La vida versió Champions League

22/01/09. La Torreta D.C.
12.40 pm. 

L’última hora és la més difícil de controlar, pel cansament -propi i alié-. Després d’utilitzar amenaces, extorsions i suborns, constate que la cosa se me’n va de les mans. Em mosqueja la falta de canalització de la verborrea adolescent. He de fer una cosa, i l’he de fer ja. I mentre veig al de l’última fila enlairant un avió se’m presenta al davant la imatge de Jack Bauer com en una aparició de la Mare de Déu -modernitzada, amb pistola i PDA-. “F., estàs detingut!!!”

Les amistats de la infància ja tenen alguna cosa especial per sí mateixes. Tendreses a banda, el mèrit més notori de la nostra amistat probablement rau en què no va ser fàcil; no era perfecta, ni infranquejable. Ens enfadàvem, ens perdonàvem, ens tornàvem a enfadar. Compartírem alfabets ciríl·lics, amors platònics, i lectures; moltes lectures al llarg de l’adolescència, l’etapa més puta de la vida. Una volta sobreviscuda la voràgine social, ens exiliàrem cadascuna a la seua terra promesa. I aixina acabàrem, l’Olga a Achen i jo a Almoines. 

Per a celebrar que el Paracetamol m’havia alliberat (al més pur estil Jack Bauer) del segrest a què m’havia condemnat la grip, anit em vaig pintar les ungles de les mans. Vaig triar un roig pujat -d’acord al dictat de Vogue-, i, amb compte, les vaig anar embadurnant una a una, deixant assecar el grana al vent com a bona culé. No ho faig pràcticament mai, això de pintar-me les ungles. Però em passa com amb tallar-me serrell: quan se m’oblida de perquè no ho faig ensopegue de nou amb la mateixa pedra. 

No recorde haver estat mai monàrquica: l’ofici de rei és una farsa que, en cas de ser necessària, no entenc perquè no es podria escollir democràticament. Els requisits per a ser rei són nuls: ni tan sols demanen passar el psicotècnic -cosa que salta a la vista en algunes cases reials europees-. Però confesse que, d’haver d’indultar un ninot de la gran falla de les monarquies mundials, en salvaria a tres. Els reis mags. I si n’haguera de triar a un, em quedaria amb el negre, per raons que no escriuré mai en aquest bloc. 
És per això que de tots els elements decoratius que enlluernen els cels de la comarca, un d’ells m’ha cridat especialment l’atenció. Si fins ara algun estrany corrent Vintage havia portat a penjar pares noels de cocacola pels balcons transformant-los en còpies burdes de lladregots nadalencs, ara, en un arravat antiglobalització, alguns balcons han substituït els santes pels reis. I el resultat ha estat el de trobar als tres reis penjant com una sobrassada durant els 20 dies de vacances de nadal, pobrets, desafiant la gravetat amb les puntetes dels dits encallades en les escales, a mercè de pluja i vent. 

Els meus reis, els únics a qui professe admiració, enguany que m’han fet plorar d’alegria pel regal des del qual ara estic escrivint aquest post, han onejat pels balcons indignament, que ni les bandes de lladregots més organitzades. En tot cas, si algú li ha pres gust a això de penjar reis pel balcó per tal de rebaixar la seua dignitat monàrquica, ara, passat el dia de reis, propose que substituïsquen als reis de l’orient per un ninot de qualsevol de les cases reials europees. I si aquests tres primers mesos de l’any els acaben fent nosa al balcó, quan arriben les falles que indulten al tió.