La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Bons propòsits

No acostume a fer grans bons propòsits. Si alguna volta n’he fet cap, probablement l’he realitzat amb el mateix afany que si no l’haguera fet: segons les ganes. Però les circumstàncies d’aquest any nou i d’aquestes vacances són especials, de manera que aprofite per a elaborar un llistat públic en aquest blocg; a vore si la vergonya m’ajuda a obligar-me en els bons propòsits d’aquest any 9.

1. El primer dels bons propòsits és no tornar a escriure això de any “9”, que com Canal 9 ho ha suat tant, és més vell que la Xarito.

2. Descivilitzar-me. Necessite urgentment una cura de desintoxicació de “Civilization”, EL joc d’ordinador. M’he passat les vacances de Nadal conquerint el món: i el més graciós és que el rècord de punts de conquesta el tinc amb un líder que es diu Obama.

3. Retornar a la vida rural, que amb això del mal temps i que es fa de nit a les 6 de la vesprada tinc aquesta faceta biodegradada.

4. Procurar, en la mesura del possible, continuar sent tan feliç com fins ara, malgrat que 2009 serà un any de canvis -fins i tot més que en 2008, m’atreviria a dir-. 

5. And last but not least: continuar retransmitint-ho tot, tot i tot en directe ací, en aquests apunts diaris (que ni són apunts ni són diaris, però em permetreu la llicència poètica). I vosaltres que ho vejau.

In, inde, independència

Vivia molt bé atrinxerada en la meua comunitat autònoma de la tercera planta des que fa tres estius la mare em va exiliar de l’habitació xicoteta del costat del piano per enviar-me a l’àtic, la meua llar diàfana de 60 metres quadrats amb bany privat. Però com diu Jefferson en la Constitució Americana: “When in the course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve their political bands….”, t’has d’independitzar. 

Fa dos dies que, aprofitant la sobredosi social del nadal, informe a tothom qui se’m posa pel davant que estic independitzada, que he volat del niu i que probablement aniria pel camí de fotre’m alguna hòstia si no fóra que això de la independència ho vaig provar fa temps. Divulgue emocionada de la notícia; però al meu entorn, prenyat de fills acabats de nàixer, mig se li’n fot. Com a molt, em feliciten amb to de “ja era hora, començava a fer vergonya aquest expoli als teus pares jubilats”. 
L’expoli encara no ha acabat, però. Aquests dies de nadal solque la meua ex-pàtria russa, de proporcions -i a temperatures- siberianes, com un poema del Puixkin primerenc, a la recerca d’utensilis aparcats que a mi em puguen fer falta: una làmpada de paper, o un banquet de bova que em puga servir de tauleta de nit. Sé que arribarà algun dia on la meua República independent adquirirà el dret a dir-se llar, però mentrestant conduïsc pel cordó umbilical que em separa de la Font amb certa reticència. Al capdavall, a ningú li he sentit dir que assolir la independència fóra fàcil. No?

La salut i la força del canut

Hui hauria de ser el dia Mundial de la Salut, per allò que diem tots els anys: que no ens toca mai, i que, mentre tingam salut, en què em quede com estava, prou. Enguany, però, el meu dia de la salut té un al·licient econòmic: no m’ha tocat la loteria, però he cobrat la meua nòmina (de la Conselleria!) i en els temps que corren, el luxe ve a ser el mateix.

La meua primera nòmina des de fa més d’un any. Quin goig. Certament, els diners no fan la felicitat. Però, collons, ajuden. Això de cobrar a final de cada mes em sembla una cosa de màgia, i si tot continua aixina començaré a veure a la Conselleria no com a un aparell burocràctic, sinó com una ONG que es dedica a fer-me la vida més fàcil. Aquesta falta de costum a la bona vida -o a una vida laboral digna- es manifesta en converses surrealistes com la que he tingut aquesta vesprada amb una coneguda, una mestra amb qui vaig treballar quan estava fent pràctiques. M’ha preguntat per les vacances i li he contestat emocionada:
– Les vacances? Pagades!
Potser no m’ha tocat la grossa, però qui no és consola és perquè no vol.

Capital

– Carret d’ordinador amb 16 portàtils: 2500 €
– Pack de llibre de text amb guia didàctica:  80 €
– Radiocaset amb CD per a fer “listenings”: 30 €
– Quadern del professor:                               5 €
– Bolígraf roig per a posar notes:                   1 €
– Aspirines per al mal de cap:                         6 €

Descobrir tot el que els teus alumnes indomables han aprés després de sis setmanes -malgrat Fontdemora-: no té preu

Però no ho digau en veu molt alta, no siga que Conselleria se n’assebente i em faça pagar per anar a treballar…

Cura sana amb idees i paraules

No he heredat la tradició catòlica de la mare, ni l’ateïsme iracund del convers que caracteritza a mon pare (d’aquells ateismes que es cultiven a base de subratllar la bíblia). Però de tots dos he aprés una certa tradició de paraula com a medicina: les paraules que, cura-sana, amb un conjur i un beset són capaces de guarir ferides quotidianes.

El cura-sana val als quatre anys, evidentment (una edat on val pràcticament tot). Però no als vint ni als trenta, ni menys encara als quinze. En aquest punt cadascú es decanta per la via que més li agrada: el literari, a la literatura. El filòsof, a la filosofia. I les marujes 2.0 com jo, entre altres coses, al morbo de guaranejar (tafanejar) en les vides virtuals alienes exposades en la blogosfera. I a la presentació de totes tres coses vaig anar el divendres passat, en el llibre que ens hem menjat a mitges Emili i jo Idees i paraules, de Vista Parcial.

Els filòsofs de la presentació trobaven en el llibre trets literaris, i els literats, ho veien com una exposició clara i diàfana dels pensaments de Tobies sobre la filosofia. I jo, que ni sóc filòsofa ni literària, hi veig una agradosa combinació entre literaura, filosofia i blog, a mode -ara que el cura-sana ja no ens funciona-d’aspirina de l’intel·lecte.

Post d’estar per casa

En dies com hui l’únic que m’abelleix és escriure posts d’estar per casa, d’aquells que tenen un rerafons de tertúlia intranscendent de ràdio, i fan olor a tè de canella amb vistes a la Safor. M’abelleix escriure un post tapat amb una manta, amb els mitjons posats  i la bossa d’aigua calenta al costat, per si de cas. 
En dies com hui m’ixen posts casolans, despentinats i amb lleganyes, amb ganes de sentir a parlar de les pel·lícules de Guerin, o llegir poemes com aquest:

Lletra
 
Ara que estic ben sol i és nit a fora
t’escric només per dir-te que les coses
no han mudat gens d’ençà que varem deixar-nos,
que els arbres moren lentament, com sempre,
i el riu segueix el curs de cada dia.
T’escric del poble estant i em creixent líquens
a les mans, em ressonen les paraules
silenci endins, entre llibres i somnis. 
(…)
MM i Pol

Un ratolí sota el braç

Dient que el domini del teclat és la nova forma “alfa-betització” no descobrisc la sopa d’all. Però el mite que els xiquets saben informàtica per gernació espontània i que pràcticament naixen amb un ratolí sota el braç, ja és una altra cosa. Sense anar més lluny, no fa massa vaig desenterrar de sota una capa espessa d’abrics una aula informàtica portàtil. Empesa per una onada de progressisme didàctic (ara que estic acabada de deslletar de la mamella universitària), decidisc integrar les TIC a l’aula d’anglés, donant per sentada certa cultura cibernètica en els meus alumnes metroflogs

Res més lluny. En aquesta etapa d’adolescència incipient les criatures utilitzen metroflogs, fotoblogs i messenger com a part del seu llenguatge de cada dia -amb faltes d’ortografia incloses, sense voler entrar en aquesta qüestió-. Però els falten les nocions bàsiques de cada dia: coneixements tan simples com que qui té messenger té, també, correu electrònic, o, en els ciberalumnes privilegiats que ja sabien això, poder-los demanar realitzar accions tan senzilles com adjuntar un arxiu de word per a enviar la feina a la professora. 
 
Comprovar que el 90% del meu alumnat està en l’etapa “alfa” d’internet però li falta la “betització” m’ha posat els pèls de punta; però, a la llarga aquests xicotets detalls -com saber adjuntar un arxiu de word en un correu electrònic, i saber que Mozilla és el nom d’un navegador- els aprendan al llarg de la vida.
Tenint en compte que el dia que ells van nàixer jo estava navegant per internet, alguna diferència generacional hi havia d’haver. En tot cas, potser comença a ser hora de desterrar el mite del ratolí sota el braç.

Entre família

Em queden algunes manies de l’època en què era periodista: una d’elles, com sempre he dit, la d’escriure quotidianament (el que siga, i amb el lema subconscient de “no penses: tu escriu”). Una altra de les coses que he conservat és, aparentment, aquesta capacitat farandulista d’apuntar-me al que faça falta. I aquest cap de setmana tocava dues presentacions igual de fraternals i significatives: la celebració del 20è aniversari de la Penya Barcelonista de la Safor, i l’agermanament entre les ciutats de Gandia i Reus.

A tots dos actes -i a tots dos posteriors sopars, celebrats tots dos a Tano i amb el mateix menú, cosa que va encantar a Emili-, ens trobàrem en família: tant, que en ocasions tenia la temptació de deixar-me endur per la confiança i soltar davant del micro un monòleg a l’estil post.

En l’acte de l’agermanament hi hagueren dos detalls que em feren especial gràcia: el primer, l’instint espectacular de tots els castellers que,sentint les primeres notes de “Paquito el chocolatero”, es posaren a desfilar davant de la banda de música com si foren moros i cristians de tota la vida -amb un estil un tant diferent, però no filaré tant en aquestes qüestions-.

L’altra anècdota transcorregué durant el sopar, quan tot embotint-nos la carn rostida, la delegació de l’ajuntament de Reus ens demanà quina funció fèiem nosaltes en l’ajuntament de Gandia: els explicàrem que no anàvem exactament de part de l’ajuntament, i que formàvem part més bé del que anomene “La trinxera del farandulisme”, on tot el que fèiem era per amor a l’art, més que per la compensació de cap tipus; llevat del sopar a Tano, evidentment, i d’estar entre família.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari