La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Abstèmia primaveral (de la primavera d’hivern)

Havia eixit de casa per a fer una caminada, com totes les vesprades. L’equipament era sobradament adequat: xiruques, mocador al coll per al fred, un MP3 carregat i un bastó. En realitat, no feia falta tanta cosa, per a caminar, però mai no sabia què es podia trobar. I cada dia triava un camí diferent: tots ells iguals de fàcils, curts i senzills. Fins que un dia, caminant pel mateix trajecte que havia seguit les últimes setmanes, de sobte, es va trobar una muntanya.
Era una muntanya enorme, alta, de les que rellueixen orgull al capdamunt. Es va aturar per a mirar-se-la un moment. Als peus de la muntanya, un home assegut, tranquil, d’aquells hòmens casolans, de poble, dels que roseguen una herba amb tranquil·litat, li va parlar:- No hi vol pujar?
– Jo? No pas.
– Però, quina vista hi deu haver, allà dalt. No ho ha pensat mai?
– És la primera vegada que la veig. No ho podria haver pensat mai.
– Doncs seria tot un repte, arribar-hi. Però va amb un bon equip. Si ho intenta, ho aconseguirà.
– Allà dalt?
– Allà dalt. I tant. I més amunt, si s’ho proposava. Però començar per una muntanya com aquesta ja estaria bé.
– Oh, però jo ja fa anys, que camine.
– Ja, però mai per cap muntanya.

I va deixar el camí pla de sempre per a pujar la muntanya. L’equipament era bo, certament, però suava més que es pensava que suaria. El començament l’embargà d’emoció: certament, era un camí nou. Més tard, pujat el primer tram, es notà el cansament. Però el cim no es veia tan lluny. I com més pujava, més es convencia que allò era el que sempre havia volgut fer. I que, en realitat, se li donava francament bé. Aquella era una bona muntanya, i una bona ascenció. 
 
Fins que va arribar l’inevitable: el cim. Els primers instants de satisfació els reservà per a l’home del principi. Però més tard, després de gaudir el paisatge, alguna cosa el va inquietar. I ara, què?

Empremtes locals

Amb això que últimament han deixat de posar-se de moda els sous, pel tema de la crisi m’he recordat que no és una cosa nova: els meus pares conegueren, de menuts, no haver sous, sinó jornals. La feina es cobrava al dia, i no al mes, i hom no tenia la garantia de treballar tots els dies.

Abans de l’albada, en època de collita, els hòmens disponibles per a ser jornalers s’arribaven fins a la Plaça dels Xorros. Poc a poc s’ajuntaven també els amos o els patrons, i feien un contracte verbal: tu, vine. Tu també. El contracte era discret i sense ostentacions, i després els contractats desapareixien cap als bancals adjudicats. Al final del dia, els contractats rebien la seua paga, el seu jornal. I l’endemà, tornar a començar. I clar, si un no havia treballat satisfactòriament el dia anterior, ja pot estar segur que l’amo no el tornaria a agafar, i n’agafaria un altre en compte d’ell.

Curiosament, a manera d’empremta digital, els hòmens mantenen el costum de reunir-se de bon matí a la Plaça dels Xorros. Ara que hi ha crisi, la reunió masculina és molt major: en part, imagine, perquè sembla ser un nucli de contactes laborals, de reunió social. Però no ho puc saber, només puc imaginar-ho, perquè només els hòmens formen part d’aquesta crida antropològica. I em resulta curiós passar amb el cotxe pel davant d’aquesta empremta digital municipal, que resisteix el pas del temps i sobretot -i especialment- els temps de les crisis.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Visita a ca l’oracle

-On t’han destinat?- Em pregunta abans que tinga temps per a explicar-li que m’he passat la nit amb la sensació de tindre dues pilotes de ping pong a la gola. Afortunadament la vidència del metge no es deu a cap poder sobrenatural -ja m’estava faltant temps per avisar l’Íker-, sinó a que la pantalleta del superinformatitzat sistema de la seguretat social li dóna raons sobre la meua última visita al metge. 
“El 90% dels mestres són hipocondríacs” em continua explicant, mentre esperem uns minutets a que el termòmetre li confirme si tinc temperatura. Però m’ho diu de bon rotllo, somrient. Malgrat les pilotes -de ping-pong- de la faringe, esclate en una gran riallada. “Sí! No hi ha setmana que no em trobe alguna cosa sospitosa”. 
Afortunadament només em calen dos dies per a recuperar el tamany normal de les angines, reforçar la debilitat del cos, i recuperar la temperatura: dos dies de repòs que han coincidit en cap de setmana. Dos dies que, entre setmana i en alguna de les feines anteriors que he tingut -com quan era la directora i l’única redactora d’una revista local- no m’hauria pogut permetre.
No sé si els mestres som més hipocondríacs que la resta de la població. Però reconec -per l’experiència- que sí és una feina on hom es pot permetre el luxe de caure un o dos dies malalt una volta a l’any. Això no hauria de servir com a crítica al gremi dels mestres, sinó a la inhumanitat de molts altres gremis.

My first job/ La meua primera feina

I could not have chosen a worst time to start my new life as an English Teacher, surrounded by the polemic on Education for the Citizenship. The matter has even crossed borders: reporters from BBC came to a couple of schools in order to clear up what is going on inside the class. I have not been to any of the classes with the BBC reporters, but I am an English teacher in Education for the Citizenship in La Vila. My duty consists on translating whatever is that the teacher says in valencian. And it is as stupid as this post.

No podria haver escollit una època pitjor per a començar la meua nova vida com a professora d’anglés, rodejada per la polèmica d’Educació per la Ciutadania. L’afer fins i tot ha creuat fronteres: uns reporters de la BBC vingueren a un parell d’escoler per tal d’esclarir què succeeix realment dins la classe. Jo no he estat en cap de les classes amb els reporters de la BBC, però sóc mestra d’anglés en Educació per a la Ciutacania en La Vila. La meua tasca consisteix a traduir el que siga que el professor diu en valencià. I tot plegat resulta tan estúpid com aquest post.

Sis coses sense importància que et fan feliç

Últimament estic un pèl massa absent de la vida bloguera, perquè açò de tornar a treballar i organitzar-me per a complir els objectius que m’he proposat a un any vista és més difícil que acabar una partida de Tetris. Em venen posts al cap, com m’ha passat d’un any ençà, però trobar el moment i la calma propicisem resulta un tant més complicat. Un dels posts pendents, des de fa mesos, és un derivat d’un article que vaig llegir al Cosmo: “Coses millors que el sexe”.

És una llista secreta que mantinc amb una persona propera del meu entorn -de qui no en diré el nom, per a guardar la seua reputació-: un llistat de xicotetes coses quotidianes “millors que el sexe” que no fan repetir l’escena de Meg Ryan a “cuando Harry encontró a Sally” ni molt menys, però són coses que et fan feliç. Sexe exclòs. Per això m’ha fet tanta gràcia quan Vicent m’ha proposat el meme aquest de “Sis coses sense importància que et fan feliç”. M’ha recordat a la llista de “coses millors que el sexe”; de manera que amb el vostre permís, arramble de la meua llista sis xicotets plaers quotidians algun dels quals, pel que veig, coincideix amb els de Vicent:

1.- La cervesa del divendres per la vesprada amb Emili.
2.- Anar al cinema amb els meus nebots.
3.- El cafès dels dinars familiars
4.- Parlar amb aquell/a amic/ga que feia temps que no veia.
5.- Caminar descalça per casa i que no se m’embruten els mitjons.
6.- Quan les dones de la meua família fan pa, i l’olor que desprén la cuina de llevat i farina.

I transmet el meme als blocaires:

Lucrècia de Borja
La Marlene
Amaia
La Carme
La Mercè
Urbà Lozano (que ja va escriure algun dia sobre plaers semblants, però a qui no em canse de llegir)

Polits i polides

No hi ha edat on s’arriben a majors extrems que en l’adolescència: és l’època de la vida on la gent arriba a la màxima revolució, la màxima passivitat o la màxima estupidesa. El pitjor de tot és que resulta una època indefinida. Els saxons l’entaforen tota en els “teens” (més de deu a partir de tretze, menys de vint), i no em pareix una mala definició.

Una altra definició és aquella que fa referència a les actituds que comencen a desenvolupar: escampen les plomes i es passegen per davant dels individus de la seua espècie -i nivell social, que no es defineix en els paràmetres classistes de la societat democràtica, sinó en un curiós microsistema de castes escolar-. Atreuen l’atenció del sexe oposat i a aparten els enemics. En el cas dels xics, les dos coses en són una de sola: el pressing catch està a l’ordre del dia (una activitat que, segons recorde de la meua època, en comptes de atractiva, percebia com bàrbara i repel·lent). Els riures i les llengües viperines de les xiques, també (cosa que també recorde vivament).
El conjunt dels inicis de l’adolescència -l’adolescència alta, en termes històrics- és d’extrems i de competicions que es resumeix en un sol lema: a vore qui té les plomes més boniques.

Ni fava

Una de les meues primeres preocupacions van ser les argelagues, que envaïen el trosset de terra que m’havia volgut llaurar. No és que haguera triat el trosset més malvat, sinó que tot l’hort estava en un estat llastimós. Després de trencar-me el llom vaig aconseguir les llavors i els coneixements, i combinats amb la il·lusió, em portaren a vore eixir les primeres fulles. Llavors la preocupació va passar a ser l’aigua: plouria?
Fa algun temps vaig parlar d’una font que ix al meu hort. És el mateix hort on m’he partit l’espinada, i on vaig plantar les meues il·lusions en forma de faves. Ho havia pensat tot, menys la possibilitat que, un any més, un octubre plujós obrira de nou la terra en els clots apocalíptics que s’endurien les meues favetes per davant. Només en pensar un bon sistema de drenatge -cavallons que conduiren l’aigua cap a la carretera-, se n’haurien pogut salvar més. L’aigua, que era el que més em preocupava, s’ha endut les meues faves per davant.
Transvassaquè?

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Desembarcament a La Vila

El principal avantatge de viure “entre fronteres” administratives és que resulta equidistantment incòmode viatjar per les comarques valencianes i per les alacantines. En tot cas, no em queixe: els meus reinicis laborals m’han tocat a una distància raonable per anar i tornar el mes que m’ha tocat cobrir una baixa: La Vila Joiosa. L’únic desavantatge del trajecte és que he de passar pel costat de Benidorm, i això em fa regurgitar la bilis. 

El panorama escolar em resulta interessant aquests dies. Mai tornaré a tindre tan poca experiència, i trobe fins i tot dolça la meua actitud hippie respecte als meus estudiants, als quals he abordat, en aquest desembarcament, amb una infanteria de positius i bones intencions, seguida d’una reraguarda d’artilleria pesada de mala llet. 
No sé per a què necessiten l’anglés alguns dels anticristos de barri amb què em trobe; en alguns casos, més que ensenyar anglés, me n’adone que aquesta feina consisteix a aguantar alguns anys més a futurs delinqüents (barra delinqüentes). Altres vegades aquesta feina fructifica en xicotetes il·luminacions cap al món de les llengües estrangeres. I això, ara per ara, em deixa més pagada que el sou que m’enviaran des de conselleria amb un mes de retard. 

Misteris il·licitans

El primer misteri que em ve al cap quan pense en Elx és el que envolta les meues visites a eixa ciutat: cada volta que hi vaig, plou. A Elx, una ciutat desèrtica, coneguda per tota la humanitat per les seues palmeres oàsiques. L’altre misteri és com he pogut viure tots aquests anys sense saber res d’aquesta ciutat que, pluges a banda, engloba tants encants. 

Tots els anys, quan arriba la Mare de Déu de l’Assumció -15 d’agost per als descreguts-. Probablement tots els anys he vist per la tele allò de la magrana i els xiquets disfressats d’àngels i de maedéus; però no se m’havia ocorregut mai baixar a vore-ho en persona, tement patir alguna experiència mística envoltada de gent, calor i olors de suor. Afortunadament, els anys parells repeteixen el misteri en una versió hivernal, els primers de novembre.
Ahir aprofitàrem l’avinentesa per a vore La Festa -com l’anomenen a Elx-. Veure-ho en directe, és molt emocionant: primer, per l’espectacularitat de l’esdeveniment, i segon, perquè vaig estar més de mitja hora amb l’ai al cor quan mentre quatre àngels, penjats com un pernil a quinze metres d’altura, esperaven que acabara la conversa entre Tomàs i la Mare de Déu a mitja assumció.

Un dels misteris d’aquesta festa (significats espirituals a banda), és el de com s’ha pogut mantindre durant tants anys, ja que és una festa única a Europa, conservada amb obstinació pels habitants de la ciutat. L’altre misteri és el com s’ha pogut conservar en valencià. Tampoc tinc ganes de resoldre’l, però, el misteri. Em limitaré a donar gràcies a la Mare de Déu. I a la cort celestial que l’acompanyava amarrada a la magrana. 

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari