El meu Onze de Setembre (i 3: la xinesa no es talla ni un pèl)

Marxo del barri de la Ribera i m’arribo a l’Arc de Triomf, on cada any s’organitza la fira d’entitats. La passejada és profitosa: m’adhereixo a la iniciativa legislativa “Per una televisió sense fronteres”, em prenc una orxata d’Alboraia i demano el carnet d’identitat català (que ja tenia, però que em van robar amb la cartera, fa anys). Tinc la satisfacció de saludar el Xavier Mir, incansable agitador de la blogosfera. Quan ens acomiadem, ens desitjem que a la manifestació hi hagi un bon ambient.

I, efectivament, hi ha un bon ambient. La impressió, sempre subjectiva, és que hi ha més participants que l’any passat. Informacions posteriors ho corroboraran. Una vegada més, comença amb una hora de retard, però no passa res: ens entreté l’espera l’Elèctrica Dharma. Desfilem festivament per tota la ronda de Sant Pere als crits d'”Amunt, amunt, amunt Arenys de Munt!” i d’altres. No puc sentir els oradors de la gentada que hi ha. Missió complerta.

No marxo de la fira d’entitats sense rascar-me la butxaca: compro un pack de cerveses catalanes Cap d’Ona, fetes a Argelers, i el llibre El moment de dir prou, de Toni Strubell, que he tingut ocasió d’escoltar aquest matí. Quan abandono la fira, una xinesa em fa a mans propaganda del seu restaurant, escrita tota i només en castellà, i ho fa amb desimboltura, sense tallar-se ni un pèl, malgrat el lloc on es troba i l’ambient que s’hi respira.

Això és el que hem de fer els catalans: no tallar-nos ni un pèl. De moment, a Arenys de Munt ja han après la lliçó. I la resta?

2 pensaments a “El meu Onze de Setembre (i 3: la xinesa no es talla ni un pèl)

  1. És més fàcil el desacomplexament que et dóna la ignorància. Com els garrulos del baix llobregat que porten 40 anys aquí i parlen sense tallar-se un pèl en espanyol amb tothom i a tota hora: no conceben que ningú els pugui no entendre o demanar-los que canviïn, siusplau, de llengua per fer-se entendre millor.
    Si tens més formació, i ets més flexible i relativitzes més, la convivència entre tots és més educada però la garruleria et trepitja perquè sovint se cedeix per evitar conflictes (ells no fan militància, simplement no saben res més). Segurament quan no tothom entengui l’espanyol (perquè passi a ser optativa com l’italià o el francès, per exemple) el salt serà quàntic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *