La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

By 24

22/01/09. La Torreta D.C.
12.40 pm. 

L’última hora és la més difícil de controlar, pel cansament -propi i alié-. Després d’utilitzar amenaces, extorsions i suborns, constate que la cosa se me’n va de les mans. Em mosqueja la falta de canalització de la verborrea adolescent. He de fer una cosa, i l’he de fer ja. I mentre veig al de l’última fila enlairant un avió se’m presenta al davant la imatge de Jack Bauer com en una aparició de la Mare de Déu -modernitzada, amb pistola i PDA-. “F., estàs detingut!!!”

Sense més recursos, ajunte les mans, apuntant-lo amb la pistola. L’avió aterra, en aquests moments de desconcert, a la pista del costat de la pissarra, entre els diccionaris i la paperera de reciclatge. He vingut sense manilles, de manera que improvise un tercer grau amb els únics elements de què dispose: la cadira del professor, la bufanda i l’últim tros de guix. El primer colp d’efecte funciona, i trasllade el detingut entre taules de silenci. Després d’immobilitzar-lo,  l’informe d’on es troba amb un cartell de Counter Terrorist Unit amb unes lletres de guix blanc ben grosses. 
 
L’interrogatori és extens: després de l’acusació de posar la bomba a l’escola, F. intenta defensar-se, i acusa a J., de la primera fila. Immediatament trasllade J. a la sala del tercer grau com a sospitós de col·laboració amb banda armada, però sense immobilitzar-lo, perquè no em queden més bufandes i perquè tinc la garantia que no intentarà escapar fins que no sone la campana. El sector de l’última fila s’uneix a l’interrogatori; i poc a poc flueix el vocabulari -malgrat la tensió de parlar mentre t’apunten amb una pistola-. A punt d’arribar a conclusions, l’alarma de la presó allibera els reclusos -interrogadors i interrogats-. Saved by the bell. By now.


23/01/09. La Torreta D.C.
15.00 pm.

– Everybody sit down and put your homework on the table!


– Vaaaaa, Marta, i a nosaltres no ens detindràs? Vaaaaa, interroga’ns, perfaaa!!

Emma

Les amistats de la infància ja tenen alguna cosa especial per sí mateixes. Tendreses a banda, el mèrit més notori de la nostra amistat probablement rau en què no va ser fàcil; no era perfecta, ni infranquejable. Ens enfadàvem, ens perdonàvem, ens tornàvem a enfadar. Compartírem alfabets ciríl·lics, amors platònics, i lectures; moltes lectures al llarg de l’adolescència, l’etapa més puta de la vida. Una volta sobreviscuda la voràgine social, ens exiliàrem cadascuna a la seua terra promesa. I aixina acabàrem, l’Olga a Achen i jo a Almoines. 

L’última volta que la vaig vore no teníem més de 20 anys, en un restaurant de menjar ràpid a la Plaça Urquinaona. Gràcies a la tecnologia, però, he pogut viure el seu embaràs en directe, des que apenes es notava la pèrdua de la cintura fins ara, que s’ha materialitzat en una Emma clavada a sa mare. 
Si la tinguera davant probablement no m’hi podria comunicar amb l’Emma, perquè l’alemany és l’única llengua europea que m’he sentit sempre incapaç d’aprendre. Però si poguera tindre-la al davant i parlar-hi, li recomanaria dues coses: La primera, que sempre fera cas de sa mare que -en general, ho confesse- sempre tenia raó. I la segona, que li demane per la fantàstica col·lecció d’arracades que tenia, sobretot unes boletes de vidre que, a través, es veia l’arc de Sant Martí. Coses que té la infància. 

Hipnosi Bach-grana (o frivolitats)

Per a celebrar que el Paracetamol m’havia alliberat (al més pur estil Jack Bauer) del segrest a què m’havia condemnat la grip, anit em vaig pintar les ungles de les mans. Vaig triar un roig pujat -d’acord al dictat de Vogue-, i, amb compte, les vaig anar embadurnant una a una, deixant assecar el grana al vent com a bona culé. No ho faig pràcticament mai, això de pintar-me les ungles. Però em passa com amb tallar-me serrell: quan se m’oblida de perquè no ho faig ensopegue de nou amb la mateixa pedra. 

Tinc unes mans normals, plenes de dits gastats d’escriure -a mà o a màquina, com la roba de cada dia-. També em queda algun rastre del que un dia va ser el gust per la tecla; potser em ve d’aquesta mania de tocar el piano que sempre m’ha fet ràbia tindre les ungles dels dits llargues. I amb les ungles dels dits tan curtes, el color grana pujat no queda ni molt menys com en els anuncis del Vogue. Però el pitjor de tot no és adonar-se’n que no m’assemble per a res a un anunci del Vogue -ho sospitava des de feia temps-. El que més l’irrita del color (gens discret) és que em fa ser absolutament conscient de què fan en cada moment les puntetes dels dits. Les ungles, parts quasi-invisibles del cos, passen a tindre un cert efecte hipnòtic; i facen el que facen, se me’n van els ulls darrere: quan escric, quan faig zàpping o quan remulle tè verd dins la tasseta sànscrita d’aigua bullida.
Paradoxalment, aquest matí, en un instant de recuperació d’antics costums culturals, mentre intentava arrencar dues notes seguides coherents al piano he oblidat per complet la tintura de Vogue. Victòria.

Bach 1- Vogue 0


N. d’A: Aquest post, com tants d’altres que tinc al bloc, no és més que un exercici d’escriptura pràcticament instantània, que probablement ompli de morralla (o frivolitats) la xarxa. Emili reflexiona ací amb molt de trellat respecte tot açò. Però voldria justificar aquest i altres posts: tot exercici d’escriptura és, per sí mateix -i encara que hom no pare de mirar-se les ungles mentre escriu- un esforç lloable, un pas en el camí -cap a qualsevol lloc, el que siga-.

Dignitat monàrquica

No recorde haver estat mai monàrquica: l’ofici de rei és una farsa que, en cas de ser necessària, no entenc perquè no es podria escollir democràticament. Els requisits per a ser rei són nuls: ni tan sols demanen passar el psicotècnic -cosa que salta a la vista en algunes cases reials europees-. Però confesse que, d’haver d’indultar un ninot de la gran falla de les monarquies mundials, en salvaria a tres. Els reis mags. I si n’haguera de triar a un, em quedaria amb el negre, per raons que no escriuré mai en aquest bloc. 
És per això que de tots els elements decoratius que enlluernen els cels de la comarca, un d’ells m’ha cridat especialment l’atenció. Si fins ara algun estrany corrent Vintage havia portat a penjar pares noels de cocacola pels balcons transformant-los en còpies burdes de lladregots nadalencs, ara, en un arravat antiglobalització, alguns balcons han substituït els santes pels reis. I el resultat ha estat el de trobar als tres reis penjant com una sobrassada durant els 20 dies de vacances de nadal, pobrets, desafiant la gravetat amb les puntetes dels dits encallades en les escales, a mercè de pluja i vent. 

Els meus reis, els únics a qui professe admiració, enguany que m’han fet plorar d’alegria pel regal des del qual ara estic escrivint aquest post, han onejat pels balcons indignament, que ni les bandes de lladregots més organitzades. En tot cas, si algú li ha pres gust a això de penjar reis pel balcó per tal de rebaixar la seua dignitat monàrquica, ara, passat el dia de reis, propose que substituïsquen als reis de l’orient per un ninot de qualsevol de les cases reials europees. I si aquests tres primers mesos de l’any els acaben fent nosa al balcó, quan arriben les falles que indulten al tió