La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Preparada, llesta i ja. Ja.

Al contrari que les meues companyes prenyades psicòpates americanes del fòrum, que al tercer mes d’embaràs ja estaven triant el color de l’habitació del xiquet, i al sisè s’avorrien en veure que ja ho tenien tot, jo m’ho he pres més en calma. Des dels set mesos tinc tot el que havia de tindre preparat -una maleta a la porta per si havia d’anar urgentment a l’hospital-; però amb les setmanes hem anat ultimant coses: que si un bressol per ací -que no necessitarà fins al mes d’octubre- que si una banyera per allà -que tampoc no necessita de manera imprescindible el primer dia d’estar a casa-.  

Ara ja no. Arribats els nou mesos ja tinc totes les imprescindibilitats necessàries des d’ara fins al mes d’octubre: llençolets, sonalls, bolquers, “moisès”, cotxet, robeta, pijames, cadiretes de cotxe, i un parell de mamelles gegants, aparentment i teòrica preparades per a funcionar com dos centrals lleteres. 
No em faig al càrrec de com serà l’arribada d’Emili. Si he de ser sincera, com més dies passen, més veig el part com la llum al final del túnel. Però en general tinc més la idea que el dia 30 de juny, la data d’entrega oficial, que en dic jo, arribarà un missatger a la porta de casa disfressat de cigonya i amb cara de bona persona, carregant un cabasset de mimbre ple d’un Emili xicotet, redonet, blanc-pigat, pèl-roig, i amb ulleres, com son pare. I ací teniu el que havíeu encarregat. La realitat, pel que m’han contat, és un tant més llarga, dolorosa i sagnant -i tinc l’esperança que més satisfactòria-. I, sobretot, la realitat no sembla tindre data exacta d’entrega. És sobretot això -i no la idea abstracta del dolor del part- el que ara per ara m’està fent tornar boja. 

La panxa del tercer trimestre

Ara que estic a punt de ratllar l’inici del quart trimestre d’embaràs -és a dir, que estic a tres dies d’eixir de comptes, com diuen per ací-, em sent amb experiència suficient com per a parlar de la panxa del tercer trimestre. És la més famosa, la que ix a les pel·lícules, la que tothom imagina quan sent la paraula “embaràs”, la que es coneix també pel nom de “bombo”, i, definitivament, la més pesada de totes. 

 

No sóc atleta, però sí acostume a fer algun esport amb una seguida intermitent. Encara no han passat prou mesos com per a oblidar-me de l’agilitat de setembre, quan em vaig apuntar a aquell curset de natació avançada. I ara que m’he convertit jo mateixa en la piscina d’algú altre em meravella l’agilitat que semblen tindre absolutament tots els altres éssers humans per a realitzar accions com alçar-se o asseure’s al sofà amb només un moviment. 
La panxa del tercer trimestre és aquella que converteix la vida diària en un repte d’enginyeria quotidiana. Tanmateix -o potser per això-, aquestes setmanes estic recuperant una primitiva agilitat que no recordava haver tingut mai: la de fer -o arreplegar- coses amb els dits dels peus. És al final de l’embaràs quan hom pressent en carns pròpies les teories evolutives de Darwin -té, mira, enguany que ha fet 200 anys del seu naixement-; això sí, sense haver de tornar a pujar als arbres, per favor!

 

Cara a cara

Vols riure? Si no tens costum de vore’m, o fins i tot si no em coneixes de res, parla’m pel carrer. Saluda’m com si ahir ens haguérem fet un cafè, pregunta’m per la panxa, per Emili, per la feina. Comença amb un familiar:- Ei, com estàs? Com anem? I somriu amb amistosa joia. I jo somriuré amb els ulls mig clucs tot socarrant el lòbul frontal, intentant recordar de què ens coneixem. I em sonarà la teua cara -o no-, i no recordaré de què, on o quan; però continuaré somrient i seguint una conversa diplomàticament simpàtica.

No m’entengues malament: ni és mala llet ni hipocresia. No és mala educació ni egocentrisme. És distracció, mala memòria, incapacitat social. Dis-li com vulgues. Afortunadament, Nostre Senyor obri una finestra on tanca una porta, i al mateix temps que em tocava aquest defecte, em dotava, per a compensar, de la capacitat de parlar el temps que faça falta amb qui calga sobre el tema que siga. 
Si faig preguntes et jure que no estaran destinades a esbrinar qui ets. Vaig desistir a utilitzar aquesta tècnica ja fa temps. Sé que em vindràs al cap cinc minuts després d’acomiadar-nos. O dos mesos més tard. I em picaré el front amb la mà en un moment d’inspiració sobtada, però sense la mínima esperança que la pròxima volta que ens tornem a trobar no em torne a passar el mateix. 

Ecologia

Haeckel, el biòleg alemany que inventà el terme “ecologia”, féu el següent experiment: en un terrari hi entaforà un parell de sargantanes -no em feu ara especificar si eren fardatxos, llangardaixos o dragons-. I, com diu la cançó, com veia que no es barallaven, va anar a buscar un altra sargantana. I anar fent. Unes quantes sargantanes més tard, Haeckel observà un esclat de violència; en incrementar el nombre d’animals dins d’un mateix espai, arribava un punt on es tornaven agressives i s’eliminaven fins tornar a un nombre determinat d’animals dins el mateix terreny. D’això en va dir ecologia.

Aquest significat primitiu d’ecologia -que no està deslligat al d’economia, com es pot comprovar- és el que estic experimentant aquests dies in crescendo. Un espai reduit -el meu cos- experimenta un increment, ja no tant en nombre d’individus, com en quilograms d’un determinat individu. El resultat és lleugerament dolorós, altament incòmode, i vistós en sobremanera. Al contrari que les sargantanes, no m’he tornat agressiva respecte al visitant, perquè la violència no està en la meua naturalesa; però em sent tota impotent i moixa. Deu ser la incipient maternitat que s’apropa silenciosa com una sargantana.  
Aquests dies mirar la panxa em recorda a John Malkovic en la pel·lícula Mary Reilly en les seues espectaculars transformacions de Dr Jekill a Mr Hyde. Un peu es passeja des del melic fins la costella. El meu fill està ecològicament constrenyit ací dins. No sé quant de temps tardarà en decidir eixir a conèixer-nos. Quan ho faça, retornarem als nostres espais sostenibles: una persona per cos. Però calcule que aquest passarà a ser l’últim dels meus problemes. 

El rellotge del calendari

Això de que la natura és sàvia només se m’acut que ho puguen dir els hòmens. Si li preguntes a una embarassada a poques setmanes de parir et respondrà probablement que la natura és molt puta. I molt lenta.
Des del sofà albire més enllà del promontori de tres quilograms i escaig el calendari de l’any Borja, tots els dies, més o menys a aquestes hores.
Ha passat un dia més. Una setmana més. Un mes més. I me’l mire i me’l remire tant que un dia d’aquests em quedaré sense mes de juny de tant de gastar-lo.  Com si això poguera fer passar el temps més a pressa. Com si la setmana que ve haguera de vindre demà només per mirar-lo cara a cara, fixament. Mentrestant, de fons, ressonen els dies lentament, ritardando. El tic-tac del rellotge de sorra s’espaia amb punts i apart. 
Tic.
Tac.

Tic.

Tac.