La vida versió Champions League

Encara em costa assimilar que passa el temps; que passen els anys. No ho dic per com el temps ens afecta, sinó perquè hom sempre té una imatge més jove d’ell mateix del que és realment. A mi encara em costa de creure que els meus abdominals no són llisos. Però a l’escola, quan s’està rodejat de tot el ventall d’edats, l’actualització del temps es fa d’una forma tan ràpida i brutal com una guillotina.

Als de sisè els vaig posar a classe d’anglès una cançoneta els últims deu minuts -per a que cantaren i ballaren i es desestressaren, que havien treballat dur-. Però els CDs amb les cançons estan un poc rovellats. Pose la cançó i al cap de pocs segons l’aparell s’atura. Era simplement qüestió d’intentar-ho de nou. Tanmateix, la classe va entendre que tenia un problema amb les noves tecnologies, i s’oferiren a ajudar-me en un gest amable que vaig trobar ofensiu.
– Jo l’ajude, profe. Nosaltres sabem com posar un CD.

Ràpidament vaig fer el compte amb el cap: 2008 – 12 anys= 1996. Aquests xiquets havien nascut en el 96!! 
No vaig poder evitar contestar-li:
-El dia que tu vas nàixer, jo estava navegant per internet.

I era terriblement cert! Ja tenim damunt a la generació binària. Com podem parlar de noves tecnologies amb algú que ha nascut amb aquestes noves tecnologies?

Un dels membres del Gran Consell em dóna una còpia dels Sermons de J Serred, amb un bonus track: Poesies festives. Els textos són dignes del millor humor elaborat pel Senyoret Cabota -que amb això que s’ha tornat un xic treballaor i casaor mos té descuidats-. Un dels poemes m’ha fet tanta gràcia que he sentit la compulsiva necessitat de compartir-lo amb la resta de la Catosfera, especialment amb la “Valosfera”.
El poema que copie a continuació és del llibre A riures toquen (poesies festives), de l’any 77. L’autor és Maties Ruiç, fill de Mislata -com resa la portada. Aprofite per a dedicar el poema a Mr Cabota, a qui em vaig trobar l’altre dia al supermercat, mig desmotivat. A vore si torna al món de la faràndula, encara que siga moderadament.

A les flors marcides

La dona Déu la creà,
de l’home creat primer.
Quan el Senyor la va fer
és que sa falta notà.
Agafà fang i el pastà,
mesclant-lo en una costella.
Quedant feta la femella,
digué a Adan, d’amor propens:
Tin, Pascualo, ¡Ahí la tens!
¡Ara t’apanyes en ella!

Els dos, com uns angelets
bobos, vivien asoles.
Ella, ni trencà casoles,
ni anà mai a fer roglets.
Però a pesar d’estos fets
al tinde Adam tal fortuna,
es quedà sense dir pruna.
I en pressentiment se sap,
que digué, agafant-se el cap,
¡Me n’han donat massa en una!

Dotat de clara visió
repetia… ¡massa dona!
Encara que siga bona,
¿Quin pecat hauré fet jo?
Prompte vingué l’expulsió
de la parella insubmissa,
i al pobre Adan li precisa
llaurar la terra i suar,
i tindre’s que arromangar
sense haver gastat caminsa.
(…)

Des de fa algun temps amb Emili hem començat la biblioteca familiar. No és que puguem tindre una biblioteca massa gran, encara, bàsicament per qüestions d’espai. Potser precisament per això és bo que haguem començat aquest projecte, perquè aixo de la biblioteca familiar, el que implica, a la pràctica, és que comprem només un exemplar del llibre que ens abellisca tindre en aquell moment. Tanmateix, últimament la nostra “biblioteca familiar” està adquirint altres matisos.

Fa pocs dies ens arribava a casa l’últim llibre a cura de Juli: l’Antologia de Vicent Andrés Estellés -Bromera, els Nostres Autors-. Tinc alguns llibres d’Estellés, però crec que encara no tenia cap antologia. I m’ha fet il·lusió. Ens n’ha regalat un exemplar per als dos.
D’altra banda, amb motiu de la gira de presentacions d’Aimia, el llibre de poesia de Juli, vaig pispar de casa l’exemplar de la nostra biblioteca per llegir-me’l amb tranquil·litat i bona lletra. Sembla, doncs, que últimament la “biblioteca familiar” està adquirint un aire familiar en el sentit més extens de la paraula. Prompte, si no vaig errada, afegirem dos volums més a la biblioteca. Però d’això en parlaré un altre dia.
De moment, aquesta vesprada hi ha la presentació d’Aimia a Ambra, a les huit de la vesprada. Si algú en vol un avançament, Emili ja n’ha parlat al seu bloc, ací i ací.  

Arromangada fins als colzes, amb el mocador nugat al cap i la roba hippi de quan era jove -la que encara em cap-, em pose endreçar la meua vida. Aquest impuls em ve sempre en període d’exàmens, i sol coincidir amb la primavera. Com més feina tinc, més netege. Després, quan venen les vacances -una època que recorde remotament, ara que ho pense-, se’m queda la vida feta un Sant Llàtzer. Però ara, en exàmens, ho tinc tot com una patena. I amb tant d’endreçar i netejar, li ha arribat el torn al bloc.

Endreçar el bloc és una cosa més complicada i farragosa del que sembla a primera vista, i implica una tasca de reflexió ideològica profunda; hom ha de sentar les bases de la seua idea de societat xarxa, de la idea de bloc, i de les intencions comunicatives. 
Això és perquè em vull complicar la vida. Tot seria més senzill si fera com invasió subtil, o com Tirant a fotre, que senzillament no tenen enllaços. Ells sí que en saben! Però el meu bloc actua, a més de plataforma comunicativa, com a plataforma de “preferits”, de manera que si hi entre puc fer la ronda periòdica de visites amb més facilitat. Molt bé, ja tenim la conclusió que hem de posar enllaços. I ara, com els classifiquem?
Doncs hi ha gent al meu voltant, com Juli, Emili, Tobies o Urbà, que tenen una llista -més o menys extensa- d’enllaços. De moment és el que he fet. Però en el meu cas, crec que la llista és massa llarga, i massa variada. Podria, doncs, fer algunes categories, que per això estan. 
Vicent Baydal té una classificació territorial. Lo bloc de la Piga està distribuït més bé per temàtiques i gustos (i pels amics de la Piga, clar 🙂 La Mercè utilitza altres criteris que no són territorials, sinó d’afinitat o d’afició (cuina, blocs d’amics o blocs de gent que no coneix però a qui li agrada visitar). 
Fins ara jo mateixa havia estat mesclant filiació, amistat, territori i aficions. Però això em comporta una distribució que pot englobar un bloc en diverses categories: a Juli el posava com a família, però també podia estar en blocs de la Safor, o en blocs literaris. O sota altres borroses etiquetes anomenades “propostes” o “com la crema del cafè”. Perquè no?
Mentre em replantege la subdivisió en etiquetes de les meues relacions virtuals -ai, si Goffman em sentira!-, de moment he posat tots els enllaços en la caixeta dels punts suspensius, com qui guarda els llibres en la prestatgeria del passadís a l’espera de ser classificats per temàtica i per autor. Ara que ja estava acostumada a la classificació caòtica, em costa més trobar els enllaços -Caaaaarmeeee!!! Mercèèèèè?? Onnn esteeeeuuuuuu!!???-, i supose que a la gent que entra, també. Disculpeu les molèsties. Links under construction. Quan acabe la neteja de primavera tindré un bloc tan endreçat i lluent que caldrà llegir-lo amb ulleres de sol 🙂

Moltes entitats polítiques al món, en moltes cultures, han tingut el seu govern basat o recolzat en un Gran Consell; un òrgan composat per gent sàvia i, amb freqüència, de certa edat. El més semblant a un Gran Consell que hi ha hagut últimament per ací a prop ha estat el Gran i General Consell de Mallorca. Extraoficialment, però, hi ha un Gran Consell que es reuneix periòdicament a ma casa. El composen membres de La Font i de Turís, grans matriarques armades amb boixets que impateixen saviesa i experiència a tot aquell que vulga estar un ratet al menjador de ma casa.

Els dimecres per la vesprada, que és el dia que venen elles, el tinc lliure. No em puc permetre el luxe d’estar-me tres hores seguides prenent cafè amb elles, clar; però aprofite per a baixar a berenar quan detecte que la conversa està animada. I em puc passar una hora berenant només per sentir-les.
Fins que arribaren a les nostres vides, de Turís només en sabia que era l’últim poble de la Ribera Alta -enclastat en la Foia de Bunyol com una mena de Rincón de Ademuz valencianoparlant-, i que feien vi i mistela. Després dels dos o tres anys que fa que venen, conec les històries de molta de la seua gent, de les seues famílies. Vides de sants i dimonis que es passegen pel menjador de casa, caminant per damunt del so dels boixets, com Jesús per damunt del mar.
De tant en tant, aquests membres del Gran Consell em fan recomanacions. D’altres, se’n riuen d’elles mateixes; o expliquen les seues històries contextualitzades dins la Història del segle XX valencià. Em parlen de l’educació que els donaven les monges, de quan Blasco Ibáñez estava prohibit -i malgrat això elles el llegiren-, o de les vivències i reflexions polítiques durant la transició. I tot això mentre, com Parques, fan i desfan els fils, i veuen com passa la vida pel seu voltant amb un trellat difícil de trobar en la vida pública. 

Al meu voltant comencen els aniversaris estiuencs, perquè en la meua família hem nascut apilotonats en quatre grans èpoques, cada una en una estació de l’any: març, juny, octubre i desembre. Sempre em dic que en això de cumplir anys hom no s’ha de preocupar massa. Perquè els anys no es cumpleixen en un dia, sinó al llarg de tot l’any: qui dia passa, any empeny. Ho dic, però en realitat no m’ho crec. Siga com siga, és un bon dia per a girar-se a mirar la perspectiva: com els anys nous, o com l’últim dia de les festes del meu poble -que per a mi és el canvi d’any espiritual-.

La Carme ho ha fet, això de mirar-se la perspectiva i ho fa fet amb filtracions occitanes. La Mercè es pren els aniversaris amb més discreció, en canvi. Tanta discreció que sempre se’m passa el dia; potser és pel fet de ser gironina, qui sap. És algun dia al voltant de febrer, però no recorde mai quan exactament. I després trobem a la Maria, a qui tampoc li acabe de detectar els aniversaris. També podria ser pel fet que és gironina, tot i que em decante a creure que probablement és per altres preocupacions més boniques.

Tant de parlar de celebracions, m’han entrat ganes d’anar de festa. Hui no és el meu aniversari, però crec que aniré a celebrar el meu no-aniversari -com l’Alícia-, a celebrar que la primavera ha vençut l’hivern -ja fa estona-, i que l’al·lèrgia al pol·len (uf, aquesta frase pareix extreta d’un exercici d’ela geminada) no m’ha vençut a mi -encara-.

Mentrestant, dedicat a totes les quasitrenteneres que casualment lligen aquest bloc, vos deixe amb el cant del Feliç aniversari en polònès, Sto lat, en versió especial per a elles.

La conversa sobre rentadores a l’hora del pati de hui i la referència Bridget Jones en la concessió del premi de Blog solidari de la Carme (gràcies, hi, hi!), m’han recordat a l’època en què tenia un bloc anomenat La revolució del bròquil. Fou l’època en què em vaig endinsar precoçment en la vida adulta -als 22!-. És quan no pares de preguntar-te si ets una persona madura, i t’ho preguntes fins que deixes de preguntar-t’ho, que és quan ja has caigut de l’arbre, i ets una poma de ple dret. Allò sí que era un diari de la Bridget Jones, ha, ha!! Una Bridget en la dècada dels 20, amb una feina, un pis, i una vida que es complicava per moments.

Em vaig independitzar a Alzira, en un pis de 50 metres quadrats, amb una tele, una nevera de minibar i un llit. Els caps de setmana anava a La Font, i era quan em rentava la roba, em comprava, em planxava i m’administrava. Acostumada com estava a fer el bròquil, va ser una època d’aprenentatges bàsics; per això la vaig anomenar la revolució del bròquil. Però en el meu cas, la revolució se me’n va anar de les mans, i quan es va convertir en anarquia, vaig creure adient tancar el bloc i dedicar-me a reinstalar algun tipus de govern a la meua vida.
Hui a l’hora del pati algunes mestres -moltes són mares-, parlaven de la seua obligació de rentar-los la roba als fills. Però no a criaturetes adorables de 2 anyets, sinó a hòmens i dones fets i drets. Fent això, no se n’adonen que maten la revolució del bròquil.
A tot adult -del segle XXI- li cal un temps per aprendre poc a poc que és millor que la teua roba interior siga de colorets, perquè la roba blanca, a base de no separar-la, acaba adquirint un to que anomene “gris perla”; aprendre a que és millor tindre un ganivet que quaranta culleres a la cuina -quanta raó tenia l’Alanis-, perquè tallar el fuet amb un cuter de l’oficina és poc higiènic, o aprendre a administrar el sou a força de sobreviure els últims tres dies del mes a base d’arròs bullit i fuet (que prèviament has tallat amb el cuter de l’oficina).

La tia Sunsión és dels anys en què La Font s’acabava al carrer del Cine. Els enamorats hi passejaven -sempre acompanyats d’un germanet o d’una germaneta-, amb cura de no apropar-se a la séquia, que actuava de frontera. Els xiquets corrien a mirar les fotografies de les pel·lícules que s’anunciaven a l’antic cinema, d’amagat per a que les mares no se n’assabentaren. Perquè el cinema, en aquells anys durs de postguerra, era poc menys que pecat.
El carrer València encara no era un carrer; era un barranc, on les dones anaven a llavar la roba, i articulava la vida social del poble. No hi havia res que les pedres del barranc no saberen; les encendrades dels amors trencats, i els canvis de veu de les veïnes amb malícia.
I la Tia Sunsión és d’aquells anys. Sa mare s’alçava a trenc d’alba a munyir vaques, i a les nou tenia la llet venuda al poble i fora del poble. Alguns xiquets -entre ells, ma mare-, anaven a escola, a aprendre de lletra davant l’atenta mirada del règim, amb un crist penjat com a testimoni. Els altres xiquets es repartien pels secans -no era terra de taronges, encara-, arreplegant garrofes. Les xiquetes ajudaven amb els boixets als dots de les germanes, o de les veïnes, o de qualsevol parenta. Sempre hi havia dots per a fer. I molta misèria.

Després van tapar els barrancs i les séquies. El cinema va tancar, i els cotxes passaren a ocupar els carrers on passejaven els novios formals. El carrer del cinema es va passar a dir Carrer Cervantes, i s’ocupà d’articular el trànsit del poble.
La Tia Sunsión es va quedar a viure al Carrer València, perquè sempre li ha agradat saber què passa en el seu voltant. Ha tingut curiositat de periodista, i molta traça per assabentar-se de tot. Fins i tot quan jo vaig ser corresponsal de La Font sabia que la font -valga la redundància- d’informació primigènia era la tia. També calia sempre, però, contrastar, corregir i reduir la informació.
Ara la vellesa la castiga amb ceguesa i sordesa, a la tia. Els anys no perdonen. Comença a recordar més que a buscar pel voltant, perquè el sentit de la memòria el manté millor que la vista i l’oïda. Afortunadament, el que no perd és la llengua, l’accent, la gràcia. I m’alegre, perquè de ties sunsions ja en queden poques.

L’última vegada que el vaig veure va ser en una manifestació d’Espanya 2000, a València (i no com a manifestant, sinó com a públic de ai-mare-que-ve-el-llop). És una llarga història. Des de llavors no havia tornat a sentir res de Przemek (pronuncie’s Pshemek), el meu amic polonès. I ahir em va arribar una sorpresa al correu, d’aquelles que et fan posar de bon humor tot el dia, per inesperada: un correu electrònic d’ell. Però no un correu qualsevol. Què va! Un correu on em convidava a veure la seua primera pel·lícula. Quan li ho he explicat a la Carme, m’ha preguntat si era com a guionista, actor o director. Resposta:- I com a productor, també.

En Przemek era un home del renaixement: es dedicava a tot. Pel que veig, continua fent-ho. Escrivia històries, punxava música, era un bon estudiant, tocava la guitarra i tenia una curiosa relació amb Déu. Bé, totes les relacions d’ell són curioses, pel que tinc entès. Fins i tot la relació que ell té amb ell mateix, com es desprèn del seu curt
He mirat el seu primer producte audiovisual, on hi han col·laborat ell i la seua xicota -o ex-xicota, no ho he acabat d’entendre massa bé-. I m’he emocionat. Hi he trobat traces de Polònia, un dels meus països d’adopció; hi he reconegut els paisatges: Varsòvia i Ciechanowiec (pronuncie’s txekhanoviets). També hi reconec la marca inconfusible d’en Przem (Pshem, és l’abreviació per als amics).
Tanmateix, em dol enmig l’ànima comprovar la quantitat de polonès que he perdut. Si els ciutadans del país del Vístula se s’assabenten, em trauran el carnet de fan.
Per si algú ha arribat, després de llegir el post, a tindre curiositat sobre en Przem, Varsòvia, la llengua polonesa, o Ciechanowiec, ací està l’enllaç del curt, titulat auto-reflexió (amb subtítols en anglès).

Un moment genial del capítol de Friends on Monica i Chandler es casen és quan la núvia apareix vestida per primera volta. A l’habitació hi ha els pares d’ella i els pares de Chandler, divorciats. Per a qui no conega la sèrie, la mare d’ell és una escriptora exhuberant; i el pare d’ell és artista, i es transvesteix des de fa anys. La mare d’ell tem que en un moment o altre el nuvi puga aparèixer.
-Veure el vestit de núvia porta mala sort. A mi me’n va portar.
– Em vas veure vestit de núvia després de la cerimònia. Això no porta mala sort.
– Tampoc no és cap senyal de bona sort, estimat.
En la bugada d’aquesta setmana m’he adonat que tinc una gran quantitat de samarretes d’Emili. Tantes, que m’estranya que a ell li’n quede cap per a posar-se-la. I és que m’encanta portar les seues samarretes -desprenen la seua oloreta, i em fan sentir arropada.
Ni en tinc ni idea de què fa ell per a sentir-se arropat, però certament no es posa les meues samarretes. De fet, se’m faria estrany veure’l actuar d’aquesta manera. En canvi, per a tots dos és d’allò més normal veure’m per casa amb la roba d’ell. Com a molt, Emili es pot sentir molest perque el deixe sense samarretes.
Crec que és un costum bastant estès entre les xiques això de posar-se la roba dels seus xics -qui diu roba diu jerseis, samarretes, jaquetes…-. En canvi, l’únic exemple que se m’acut de xic protant roba de la seua xica és quan Tirant li demana a Carmesina una prenda de roba seua i se l’embolica al voltant de l’armadura abans de partir cap a la guerra.
No sabria trobar raons científiques, sociològiques, simbòliques o antropològiques a aquest fenomen del transvestiment femení casolà, i el fet que no acostuma a tindre correspondència masculina -sempre, clar, parlant de parelles heterosexuals. En el cas de les parelles del mateix sexe no sé com funciona-. Només m’estranya que els armaris d’ells, que són els que corren el perill de quedar-se sense roba, siguen generalment menys densos.

Si últimament compartisc el llit de matrimoni on dorc amb “La historia interminable”, durant els dies em baralle, per raons professionals, amb “El marxismo y la filosofía del lenguaje” de Voloshinov. Una de les poques coses que fins ara he pogut entendre es refereix a la ideologia que necessàriament es desprèn dels signes. La ideologia creix en un terreny interpersonal i la societat acorda proporcionar, a un símbol, una determinada ideologia. Un passeig en cotxe per la zoologia automobilística de la comarca m’ha demostrat que Voloshinov erra. O això, o que alguna cosa en la societat està canviant.

Als cotxes, enclastats especialment a la part del darrere, s’hi poden veure tot tipus d’animalets: papallones, camells, gats o sargantanes -sobretot els qui venen de Formentera-. Però els dos animals simbòlics, i amb major càrrega ideològica, han estat els burros i els bous -com diu el refrany, de Joans, bous i ases n’hi ha a totes els cases-. Els burros, segons tinc entès, es relacionen amb la resistència cultural autòctona. Els bous -mascles, que els dibuixen amb els testicles penjant-, si hom resisteix la temptació d’accelerar el cotxe quan el vehicle del davant en porta un, els relacionem amb un cert nacionalisme espanyol estantís -i jo el relacione també amb el Carrusel deportivo, també. Quines coses. Si Espriu alçara el cap…-. I generalment es sobreentén que tots dos símbols solen ser excloents.
Si els bous se’m fan pesats de mirar, per les connotacions ideològiques, les enganxines on un burro munta un bou em semblen una blasfèmia per al Discovery Channel. Tanmateix, sóc conscient que no he de relacionar-la amb l’amor entre espècies, sinó, de nou, amb connotacions ideològiques -un nacionalisme donant pel sac a un altre-.
Ara bé, el que m’explota el cervell és quan veig, en un mateix cotxe, un burro a una banda, i un bou a l’altra. És com un dibuix d’Escher, però ideològic. O no tenen les coses clares ideològicament, o no tenen les coses clares simbòlicament. Però alguna cosa falla. És l’escala que puja i baixa. Un sostre i un terra alhora.
La cirereta del meu pastís observacional ha arribat hui quan, a l’aparcament de La Benemèrita, un lloc que creue diàriament a peu, he divisat en un cotxe un burro català. Una de dos, o Voloshinov va errar, o certament els fruits del Bloc a Gandia han arribat més lluny del que ningú havia imaginat.

“Em dic Octave (…). Sóc publicitari. Sí, sí, jo contamino l’univers. Sóc l’individu que us ven merda. Que us fa somniar aquestes coses que mai no tindreu. (…) En la meva professió no hi ha ningú que vulgui la vostra felicitat, perquè la gent feliç no consumeix. (…)
Em corro en el vostre hemisferi dret. El vostre desig no us pertany: us imposo el meu. Us prohibeixo que desitgeu a l’atzar. Allò que desitgeu és el resultat d’una inversió que suma milers de milions d’euros. Sóc jo qui decideix, avui, el que voldreu demà.” (fragment extret del llibre 13,99 euros)

Adorable. No?

Reendreçava la meua biblioteca de casa quan vaig topar amb aquest llibre de Frédéric Beigbeder el cap de setmana passat. Immediatament me’n va vindre al cap un altre: Ben educats. Defensa útil de les convencions. De Salvador Cardús.
El vaig llegir “per obligació” l’any passat, i no vaig poder evitar donar-li’n les gràcies a la mestra. Em va trencar molts mites i prejudicis, i em va obrir els ulls en molts aspectes que no hauria imaginat. La conclusió que en vaig traure: la veritable revolució hui en dia és la bona educació. Repapiejos de mestra -direu?-. No ho crec.
La formalitat, la convenció, està lligada a una actitud madura. La maduresa és reflexió; la reflexió és el contrari de l’espontaneïtat. I l’espontaneïtat és el menjar dels Octave al món. Ho dic perquè jo mateixa he caigut en les xarxes de l’espontaneïtat en un gest que suposava revolucionari -i qui estiga lliure de culpa, que tire la primera pedra-. Al capdavall, no hi ha res més fàcil de manipular que un adolescent rebotat. Aquest miniresum no pot reflectir totes les grans idees que Cardús posa a la nostra disposició -gràcies!- a Ben educats: millor anar directament al llibre. El vaig llegir fa exactament un any. I la pols del seu estel encara em dura.

Obligacions laborals m’han dut, aquest matí, a rodar per part de la Ribera. Ja fa anys que aquesta comarca veïna no forma part de la meua quotidianitat, però sempre li tinc reservat un lloc especial al meu cor. Al contrari que la Safor, una comarca on els límits físics de les muntanyes són quasi palpables, la Ribera despista amb la seua amplitud. I és tan plana que els pobles només es poden veure els uns als altres quan pugen al campanar. El riu i les plogudes d’aquest territori aquàtic la fan una comarca d’un verd quasi ofensiu, i en dies com hui, de pluja i boira, si et poses les ulleres i acluques bé els ulls pots arribar a observar misteris.

No sé si és per la Murta, o per Corbera, pràcticament l’única zona muntanyosa d’aquest territori. Potser és pel poble perdut de Sucro -reclamat per Albalat, a la vora del riu Xúquer, un poble romà perdut en el temps-. Alguna cosa en tot aquest territori exhala misteri.
No m’estranya tradicionalment i en l’actualitat -tot i que s’entesten a ocultar-los-, siga terra abonada de filòsofs, periodistes i escriptors. La Ribera beu literatura. Entre la Murta i Aigües Vives -un poble amanoset i dolç com un núvol de sucre-, entre Sueca i Riola, alguna cosa, alguna cosa que no podria explicar corre entre els seus habitants, i els fa més proclius a la lletra, a la tinta. Potser és per això que l’anomenen La generació dels ocults…

Des de la meua sobredosi de pol·len -del divendres passat- no sóc persona. Si a això hi afegim la conjunció hormonal -m’encanta el SMP perquè és com la societat de consum: sempre li pots tirar la culpa de tot-, i que està plovent, m’he passat el dia aixafada. Però des que una amiga m’ha comentat que m’ha trobat en el youtube, m’ha canviat l’ànim. Mira, m’ha fet gràcia. Efectivament, posant el nom del programa que feia l’estiu passat -A l’estiu, festa!-, he trobat penjades les entrevistes als dos personatges més importants que vaig entrevistar: Alfons López Tena i Miquel Aleixit, president del Consell de Joves de Gandia :-). Per a portar un poquet de cel d’estiu, doncs, deixe l’enllaç a l’entrevista de López Tena: Sobre el llibre Catalunya sota Espanya. Tant de l’entrevista com de la presentació del llibre on havia anat el dia anterior em van resultar certament reveladors.

Elena té sis anys, i els cabells llargs fins a la cintura. Li agrada el color roig i el rosa. És carn i ungla amb Jacquelin, i quan pinten juntes, acostumen a pintar-ho tot igual. Mai no sé qui tria els colors, però sembla que a elles tant els fa. Hui Elena m’ha vingut a buscar plorosa. Creient que era per una discussió amb la seua amiga de l’ànima, m’he assegut a una cadira, a escoltar l’origen de les seues llàgrimes.
– És que ma mare m’ha dit que d’ací a un any ens en tornem al meu país. I jo no vull!

Estava preparada per a solucionar tots els problemes menys aquest. Maria Fernanda, que tenia l’antena posada, s’ha tombat per afegir la seua.
– Doncs a mi ma mare també m’ha dit que ens en tornem l’any que ve al meu país. I jo no plore.
Imagine que per a elles “el meu país” deu ser una idea llunyana i borrosa, heretada dels seus pares; però en realitat, als sis anys, el seu país fins ara ha estat aquest, el meu país. En una versió personalitzada, certament. Però sens dubte, pròpia.
Entre els ganàpies d’onze anys, els de sisè, és normal trobar-se amb la pregunta de “I tu quants anys portes ací”. La resposta és exacta, i sempre acompanyada d’un cert recorregut vital “sis en total: dos a segovia i quatre a gandia”. Però en les ninetes de sis anys la pregunta té poc de sentit. Probablement nasqueren en aquell territori borrós anomenat “el meu país”, però dubte que tingueren encara ús de raó quan aterraren a Gandia. Per a elles, ací hi porten tota la vida.
“La mare diu que si d’ací a un any no troba feina, tornem al meu país” m’explicava Elena entre llàgrimes, a l’hora d’anglès. Les tragèndies no entenen d’assignatures. Li he preguntat pel seu país, Armènia, i me n’ha sabut explicar poques coses. Després intentava consolar-la dient-li que potser sa mare trobaria feina abans d’un any, i podria quedar-se més temps pintant amb Jacquelin (si és que ella no se’n va, també). Mentrestant, al cervell se m’apareixia en florescent la paraula “Crisi”.