La vida versió Champions League

Estic en un ordinador angles (amb accent obert a la e), amb la qual cosa comence excusant-me per no poder posar accents, cosa que d’altra banda em posa nerviosa. El dia que vam baixar a la City -que deu ser el nom oficial de Londres, perque posen el nom de City fins i tot als mapes de l-oratge-, vaig tindre la sensacio que havia viatjat no nomes en l’espai, sino tambe en el temps: aquesta part d’Anglaterra va ser creada en la revolucio industrial, i continua estant tant pintada de segle XIX que no m’estranyaria trobar-me a Mark Twain dins les aules.  

Ara, a la Universitat de Chelmsford -que no es mes gran que la de Gandia-, he fet un xicotet viatge al futur: estem rebent classes de pissarra blanca electronica. Nomes em falten les ulleres de sol per assemblar-me al Tom Cruise en Minority Report: pissarra amb videos, possibilitat de pintar damunt d’escenaris, de jugar al parxis, de fer operacions… fins i tot hem dissecat una granota sense necessitat de posar-nos uns guants: boli en ma i avall que va baixada.
Amb aquesta previa de les escoles, dema tinc la impressio que em trobare a pares deixant als xiquets en les seues naus espacials, o els xiquets teletransportant-se directament des de la taula de la cuina de sa casa al seu lloc de la classe directament, encara amb la cara bruta de Colacao.
Pel que sembla la tonica dominant es l’aprenentatge interactiu, i juguem i aprenem. Es una de les coses de les quals es queixa Elspeth, la nostra tutora en aquest intercanvi: esta be que tinguen moltes possibilitats, pero arriben als 12 anys amb incapacitat per a estar-se mitja horeta escoltant calladets, asseguts i bons xiquets.
Com encara no conec massa ni aquest sistema ni el sistema de casa nostra -pot sonar estrany, pero nomes conec el sistema polones, i tinc la sensacio que es mes rudimentari encara que el nostre-, no tinc una vara de mesurar raonable per a fer comparacions. Quan arribe el mes de juny, vorem. Mentrestant, no puc ni esperar a que arribe dema, quan finalment aixafare la meua primera aula de practiques -el mateix dia que Emili xafara una aula per primera volta, pero de debo. Quines coses te la vida…

Una volta vaig fer una llista amb petits plaers terrenals: ja no recorde què hi vaig posar en el seu moment. Ara, sens dubte, hi inclouria els esmorzars d’hotel. Importen els croissants directament del cel, n’estic segura; i al cafè anglès m’hi podria acabar acostumant.
La Universitat ens ha allotjat els primers dies en un hotel bastant luxós, a un parell de minuts de la facultat, on demà rebrem classes de pissarra electrònica -els al·lèrgics al guix estand’enhorabona: el futur són les pissarres electròniques, a l’estil de Minority Report.

A les pissarres també m’hi podria acostumar, així com també al sol solet que ens està eixint aquests dies, i a la ciutat de Londres -completament recomanable per a passar-hi un cap de setmana romàntic, encara que siga amb el pianista de Casablanca-.
Certament, totes les experiències que hem tingut fins ara han estat un encadenament de petits plaers, dignes d’unes vacances que m’he merescut a pols: viatges per la City, un hotel de luxe -amb una habitació individual per a mi soleta, amb un llit de matrimoni enorme on vaig hivernar durant 12 hores la primera nit-, una universitat nova i lluminosa, amb una biblioteca de cinc plantes -igual que la Universitat de València, eh? Igual, igual-, i amablitat a dojo.
Certament, després de donar una volta per Chelmsford, que és el poble on ens han enviat, m’adone que la gent ha de ser amable a la força: si a més del fred que fa, la gent fóra antipàtica hi hauria com per abandonar anglaterra per terres més càlides. Amb tant de fred, em costa entendre que la gent d’ací vulga dedicar-se a alguna altra cosa que no siga la literatura, la filosofia, o la blogosfera -que podríem considerar com una de totes dues, si ens ho mirem bé.
Trenque el tòpic de l’alimentació: a la universitat es menja de meravella, i ben prompte: una altra cosa a la qual em podria acostumar, veus? Bé, me’n vaig a fer la fotosíntesi abans que s’amague el sol solet.

Començar un bloc no sempre és fàcil:- I de què collons escric? Pot pensar un. I escriu el primer que li passa pel cap, és clar. Després, la segona vegada, és més complicat: bé, i ara, de què més escric? I quan se superen els primers cinc posts, hom ja va adquirint una certa idea. Al cap d’uns quants posts, més, ja s’ha format el que anomene pensament bloc. És a dir, que vas a l’autobús, veus alguna cosa curiosa -o estas a la feina i lliges alguna cosa curiosa al diari, o en un llibre, o el que siga-, i de seguida penses: té, això ho podria penjar al bloc. I un dia descobreixes que se t’amunteguen les idees al cervell (unes idees grans grans, eh? De les que canvien el rumb de la humanitat, vaja), i que els pensament se t’ordenen en la forma i la longitud d’un post.

La idea de "pensament bloc" -que no sóc la primera en experimentar– no és molt diferent de la idea del "pensament xarxa". Abans pensàvem linealment, redactàvem linealment, i des de la instauració de la xarxa a les nostres vides com una eina quotidiana més, ens està canviant aquesta manera de pensar tan lineal, tendim a relacionar més les coses -o almenys aquesta és la tendència general, segons ens han comentat a magisteri-. Doncs bé, el pensament bloc és el pensament que ens apareix de manera quasi sense voler, en el qual -per a mi-, un incident sense gaire significat pren forma de paraula convertint-se pràcticament en una anècdota. Això no fa més important l’incident, és clar. Però almenys el fa més divertit.
Aquest pensament bloc m’anirà molt bé per a l’encàrrec que ens han fet per anar a Londres -i per als dos mesos posteriors de pràctiques-: hem d’escriure un diari. Sí, així, tal com sona. Un diari: escriure el que ens vinga de gust, en base a una observació tan formal com informal. Ens ho explicava hui el coordinador de les pràctiques, i mentre desenvolupava la idea, m’han vingut ganes de riure. Tenint en compte els romanços que escric, no vull ni pensar com serà un diari de pràctiques novel·lat. M’imagine que serà alguna cosa semblant al diari de la Bridget Jones, en valencià i amb un altre sentit de l’humor, menys sofisticat, més terrenal, una cosa semblant a: 8.50. Merda! He d’estar en 10 minuts a l’escola i encara vaig en pijama! Què passa, que en aquest país els despertadors no sonen? O sóc jo que no els sent?? A vore, anem a l’armari… aquests texans i arreglada.
8.53. Ai! no! No puc anar en texans!
8.55. Ni en espardenyes d’esport!
8.59. Isc de casa bevent una tassa de cafè en una mà i escrivint al diari amb l’altra. Si córrec molt arribaré en un minut?
9.03. Puaj! Estic que tire el fetge per la boca! Definitivament, he de reapuntar-me al gimnàs a la mínima que puga. Si almenys anara en esportives i no amb aquest coi de botes amb tacons…
9.13. La professora no m’ha mirat amb bona cara quan he entrat. He intentat explicar-li que les raons de la impuntualitat és una intencionada voluntat d’interculturalitat: al capdavall, arribar tard és part de la cultura fontera. Quan diem que quedem a les sis en realitat vol dir que a les sis comencem a fer-nos l’ànim que ens hem d’arreglar per a eixir de casa.

El moment de la pausa és tan sagrat que si algun conferenciant ha allargat massa la seua ponència s’ha trobat parlant per a les parets -i per a una Marta amb cara de circumstàncies, que li fa cosa deixar-se a la gent amb la paraula a la boca quan té coses a dir i traça per a comunicar-. L’avantatge d’eixir més tard, tanmateix, és que en arribar a l’única màquina de la facultat em trobe amb els últims militants de la cafeïna trencant files, deixant-me lliure la trinxera de les monedes per a començar el meu propi joc: Game over, Marta. Insert Coin.
Ell arribà després d’aquest ritual, quan ja em trobava remenant el pòsit del cafè obcecada com un druida, intentant desentrenyar-hi el secret de la vida eterna, i rodejada de converses quotidianes.

Em va semblar que s’havia enganyat de dia, de lloc i de segle quan se’ns apropà preguntant-nos amablement si érem estudiants de filologia; la més jove era jo, de manera que era obvi que no. Tanmateix se’ns va asseure al costat, i en només cinc minuts ens explicà les quatre carreres que havia estudiat, els viatges a Nord Amèrica, a Puerto Rico -amb els marines americans-, en un valencià exquisit com un glop de mistela amb xocolata, amb accent navarrès. Només cinc minuts. Si m’hagueren donat una horeta més amb ell, hauria pogut escoltar cent anys de soledat.
El que més se m’ha quedat gravat a la retina d’aquesta trobada, amb el pas dels dies, és la bellesa arquitectònica del seu rostre, la que apareix en les expressions artístiques exactes; unes faccions dibuixades amb esquadra, cartabó, compàs i paciència, fetes per arguments en favor de l’existència d’un ens superior.
Cada volta que pense que em vaig quedar sense l’últim dels meus avis als 13 anys, se’m trenca l’ànima; després de conèixer a Salcedo m’han vingut ganes d’adoptar-lo, demanar-li que siga el meu avi, i emportar-me’l a casa dins la butxaca. Encara que siga a la butxaca del meu bloc.

Ja fa tres setmanes que intente aconseguir anar a vore El amor en los tiempos del còlera, però els horaris del cinema semblen haver-se conjurat contra les nostres possibilitats d’oci. De manera que hui tampoc no hem aconseguir anar a aquesta pel·lícula. A canvi, n’hem anat a una altra que prometia molt -per la quantitat d’Òscars a què està nominada, pel tràiler i pel propi nom: Expiación. De manera que a les set i mitja de la vesprada he entrat als ABC de Gandia carregada amb tonellades de mocadors de paper i una bona ampolla d’aigua -quan ens preparem per a plorar, sempre pensem en els mocadors, però ningú no pensa en la rehidratació, que és igualment important, sobretot per a algú com jo, que de normal ja necessita més aigua que una sardina-. La conjunció astral i el calendari hormonal eren propicis per a grans afliccions. I amb el ferm propòsit de patir i plorar a rajos m’he instal·lat a la butaca, agafadeta al braç d’Emili.

I mira, no sé si ha estat perquè he entrat amb la panxa buida, perquè des de fa uns dies intente fer-me la dura amb això del viatge, o perquè arribava amb l’adrenalina a cent d’esgargamellar-me al partit de futbol que acabava de vore, cridant Almoines, Almoines com si a tota l’aliniació de l’equip l’haguera parida jo -i això que ni tan sols sóc d’Almoines!-, però la peli no ha arribat ni a provocar-me llàstima. Vaig patir més en qualsevol episodi de "Cristal" en la meua èpova que veient Expiación. No se m’entenga malament; la pel·lícula està bastant ben feta. Comença prometent molt, però es queda amb una mena de promesa, i quan comences a fer-te la idea que ploraràs a rajos i t’entendriràs amb la història d’amor, la cosa s’acaba amb un coitus interruptus que et deixa això, a mitges. Com he dit, la primera part és molt bona. Tanmateix, a mesura que avança la segona part, comences a tindre la sensació que la història d’amor no està suficientment justificada. L’afecte que es tenen els protagonistes sembla forçat. La tercera part és per a tirar-la pel vàter i estirar la cadena. Són dos minuts que et recorden a les redaccions que fèiem a l’escola, aquelles on embolicaves la troca i acabaves amb la màgica frase de:- I llavors em vaig despertar. L’acadèmia pot donar-li els Òscars que vulga, i la Keira Nightly pot ser tan guapeta com vulga, però sincerament, si li dóne un aprovat a la pel·lícula és per la primera part, que està prou bé. A partir de la segona, feu-me cas: eixiu del cinema, i imagineu un final fet a la vostra mida. Qualsevol altre desenvolupament és millor que el de la peli.

L’intercanvi de pràctiques amb Londres -que resulta que és Essex, i, més concretament, Chelmsford-, és un viatge d’anada i tornada. Unes xiques angleses han vingut, i nosaltres, la setmana que ve, tornem. L’altre dia vam fer un dinar de mig camí, entre l’anada i la tornada. Dinàrem a la facu amb les "practicantes" angleses, i ens feren cinc cèntims de com els ha anat ací, i de què hem de saber per anar allà. Sincerament, crec que haurem de fer un xicotet màster abans d’entrar per una aula anglesa. Les precaucions són intensíssimes, i no es pot fer res sense preguntar. L’única conclusió que n’extrec, sabent el que sé ara, és que ficaré la pota abans de baixar de l’avió. Tranquils, promet reflectir-ho tot al bloc. La xarxa no quedarà mancada de motius per a riure -o per a sentir vergonya aliena, ai mare!

La primera senyal d’alarma va vindre amb els texans, que no en podem portar. Però aquest és un preu que pagaria gustosament; tanmateix… tanmateix hi ha mil-i-una precaucions que cal prendre. Una altra precaució és que no es pot tocar a cap xiquet. Com si foren incandescents. Ni abraçar, ni tocar un braç per accident, o per a posar-lo bé a la cua del menjador. Tampoc és que em passe el dia abraçant a la gent -sóc afectuosament catalana, "fredament familiar", que diria la meua germana- però vaja, es veu que és una cosa extremada.
Les escoles no tenen gronxadors ni "tobogans" -es veu que per a gronxar-te has de ser major d’edat-, i la cosa més divertida: prohibides les piruletes, els caramels i els globus! Entenc fins a cert punt la prohibició de caramels i piruletes. Però els globus… quan la Leanne (una de les practicantes) m’ho va dir, em pensava que es referia a algun mot en slang. Em parlava que prohibits els "balloons", i que res de "balloons". I da-li amb els "balloons"! Fins que li vaig dir: OK, xata, què és el que hem d’entendre per "balloons", aquí. És el mot en slang que utilitzeu per als xiclets?? I em contesta: No, "balloons", globus. No es poden portar globus per a que no s’atraganten infltant-los!
Francament, comence a tindre curiositat per anar a Londres-Essex, encara que siga per a veure quina tècnica tan refotuda utilitzen per a inflar els globus, que les vides dels xiquets corren perill.
Li vaig dir a la Elspeth, que és la directora del departament que ens acollirà a la Ruskin Anglia University, que ens fera un xicotet màster de seguretat a les classes. Es va petar de riure. A mi no em fa tanta gràcia… Ai, quin cas! Com un cabàs!

Ahir al tren em vaig empassar l’últim mosset de l’Emperadriu dels Eteris, de Laura Gallego llibre que molt amablement em va enviar un rei mag lector del bloc per ser bona xica. Tenia una certa curiositat, no només perquè seguisc l’obra d’aquesta autora -he llegit tots els seus llibres, excepte un parell-, sinó perquè n’havia sentit de tot. La rebuda a la presentació va ser espectacular. Al Diploma de Literatura i cultura infantil i juvenil, el dia que va vindre un crític reconegut, va insituar que se li esgotava la imaginació. Sincerament? No ho crec.

L’Emperadriu dels Eteris narra el viatge de Bipa cap a un indret (que no se sap si és real o no). La protagonista viatja a la recerca d’una persona, però alhora farà també un viatge interior, de maduració. Els personatges estan ben definitis, i m’agrada el vessant "feminista" de l’autora -mira, ja tinc un tema de doctorat-. L’estructura està ben feta, i a mi només em falla una mica el final, que em recorda a Independence Day.
Laura Gallego és un fenomen que cal estudiar, certament. Estic segura que si no hi haguera hagut una JK Rowling al darrere, no hauria estat possible el seu èxit -o quasi segura-. I que existisca una autora capaç de fer esperar als xiquets a les portes de la llibreria, i que siga del País Valencià en particular, em sembla un privilegi.
Alguna gent l’ha criticada per centrar-se massa en un gènere. No sé, ha escrit llibres més diversos que la Rowling, que de la saga Potter de moment no ha eixit. I estan ben tancats, en general -bé, la saga de Les cròniques de la torre no em va fer massa el pes, li faltaven 5 minuts de foc lent-. Només espere que la pressió comercial i els múltiples compromisos no li facen minvar la qualitat i aquest talent que té, crec, per a definir els personatges i els esquelets de les històries.

L’altre dia acabava les últimes pàgines de L’anell de la Irina (oh, quin llibre tan bonic) mentre Emili feia neteja d’apunts, papers i paperots al pis, i em va cridar especialment l’atenció un document sobre "com ser un bon blogger". Una mena de decàleg, però a l’americana. I ara que Vista Parcial ha proposat un decàleg, m’ha vingut al cap aquell document tan divertit. Algunes de les recomanacions eren sensates -no escrigues sobre allò de què no en tens ni idea, etc-. Però hi havia alguna que altra un tant esbojarrada. Una d’elles: Be sexy.

Quan vaig llegir "Be sexy" immediatament em vaig imaginar a mi mateixa fent boqueta de pinyonet cara a la pantalla cantant-li el "Happy birthday Míster President" -com algú que jo em sé va fer una vegada, i no diré qui-. Se’m fa estrany intentar "ser sexy" en un bloc. Si ja és estrany ser sexy a la vida real -la qualitat de sexy, al capdavall, més que una característica, és una actitud-. Resulta més difícil encara quan t’ho plantegen com un manament. Sigues sexy! Em recorda al principi de "com una novel·la" de Daniel Pennac, on explica que hi ha verbs que no accepten l’imperatiu, entre ells el verb dormir o el verb llegir. Amb "sexy" crec que passa el mateix.
Hi havia altres consells, molt americans des del meu punt de vista:- Polemitza! Deia un d’ells. I un altre encara:- Sigues divertit! -només els faltava dir: A l’estil de Jay Leno!

No sé com "han de ser" els blocs. El que sí que considere és que haurien de tindre una funció definida. Hi ha blocs que tenen la funció de ser pamflets, altres pretenen ser opuscles, hi ha que pretenen divulgar, altres desitgen fer riure, crítica literària, crítica social, crítica en general, investigació, i tots i cadascun es deriven d’una definitiva voluntat de comunicar -i ací podem fer cabre tota la resta de categories que no he esmentat, perquè dins la categoria de "comunicar" hi podem fer cabre fins i tot el cant dels ocells.
Doncs això, un bloc hauria de tindre una o diverses funcions. I no ho dic per res, sinó perquè amb una falta d’objectius el bloc té més possibilitats d’acabar al cementeri de blocs inactius. A banda d’això, crec en l’absoluta llibertat -des de l’absolut respecte- dels blocaires. Aquesta és la meua particular visió del bloc. Encara que tinga com a única funció la de "ser sexy".

Diu la llegenda -i la bíblia- que els Filisteus vivien en una part de la vall d’Elah, i els jueus a l’altra. Els filisteus tenien un gegant anomenat Goliat, poderós, que desafiava a qui es posara per davant tots els dies baixava a la vall i desafiava al poble jueu. I els jueus, veient aquella alçada tan gran, esporuguits, es negaven a lluitar. Fins que un dia, un xic anomenat David, va dir al rei dels jueus que ell sí que hi aniria, a lluitar. Prengué la seua fona i baixà decidit fins al fons de la Vall d’Elah. Al seu davant, Goliat corria embogit cap a ell, amb ganes de lluita. David, peus al terra, l’esperà fent rodar la fona. I quan el va tindre a la distància justa deixà anar la fona. Segons d’espera. Un error hauria estat fatal pera David. Però no va errar. En aquell moment de tensió, en uns instants on li anava la vida, David llençà la fona en el moment crucial.

Aquesta metàfora és el fil conductor de la pel·lícula, una metàfora aplicable a Hank (Tommy Lee Jones), la detectiu Sanders (Charlize Theron), i el fill, Mike. I també és la metàfora dels Estats Units contra Vietnam, o contra Irak, o contra qualsevol d’aquests països xicotets que esdevenen un enemic imprevisiblement imbatible, difícil de tombar amb la facilitat amb què el pesat bloc de la Unió Soviètica caigué entre xerric i xerric, com un ferro rovellat. La pel·lícula està ben lligada, i manté el suspens tant com ho ha de fer. Al principi sembla un capítol del CSI, i es mescla amb imatges que em van recordar a Syriana, de Clooney. També es podria ficar dins el sac de drama nacional, o de drama personal. És dura, però no em va emocionar gaire -no sé si per culpa meua, que estava indiferent, o perquè realment no arriba al públic. No cal portar Kleenex, però val la pena pagar entrada. No té pèrdua el que succeeix al fort, les reaccions i el comportament dels soldats. El meu "germà" marine no era aixina. Notable.

Ara que em falten dues setmanes per agafar un avió recorde la primera volta que ho vaig fer. Tenia 16 anys acabats de complir, feia el trajecte de Barcelona-Atlanta, i el bitllet de tornada no estava previst fins al cap de deu mesos. Efectivament, vaig passar els meus "sweet sixteen" a un poble menudíssim de Carolina del Sud, de nom Six Mile (que venia a ser com La Font d’En Carròs dels Estats Units). I les memòries que en guarde em serveixen -entre altres coses- per a comprendre millor pel•lícules com la que em vaig menjar despús-anit, En el valle de Elah, de la qual ja en parlaré demà.

Els primers records que en tinc estan relacionats amb l’oratge, la calor, la humitat pesada i penetrant.Els records més interessants, però, estan relacionats amb l’Institut (el Liberty High School, on ja em coneixien perquè la meua germana hi havia anat huit anys abans). Malgrat que ja estava advertida d’algunes coses -com els balls de primavera, o la mala alimentació-, no vaig poder evitar algunes sorpreses. La primera, per a una jove amb inquietuds polítiques com jo, va ser la de trobar una bandera americana a cadascuna de les classes, i el fet que fóra tan absolutament normal. Ningú no protestava, per tindre una bandera insistentment col·locada al costat de la pissarra. Però l’acte més tendre de nacionalisme, es repetia tots els matins, entre la primera i la segona hora de classe (hora i mitja, de fet): la pregària d’aliança a la bandera. En tinc els versos tan ben tatuats al cervell -amb accent americà i tot- que el dia que tinga Alzheimer els meus néts se sorprendran de veure’m combinar la "pledge of alliance" amb cançons com l’Arare Xau (Arare Xau, com ja sabeu, és el meu nom, dum, dum, dum, dum, dum…). Ara bé, l’anècdota més espectacular es va produir el segon dia d’arribar a l’institut, quan em vaig trobar diversos alumnes disfressats de camuflatge -que en un institut feien de tot menys camuflar-se, clar-. Vaig anar corrent a la Julie, la professora d’espanyol -que era qui em va tindre a casa seua durant tot l’any-, a dir-li que uns militars passejaven pels passadissos. Va riure a cor què vols. Era el vestit que havien de portar per a la classe de ROTC -anomenat per les seues sigles, "aroutisí"-. Com qui porta el xandall a la classe de gimnàs, vaja. Era una assignatura optativa, però, ente nosaltres, estava dissenyada per a la carn d’exèrcit, que eren els fills de famílies pobres, molt nombrosos en aquella zona deprimida com el sud. Finalment, la meua relació amb el patriotisme i el militarisme americans estaven a la pròpia casa. Hi tenia dues "germanes" -una d’elles una bruixa que es va dedicar a fer-me la vida impossible, de la meua edat, i que supose que ara és una bellíssima persona-; i un germà, a qui vaig veure tres o quatre voltes, perquè era Marine. Els Marines no són com la resta de l’exèrcit. Són l’èlit. Una història que es conten entre ells és que "Déu va fer el món en cinc dies, el sisè va crear els Marines, i d’aquesta manera el setè va poder descansar tranquil". El germà va estar en combat crec que pel Golf, però va tornar, quan es va cansar, es va traure les oposicions de profe de literatura anglesa, i fins al dia de hui tinc entés que és un bon home i un bon professor.
De la mateixa manera que ací relacionem el nacionalisme espanyol amb el feixisme -o almenys en les nostres contrades, vaja-, allà el fet de ser americà va lligat amb el patriotisme, i és vist d’una tan natural que encara se’m fa difícil comprendre-ho. Se li feia estrany fins i tot a la meua millor amiga d’allà, la Laure Zacharie, una xica francesa, austera, afable i generosa. I amb tot aquest bagatge supose que es fa més fàcil entendre la tragèdia d’En el valle de Elah.

Huit segles després del naixement del rei Jaume i continuem, malgrat tempestes, decrets de nova planta i blavers recalcitrants, continuem, deia, sent valencians. Qui sap, potser si no hi hagueren blavers no hi seríem tots, els valencians. Ens faltaria alguna cosa. Doncs això, després de huit segles estem ací. Apa, ja hem arribat. I ara què?

A València se celebra l’aniversari "por todo lo alto", com solen fer aquestes coses -menys discreció, demana el que vulgues que ho tindràs-: tenim passacarrers, bandes de tot el país (valencià, s’entén), traca (of course!), campanes dringant… només falta que baixe Sant Vicent Ferrer, dit en alt, a donar algún pregó. I ja estaríem tots.
A l’escola ens parlaren de Jaume I a les classes d’història. I, com em sol passar, em vaig quedar més amb l’anècdota que amb la part important de la classe -que vaig redimir anys més tard-:

Resulta que el pare de Jaume no li feia molt de cas a la seua dona. Se n’anava amb altres, i no feia massa cas del llit nupcial. Un dia a la cort li pararen una trampa per a que tinguera relacions i tindre, d’aquesta manera, l’esperat hereu: li feren creure que li havien preparat una trobada amorosa amb una dona que no era la seua. Quan se’n va adonar ja era massa tard, i en eixir de l’habitació, a la porta hi havia una munió de notaris -els paparazzi de l’època, ja me’ls imagine, amb tot i flaixos encegant-li els ulls al rei, encara en calçotets, mentre la dona, tapant-se amb els llençols, feia cara de resignada tot creuant els dits per a que tot allò tinguera algun resultat positiu- per a constatar que, efectivament, si algun fruit eixia d’aquella trobada amorosa, era un hereu "legal". Bé, a la vista està que el resultat va ser més que positiu, portentós.

Comence a tindre la sensació que aquest bloc s’assembla més a un punt de llibre del que hauria pensat mai. Demà torne a passar pàgina, per enèssima volta en la meua existència, i torna a acabar-se un altre capítol vital. Abandone defintivament València, amb l’Ibiza carregat com un caragolet, per a retornar al meu quilòmetre zero: La Font d’En Carròs -oh, com m’agrada el nom del meu poble. M’encanta mastegar-lo, encara que siga per escrit-. Sé que porte un parell de dies nostàlgica, i això no és gens propi de mi. Quan tanque la porta del pis se’m passarà. Mentrestant, em cuegen els records com peixets moribunds en la memòria. I és que tota la vida havia tingut la sensació que algun dia viuria a València.

És curiós; moltes voltes he trobat estudiants valencians que hagueren donat el que fóra per anar a estudiar a Barcelona -i molts d’ells ho han fet-, i jo, que estudiava a Barcelona, hauria baixat de bon grat als 18 anys per a quedar-m’hi.
No han estat quatre anys, han estat quatre mesos, però em conforme. La veritat és que aquesta última setmana la vida estudiantil a València s’assembla bastant a l’adjectiu miserable; el sistema nerviós se’m manté a base de cafenia, anit vaig sopar dos paquets de monges -sí, sí, de dacsa al microones-, i demà per a dinar tinc una mescla de llenties, fideus i mig litre de caldo artificial que ja vorem com me les enginye per a combinar. Però l’experiència ha estat divertida, i m’he llevat del damunt, sincerament, una de les coses que tenia pendents per a fer en la meua vida: viure a València.
Ara només me’n queden dos per a abans d’arribar als quaranta:
– Muntar a cavall
– i furtar-li el casc a un policia

Sé que porte mesos despotricant en públic i en privat sobre com d’inapropiat em resulta no haver deixat d’estudiar a aquestes alçades; però l’època d’estudi també ha de tindre les seues coses bones, forçosament, com tot. Una d’elles, han estat les companyes amb qui he compartit pis durant quatre mesos. I és que les companyes de pis són com els melons: fins que no els proves, no saps com t’eixiran. Amb el desavantatge que a una persona amb qui vas a compartir pis no li pots picar el cap amb el puny tot auscultant-la per a comprovar si està verda o madura.

Però ni que les haguera triades a propòsit no m’hagueren eixit tan bones. Al pis n’hem estat una de cada: hem eixit un meló d’Alger, un meló de tot l’any i un cantaloup, convivint pacíficament en les quatre parets destartalades de la casa. Cadascuna amb les seues manies, de vegades complementàries. Com per exemple la Neus i jo. Jo sempre em deixava el gas del calentador encés, i ella anava a la galeria i apagava el gas. Però es deixava la porta oberta, i jo, que sóc una tancadora de portes olímpica en les meues estones lliures, anava darrere i la tancava.
La neteja i les tasques de la casa no han estat mai un problema, i hem compartit el menjar com a bones germanes: sobretot amb la Su, que a casa hi té una verduleria, i la setmana passada vaig tindre el privilegi, gràcies a ella, d’estar mirant Anatomia de Grey tot menjant cireres un mes de gener.
També han estat mítiques les estones al davant de la tele, tard, a la nit, totes tapades al sofà amb una manta -jo fent de germana gran, per primera volta a la vida-, i menjant xocolata.
No sé, tot plegat, han estat xicotets moments, en una convivència pacífica en la qual mai se m’ha destorbat l’única punyetera mania que tinc: que se’m respecten les hores de son. Ara ja s’acaba tot, el pis, les classes… s’acaba el semestre i anirem a fer pràctiques. I després de les pràctiques, títol en mà, eixirem a la vida real -bé, elles eixiran, jo hi tornaré-; però sabeu què? Crec que Meló d’Alger, Meló de Tot l’Any, i Cantaloup ja estaran madures per a eixir al mercat.

Des de fa 4 mesos cada dilluns entre les dotze i mitja i les dues rep una telefonada o un missatge. Quina casualitat fa que sempre siga a eixa hora eixe dia va més enllà de la meua comprensió i ben segurament també de la ciència de la probabilitat: si en una caixa amb 500 boles blanques i dues de negres em feren estacar el braç dos voltes, de ben segur que agafaria les dues boles negres -i que conste, Vista Parcial, que aquest post no és cap problema de lògica. És la suma de grans casualitats.

I la qüestió és que la meua vida social és bastant reduïda; almenys per telèfon. No sóc d’aquelles que s’estan hores i hores xerra que xerraràs, amb tal i amb qual. Ni tan sols seguisc ja les cadenes de correus electrònics que m’envien Sam i Cristina, dues amigatxes de la Safor. Però si em gire a mirar enrere, no és més que una quantitat enorme de casualitats la que em porta a aquesta cita setmanal amb el meu mòbil cada dilluns al voltant de la una:
– Una editorial per a la qual faig un encàrrec últimament
– La tele
– Maria Torres, una escriptora a qui veig una volta a les mil, i que em telefona una volta a les mil -això sí, sempre un dilluns a la una, casualment-
– La meua germana
– El meu cunyat
– Ma mare
– La diputació de València
– Missatges publicitaris de telefònica
– Telefonades des del departament de didàctica de la llengua
El més divertit és que la setmana passada, que tenia una entrega pendent, vaig telefonar al responsable de l’entrega, fent broma amb la premonició que estava segura que em voldria telefonar al cap de mitja hora, concretament a la una. Després de riure, encara em va enviar un missatge a la una.
I hui, continuant amb el ptronòstic, m’han telefonat des d’Òmnium cultural.
El més curiós és que el dilluns a la una sempre tinc classe. I ara que no tenia classe, va i tinc un examen. Afortunadament, ja fa temps que estic acostumada -com una mena d’hàbit o de vici- a treure-li la veu sistemàticament al meu telèfon mòbil. Menys mal, perquè si no, seria coneguda com la xica de la telefonada del dilluns a la una…

“Viure és una experiència confusa: un miracle fugaç i desconcertant. Per més que intentem racionalitzar-lo i buscar-ne un sentit (…) tal miracle continua sent un misteri insondable, un absurd irresoluble. (…) Intuïm, amb major o menor fortuna -ai!-, què hi ha en això que en diem la realitat. Tanmateix no en tenim prou. I tendim a omplir el buit desèrtic de la quotidianitat amb els sumptuosos palaus de la ficció. Tenim el llenguatge. Construïm, amb la pedra tosca de les paraules, móns nous inspirats en el nostre. Imaginem. Inventem històries. I aconseguim així, dins la que tenim, una altra vida de propina.”
Joan Borja introducció de La narrativa oral: rondalles i llegendes en l’imaginari col·lectiu contemporani.
Hui ha vingut Joan Borja a fer-nos la conferència del postgrau sobre la literatura oral. Quin privilegi de conferència! S’ha passat tres hores seguides explicant-nos la narrativa oral de la manera que s’ha de fer, explicant històries. Encara em penja la bava! Definitivament, m’he enamorat de manera espiritual i irreversible de la tasca d’aques home -que em recorda físicament al Joaquim Maria Puyal en l’època en què presentava La vida en un xip, mira quines coses-.
Una de les llegendes que ens ha explicat, preciosa, parlava de Sant Jordi. Però no del Sant Jordi que em van ensenyar en l’escola, i que ateus i militants literats celebren religiosament tots els 23 d’abrils regalant-se llibres i roses. No. Un altre Sant Jordi, més proper: el d’Alcoi, que jo encara no coneixia.
A la Marina, per a espantar als xiquets, en comptes de l’home del sac diuen:- Que vindrà el drac! Però aquest drac no és tal, sinó que és l’evolució fonètica de Al Azraq, moro valent d’ulls blaus, que en l’època de la conquesta de Jaume I era l’amo i senyor de la zona de La Gallinera, Ebo, i tota la part muntanyosa de les marines, que comunica amb l’Alcoià.
La llegenda diu que en l’època de la conquesta, doncs, Al-Azraq va anar a fer-se amb Alcoi, i quan ja els tenien a tots assetjats, els cristians d’Alcoi enviaren un emissari per a demanar reforços a unes tropes avançades que els cristians tenien a Penàguila. Però els moros, que tenien un major coneixement del territori, planejaren fer-los una emboscada al barranc de la batalla -nom que encara perdura-. Els cristians de dins d’Alcoi, en sentir-los, es veieren morts, perquè sabien l’avantatge amb què jugaven els moros; tanmateix decidiren anar al barranc, a ajudar als seus compatriotes cristians. I contra tot pronòstic, quan arribaren al barranc, en comptes de cristians moribunds veieren que els derrotats eren els moros. Interrogant-ne a un que quedava mig viu, li preguntaren què havia passat, i ell els repongué:
– Uali! Uali! -que vol dir: el tot poderós! El totpoderós!
I a partir d’aquí saberen que qui havia ajudat a guanyar la batalla no havia estat altre que Sant Jordi, que havia matat a tots els moros, ajudant als cristians. En aquella batalla, també va moror Al-Azraq, el moro d’ulls blaus, un nom que evoluncionaria després a la Maria cap a “El drac”, per a espantar als xiquets de la contrada, quasi huit segles després.