La vida versió Champions League

Sé que ja he escrit alguna vegada algun post respecte aquesta qüestió: però pel que veig, caldrà insistir-hi fins que les empreses de roba -interior, en aquest cas- ens tinguen en compte.
La meua botiga de roba interior preferida era Woman’s Secret; hi té roba moníssima, uns pijamets, unes espardenyes d’estar per casa a conjunt, juntament amb una bossa -que ja em diràs per a què la vols la bossa conjuntada amb el pijama, si quan ixes de casa en general no ho fas amb el pijama posat. O almenys això als països mediterranis….-. Però després és el torn de demanar talles, i tot és una 34 A, o una 38 B, però les C són com una espècie en perill d’extinció.
Per aquella gent que pense que 34 A i 38 B és una jugada d’escacs, que no estiga familiaritzada, cal remarcar que la xifra fa referència a la mida de l’esquena -ho he posat en talles angleses. Ací generalment ens regim per la 85, la 90 o la 95. I la lletra fa referència a la copa: a la mida dels pits. L’A és un pit xicotet, d’aquells que tenen l’avantatge de poder gaudir de les samarretes d’estiu sense tirants. La B sol ser un poc més gran, és més estàndard; i finalment la C és més grandeta. Uns pits C són aquells que necessiten sostenidors es posen el que es posen, perquè si no, fan mal. I precisament la talla més necessitada és la més complicada de trobar al Women’s Secret.
Aquesta vesprada, sense anar més lluny, anant de compres -o d’aparadors, millor dit-, m’he apropat a la botiga per vici, per costum. I abans de posar-hi un peu a dins, he tornat a eixir. Per a què, si no tindran la meua talla?
El problema és que no tinc una talla inusual. La meua 95 C és el més comú que pugues trobar per ací. La natura no m’ha dotat amb uns pits portentosos, ni malformats. Hi ha milions de dones que tenen una orografia semblant a la meua. I tanmateix, a voltes s’entesten a creure que no existim.

Mandrejant per la blogosfera -perquè amb el rendiment personal que tinc aquesta setmana l’únic que bonament puc fer és mandrejar, i el Chiquilicuate d’Eurovisión encara va animant-me al crit de “perrea, perrea!”-, m’he trobat una sorpresa si més no confortant: algú que té la mateixa mania macabra que jo de llegir sistemàticament les esqueles! M’explique: pot sonar macabra i fotut, però en realitat és una curiositat sociològica -o social, no sé com dir-ne-. M’interessa saber qui mor, perquè mor, i a quina edat mor. I les esqueles generalment els dónen molta informació d’aquesta.
Els estius, quan treballe a la tele, el primer que faig és engrapar un cafè d’aquells artificials que preparen les màquines i entaforar el cap entre les pàgines del Levante o Las Provincias. Primer, la portada. Després, la secció de La Safor -a traure idees, a vore qui puc entrevistar, o quin reportatge es pot fer-, i després, la secció de les esqueles.
Al final hi fèiem la mar de broma, amb aquesta mania meua de les esqueles, però al principi els sobtava molt, a la gent de la tele. Probablement em miravent pensant que era un ésser macabre i morbós; però un dia que Òscar va traure el tema, li vaig explicar que era per raons purament sociològiques. M’agrada saber qui mor -per si el conec, vaja-, i sobretot l’edat i les raons. I vaig continuar la meua argumentació explicant que si es publicaren llistes de naixements, les miraria amb el mateix interès; Òscar amablement em va passar la secció de contactes, per si em servia en la meua construcció mental de la societat, ha, ha!
L’estiu passat coincidí que feia 70 anys de la guerra civil, i la mania de mirar les esqueles no només em va servir per saciar la meua curiositat sociològica, sinó també la curiositat històrica. Dels anys 2006 a 2007 -i continuarà fins a 2009, previsiblement-, es publicaren esqueles recordatòries de la guerra civil. En concret en recorde una que em va sobtar tant que la vaig tindre alguns dies penjada a la torre de l’ordinador -hi ha qui penja la foto de la parella, de la neboda o del gosset, i jo hi tinc esqueles, pel que veig. Potser sí que sóc enrevessada i macabra!-. Hi deia alguna cosa així com:

Nom, cognom 1 i cognom 2, asesinado vilmente por el ejército rojo. Rogamos una oración por su alma, por Dios y por España.

Aquesta primavera em torne a posar texans de fa set anys. El mes d’Anglaterra ha estat la meua quaresma personal; no perquè haja deixat d’alimentar-me, sinó perquè l’horari anglès és molt sofrit. I això de sopar a les sis de la vesprada m’ha afectat. En un mes el meu cos ha experimentat un cert canvi, com si m’haguera desinflat. Bé, tampoc ha estat un canvi tan brusc: no sé en quilograms de quina quantitat de pes estic parlant -ni em pesava massa abans d’anar, ni m’he pesat encara des de que he tornat-, però en termes postindustrials, he reduït ben bé una talla. Em caben les samarretes que duia quan tenia 18 anys, i no em fa tanta vergonya insinuar les cames baix d’una minifaldilla.
Tanmateix… tanmateix alguna cosa és distinta a quan tenia 18 anys. La pell no s’escola tan suau sota el massatge de la crema hidratant, i les estries m’han deixat el rastre d’una zebra a les cames. La pell de la panxa no és tan ferma, tan estirada, i sota els ulls se m’insinuen els camins que em llauraran les arrugues d’ací a uns anys. Encara no hi són, però m’amenacen quan acluque els ulls o arrufe el nas.
I encara note una diferència més gran i inamovible com les torres de Quart. A costat i costat del melic, els malucs s’han eixamplat com un parèntesi. Han anat ampliant-me el cos, l’estómac, les natges, i aquesta és la raó principal per la qual, quan em mire a l’espill, no puc vore a la Marta dels 18 anys; és la marca més notòria de la pròxima dècada.
M’ha agradat tornar a posar-me els Levis de les manifestacions, les samarretes reivindicatives sexis. Però el cos poc a poc s’ha anat eixamplant segons els dictats genètics, en un camí que tracen els anys inevitablement; i note que es prepara poc a poc per al dia que haja d’oferir al món alguna cosa més sòlida i més bonica que la bellesa de la joventut radiant.

Recorde que fa dos o tres anys -quan treballava, afortunadament-, els meus caps de setmana estigueren fortament condicionats pels casaments. Coincidí que era l’edat, i que començava una vida social amb parella, amb la qual cosa la quantitat de compromisos nupcials se’m multiplicaren per dos. I clar, si d’això en fa dos o tres anys, si sumem dos més dos ens donarà com a resultat que tot és un xiquet que m’està venint al món, ara. Mentre estava a Gran Bretanya en va nàixer una, una Clara -el dia de la dona, per cert-. I el dia que vaig aterrar a Manises, em vaig assabentar que va aterrar al món un xiquet, un Josep de quatre quilos. I ara tinc pendents dos xiquets més: una Andrea que vindrà amb el temps de la calor, com la ginesta, i un altre que encara no sabem què és.
És molt bonic i complicat alhora, això dels xiquets. I no ho dic per la qüestió de tindre’n cura. No. Em referisc a que ja se’m fa complicat haver de triar un regal! Que si una vaixella -un platet i un gotet en una caixeta preciosa-, que si un pijameta -serà de la seua talla? Si és de tirants, serà massa xicotet quan arribe el temps de posar-se’l?-, que si una fundeta de xupló, que si el pitet i la poltrona… . Afortunadament en ocasions venen amb llista de naixement, i que Núria, la de Floretes -la botiga de nadons de La Font-, té paciència, coneixement i recursos, per adaptar-se a necessitats i pressupostos.
Ara bé, si triar un regal per al xiquet d’algú altre ja és complicat, com no ha de ser tindre’n un, i saber per a què serveixen i com utilitzar totes aquestes coses? És una cosa que se m’escapa. Bé, tampoc no hi ha pressa. De moment aprofitaré per a felicitar a totes les noves mares -i els nous pares, però no tan en majúscules, perquè em fa l’efecte que la dona té un mèrit especial en qüestió de maternitat, per això del part-.

En una de les visites a Londres vaig estar a punt d’anar a Greenwich, a fer-me una foto al meridià. És una bajanada, perquè al capdavall el meridià també passa per Castelló o per Calp, i em para més a prop de casa. Però em feia il·lusió; en el fons, sóc una fetitxista d’aquestes coses. Al final no hi vaig anar, perquè el British em va absorbir tot el temps -i tot i així no vaig arribar ni tan sols a l’any de Crist-. I tanmateix, fins ahir estava convençuda que la Gran Bretanya estava com les Canàries, un meridià més enllà, i per això havia viscut durant un mes amb el rellotge retrardat. Però mon pare m’ha destacat el meu error: el meridià de Greenwich probablement és l’únic que tenen en comú Londres i Castelló.
I perquè viuen en l’hora canviada? No en tenen prou conduïnt al revés, o mantenint la lliura com a moneda quan la resta d’Europa -fins i tot Andorra o Suïssa- accepten l’Euro? Després de pensar-hi, crec que sé perquè: Perquè tenen els costums canviats, fan les coses abans d’hora i clar, si mantingueren l’horari europeu, no s’entendrien amb el contintent -o amb Euorpa, que diuen ells-. Quan en una societat alçar-se a les 6 del matí és normal -igual de normal que estar a les 9 de la nit dormint-, ha de canviar-se el rellotge a la força. I després, a la mínima que ixen de l’illa es troben amb Jet lag, com m’ha passat a mi.
En tot cas, crec que la son que tinc no es deu només al jet lag, sinó també als fet que he començat la nova temporada d’antihistamínic, per al pol·len, i això produeix somnolència. Des de fa uns anys, des de Sant Josep fins a Sant Joan, antihistamínic -té, mira, pareix un refrany i tot-.
Bé, ara quan m’acostume a l’hora valenciana hauré de fer el canvi d’hora de març -el dia 30, si no m’enganye; un canvi d’hora que està regulat pel Reial Decret 236/2002 de 1 de marzo, i em fa molta gràcia, això de regular aquestes coses astronòmiques per llei. D’ací a quatre dies em regularan els eclipsis de sol, ja voràs…-

Des de fa poc més de 24 hores tinc el cos en setmana santa. Ahir era la notícia que Vent d Cabylia ens deixava virtualment -o està en un stand by necessari-; i hiu és fer-me a la idea que me’n vaig; ja he enviat la primera remesa d’equipatge cap a La Font, -onze quilos de llibres, es diu prompte!- i demà m’acomiadaré dels meus xiquets de l’escola, els meus primers alumnes. I clar, tants comiats junts en època de revolució hormonal em converteixen en una vall de llàgrimes.
Em queden 3 dies més de Gran Bretanya, ara que m’havia acostumat. No, si encara tenia raó Laura, i quan tornem ens atropellaran a totes. Sense anar és lluny, hui, anant a dinar després de la meua pràctica magistral, quasi atropellen al meu tutor, que encara té el rellotge biològic valencià.
De manera que faré un exercici d’optimisme, i miraré d’una banda el que deixaré, i d’altra el que em trobaré. Deixaré uns veïns alcohòlics i pesats, i una alarma de foc que no para de sonar -em va tornar a sonar el diumenge passat, però no ho vaig escriure al bloc de vergonya que em fa ja la qüestió de l’alarma dels collons-. Deixaré nits fredes i plujoses pels estels lluents de la meua Safor. I para de comptar. D’ací, l’únic que no m’ha agradat són aquestes dues coses.
I a casa em trobaré amb la família, els xiquets, que hauran crescut un pam -els meus nebots- i estaran guapíssims, i també al meu xic, a qui ensomnie per les nits. I després em fa il·lusió tornar a la rutina, la MEUA rutina: el meu desdejuni a base de cafè i fruita, posar-me davant la meua taula de l’escriptori al davant del meu ordinador, parlar pel mòbil sense pensar que m’està costant una pasta, quedar algun dissabte a veure amics… i vore a un parell de xiquets que han vingut al món en l’únic més en què he eixit de casa des de fa set anys. I després de pensar en tantes coses bones, al final, una ja no té tanta pena. Només espere que aquesta fòrmula màgica contra la pena em dure 24 horetes més, prequè sinó, demà em passaré el dia amb “tot de cosetes” entrant-me dins l’ull.

Retorne al bloc, del qual me n’havia apartat per raons de força major. I en retorne amb un llibre. El dissabte passat vaig anar a fer la visita a Cambridge, que, a més de ser una ciutat preciosa -bé, és un poble, més ben dit-, és el lloc amb més llibreries per metre quadrat que he vist mai. I clar, quan la temptació està situada en cada cantonada, té tres plantes, i a dins sofans i una cafeteria, és impossible resistir-se. I va ser Laura que em va trobar un dels llibres que volia llegir fa temps, i del qual me n’havien parlat entre llàgrimes: “The boy in the stripped pyjamas”.
Generalment m’agrada aproximar-me a la literatura des del que anomene “La teoria de la virginitat”; i que ningú se m’alarme. Em referisc a la virginitat intel.lectual de desconèixer de què tracta, de quin periode és, o de saber el mínim sobre l’autor. D’aquesta manera, com més verges partim, més pròpia és l’opinió que en tenim. Naturalment, després és bo constrastar aquesta opinio amb el que realment rodejava el llibre i no sabíem. És impossible partir d’una certa virginitat amb llibres com la sèrie de Harry Potter, Sherlock Holmes o La Iliada. Però potser no resulta tan complicat quan el que tenim ente mans és una novetat que va de camí de convertir-se en un clàssic, o en una recomanació imprescindible. I és el cas del xiquet del pijama a ratlles. Es tracta d’una historia de la qual és millor no saber-ne res, perquè impressiona més en el moment en que hom descobreix realment de què tracta. I això és tot el que pense dir del llibre. Això i que me’l vaig llegir en 2 hores, non stop, dissabte passat de 8 a 10, despres de tornar de Cambridge.
Potser ara és hora de buscar alguna informació sobre l’obra; però em pose en el lloc dels crítics literaris, que són generalment els encarregats d’opinar sobre els llibres, i aportar informació al lector verge, i se’m fa complicat pensar què hauria fet si haguera hagut d’escriure una ressenya sobre “El xiquet del pijama a ratlles”. Probablement m’haguera limitat a passar-me 3.500 caracters dient alguna cosa aixina com: altament recomanable, per a grans i per a menuts.

Dickens va vindre una volta a Chelmsford. Es va estar una estoneta en un cantonet, i en veure que no passava res, afirmà que Chelmsford “era el poble més avorrit d’Anglaterra”. I això, fa dos segles, té molt de mèrit. Després d’un temps ací, i sobretot després de l’episodi del dilluns a la nit, he de dir que discrepe profundament de l’opinió de Dickens. Almenys ací, a la meua residència, que no sé quin nom té -no com la Carme, que ha rebatejat la seua residència de Tolosa un parell de vegades, per raons freudianes-, però que jo anomene la Vil·la del Pingüí. I dilluns a la nit vam tindre festa grossa. Els convidats? Tota la residència. I va vindre de poc que no s’apuntara la policia local -que, no ens enganyem, ja s´ha autoconvidat algunes vegades, a les festes de la vil·la del Pingüí-.
Quin haja seguit alguna volta el bloc, o qui em conega en persona, sabrà com valore el plaer de dormir, i com defense fins a la mort les meues hores de son. Doncs imagineu el meu estupor quan dilluns passat, pels volts de les 3 i mitja de la matinada (a les 3.27 a.m., si em pose britànica), uns energúmens em despertaren a crits. Al principi crec que cantaven algun himne futbolístic -podria ser que no, no hi entenc massa, de la lliga anglesa-. I els sentia com si estigueren a la meua habitació. Després, des de l’aparcament -que és on dóna la meua finestra-, un altre neandertal contestava. A aquelles hores i amb l’interruptor lingüístic apagat, vaig trigar encara uns minuts a ser capaç d’entendre alguna cosa. I quan ho vaig aconseguir, vaig sentir les paraules “absenta”, i “baixa de la finestra abans no et mates” ben a prop de la meua orella. !Home! Però si eren els meus xics preferits, les tres perletes de Chelmsford, els tres reis mags de la vil·la del pingüí que no es mengen un rosco, carregats amb porros, alcohol i absenta per a tots: Els Tres Veïns de Dalt!!
A partir d’aquell moment tenia dues opcions: intentar tornar a adormir-me, entre aquells crits que despertaven els éssers d’ultratomba, o agafar una bossa de crispetes, una birra, i asseure’m a la finestra a veure l’espectacle. Amb un poc de sort encara acabaven matant-se els uns als altres.
La perleta de dalt, el gendre que totes les mares voldrien -i totes les dones desitjarien com a amant, mhh…-, baixà finalment a l’aparcament, a esbatussar-se contra un tio amb pereta i jersei a ratlles que molt probablement competiria amb ell d’ací a uns anys pel Nobel de Filosofia. Entre tant, intentava escoltar, atenta, què deien: però el dialecte d’Essex em resulta encara complicat, sobretot si el parlant s’embarbussa amb la llengua per raons etíl·liques.
Al cap d’una estona, la meitat de la residència havia baixat a mirar el pressing catch en directe, i l’altra meitat s’estava posant les monges al microones, per a vore-ho tot des de la finestra i no passar fred. Entre els assistents al combat es veia un japonès surrealista que semblava que li hagueren acabat de donar corda i tinguera molls als peus, perquè no parava de saltar. Els contrincants, a banda i banda, s’espitjaven, fent-se els gallets, per decidir qui dels dos era el cap de la tribu. Sí, sí. “Dime de lo que presumes,….”.
En tot aquest temps -uns quaranta minuts degué durar l’espectacle- la policia, que té la caserna al costadet al costadet de la facultat, no es va apropar ni per error. Tantes alarmes de foc, tantes alarmes de foc, i les alarmes d’alcohol no les tenen posades… i mira que l’alcohol és inflamable… Finalment no va passar res. Tothom a sa casa i, aparentment, l’absenta en la de tots.

Diari de Martainsa Jones

Diumenge 2 de març

Pes: 65 Kg.   Unitats d’alcohol:0.  Traumes a causa d’episodis estrambòtics causats per una alarma d’incendis boja: 1

19.00 M’he passat el dia dormint, llegint i treballant, i m’he sentit com a casa. Normalment, un diumenge a la nit em faria per a sopar monges i cervesa, però com no en tinc, hauré d’indagar la nevera.

19.01. Mig bròquil quasi-caducat i dos ous que encara no han caducat -caduquen demà. Fantàstic! Vaig a fer-me el sopar.

19.06 Amb les cassoles ja bollint, em distrac mirant el suro de la paret. Hi ha tot d’indicacions de què fer si hi ha un conat d’incendi. La paret sencera coberta amb recomanacions per a saber com hem d’actuar en cas d’incendi. Realment, si hi haguera un incendi, algú s’apararia per a llegir-se les instruccions sobre com ha d’actuar?

19.07. He, he, jo sé d’un apartament on no hi ha cap conat d’incendi, perquè em sembla que no saben fer foc. He, he!

19.10. Mmmmhhh… què bé, ja m’arriba l’oloreta de bròquil. Tinc una fam! Pocs minutets i ja tindre els ous i el bròquil per a sopar. Bufa… la veritat és que fa molta calor, en aquesta cuina. Com és molt menuda i tinc dues coses posades a bullir, m’estic omplint tota de baf. Deixa’m obrir la porta de la cuina per a que es refresque.
19.10.30 Gaaaaaaaaaahhhh!!!! Què collons és aquest soroll!!!! L’alarma d’incendis?? Però si aquí no hi ha cap incendi!!! Ah! Aquest so infernal és insuportable!! Algú m’ha d’ajudar!!!! He d’eixir d’acíííí!!!

19.20 (de nou a casa) Després de sonar l’alarma d’incendi, he eixit al carrer desesperada, a la recerca d’ajuda. Ja m’imaginava que se’m plantarien els bombers a l’apartament i em clavarien dos plantofades per anar insinuant focs per la Gran Bretanya, quan he començat a trucar a tots els timbres. Curiosament, els qui han acudit a la meua crida per l’alarma de foc han estat els veïns de dalt -els tres-. Fantàstic, ningú millor per a apagar un foc que algú que no sap encendre’l! He començat a demanar ajuda inarticuladament, en anglès, intentant fer-me entendre malgrat els nervis, quan me n’adone d’una cosa: he deixat les dos cassoles al foc, i les claus dins de casa!!

Després de patir durant 30 segons més, ha aparegut el representant d’estudiants, que és qui té la clau que obri tots els panys -literalment-, i m’ha permès entrar de nou dins de casa, on he entrat com una esperitada, a apagar els fogons. Ni conat d’incendi ni res. Ha apretat un codi amb la lleugeresa de qui està cansat de fer sempre la mateixa feina, i l’alarma de l’infern ha callat

El representant m’ha dit que això de les falses alarmes de foc és el pa de cada dia, que són molt sensibles no al fum, sinó als canvis de temperatura. Anava a contestar-li amb una broma sobre els veïns de dalt, però finalment m’ho he repensat; no només per deferència als veïns de dalt, sinó perquè probablement aquest xic és l’única persona de tota Anglaterra sense sentit de l’humor. 

21.30. Torna la Sarah del cap de setmana. Fins ara he estat sola a l’apartament. Ja m’ha fet efecte la pastilla contra el mal de cap -maleïda sirena!-, i estic més tranquil·la. Li comente l’episodi de l’alarma. Em respòn que en 3 mesos a ella li ha passat 4 vegades. Definitivament, és absurd tindre una alarma tan hipersensible que esclata quan poses a bullir dues coses alhora. Ara entenc perquè s’alimenten de sandvitxos i no cuinen mai.

No se si es perque Registres Particulars es refereix a Barcelona com a la City, o perque realment tenen un noseque en comu; el cas es que passejar per Londres em fa respirar aires de Barcelona. Naturalment, Barna no te el British Museum, ni la National Gallery, pero hi ha alguna cosa que me la recorda. Aixo mateix m’ho comentava anit una ex-companya de feina que viu aci, i amb la qual vaig quedar per anar a fer unes cerveses per la vesprada. Em comparava la zona de Spitefield amb el barri Gotic de la ciutat comptal. I des d’anit, he de dir que camine amb mes familiaritat pels carrers de la ciutat de Sherlock Holmes.

A banda d’alguns atacs de nostalgia completament impropis de la meua edat, els dies son fabulosos. El cap de setmana a Colchester fou un dels millors: pero he de confessar que el dia de hui, que l’he passat completament a soles, tambe l’he passat estupendament. M’he menjat la National Gallery pel mati -sencereta, sencereta- i el British Museum per la vesprada -tot i que crec que no he arribat ni al segle II AC, perque aci tenen la mania de tancar-ho tot a les cinc. I els vigilants a les quatre i mitja ens estaven fent fora massivament, perque es veu que tenien pressa per anar a fer-se el te. Si el mati ha estat un empatx d’art i pintura, la vesprada ha anat tan carregada de meravelles ancestrals -oh, el Parteno, i tombes egipcies, i el Mausoleu d’Halikarnas, i la civilitzacio micenica, i l’egipcia, i tantes civilitzacions que quan n’he eixit encara tenia els ulls oberts com el mussol que porte penjant al coll des que tenia 16 anys. I el meu mussol i jo cap al centre de London que ens en hem anat. Ara m’espera una estoneta de tren, i dema a treballar, que aixo de fer tanta festa crec que es anticonstitucional. Crec que es l’ultima volta que vinc a la City, i em queda pendent visitar un dels meus fetitxes: el museu de Sherlock Holmes. Ho deixe en l’arxiu de pendents, juntament amb els 2 mil.lenis que m’he deixat per visitar a la British, i qualsevol dia estic de tornada a aquesta Barcelona tan britanica.

Una de les raons per les quals em fixe en les persones que utilitzen l’esquerra per a escriure ve de familia: la branca matriarcal te de malnom “les surdetes”. A banda, Maite es esquerrana de tota la vida -com son aquestes coses, vaja-, i tambe ho es una de les meues millors amigues, la Carme -que a mes a mes tambe te l’exotica caracteristica de ser vegetariana, i em fa molta gracia trobar dues particularitats tan inusuals en una mateixa persona. Me n’he adonat, en aquesta setmana que porte entre xiquets, que dels 27 que hi ha a la meua classe, en tenim 5 d’esquerrans. Una ratio molt elevada. Em pregunte si aixo te alguna cosa a veure amb la inversio de la lateralitat generalitzada a Gran Bretanya.

El cas es que des de fa alguns dies ja no trobe estrany que conduisquen pel canto equivocat. Abans de travessar el carrer, mire instintivament -instintivament- al cap a la banda britanica. Em resulta d’allo mes normal que el fre en un cotxe estiga al pedal del mig, que el canvi de marxes s’haja de canviar amb la ma esquerra i que els conductors s’asseguen al seient del copilot per a conduir. Fins i tot hui m’he topat amb un cotxe frances, que tenia el seient al canto europeu, i m’ha fet una mena de mal a la vista. Quines coses!
Pero aixo del sentit circulatori tambe afecta a altres mitjans de transport, com el tren, o, millor encara, com els peatons com jo. El mes corrent del mon es anar per l’esquerra, deixant que la persona que ve del davant et passe per la dreta. Tambe aixo ha passat a resultar-me d’allo mes natural. Estic sentint que m’envaeix poc a poc el canvi de lateralitat. Hui, a l’hora de dinar, m’he trobat agafant la forqueta amb l’esquerra. I el mes curios, aquesta vesprada, mirant les noticies, m’he trobat consultant amb avidesa els diaris El Mundo i Libertad Digital. Mmmm… i voleu que vos diga una cosa? Al capdavall, com mes hi pense, mes crec en la conveniencia de la privatitzacio de les escoles, dels serveis publics, i de la potenciacio d’un sector empresarial potent, els grans estats centralitzats, i l’anul.lacio de les xicotetes i molestes minories regionalistes, aquests nacionalistes radicals… 🙂

Si be els desajustaments en els horaris son espectaculars, una cosa bona que trobe aci es que sempre sembla que hi haja una hora menys. M’explique: es cert que aci hi ha una hora menys que el meu referent universal -que es La Font d’En Carros-, pero es una societat amb uns horaris muntats d’una manera que sempre sembla que el rellotge estiga retrardat. Com quan canviem l’hora en hivern, i de sobte ens trobem que be, potser es fa fosc mes aviat, i estem mes tristos, pero mira, podem estar tristos durant mes estona. Doncs aci passa exactament aixo: pero, aparentment, durant tot l’any. Aquest desajustament es manifesta fent que dine a les 12 del migdia -que ja em resulta normal-, sopant a les 6 -amb el got de Colacao encara a la gola-, i a les 10 semble ja que siguen les 2 del mati. I aixo tots els dies de la setmana, inclosos el divendres i el dissabte.

I heus aci que divendres passat, el primer que passava a la residencia, havia decidit anar a dormir prompte: pels volts de les 9. A les 10 de la nit encara no m’havia adormit, i tot perque al costat hi havia muntat un karaoke, a fora hi havia disturbis amb llencament d’ampolles de vidre i barricades amb contenidors -si havia de jutjar pels sorolls que sentia- i a dalt… a dalt celebraven el ritual de la vida, la ofrena a la deesa Afrodita. No es que em vulga clavar on no em demanen -precisament jo no clave res-, pero les parets de les habitacions son tan fines que senc fins i tot a la meua companya del costat, la Sarah, quan estornuda. Des del divendres passat doncs, gracies al sentit de l’oida, m’he dedicat a estudiar la vida sexual dels veins de dalt.
De fet, al principi em vaig sentir confrontada, certament, per la situacio. I em tapava el cap amb el coixi, intentant dormir, intentant no escoltar tota l’efervescencia del meu voltant. Ara em sembla una cosa mes curiosa; quasi un estudi antropologic -centrat en el vei de dalt, naturalment.
I he de dir que a aquest vei de dalt algu li hauria d’ensenyar quatre cosetes, o quatre normes generals: primer, perque a ELLA no la sent mai; i segona, perque els colps reiterats contra el matalas -que l’haurien de canviar, perque se senten tots els molls-, puc afirmar que el meu vei no m’arriba als seixanta segons. Com un ocellet, tu. No, home, no. Aquestes coses s’han de fer mes lentes, pero que duren mes. Amb aquest panorama no m’estranya no sentir-la a ella. Pobreta.
El divendres que ve em comprare moges -crispetes-, i esperare a que comence la funcio, boligraf i cronometre en ma, pendent, pel be del meu genere, dels crits d’ella. I si em passa pel cap, com a regal de comiat, d’aci a un parell de setmanes els deixare els resultats de l’estudi a la bustia. I es que a falta de referents de l’espai exterior, crec que la de dalt no es conscient del que s’esta perdent.

A les 9.33 arriba a l’andana un tren inesperat. Tan acomodades com podiem en els bancs de ferro gelat, observarem atonites com s’obrien les portes del tren. Haviem quedat amb un parell d’amigues en el tren de les 9.43, pero al monitor de l’estacio no apareixia cap tren amb aquesta nomenclatura. Nomes el tren de les 9.33. I com Anglaterra es el pais de la puntualitat per excel.lencia, pujarem d’esma, per precaucio, tement un exces de puntualitat britanica. I a la recerca de les companyes ens aventurarem a creuar tots els vagons, i jo com a cap d’aquella improvisada expedicio, renegant a mitja veu, que l’equivalent britanic deu ser atronador.

Rebufant i maleint, passant per un dels vagons, ens sobta una veu que ens crida discretament.
– Catalani?
Els renecs pararen de colp, i ens girarem per veure d’on havia vingut la veu. Un angles de mitjana edat, amb cara de bona persona, acompanyat d’un centre de roses precios i una ampolla de cava car ens va fer el gest de convidar-nos a asseure’ns. Com vaig suposar que entendria el catala, li vaig explicar planerament el nostre problema. Ens haviem equivocat, definitivament. I una volta decidit que no podiem fer res, seierem amb ell per a conversar. Ens pregunta d’on erem, i li responguerem amb una rafega de preguntes: com, qui, quan i perque.
Tenia una casa a Begu, a l’Emporda, i de tota la peninsula, Catalunya era el seu lloc preferit. Parlarem de Catalunya, de Valencia i de l’atzar que ens havia portat a nosaltres a agafar aquell tren de les 9.33. No vaig poder evitar una ullada furtiva a les flors i el cava. En pocs segons em vaig imaginar una escena casolana, on l’home arribava a casa, felicitava la dona pel seu aniversari, o per alguna celebracio, i en pocs segons completaven l’ofrena amb el ritus a la vida.
Pero la meua indiscrecio va tindre una resposta contraria al que m’havia imaginat. Feia un any havia mort el seu millor amic, de Colchester, i anava al cementeri a celebrar que encara el recordaven, a deixar-li unes flors i regar la seua tomba amb cava.

Ens acomiadarem en la mateixa estacio. Vaig tindre l’esma i els reflexos de preguntar-li en nom: Adrian. Despres de tot, ja no em va saber tan greu haver agafat un tren que no tocava.

Arribat el cap de setmana les circumstancies ens obliguen a aprofitar fins al maxim la nostra estada aci, de manera que no parem en torreta. Teniem pensat en principi anar a visitar algun lloc mariner tipic de la zona, pero l’amenaca d’un mal oratge ens va fer tirar-nos enrere, i la nostra tutora, Elspeth, ens recomana anar a visitar Colchester, un poble que ni tan sols em sonava de res -vaja quina incultura la meua!-. El mes important en aquest poble es el castell, una edificacio construida en la base d’un temple roma -si, si, heu llegit be, roma-, i que recorda orgullos a la ciutat que una vegada va ser la capital de la provincia romana de Bretanya. Els romans, pero, no sempre van tindre una estada pacifica. I a primeries d’instal.lar-se a la zona, cap al primer segle de la nostra era, una dona els la va fer passar canutes. La primera Dama de Ferro Britanica. O vos pensaveu que Thatcher tenia l’exculusiva?

Els romans aconseguiren establir-se a la Gran Bretanya amb les seues legions organitzades, pero tambe amb pactes amb les tribus autoctones -tot i que no sempre complien els pactes, ni la convivencia va ser del tot ideal-. El Temple de Claudi es va construir amb ma d’obra esclava autoctona. I quan la ciutat va ser suficientment gran i estable, les tropes romanes anaren a lluitar a altres bandes. Conta la historia que en morir un dels cabdills autoctons, de la tribu dels Iceni, els soldats romans van ultratjar la seua dona, i violar a les seues dos filles. I la dona, Boudica (Boudicea) va prendre una venjanca terrible. Amb un exercit format per membres de la seua tribu i d’altres tribus del voltant, arriba a assetjar la capital britanica, Colchester, coneguda llavors amb el nom roma de Camulodunum. Les tropes romanes, escampades pel territori, no arribaren  temps a salvar als membres de la ciutat, que en veure’s envoltats es tancaren al temple de Claudi, condemnats a un setge que duraria 2 dies i acabaria amb la crema de la colonia romana i pagant el preu de 30.000 vides.
Boudicea es un gran mite aci, a Colchester, i en l’epoca Thatcher les comparacions van ser inevitables.

Finalment els pares no van vindre en naus espacials, ni els xiquets es van teletransportar, sino que vingueren a peu i en cotxe, amb la son encara enganxada a les orelles i la cara plena de colacao, com pertoca a tot infant a aquestes edats. L’unica curiositat, que no descobrisc a ningu, es que els que vingueren en cotxe, ho feren pel carril que no toca. Pero aci tothom va per on no toca, amb la qual cosa, l’error es converteix en norma. Una de les companyes de Valencia, Laura, hui assegurava que ja s’havia acostumat a caminar pel canto contrari, i a mirar al reves abans de travessar una carretera; i es jugava el coll a que en tornar, l’atropellarien. A mi aixo no em preocupa: les meues possibilitats que m’atropellen son altes en tots els paisos de la terra, fins i tot en aquells on no tenen cotxes, per despistada i trompellot.

L’escola sembla que es una de les millors de la zona, els xiquets son atents i diligents, i els pares estan interessats en l’educacio dels seus fins fins al punt que no es estrany trobar algun pare que assisteix com a ajudant en alguna classe -no del seu fill, pero si del mateix nivell-, alguns matins. He dit que no es estrany, pero tampoc s’hauria d’entendre com alguna cosa frequent (amb dieresi a la u, agh, quina rabia!!!). Hui he conegut a una d’aquestes persones. Era una mare amb una xiqueta a 4rt -que correspon al nostre 3r, perque comencen l’escola un any abans-; venia a ajudar perque es va dedicar durant molts anys a ser cientifica, despres s’havia posat a tindre xiquets, i despres de ser mare havia trobat tan refotudament dificil tornar a ser cientifica que havia decidit canviar el rumb de la seua vida, i en breu tenia previst acabar biblioteconomia. Mentrestant, els dijous pel mati els dedicava a anar a l’escola, ajudar en una classe de 4rt -la mateixa on jo estic-, i mirar que estaven fent els xiquets, per ajudar la seua filla quan aquesta tornava a casa amb els deures.
La professora que m’ha de tutoritzar, la meua mentora, em recorda a la Carmen Rodriguez, la nostra professora de linguistica:-es austera, intelligent, eficient, essencial i bona, sense mes floritures. Li manca un poc aquell sentit de l’humor camuflat entre linies que te Rodriguez, i que em recorda a aquest sentit de l’umor que tenen els anglesos, amb els quals em passe el dia petant-me de riure, sincerament (aixo del sentit de l’humor no es un mite, ho he vist generalitzat fins ara: es com viure en un pais de Houses, pero menys caustics). La professora, Mrs Burns, es tan bona que em fara por el dia que comence a donar classes jo soleta, amb ella mirant-me, perque no tinc la seua imaginacio, el seu talent, i el joc de cintura que te amb els xiquets.
Una altra persona que es una absoluta passada es la directora. El primer que crida l’atencio es que no alca dos pams de terra: el segon, la seua increible energia i personalitat, l’autoritat que irradia -sense resultar severa- i, aquesta si, el seu bon sentit de l’humor i el sentit de la practicitat. Estic tenint sort, fins ara m’he trobat amb gent esplendida. Si els empaquete dins la maleta, amagats entre sostenidors i bufandes, i me’ls emporte a casa, em multaran per exces d’equipatge?