Punt de llibre
Comence a tindre la sensació que aquest bloc s’assembla més a un punt de llibre del que hauria pensat mai. Demà torne a passar pàgina, per enèssima volta en la meua existència, i torna a acabar-se un altre capítol vital. Abandone defintivament València, amb l’Ibiza carregat com un caragolet, per a retornar al meu quilòmetre zero: La Font d’En Carròs -oh, com m’agrada el nom del meu poble. M’encanta mastegar-lo, encara que siga per escrit-. Sé que porte un parell de dies nostàlgica, i això no és gens propi de mi. Quan tanque la porta del pis se’m passarà. Mentrestant, em cuegen els records com peixets moribunds en la memòria. I és que tota la vida havia tingut la sensació que algun dia viuria a València.
És curiós; moltes voltes he trobat estudiants valencians que hagueren donat el que fóra per anar a estudiar a Barcelona -i molts d’ells ho han fet-, i jo, que estudiava a Barcelona, hauria baixat de bon grat als 18 anys per a quedar-m’hi.
No han estat quatre anys, han estat quatre mesos, però em conforme. La veritat és que aquesta última setmana la vida estudiantil a València s’assembla bastant a l’adjectiu miserable; el sistema nerviós se’m manté a base de cafenia, anit vaig sopar dos paquets de monges -sí, sí, de dacsa al microones-, i demà per a dinar tinc una mescla de llenties, fideus i mig litre de caldo artificial que ja vorem com me les enginye per a combinar. Però l’experiència ha estat divertida, i m’he llevat del damunt, sincerament, una de les coses que tenia pendents per a fer en la meua vida: viure a València.
Ara només me’n queden dos per a abans d’arribar als quaranta:
– Muntar a cavall
– i furtar-li el casc a un policia