La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: Producte de temporada

Propòsits d’any nou

Com li passa a la major part dels mestres, el meu any no comença l’u de gener, sinó l’u de setembre. Els meus anys tenen quatre xifres, és cert, no van per mil·lenis -aquesta idea tan ampla, tan abstracta, tan intangible que és un mil·leni!-, sino per dècades, per unitats d’any: Hui comencem any nou, l’any 13/14. I com a bon inici d’any, tinc certes expectatives i propòsits que desitge complir:
 

1- El primer de tots: passar més temps amb els meus fills, veure’ls jugar i disfrutar amb ells del màxim de vesprades possibles al parc, a l’hort, a la biblioteca, a la plaça o a casa -si plou-, vore’ls com aprenen i intentar fer d’ells persones felices i de trellat.
2- A partir d’ací, la resta de propòsits lluiten -en temps- amb el propòsit número u, però intentaré traure minuts d’ací i d’allà: el segon propòsit és continuar amb el major aprofitament i èxit possible el curs de narrativa virtual que estic fent a l’escola d’escriptura de l’Ateneu, que m’ha costat una pasta, però que m’ha sorprès gratament i -no els ho digueu, no siga que tinguen idees-, haguera pagat el doble per fer-lo.  
3- Continuar una certa rutina començada el mes d’agost d’anar a caminar/córrer.
4- Intentar ser tan feliç com puga i fer el meu entorn un lloc agrdable i eficient. 
PS: 5- Donat que l’any 12/13 em vaig trencar els dos caps del radi, primer del braç dret i ara del braç esquerre, tinc el propòsit de no trencar-me res més ara per ara.  Que això de tindre 34 anys i portar esta loca vida de mare de dos bebès és tan perillós com practicar esports d’aventura, aparentment!

Conseqüències de la independència?

Fins que em vaig posar a criar el futur en pròpies carns, aclamava el futur del meu país fitxant en totes les manifestacions -al nord i al sud-, i m’escanyava al crit d’allò que Mas hui no s’ha atrevit a dir. In, inde… I si no haguera tingut un parell de fills -un de dos anys i l’altre de dos mesos- qui sap si no m’hauria ajuntat al crit de la manifestació d’ahir. Però ara que la independència no és una utopia, i que hi ha llobarros mosquejats a les altures per la manifestació d’ahir, ara que hi ha veritable por, em pregunte quines serien les conseqüències de la independència de Catalunya al meu País. 

Qui pense que el País Valencià -que recorde que porta quasi vint anys de govern nefast i perenne de Partit Popular i del nacionalisme espanyol més ranci i castís- s’apuntaria corrent a formar part dels Països Catalans que agafe un tren i baixe a València o Alacant. O Sogorb, o Xest, o Requena. El meu país no està preparat per a res semblant. I no em preocupa tant això, sinó la reacció d’una Espanya ressentida i alerta respecte als nacionalismes. L’incipient nacionalisme valencià quedaria esclafat com una formiga, i als aborígens valencians ens extingirien a dos generacions vista. I hauria de passar alguna cosa molt grossa -molt molt grossa, recordem que Camps va tornar a guanyar les eleccions amb un procés judicial en marxa!!-, per a que canviaren les coses. 

Mares solteres

Fa uns dies la Generalitat Valenciana encenia les ires dels professors dient que havien d’estar disponibles el mes de juliol. No recorde quin va ser l’últim mes de juliol que em vaig passa tocant-me la panxa, però crec que és anterior a 2009, l’any que va acabar el meu primer curs escolar com a mestra. Després han vingut oposicions, fills, més oposicions, i, aquest juliol, més fills. L’any passat, si no haguera tingut oposicions i haguera tingut una plaça definitiva, hauria hagut de refer les meues programacions per basar-les en les competències; cosa que vaig fer en setembre. Més endavant de la nota de premsa, parlen d’allargar la jornada laboral de juny i setembre i fer classe matí i vesprada, per “conciliar la vida laboral i familiar”. I és quan se m’encenen ens ànims, perquè per a conciliar la vida laboral i familiar haurien de començar fent els deures en casa. 

Al meu home se l’emporten l’any que ve a Catral, a dos hores (i 22 euros en gasolina) de distància. Això a la pràctica vol dir que no pot viure amb nosaltres durant la setmana, que la seua feina ens costarà el lloguer d’un pis (i molta gasolina), i que començaré la vida de mare de dos xiquets virtualment soltera. El pare vindrà els divendres per la vesprada i se n’anirà els diumenges per la nit o els dilluns de bon matí. Hi ha la possibilitat de demanar reagrupament familiar, però a la pràctica això significaria que a mi m’envien també a Catral, que els meus fills anirien a una escoleta, i que quan es posaren malalts no tindria amb qui deixar-los. No, gràcies. Preferisc ser mare soltera amb dos iaies disponibles, que mare casada i desamparada. 
Naturalment, el meu cas no és el més greu: conec una companya de promoció que l’envien a l’últim poble on és legal enviar-la, a Pilar de la Horadada. Té un fill de deu mesos i l’home treballa per ací. I la seua conciliació de vida familiar i laboral?

Maig revolucionari

El mes de maig al meu poble és el mes de les comunions, els casaments i, si m’estires molt, els batejos. Però el meu és un poble tradicionalment beato i de dretes. A la resta del món la història ens conta que el mes de maig és l’època de les revolucions. Mala època, doncs, han triat per a fer les eleccions. Els sociòlegs contractats pels partits polítics -i si no en tenen, n’haurien de tindre-, caldria que ho tingueren apuntat a l’agenda: primavera caca (i disculpeu el vocabulari a esta mare d’un xiquet de quasi un any).
Arreu del país s’escampa tot de gent demanant alguna cosa insòlita a les eleccions: el no_vot. Una demanda que hauria de fer reflexionar els polítics, però que servirà només per a tirar-se la pilota els uns als altres. En el cas valencià, tinc la sensació que l’abstencionisme és el que esperen el que estan en el poder en candeletes, i que ja els està bé. És el que els garantix continuar furtant (literalment) durant quatre anys més. “Y lo que te rondaré morena”.
Jo no sé si és que m’he fet major, o de dretes, o què. No seguiré el corrent, ni pense demanar el no-vot com a càstig. El que faré, per a castigar-los a ells, és precisament anar a votar. (A uns altres, és clar).

La casca i reis

Enguany no he demanat res als reis, i això que he estat bona xica. Però últimament tinc la sensació que les coses ja han anat prou bé soletes, que al llarg de l’any se m’ha anat concedint tot el que he anat demanant. És hora de ser raonables: ho tinc tot. No pense temptar la sort; no vullc res. Amb què em quede com estava, prou. Tanmateix, hi ha un regal que tot els anys SSMM Els Reis d’Orient em porten: La casca. 

Quan arriben els volts de Nadal i, sobretot, reis, a les estadístiques del bloc ressorgeix com un bolet aquest post sobre La casca. No sé si és per gent que en busca informació perquè la coneix, o perquè en aquestes dates en sent a parlar. M’alegraria que, siga quina siga la raó, contribuira a l’expansió de la tradició de la casca. Que això del roscó de reis, almenys ací a la Safor, és tota una novetat. Que ací el que s’ha portat tota la vida són les casques. 
En desconec la recepta, però a casa, les matriarques en són totes unes expertes, en aquest dolç. Recorde ajudar a la Tia Teresa en època de reis a posar grans de cafè a les boques de les serps, quan encara tenia el forn -tindria jo 5 o 6 anys-. D’aleshores ençà no hem perdut mai el costum, a casa, de continuar fent casques. I ara que vaig pel camí de convertir-me jo mateixa en una matriarca, començaria a ser hora d’aprendre a fer aquest dolç tan antic. A banda de la forma de serp, sé que la casca porta molta ametla i ou, i em recorda fortament a alguns dolços que he tastat en alguna Haima -per festes de Gandia-. És una dolçor gens ambafosa. Supose que és per això, que a la casca li van tan bé tots els dolços i caramels que l’adornen. Però mentre els caramels es poden menjar tot l’any, per a mi el veritable sabor de Reis és el gust de la casca. 

Cavil·lacions de setembre

Crec que tots els anys per aquesta època escric algun post sobre la pluja; però no ho puc evitar. El setembre a la Safor sol recordar al diluvi universal. L’any passat, treballant en els paisatges llunars de la Vila, apenes en vaig tastar quatre gotes. Però enguany, ancorada a les portes de Laguar, me n’he adonat que treballe al cor de les tempestes.

La pluja és fabulosa, i no només perquè ens reompli els aqüífers; és, a més, tot un espectacle de la naturalesa, com els que apareixen als reportatges de Punt 2 -però en directe-. La veus arribant inexorable com un teló d’acer que esborra el paisatge; i et fa sentir que s’acaba el món. Hores o dies després, quan finalment s’ha acabat el món i ressuciten les formes, l’aire corre impregnat d’olor a terra humida, i fan vindre ganes de viure. 
Aquest migdia, les particularitats de setembre han agafat desprevinguts a més d’un a l’escola, i, recolzada en la finestra de la biblioteca, m’he dedicat a contemplar divertida l’eixida dels xiquets de l’escola: pares engrapant als xampinyons de tres anys al braç, avis esquivant rierols improvisats, i els bordegassos de secundària cavalcant cap als autobusos esmorteïnt la pluja amb els llibres d’anglés al cap. He vist el reflex del nostre diluvi salvatge en els ulls estupefactes anglesos, acostumats la flegma de les seues aigües; i he pensat que s’hi acostumaran, igual que s’han acostumat a escriure amb ce trencada. 

Start spreading the news

Alguna volta he parlat de la descompressió: que és com la dels bussejadors, però amb la feina. Després de la competició “dos mesos obstacles” -que no és olímpica, però podrien fer-la, ara que he entrenat-, una pensava tot d’idees per a descomprimir-se: no fer res, anar a la platja, endreçar la meua vida, anar de rebaixes, començar un llibre sense remordiments, acabar de vore BattleStar Galactica i començar la tercera temporada de Queer as Folk. Crec que les he acabat fent totes, de manera tan caòtica com descompressora. 

Però totes les coses s’acaben, i no voldria continuar molt més en aquest estat d’astènia estiuenca, malgrat que l’estiu és una estació que s’ho mereix. Que no fa ganes de res, i menys quan bufa el ponent -que ja ho diuen, que de ponent ni aigua ni gent-. En tot cas, ara que ja som tres funcionaris més a la família -tres! Emili, Juli i jo! Enguany és l’any del triplet!-, és hora de donar la cara en afers posposats, com la lluna de mel, que ja veia que ens caducava. 

El destí escollit és un recorregut per l’est dels Estats Units. La parada estrella del viatge, pel que veig, és New York, i ara ja porte dos dies per casa cantant Frank Sinatra i donant patades a l’estil de la Liza Minnelli (salvant les diferències). L’única cosa que em mosqueja és que a La City no s’hi dorma, que amb les coses del dormir no s’hi juga. Ja buscaré compensació. Mentre escric Emili repassa -amb passió matemàtica- llibres d’art pel dia que passarem al Moma, i a mi, que a l’esiu m’agafa pel jazz, m’està costant triar un lloc on anar a passar una vetllada jazzística. S’accepten suggerències.
 

D’acampada

Matinar abans de les sis és un sinònim de tortura en la majoria dels casos; tanmateix la setmana passada em recordà a les excursions de quan era scout i prometia que faria “lo millor” -el lema de Baden Powell-. I l’experiència que m’esperava va ser, realment, el més a prop que he estat dels scouts des d’aquells anys d’adolescència responsable; una experiència un tant més rància, i definitivament més castissa. Destinació: Xest. Objectiu: fer “lo millor”. 

A 40 minuts de la Safor cap al nord, tombant alguns quilòmetres en direcció a l’interior -al Wild West- hi ha un cuc espacial que porta al viatger al Valle de los Caídos sense pràcticament eixir de València. L’indicador de la carretera indicava Xest “complejo educativo”. Vist des de lluny, sí que acomplexa un poc pensar que es pot impartir pedagogia en aquell conglomerat tardofranquista. La impressió, a mesura que hom s’hi apropa, és que el campus de Xest podria albergar l’entrenament d’algun grup paramilitar resguardat dels aires neodemocràtics que amb prou feines sembla que hagen arribat. L’Ibiza se m’estremeix quan travessa la barrera de la Levantina de Seguridad que resguarda aquest “complexe” històric: un exèrcit de banderes ens obri pas lentament cap a l’edifici on m’examinaré de les oposicions. Esbufegue d’alleugiment: almenys no tenen àligues. 
Dubte entre si “L’encuentro nacional de exalumnos” s’ha organitzat el mateix dia de les oposicions per a fer ambient o per a fer una ostentació de poder de convocatòria. Enyorant la panyoleta, aconseguisc aparcar enfront de l’edifici una hora abans de començar l’examen. Sospire profundament enmig de la boira nicotínica. Com a bona scout arrufe el nas. I com a bona scout m’encamine cap a l’examen per a fer “lo millor”. L’entorn m’estimula a buscar una plaça per a corcar cucs espaciotemporals com aquest.

Atzar

Els símptomes són clars: nàusees matinals, hiperventilació, dolor al sotaventre, cansament i, en el cas de les dones, transtorns hormonals. Aquests són els símptomes d’un opositor normal a una setma a de la prova final. M’havien advertit que era dur, però passar-ho és més dur del que hom imagina. Hom se sent atrapat per la coordenada temps: no es pot avançar -que passe ja, l’examen-, ni es pot tirar enrere -he de preparar més coses. Preparar més coses. Més coses. Més-.

Sé que el camí de l’autocompassió és tan improductiu com inevitable; però arribe a les portes de les oposicions amb la sensació que l’atzar m’ha posat entrebancs en els últims mesos. De març a juny m’ha sembrat el camí d’esdeveniments que absorbeixen temps i dedicació, d’aquells que només passen una vegada a la vida, o una vegada a l’any. I han decidit vindre tots de la maneta. 
A poc més de vint-i-quatre hores de la primera gran prova per aconseguir un demà més tranquil només espere que el mateix atzar que m’ha furtat els dies i les hores tinga ara la compassió, l’encert -o la justícia- de fer-me costat.  

La guerra dels vèrtexs

No sé si és freqüent que, en arribar als trenta –als trenta de veritat,
els que destrueixen la barricada dels 29 rere la qual m’ha agradat amagar-me
durant un any- es cree una guerra de vèrtexs en la piràmide de Maslow. Les
prioritats s’han dedicat en els últims mesos a disputar-se el primer lloc com
candidats famolencs a l’olor de la derrota de Brown. 

Certament, si l’any passat arribava als 29 com si en tinguera 18, enguany arribe als trenta i me’ls sent com si en fóren 35. A l’horitzó de la meua recén encetada trentena -unes hores-, se’m desplega un calendari atrafegat; tant, que les oposicions no deixen de quedar sempre en un segon terme. I no acabe de saber si això és bo o roïn. 
Mentre espere a recuperar el meu xicotet balanç universal -encara que siga assimètric, em disculpareu l’hermetisme-, em dedique a encadenar capítols de sèries. Fet i fet, després de dinar mataré deu minutets anant a votar, encara que siga sense gana. Al capdavall, el vot compta igual sense tindre en compte el nivell d’entusiasme. 

No sóc futbolera

Hi ha diversos tipus de futbolers: els qui fins i tot miren els partits de la Champions quan el seu equip no juga, els qui miren i pateixen tots els partits del seu equip i finalment els qui pateixen el seu equip només quan s’acomboien. Confesse que no sóc cap heroïna: pertany a l’últim grup. 

De fet, sóc del Barça no perquè tinga la sang blaugrana, ni per cap pedrea de la loteria genètica. Ho sóc perquè em vaig criar al districte de Sarrià-Sant Gervasi, i, sobretot, per les retransmissions radiofòniques del Puyal. Altres hagueren estat les circumstàncies, m’estaria menjant els punys blancs a mos redó. 
Però això d’enguany no té nom. Veure el barça i ser barcelonista aquesta temporada ha estat el que més a prop de l’orgasme múltiple s’ha pogut trobar el gènere masculí: un Barça que juga bé, que goleja, ple de canterers i amb un entrenador també de la cantera. Amb aquest pòker d’asos i aquests trossos d’hòmens, és impossible no acabar l’any sent futbolera del tipus 2 -a risc d’acabat diabètica per una sobredosi de dolce vita-. 

Gymkana

Prepara una boda és com fer una gymkana*. Que quina és la diferència entre una gymkana, i una gimcana de les de tota la vida? Que això primer, com el nom indica, és considerablement més complicat. I superada la primera etapa, vas a la segona pantalla, on el monstre en comptes d’un en té tres, de caps, i el teu personatge s’ha polit una vida.

Ara, en temps de descompte, a la plantalla final no em queden vides de bonus. El monstre de tres caps en té set, i Zelda lluita amb els peus lligats -una cadena a cada cama-. Al fons, el premi. I el rellotge va cap enrere. Tic, tac. Tic, tac. Tic. Tac. Ai. 
La bona conclusió de tot açò és que el matrimoni que ho supera és per a tota la vida: no només perquè la idea de tooornaaar a preparar tot açò faria posar els pèls de punta, sinó perquè superar l’última pantalla és una demostració que ja podem fer qualsevol cosa junts amb un mínim de coordinació. Potser és per això que últimament tinc certa sensació d’haver madurat -no m’estranyaria que començara a eixir-me acné altra volta-; una maduració a trompicons, com la d’una poma caient de l’arbre. Però possiblement també la més efectiva i la més radical.
 

*L’ortografia de gymkana no és cap invent meu. Ho he vist escrit de mil maneres, i aquesta (amb i grega i amb ka) n’és el promig estadístic; he aprofitat la metàfora de l’ortografia per a fer el post. Espere que em permeteu la llicència i que disculpeu el mal d’ulls. 

Monotemàtica

A Polònia les bodes duren 3 dies. O més. Les bodes tradicionals. Com la nostra. Quan me’n vaig assabentar -tenia 20 anys- se’m posaren els pèls de punta. 3 dies!! Ara, ni m’espanta ni em sorprén. La meua fa ja tres mesos que dura. Perquè casar-se no és només un dia. No. El dia de la boda és com el dia del Cristo. Com la traca final, per entendre’ns. És el dia que tot s’acaba. Prèviament hi ha tota una sèrie de preparatius i convencions que s’han de seguir al peu de la lletra, i formen part d’alguna espècie de ritual que Marvin Harris m’hauria d’explicar un dia d’aquests. 

I és que això de casar-se -que és la manera més fàcil de fer les coses per a un home, i la manera més complicada de fer les coses per a una dona- és més important per la proclamació social d’independència que per la cerimònia en sí. Vist aixina, em resultaria més fàcil, probablement, agafar l’altaveu dels nostres pobles i proclamar amb allò de -“Es faaaaa sabeeeer!! que a partir d’ara, Marta i Emili són matrimoni i, per tant, un nucli semi-independent de les seues respectives famílies, tenint en compte que la independència social i/o familiar total i absoluta és una utopia en aquesta contrada; una utopia a la qual tampoc no és del tot recomanable arribar, ja que tots desitgem “que em quede com estava i prou”-. 
Resultaria més fàcil fer bando. Però el vestit, els anells i vore a tooota la família sencera (ojo, que en voregem 90, només de família), i toooots els amics junts fan més comboi. 

La punteta de l’iceberg

Durant molts anys les falles van ser per a mi un excentricisme folclòric que no arribava a  mig somriure de zàping. Després de les primeres falles in situ, vaig tancar la festa a la carpeta oficial de les tocades d’ous -i m’enclaustrava uns dies al meu búnquer made in moros i cristians, una festa igual d’ostentosa i primitiva, però meua, al capdavall-. Afortunadament, un passeig per Gandia en falles -fa 5 anys- de la mà d’un jutge de falles em van il·luminar en la part exterior de la festa. Però desenganyeu-os: un monument de falla només és la punta de l’iceberg.
Enguany, precisament, tenia més ganes que mai d’eixir a disfrutar de la festa. Desafortunadament, m’he convertit des de fa uns dies en un catàleg de virus primaverals -que quan Pepe, el metge em va donar el diagnòstic, amigdalitis, bronquitis i rinitis alèrgica, tot a la una com Fuenteovejuna, em van vindre ganes de cantar-li Bingo-.
En tot cas, gràcies a la falla d’El Mosquit he pogut infiltrar-me dins el món de la falla des de fa uns mesos: primer com a col·laboradora del llibret, i després com a jurat de llibres de falla de Gandia. Els tinc tots el casa, i són una meravella. Desconeixia la quantitat -i qualitat, en molts casos- de textos. I aquesta també és només una altra de les puntetes de l’iceberg. Emissions falleres, ofrenes de flors, partides de truc, llibret, falla, desfilades, coreografies, pintes, brials i sabates, teatre de Ligorio Ferrer, pirotècnia i mascletaes… La cremà pot ser hui, però moltes voltes és fàcil oblidar que hi ha molt més darrere de les falles a més de l’espectacularitat voluptuosa d’aquest art efímer.


I si algú té curiositat, qui també ha participat en el llibret faller, en una col·laboració que m’ha paregut genial és Emili, amb aquest poema sobre Obama. 

Com anàvem dient

No m’acaba de fer gens de gràcia tot aquest afer Orange en el qual s’ha estacat fins a la trompa l’elefant de la chaiselongue. I no voldria ara que se’m malinterpretara; que jo també tinc la pell dura, i això de vore el president que em representa embadurnat de corrupció tot resant en direcció a l’altar de l’Audiència Nacional no m’acaba d’afectar, què voleu que diga. És més, he de confessar que escoltar unes crítiques (del que comença a perfilar-se com a oposició) sense sentir vergonya aliena -per primera volta en molts anys- m’ha reportat feliços moments de gaudi descafeinat.  

El mal rotllo de tot l’afer tampoc em ve per la reacció políticament infantil del cap del consell -que defuig els retrets amb un colp de cintura maldestre a base d’arguments com “i tu més”-. Ni tan sols em mosqueja el fet que Canal 9 no n’haja dit ni una sola paraula -insultant, de nou, a la pobra, maltractada intel·ligència nostra de cada dia-. Això entrava de sèrie dins del savoir faire del mitjà de comunicació; formava part de l’expectativa.  
L’única cosa que em posa els pèls de punta és aquest dejà vu que em ronda pel cap aquests dies, amb ecos de veus que repeteixen que “yo estoy en política para forrarme”.  Si amb aquestes declaracions, i sent el cap de l’oposició, Zaplana passejà triomfal pels passadissos del Palau, ara a Camps, un president consolidat i amb assumptes pendents a l’Audiència Nacional quin homenatge rebrà per part de la ciutadania? Senador vitalici?