La vida versió Champions League

Comença una època divertida: els llums de Nadal a la casa de Gran Hermano -que és el que veuen al pis, en comptes de vore House :-(((-, llums de Nadal al Corte Inglés, oloreta de pastissets a casa, un fred intens a l’exterior com si algú s’haguera deixat la finestra oberta… (bé, tampoc tan intens, visc a València i tenim canvi climàtic, a qui vullc enganyar). D’ací no res -exactament 25 dies- ve la tirallonga de festes de nadal, i he de començar a pensar quines coses necessita, vol o desitja la gent del meu entorn. És una tasca que no sempre sol resultar senzilla, i la veritat és que agrairia que la gent del meu voltant fera el mateix que faré jo ara: un llistat de coses que poden regalar. La llista no és prescriptiva, ni obliga a ningú a haver de fer-me cap regal.  Però si es veuen obligats per les circumstàncies, l’obligació moral o un desig sobtat  irreprimible, ací tenen unes pistes.

– Una maleta grooosssaaa (per anar a Londres, naturalment)

– Una guia turística de Londres (i la veritat és que, per Londres no sé si entenc Londres o la Gran Bretanya. Ho deixaré per a que els altres facen el judici de valor)

– Unes sabatilles esportives (que les que porte estan trencades)
– Un MP3 (amb USB directe, si no és molt demanar)
Llistat de llibres:
– The curious incident of the dog at midnight (aixina, en anglés, que és per a una assignatura d’anglés)
– L’emperadriu dels eteris (en valencià, preferentment, perquè no és per a l’assignatura d’anglés)

I si algú vol fer algun comentari sobre què vol que li regalen -o què intueix que vol que li regalen a una altra persona, deixant un post anònim-, serà més benvingut encara que qualsevol regal de nadal.

La universitat és com un amant exigent: encara que hom arribe cansat a casa, cal complir; m’allunya de la meua parella –uns 78 km., si fa o no fa-, i finalment em trau diners com si, damunt, m’haguera tocat tindre un amant capriciós –en fotocòpies i material, per exemple, sense comptar la matrícula-.

Afortunadament, la diferència és que de tot açò al final en trauré alguna cosa de profit –que, al contrari de tindre un/a amant, només porta que complicacions i destarifos, i si no, que li ho diguen al de Match Point.

Puntualment, cada set dies, faig dues llistes de feines pendents: les dels deures setmanals –no em mireu aixina, en filologia també feia deures-, i la dels treballs de final de semestre, amb els quals s’ha de complir com un formigueta. La dels deures m’anima: quan he acabat una cosa, pose un tic al requadre. I he complit.

La de les coses a llarg termini, sincerament, no fa altra cosa que angoixar-me. Tinc una sensació semblant a la de quan era menuda i menjava bistec. Mossegant, mossegant, poc a poc s’anava fent una bola. Amb aquesta llista em massa igual; se m’està fent com una bola. Amb la diferència que aquesta llista em mira de reüll, penjada a la paret, la mala pècora, i no s’hi val a escopir-la i deixar-la a una part del plat. Si vull complir amb les expectatives i tindre el títol en juny hauré d’apretar i engolir.

Del 16 de febrer al 16 de març m’esperen les més apassionants emocions europees!! Hui m’han dit que em dónen una beca per anar a fer part de les pràctiques de llengua estrangera a algun lloc de Gran Bretanya -encara que a mi se m’ha ficat al cap que me’n vaig a Londres, en realitat podria anar directa cap a Irlanda del Nord.

Fa temps que flirtejava amb la possibilitat, però hui a l’hora de plàstica -veus? té alguna cosa d’especial, aquesta assignatura- ens han anat confirmant un a un els qui anàvem: perque érem uns quants els que havíem sol·licitat formar part d’aquesta oportunitat. Hi havia cinc places, i crec que totes elles les han aconseguides gent de la classe on estic; semblava talment com Charlie i la fàbrica de xocolata, tots cara al mòbil esperant la màgica trucada de l’organitzador d’aquest intercanvi, com qui espera que d’un moment a un altre, li aparega el preciat bitllet daurat.

Aixina que calcule que entre els mesos de febrer i març de l’any que ve el bloc estarà ple d’experiències londinenques -i torna! Que no me’n vaig a Londres, que Gran Bretanya és més gran!!-: d’aventures de beure tè i anar a dormir a les huit de la vesprada. Pot sonar avorrit, però per a mi, tant això del tè com això d’anar a dormir tan aviat, sona a paradís terrenal!

Com cada novembre, s’omple el pati de paradetes; al davant del gran mural de Calatrava amb ninotets d’Estimem la nostra llengua es posen paradetes del BEA, del SEPC o d’Estudiantes por la Libertad (que, com vos podreu imaginar, són estudiants per a tot menys per a la llibertat. Però bé, defensaré fins a la mort el teu dret a expressar-te encara que vages a dir coses oposades a allò que pense -o animalades, com en el present cas).

He de reconèixer, però, amb tota la sinceritat, que enguany han estat enginyosos. El SEPC presenta, com sempre, un gran desplegament de coneixement de disseny, i els cartells són els més bonics. El BEA fa cartells happyflowers, tampoc no ha variat l’estil. Però els Estudiantes por la libertad han agafat la frase de moda i l’han adaptada. De fet, fins i tot he fet una fotografia al cartell, però tinc el cable de la càmera a casa, i no les podré passar. Posa:

Si estás harto de oírlo, dile al catalanismo

Porqué no te callas?

Estic segura que la meitat dels estudiantes por la libertad algun dia seran grans pensadors, filòsofs i lingüistes, i l’altra meitat es barallaran pel premi Nobel de literatura.

Fa algunes setmanes que s’ha engegat a la facultat l’operació "viatge de final de carrera": a Punta Cana. Jo no m’apunte a l’aventura, però no tinc més remei que viure-la. En primer lloc, perque les meues companyes de pis ja m’han venut loteria -que tocarà, segur!-, i de segon, perque el viatge aquest es pot ensumar! Sí, sí, ensumar! Val, ja sé que sóc un tant neuròtica amb això de les olors -i encara no he parlat ni de la meitat de les meues manies-, però és que ara es porta vendre colònies per tal d’autofinançar-se el viatge.

Són colònies d’aquestes baratetes, còpies d’altres colònies, però canviant-ne lleugerament el nom -jo n’he comprat una que es diu Toñi, sona xungo, però fa molt bona oloreta, de manera que m’he limitat a posar una enganxina al damunt del nom, i ara es diu Colònia Trau la llengua, ha ha!. El cas és que aquest tràfic de colònies té lloc a la facultat, i és clar, ja gent no pot evitar fer tastos d’oloreta; i pels passadissos hi ha com un Arc de Sant Martí, però en olors. Si m’assemblara un poquet a Kyle XY -o a la seua germana, la Jessi XX- potser en faria un mapa i tot, dels olors, segons les plantes, i segons els noms xungos de les colònies. A un gos perdiguer com jo no li costaria massa. Bé, sempre és millor aquest enrenou olfactiu que l’olor de menjador de les escoles, no?

Anit vaig baixar a Gandia: he de confessar que aquest trajecte en tren el feia l’any passat tots els dies -d’anada I tornada- i crec que ja estic desentrenada al cansament que produeix -o sóc un poc més vella, qui sap. El cas és que vaig baixar perquè presentaven la nova temporada de Gandia Televisió: ja se sap, cada 4 anys, canvis. La presentació es va fer al teatre del Raval. Si bé és cert que l’aforament no estava completament ple, sí que cal dir que a la platea estaven totes les forces vives de la comarca -bé, o quasi totes-. A dalt l’escenari, em vaig alegrar de tornar a vore a tots els companys.

Una de les novetats que més m’agraden és que hi ha una traducció per a llenguatge de sords en algun dels programes -Anna Blanco es va presentar en llenguatge sord, tot un detall-. Per la resta, està el magazín, que ja no és el CDD Club del Diàleg, sinó el Magadia, i el condueix Laia; un programa de debat -la tradicional Cafetera de tota la vida, conduïda per Pepe Arnau, però que li han canviat el nom, vaja-, Cali2copi es transforma en Culturalia, portats per Gemma Fullana i Salvador Caudeli; el Mercat de Músiques es converteix en un programa per a joves, i el continua portant Marc Gomar, i finalment Bios esdevé Via… Via natura. I continua venint de la mà de Sonia. La nova cara dels informatius serà Rosa Escrihuela. A més a més tinc especial curiositat per veure el programa Dossiers, que serà quinzenal o mensual -no em va quedar clar-, el conduirà JM Alfaro (cap del Levante a la Safor, i un dels meus "pares" periodístics, si se’m permet l’expressió) i el treballaran també Júlia Planelles i Òscar Grifoll. Hi haurà un programa de tendències, portat per una xica que no sé qui és, i no en recorde el nom, i finalment un de Benvinguts, que obre les portes a la societat paral·lela que viu en Gandia: la de la gent que ve de fora. A més a més, Cine Club i dibuixos per a xiquets (Sherlock Holmes!! M’encanta!!!).

Fins ací l’explicació oficial. Com a explicació extraoficial, diré que em va saltar el cor quan vaig tornar a veure a tota la gent; no sé, ho he passat tan bé en aquesta feina que sempre queda un poc de nostàlgia. Home, sempre hi havia dies fotuts, com en tot, i dies que estaves cansada i havies de fer bona cara, o dies en què l’estrés s’acumulava i hom no donava l’abast. Però és una professió bonica. Bé, sempre tindré un lloc al coret per a GTV, supose que per això vaig baixar. Estaré atenta als nous programes.

S’albiren inicis de revolució a la granja on estic ficada: tots els animalets, animalons, bestietes i bestiasses de l’escola, o millor dit, de la classe, descobrim setmana darrere setmana unes tècniques educatives discutibles en segons quins casos. I hui, a l’hora de plàstica -eh, no vull rissetes, que vos veig!- hem posat en un compromís a la professora, comentant precisament aquestes pràctiques que fa un dels professionals del seu gremi (del gremi dels profes, vaja).

No sé ben bé què passarà demà, que és per a quan està prevista la revolució del tipus Pink Floyd -estem més cremats que unes castanyes-. L’any passat recorde que passava una cosa del mateix estil amb un altre professor: unes tècniques pedagògiques incomprensibles que em van fer traure un notable guanyat a base de llàgrmies -literalment- en una assignatura on, en altres circumstàncies, hauria pogut traure un excel·lent sense més dificultats. Una de les classes on ensenyava se li va revoltar -que no la meua, però no per falta de ganes, sinó probablement per falta d’una líder amb geni de matriarca mediterrània. I és que això és el que passa quan la gent, la humanitat, s’entesta a fer les coses més difícils del que són: que la gent se’t rebota.

Sóc conscient que no totes les assignatures poden tindre la mateixa filosofia, i que hem de treballar en totes bastant -si ens aturem a fer memòria, sempre ens enrecordem dels millors professors, d’aquells que eren exigents (i dels que estaven més bons si eren professors de l’adolescència, val ho reconec). Però exigent no és sinònim d’abusiu. L’exigència és un art més subtil, efectiu i útil.

Cada volta que comence una frase amb:- Ai, saps què he ensomniat, hui?- imagine que Emili es posa a tremolar. I és que tinc aquesta virtut de recordar perfectament part del que he somniat. Hui, per exemple, saps què he ensomniat? Que anava a la lluna. Sí, que l’escola on treballava -perque estava treballant en una escola, fent no sé ben bé què- oragnitzava un viatge a la lluna. Però crec que era un viatge molt d’estar per casa, i la nau espacial on anàvem s’assemblava més a una nevera que a una avioneta. I el més curiós de tot: la meua única preocupació, en el somni, era pensar quina roba m’enduria a la lluna.

M’he despertat, com sempre, amb les notícies de la SER, i d’allà passe a Canal 9, que és el que miren les meues companyes de pis per a desdejunar -no em mireu aixina, conec a gent que escolta la COPE. Aixina li fan ganes d’anar al bany-. Bé, el cas és que mirava les notícies i he vist aquest projecte de fer una lluna de València enmig del mar, un projecte que, d’altra banda, ja anunciava Malva-Rosa Connection fa uns dies. Em fa l’efecte que el projecte se’l menjaran amb creïlletes i cebeta, perque és literalment in-cre-ï-ble. Ara, amb tota la crisi immobiliària, fer una ciutat al mar? Em crec que els xinesos estiguen fent macroestructures d’aquest tipus, però ací? Per a què? En Villalonga hi ha una plana magnífica, on anaven a fer un camp de golf. Que els face allà, els pisos. Però guanyar terreny al mar per a què, si és l’aigua qui està guanyant terreny a la terra?

Crec més probable que la nevera de la meua escola s’enfile fins a la lluna -amb la meua maleta plena de roba, que això d’anar a la lluna no és qualsevol cosa, he d’anar "aseà"-, que no que res d’això de la lluna de València arribe a bon port, sobretot perque, com informava el mateix canal 9, un projecte com aquests és actualment il·legal (encara que, pensant-ho bé, això mai no ha estat un impediment).

L’altre dia anava en autobús per València, pujant Cardenal Benlloch a tota pastilla, i em va vindre un flaix dels autobusos de Varsòvia. A la capital de Polònia, els autobusos, que es notava que havien estat produïts per mans comunistes, de tan antics com eren, havien de lluitar contra el pas del temps, i contra les inclemències de les carreteres; tanmateix, donaven la sensació de ser estrets, com un ou.

A Polònia i en general a tot aquella xarxa de països que estan més enllà de l’Europa Coneguda, les inclemències del temps foten a base de bé les carreteres. Perquè? Doncs perque plou molt, i hi ha moltes vies de tramvies, i quan arriba l’hivern i tot es gela, l’aigua es converteix en gel, s’expandeix, i fot el cement, i les juntures de les vies. I quan els autobusos travessen la ciutat a tota llet, diguem-ne que els amortiguadors resen per sobreviure, i la gent que ha pagat el bitllet té la sensació d’haver anat a Portaventura gratis. És tan fàcil rebotar d’una banda a l’altra, en un autobús varsovià!

En canvi els autobusos valencians gaudeixen d’una millor orografia: però quan hi ha via lliure, espai per a córrer, el viatger de l’autobús valencià té més bé la sensació de poder rebotar a banda i banda del vehicle amb més facilitat, perquè la conducció sol ser més temerària, i perque els autobusos no han de prendre mesures contra el temps (el de cronos i el de la meteorologia). I al final, sembla que també acabes comprant un bitllet per a un parc temàtic.

El diumenge per la vesprada assistisc a una tradició, a un ritual de comiats i viatges. Partim com en una diligència, des de Gandia. Cadascú amb una maleta en una mà, i una bossa enorme en l’altra, ens disposem al viatge cap a la Capital. En poques hores el trasllat d’estudiants és considerable, i l’embús de persones i objectes supera la meua paciència: i acabe baixant les escales cap al tren, amb la maleta en una mà i la bossa de taronges a l’altra, cridant:- Sóc la princesa guerrera! Això és la guerra!

Una volta asseguts i calmats, l’espectacle sol ser trist i depriment: som una diligència avançant cap al Far West, i anem carregats de queviures com si València fóra una ciutat post-nuclear que haguérem d’anar a repoblar. Només ens faltaria una gàbia plena de gallines ponedores!

Una volta al nostre destí, aborregats, aconeguim eixir cap a l’exterior de la joia modernista valenciana per excel·lència -oh, com m’agrada, l’estació del nord!- i ens dispersem com una manifestació il·legal cap a tots els autobusos, cap a totes les direccions. Com un regueró de formigues que el divendres per la vesprada tornarà a trobar-se al tren, a la diligència que ens retornarà cap al nostre Far South particular.

Hui, a les 20 a la casa de la Cultura de La Font d’En Carròs: Maite presenta el poemari. El cartell, de luxe: a càrrec d’Alexandre Navarro. I també d’Empar Millet, de l’Associació Cultural Ramoneta Vilaragut. I en acabar, una sorpresa que no revelaré 🙂

En parle poc, de poesia; però m’agrada. Ahir va sorgir en la conversa que tenia amb Pau Ribera, precisament. Parlàvem de gustos -i disgustos!-, d’allò humà i diví… i clar, isqué la qüestió de la música i la poesia. I crec que li vaig dir alguna cosa semblant a:

– Mira, Pau, una de les meues autores preferides és Gioconda Belli. És una autora que escriu una poesia visceral, que veus que ix des de les entranyes, i que a una persona "entranyable" com jo li arriba molt endins. Però la poesia té música, està feta per música: és la part musical del llenguatge. I la música és la manifestació física de la matemàtica. Per tant, per més que moltes vegades es contraposen, o les vegem contraposades, la poesia necessita, com la música, com la matemàtica, una quadratura, dins les quals els límits són inexistents.

És precisament en aquest sentit que m’agraden els poemes de Maite: no només perque estan escrits des d’un interior que m’és experiencialment més proper del que em podria ser qualsevol altra persona apart de mi mateixa. Tenen la perfecció matemàtica de la música, i la seua sonoritat. I també son un crit d’atenció, de reclam; perquè venim d’un món -en el meu cas, no en vinc, però m’agrada pensar que sí- que es va esborrant poc a poc, i ja és hora de clavar-li una xinxeta per a que deixe d’escolar-se paret avall.

Bé, totes aquestes qüestions no sé si les sé explicar massa bé, es fa més entenedor quan es llig, quan es té entre les mans tot el que he comentat anteriorment.

Emili també en parla en un dels seus posts. http://emilimorant.blogspot.com/2007/11/la-gent-del-nord-tan-noble-fredament.html

Quan anava a la Universitat Pompeu Fabra, els sobrets del cafè ja tenien algunes frases de saviesa, que endolçaven espiritualment el cafenet. A la Universitat de Barcelona vaig deixar de tindre aquest aire filosòfic -total, ja estàvem rodejats de filologia. Ens hauria agafat un empatx-. A la UOC, no cal dir que no serveixen cafès -¿potser el dia que te’l pugues imprimir?-, pero el Nulla dies sine línia ja em servia cada dia quan, a les tantes de la nit, després d’una jornada laboral de 14 hores, agafava el cafè -descafeinat- per banda, per empassar-me uns apunts que de vegades semblaven encriptats. Amb alegria, vaig descobrir que la Universitat de València tornava a il·luminar els nostres cafès de cada dia amb frases populars i savis consells… fins al principi del curs d’enguany.

Els sobrets, groc llimona amb lletres impreses d’una banda, i groc llimona amb el logo de Cafés Durbain de l’altra, havien estat substituïts per uns altres sobrets, d’un negre tètric espantós i amb referents més tendents a la biologia que a la filosofia: hi havia un ós verd fofi horrible, l’ós del "madronyo" de Caja Madrid.

I per fi hui he tornat a retrobar-me amb els sobrets savis: no sé si perquè ja se’ls havien acabat els óssos, o per una revolució silenciosa d’estudiants i professors de la facultat, que havien deixat de prendre cafè per no trobar-se els sobrets negres i tristos amb què havíem començat a notar una certa amargor al sucre (m’agrada pensar que és per aquesta última raó, és més bonica, no?).

Aquest matí, com sempre, he agafat dos sobrets -m’agrada el sucre amb cafè-. M’hi he trobat a Shakespeare: Hay caídas que nos sirven para levantarnos más felices. I al "refranero" popular: Quien al pobre cierra la puerta, la del cielo no hallará abierta. Oh, els matins tornen a omplir-se de filosofia de cafè! Mira, coses que a una li alegren el dia.

En els quasi dos anys que fa que vinc quotidianament a la facultat sempre em trobe exemplars de l’ABC a la porta. De fet, hi ha una apradeta a dins, per si algú vol fer-se’n subscriptor -fer que un estudiant pague 400 euros al trimestre, que és el que valen les subscripcions, per veure una informació esbiaixada que ja pot veure per internet?

A voltes l’agafe; per a estudiar críticament el contingut -bé, és deformació professional, això ho faig amb l’ABC, el Levante, l’Avui o amb l’abonament de l’autobús-. L’altre dia, però, la meua intenció era una altra: anar a veure la cartellera dels cinemes, per veure alguna pel·lícula que sàpiga que després no veuré amb Emili, bé perquè a Gandia no la fan, o bé perquè no tinc manera de subornar-lo per anar a veure aquella peli en concret.

I em vaig adonar que NO TENIA CARTELLERA ENTRE SETMANA!! Voler fer pagar una subscripció a un estudiant per un diari que ja està en internet és una tècnica errònia de màrqueting; si damunt el diari en particular no té cartellera, em fa pensar que el director de màrqueting de l’ABC rep una paga subterfúgiament pel grup Polanco. O pel Mundo, vaja, que encara estan més barallats…

Presentem en una assignatura seria de magisteri una seqüència didàctica; sobre com treballar la fonètica i la poesia en anglés. Hem passat un mes parlant de les perspectives vigotskianes i piagetianes, del conductisme, l’innatisme i el constructivisme, i era hora d’aplicar tota la teoria en una bona pràctica. I posar aquesta pràctica a judici dels companys de classe. I em va tocar primera.

Una seqüència didàctica llarga, amb molta feina, que tenia punts febles. El professor demana quins problemes li podem veure al treball. Silenci. No hi ha tensió; el que hi ha és molta gent adormida i famolenca. Finalment, un comentari.

– Sí, bé, jo li trobe un problema: és que és molt avorrit això de la poesia, i no em sembla un bon mètode per ensenyar anglés als xiquets. Bé, la poesia i la literatura en general. Jo treballaria amb jocs.

Tant de Piaget i Vigotski per a això? Em vaig mossegar la llengua -encara em dura la llaga- per tal de no contestar-li que sí, que així, d’oca en oca, anirien pujant cursos fins arribar a l’ESO, on es fotrien una hòstia com si hagueren caigut a la casella del pou.

"Quan el món s’acabe", de Dave Matthews Band, és una d’aquelles cançons que et posa de bon humor per més borrós que tingues el dia. N’adjunte la lletra en anglès. Ahir, quan tornava a València en tren, em vaig dedicar a intentar traduir-la al català, amb cara i ulls; però només vaig saber posar-li un nas, i em va eixir una cançó amb nas de pallasso, de manera que adjunte l’original en anglès que és molt millor -anem a ser realistes, el Dave Matthews i els seus col·legues han venut més discos que jo, per alguna cosa serà-.

Per als qui els faça mandra l’exercici de llegir la cançó, o d’entendre-la, a grans trets diré que en Dave ve a dir que "El dia que el món s’acabe agafa les teues coses, que te’n véns amb mi, anirem a veure com desapareixen els estels, farem l’amor dolçament, i quan el món s’haja acabat, nosaltres tot just haurem començat". Si això no és optimisme…

Per cert, aprofite per a felicitar a la Marina Yang, optimista per definició, que el divendres va ser el seu aniversari (almenys a occident, no sé com funciona això dels aniversaris a la Xina, Marina), i vaig pensar en ella tot el dia, però no em vaig poder connectar.

When the world ends

When the world ends collect your things, you’re coming with me

When the world ends, you tuckle up yourself with me
Watch it as the stars disappear to nothing
The day the world is over we’ll be lying in bed

Im gonna take you up to
Im gonna take you down on you
Im gonna hold you like an angel, angel
Im gonna love you, Im gonna love you
When the world ends, Im gonna hold you
When the world is over
Well just be beginning…

The Dave Matthews Band