssima, uns pijamets, unes espardenyes d’estar per casa a conjunt, juntament amb una bossa -que ja em diràs per a què la vols la bossa conjuntada amb el pijama, si quan ixes de casa en general no ho fas amb el pijama posat. O almenys això als països mediterranis….-. Però després és el torn de demanar talles, i tot és una 34 A, o una 38 B, però les C són com una espècie en perill d’extinció.
Per aquella gent que pense que 34 A i 38 B és una jugada d’escacs, que no estiga familiaritzada, cal remarcar que la xifra fa referència a la mida de l’esquena -ho he posat en talles angleses. Ací generalment ens regim per la 85, la 90 o la 95. I la lletra fa referència a la copa: a la mida dels pits. L’A és un pit xicotet, d’aquells que tenen l’avantatge de poder gaudir de les samarretes d’estiu sense tirants. La B sol ser un poc més gran, és més estàndard; i finalment la C és més grandeta. Uns pits C són aquells que necessiten sostenidors es posen el que es posen, perquè si no, fan mal. I precisament la talla més necessitada és la més complicada de trobar al Women’s Secret.
Aquesta vesprada, sense anar més lluny, anant de compres -o d’aparadors, millor dit-, m’he apropat a la botiga per vici, per costum. I abans de posar-hi un peu a dins, he tornat a eixir. Per a què, si no tindran la meua talla?
El problema és que no tinc una talla inusual. La meua 95 C és el més comú que pugues trobar per ací. La natura no m’ha dotat amb uns pits portentosos, ni malformats. Hi ha milions de dones que tenen una orografia semblant a la meua. I tanmateix, a voltes s’entesten a creure que no existim.

Mandrejant per la blogosfera -perquè amb el rendiment personal que tinc aquesta setmana l’únic que bonament puc fer és mandrejar, i el Chiquilicuate d’Eurovisión encara va animant-me al crit de “perrea, perrea!”-, m’he trobat una sorpresa si més no confortant: algú que té la mateixa mania macabra que jo de llegir sistemàticament les esqueles! M’explique: pot sonar macabra i fotut, però en realitat és una curiositat sociològica -o social, no sé com dir-ne-. M’interessa saber qui mor, perquè mor, i a quina edat mor. I les esqueles generalment els dónen molta informació d’aquesta.
Els estius, quan treballe a la tele, el primer que faig és engrapar un cafè d’aquells artificials que preparen les màquines i entaforar el cap entre les pàgines del Levante o Las Provincias. Primer, la portada. Després, la secció de La Safor -a traure idees, a vore qui puc entrevistar, o quin reportatge es pot fer-, i després, la secció de les esqueles.
Al final hi fèiem la mar de broma, amb aquesta mania meua de les esqueles, però al principi els sobtava molt, a la gent de la tele. Probablement em miravent pensant que era un ésser macabre i morbós; però un dia que Òscar va traure el tema, li vaig explicar que era per raons purament sociològiques. M’agrada saber qui mor -per si el conec, vaja-, i sobretot l’edat i les raons. I vaig continuar la meua argumentació explicant que si es publicaren llistes de naixements, les miraria amb el mateix interès; Òscar amablement em va passar la secció de contactes, per si em servia en la meua construcció mental de la societat, ha, ha!
L’estiu passat coincidí que feia 70 anys de la guerra civil, i la mania de mirar les esqueles no només em va servir per saciar la meua curiositat sociològica, sinó també la curiositat històrica. Dels anys 2006 a 2007 -i continuarà fins a 2009, previsiblement-, es publicaren esqueles recordatòries de la guerra civil. En concret en recorde una que em va sobtar tant que la vaig tindre alguns dies penjada a la torre de l’ordinador -hi ha qui penja la foto de la parella, de la neboda o del gosset, i jo hi tinc esqueles, pel que veig. Potser sí que sóc enrevessada i macabra!-. Hi deia alguna cosa així com:

Nom, cognom 1 i cognom 2, asesinado vilmente por el ejército rojo. Rogamos una oración por su alma, por Dios y por España.

Aquesta primavera em torne a posar texans de fa set anys. El mes d’Anglaterra ha estat la meua quaresma personal; no perquè haja deixat d’alimentar-me, sinó perquè l’horari anglès és molt sofrit. I això de sopar a les sis de la vesprada m’ha afectat. En un mes el meu cos ha experimentat un cert canvi, com si m’haguera desinflat. Bé, tampoc ha estat un canvi tan brusc: no sé en quilograms de quina quantitat de pes estic parlant -ni em pesava massa abans d’anar, ni m’he pesat encara des de que he tornat-, però en termes postindustrials, he reduït ben bé una talla. Em caben les samarretes que duia quan tenia 18 anys, i no em fa tanta vergonya insinuar les cames baix d’una minifaldilla.
Tanmateix… tanmateix alguna cosa és distinta a quan tenia 18 anys. La pell no s’escola tan suau sota el massatge de la crema hidratant, i les estries m’han deixat el rastre d’una zebra a les cames. La pell de la panxa no és tan ferma, tan estirada, i sota els ulls se m’insinuen els camins que em llauraran les arrugues d’ací a uns anys. Encara no hi són, però m’amenacen quan acluque els ulls o arrufe el nas.
I encara note una diferència més gran i inamovible com les torres de Quart. A costat i costat del melic, els malucs s’han eixamplat com un parèntesi. Han anat ampliant-me el cos, l’estómac, les natges, i aquesta és la raó principal per la qual, quan em mire a l’espill, no puc vore a la Marta dels 18 anys; és la marca més notòria de la pròxima dècada.
M’ha agradat tornar a posar-me els Levis de les manifestacions, les samarretes reivindicatives sexis. Però el cos poc a poc s’ha anat eixamplant segons els dictats genètics, en un camí que tracen els anys inevitablement; i note que es prepara poc a poc per al dia que haja d’oferir al món alguna cosa més sòlida i més bonica que la bellesa de la joventut radiant.

Recorde que fa dos o tres anys -quan treballava, afortunadament-, els meus caps de setmana estigueren fortament condicionats pels casaments. Coincidí que era l’edat, i que començava una vida social amb parella, amb la qual cosa la quantitat de compromisos nupcials se’m multiplicaren per dos. I clar, si d’això en fa dos o tres anys, si sumem dos més dos ens donarà com a resultat que tot és un xiquet que m’està venint al món, ara. Mentre estava a Gran Bretanya en va nàixer una, una Clara -el dia de la dona, per cert-. I el dia que vaig aterrar a Manises, em vaig assabentar que va aterrar al món un xiquet, un Josep de quatre quilos. I ara tinc pendents dos xiquets més: una Andrea que vindrà amb el temps de la calor, com la ginesta, i un altre que encara no sabem què és.
És molt bonic i complicat alhora, això dels xiquets. I no ho dic per la qüestió de tindre’n cura. No. Em referisc a que ja se’m fa complicat haver de triar un regal! Que si una vaixella -un platet i un gotet en una caixeta preciosa-, que si un pijameta -serà de la seua talla? Si és de tirants, serà massa xicotet quan arribe el temps de posar-se’l?-, que si una fundeta de xupló, que si el pitet i la poltrona… . Afortunadament en ocasions venen amb llista de naixement, i que Núria, la de Floretes -la botiga de nadons de La Font-, té paciència, coneixement i recursos, per adaptar-se a necessitats i pressupostos.
Ara bé, si triar un regal per al xiquet d’algú altre ja és complicat, com no ha de ser tindre’n un, i saber per a què serveixen i com utilitzar totes aquestes coses? És una cosa que se m’escapa. Bé, tampoc no hi ha pressa. De moment aprofitaré per a felicitar a totes les noves mares -i els nous pares, però no tan en majúscules, perquè em fa l’efecte que la dona té un mèrit especial en qüestió de maternitat, per això del part-.

En una de les visites a Londres vaig estar a punt d’anar a Greenwich, a fer-me una foto al meridià. És una bajanada, perquè al capdavall el meridià també passa per Castelló o per Calp, i em para més a prop de casa. Però em feia il·lusió; en el fons, sóc una fetitxista d’aquestes coses. Al final no hi vaig anar, perquè el British em va absorbir tot el temps -i tot i així no vaig arribar ni tan sols a l’any de Crist-. I tanmateix, fins ahir estava convençuda que la Gran Bretanya estava com les Canàries, un meridià més enllà, i per això havia viscut durant un mes amb el rellotge retrardat. Però mon pare m’ha destacat el meu error: el meridià de Greenwich probablement és l’únic que tenen en comú Londres i Castelló.
I perquè viuen en l’hora canviada? No en tenen prou conduïnt al revés, o mantenint la lliura com a moneda quan la resta d’Europa -fins i tot Andorra o Suïssa- accepten l’Euro? Després de pensar-hi, crec que sé perquè: Perquè tenen els costums canviats, fan les coses abans d’hora i clar, si mantingueren l’horari europeu, no s’entendrien amb el contintent -o amb Euorpa, que diuen ells-. Quan en una societat alçar-se a les 6 del matí és normal -igual de normal que estar a les 9 de la nit dormint-, ha de canviar-se el rellotge a la força. I després, a la mínima que ixen de l’illa es troben amb Jet lag, com m’ha passat a mi.
En tot cas, crec que la son que tinc no es deu només al jet lag, sinó també als fet que he començat la nova temporada d’antihistamínic, per al pol·len, i això produeix somnolència. Des de fa uns anys, des de Sant Josep fins a Sant Joan, antihistamínic -té, mira, pareix un refrany i tot-.
Bé, ara quan m’acostume a l’hora valenciana hauré de fer el canvi d’hora de març -el dia 30, si no m’enganye; un canvi d’hora que està regulat pel Reial Decret 236/2002 de 1 de marzo, i em fa molta gràcia, això de regular aquestes coses astronòmiques per llei. D’ací a quatre dies em regularan els eclipsis de sol, ja voràs…-

Des de fa poc més de 24 hores tinc el cos en setmana santa. Ahir era la notícia que Vent d Cabylia ens deixava virtualment -o està en un stand by necessari-; i hiu és fer-me a la idea que me’n vaig; ja he enviat la primera remesa d’equipatge cap a La Font, -onze quilos de llibres, es diu prompte!- i demà m’acomiadaré dels meus xiquets de l’escola, els meus primers alumnes. I clar, tants comiats junts en època de revolució hormonal em converteixen en una vall de llàgrimes.
Em queden 3 dies més de Gran Bretanya, ara que m’havia acostumat. No, si encara tenia raó Laura, i quan tornem ens atropellaran a totes. Sense anar és lluny, hui, anant a dinar després de la meua pràctica magistral, quasi atropellen al meu tutor, que encara té el rellotge biològic valencià.
De manera que faré un exercici d’optimisme, i miraré d’una banda el que deixaré, i d’altra el que em trobaré. Deixaré uns veïns alcohòlics i pesats, i una alarma de foc que no para de sonar -em va tornar a sonar el diumenge passat, però no ho vaig escriure al bloc de vergonya que em fa ja la qüestió de l’alarma dels collons-. Deixaré nits fredes i plujoses pels estels lluents de la meua Safor. I para de comptar. D’ací, l’únic que no m’ha agradat són aquestes dues coses.
I a casa em trobaré amb la família, els xiquets, que hauran crescut un pam -els meus nebots- i estaran guapíssims, i també al meu xic, a qui ensomnie per les nits. I després em fa il·lusió tornar a la rutina, la MEUA rutina: el meu desdejuni a base de cafè i fruita, posar-me davant la meua taula de l’escriptori al davant del meu ordinador, parlar pel mòbil sense pensar que m’està costant una pasta, quedar algun dissabte a veure amics… i vore a un parell de xiquets que han vingut al món en l’únic més en què he eixit de casa des de fa set anys. I després de pensar en tantes coses bones, al final, una ja no té tanta pena. Només espere que aquesta fòrmula màgica contra la pena em dure 24 horetes més, prequè sinó, demà em passaré el dia amb “tot de cosetes” entrant-me dins l’ull.

Retorne al bloc, del qual me n’havia apartat per raons de força major. I en retorne amb un llibre. El dissabte passat vaig anar a fer la visita a Cambridge, que, a més de ser una ciutat preciosa -bé, és un poble, més ben dit-, és el lloc amb més llibreries per metre quadrat que he vist mai. I clar, quan la temptació està situada en cada cantonada, té tres plantes, i a dins sofans i una cafeteria, és impossible resistir-se. I va ser Laura que em va trobar un dels llibres que volia llegir fa temps, i del qual me n’havien parlat entre llàgrimes: “The boy in the stripped pyjamas”.
Generalment m’agrada aproximar-me a la literatura des del que anomene “La teoria de la virginitat”; i que ningú se m’alarme. Em referisc a la virginitat intel.lectual de desconèixer de què tracta, de quin periode és, o de saber el mínim sobre l’autor. D’aquesta manera, com més verges partim, més pròpia és l’opinió que en tenim. Naturalment, després és bo constrastar aquesta opinio amb el que realment rodejava el llibre i no sabíem. És impossible partir d’una certa virginitat amb llibres com la sèrie de Harry Potter, Sherlock Holmes o La Iliada. Però potser no resulta tan complicat quan el que tenim ente mans és una novetat que va de camí de convertir-se en un clàssic, o en una recomanació imprescindible. I és el cas del xiquet del pijama a ratlles. Es tracta d’una historia de la qual és millor no saber-ne res, perquè impressiona més en el moment en que hom descobreix realment de què tracta. I això és tot el que pense dir del llibre. Això i que me’l vaig llegir en 2 hores, non stop, dissabte passat de 8 a 10, despres de tornar de Cambridge.
Potser ara és hora de buscar alguna informació sobre l’obra; però em pose en el lloc dels crítics literaris, que són generalment els encarregats d’opinar sobre els llibres, i aportar informació al lector verge, i se’m fa complicat pensar què hauria fet si haguera hagut d’escriure una ressenya sobre “El xiquet del pijama a ratlles”. Probablement m’haguera limitat a passar-me 3.500 caracters dient alguna cosa aixina com: altament recomanable, per a grans i per a menuts.

Dickens va vindre una volta a Chelmsford. Es va estar una estoneta en un cantonet, i en veure que no passava res, afirmà que Chelmsford “era el poble més avorrit d’Anglaterra”. I això, fa dos segles, té molt de mèrit. Després d’un temps ací, i sobretot després de l’episodi del dilluns a la nit, he de dir que discrepe profundament de l’opinió de Dickens. Almenys ací, a la meua residència, que no sé quin nom té -no com la Carme, que ha rebatejat la seua residència de Tolosa un parell de vegades, per raons freudianes-, però que jo anomene la Vil·la del Pingüí. I dilluns a la nit vam tindre festa grossa. Els convidats? Tota la residència. I va vindre de poc que no s’apuntara la policia local -que, no ens enganyem, ja s´ha autoconvidat algunes vegades, a les festes de la vil·la del Pingüí-.
Quin haja seguit alguna volta el bloc, o qui em conega en persona, sabrà com valore el plaer de dormir, i com defense fins a la mort les meues hores de son. Doncs imagineu el meu estupor quan dilluns passat, pels volts de les 3 i mitja de la matinada (a les 3.27 a.m., si em pose britànica), uns energúmens em despertaren a crits. Al principi crec que cantaven algun himne futbolístic -podria ser que no, no hi entenc massa, de la lliga anglesa-. I els sentia com si estigueren a la meua habitació. Després, des de l’aparcament -que és on dóna la meua finestra-, un altre neandertal contestava. A aquelles hores i amb l’interruptor lingüístic apagat, vaig trigar encara uns minuts a ser capaç d’entendre alguna cosa. I quan ho vaig aconseguir, vaig sentir les paraules “absenta”, i “baixa de la finestra abans no et mates” ben a prop de la meua orella. !Home! Però si eren els meus xics preferits, les tres perletes de Chelmsford, els tres reis mags de la vil·la del pingüí que no es mengen un rosco, carregats amb porros, alcohol i absenta per a tots: Els Tres Veïns de Dalt!!
A partir d’aquell moment tenia dues opcions: intentar tornar a adormir-me, entre aquells crits que despertaven els éssers d’ultratomba, o agafar una bossa de crispetes, una birra, i asseure’m a la finestra a veure l’espectacle. Amb un poc de sort encara acabaven matant-se els uns als altres.
La perleta de dalt, el gendre que totes les mares voldrien -i totes les dones desitjarien com a amant, mhh…-, baixà finalment a l’aparcament, a esbatussar-se contra un tio amb pereta i jersei a ratlles que molt probablement competiria amb ell d’ací a uns anys pel Nobel de Filosofia. Entre tant, intentava escoltar, atenta, què deien: però el dialecte d’Essex em resulta encara complicat, sobretot si el parlant s’embarbussa amb la llengua per raons etíl·liques.
Al cap d’una estona, la meitat de la residència havia baixat a mirar el pressing catch en directe, i l’altra meitat s’estava posant les monges al microones, per a vore-ho tot des de la finestra i no passar fred. Entre els assistents al combat es veia un japonès surrealista que semblava que li hagueren acabat de donar corda i tinguera molls als peus, perquè no parava de saltar. Els contrincants, a banda i banda, s’espitjaven, fent-se els gallets, per decidir qui dels dos era el cap de la tribu. Sí, sí. “Dime de lo que presumes,….”.
En tot aquest temps -uns quaranta minuts degué durar l’espectacle- la policia, que té la caserna al costadet al costadet de la facultat, no es va apropar ni per error. Tantes alarmes de foc, tantes alarmes de foc, i les alarmes d’alcohol no les tenen posades… i mira que l’alcohol és inflamable… Finalment no va passar res. Tothom a sa casa i, aparentment, l’absenta en la de tots.

Diari de Martainsa Jones

Diumenge 2 de març

Pes: 65 Kg.   Unitats d’alcohol:0.  Traumes a causa d’episodis estrambòtics causats per una alarma d’incendis boja: 1

19.00 M’he passat el dia dormint, llegint i treballant, i m’he sentit com a casa. Normalment, un diumenge a la nit em faria per a sopar monges i cervesa, però com no en tinc, hauré d’indagar la nevera.

19.01. Mig bròquil quasi-caducat i dos ous que encara no han caducat -caduquen demà. Fantàstic! Vaig a fer-me el sopar.

19.06 Amb les cassoles ja bollint, em distrac mirant el suro de la paret. Hi ha tot d’indicacions de què fer si hi ha un conat d’incendi. La paret sencera coberta amb recomanacions per a saber com hem d’actuar en cas d’incendi. Realment, si hi haguera un incendi, algú s’apararia per a llegir-se les instruccions sobre com ha d’actuar?

19.07. He, he, jo sé d’un apartament on no hi ha cap conat d’incendi, perquè em sembla que no saben fer foc. He, he!

19.10. Mmmmhhh… què bé, ja m’arriba l’oloreta de bròquil. Tinc una fam! Pocs minutets i ja tindre els ous i el bròquil per a sopar. Bufa… la veritat és que fa molta calor, en aquesta cuina. Com és molt menuda i tinc dues coses posades a bullir, m’estic omplint tota de baf. Deixa’m obrir la porta de la cuina per a que es refresque.
19.10.30 Gaaaaaaaaaahhhh!!!! Què collons és aquest soroll!!!! L’alarma d’incendis?? Però si aquí no hi ha cap incendi!!! Ah! Aquest so infernal és insuportable!! Algú m’ha d’ajudar!!!! He d’eixir d’acíííí!!!

19.20 (de nou a casa) Després de sonar l’alarma d’incendi, he eixit al carrer desesperada, a la recerca d’ajuda. Ja m’imaginava que se’m plantarien els bombers a l’apartament i em clavarien dos plantofades per anar insinuant focs per la Gran Bretanya, quan he començat a trucar a tots els timbres. Curiosament, els qui han acudit a la meua crida per l’alarma de foc han estat els veïns de dalt -els tres-. Fantàstic, ningú millor per a apagar un foc que algú que no sap encendre’l! He començat a demanar ajuda inarticuladament, en anglès, intentant fer-me entendre malgrat els nervis, quan me n’adone d’una cosa: he deixat les dos cassoles al foc, i les claus dins de casa!!

Després de patir durant 30 segons més, ha aparegut el representant d’estudiants, que és qui té la clau que obri tots els panys -literalment-, i m’ha permès entrar de nou dins de casa, on he entrat com una esperitada, a apagar els fogons. Ni conat d’incendi ni res. Ha apretat un codi amb la lleugeresa de qui està cansat de fer sempre la mateixa feina, i l’alarma de l’infern ha callat

El representant m’ha dit que això de les falses alarmes de foc és el pa de cada dia, que són molt sensibles no al fum, sinó als canvis de temperatura. Anava a contestar-li amb una broma sobre els veïns de dalt, però finalment m’ho he repensat; no només per deferència als veïns de dalt, sinó perquè probablement aquest xic és l’única persona de tota Anglaterra sense sentit de l’humor. 

21.30. Torna la Sarah del cap de setmana. Fins ara he estat sola a l’apartament. Ja m’ha fet efecte la pastilla contra el mal de cap -maleïda sirena!-, i estic més tranquil·la. Li comente l’episodi de l’alarma. Em respòn que en 3 mesos a ella li ha passat 4 vegades. Definitivament, és absurd tindre una alarma tan hipersensible que esclata quan poses a bullir dues coses alhora. Ara entenc perquè s’alimenten de sandvitxos i no cuinen mai.

No se si es perque Registres Particulars es refereix a Barcelona com a la City, o perque realment tenen un noseque en comu; el cas es que passejar per Londres em fa respirar aires de Barcelona. Naturalment, Barna no te el British Museum, ni la National Gallery, pero hi ha alguna cosa que me la recorda. Aixo mateix m’ho comentava anit una ex-companya de feina que viu aci, i amb la qual vaig quedar per anar a fer unes cerveses per la vesprada. Em comparava la zona de Spitefield amb el barri Gotic de la ciutat comptal. I des d’anit, he de dir que camine amb mes familiaritat pels carrers de la ciutat de Sherlock Holmes.

A banda d’alguns atacs de nostalgia completament impropis de la meua edat, els dies son fabulosos. El cap de setmana a Colchester fou un dels millors: pero he de confessar que el dia de hui, que l’he passat completament a soles, tambe l’he passat estupendament. M’he menjat la National Gallery pel mati -sencereta, sencereta- i el British Museum per la vesprada -tot i que crec que no he arribat ni al segle II AC, perque aci tenen la mania de tancar-ho tot a les cinc. I els vigilants a les quatre i mitja ens estaven fent fora massivament, perque es veu que tenien pressa per anar a fer-se el te. Si el mati ha estat un empatx d’art i pintura, la vesprada ha anat tan carregada de meravelles ancestrals -oh, el Parteno, i tombes egipcies, i el Mausoleu d’Halikarnas, i la civilitzacio micenica, i l’egipcia, i tantes civilitzacions que quan n’he eixit encara tenia els ulls oberts com el mussol que porte penjant al coll des que tenia 16 anys. I el meu mussol i jo cap al centre de London que ens en hem anat. Ara m’espera una estoneta de tren, i dema a treballar, que aixo de fer tanta festa crec que es anticonstitucional. Crec que es l’ultima volta que vinc a la City, i em queda pendent visitar un dels meus fetitxes: el museu de Sherlock Holmes. Ho deixe en l’arxiu de pendents, juntament amb els 2 mil.lenis que m’he deixat per visitar a la British, i qualsevol dia estic de tornada a aquesta Barcelona tan britanica.