El traspàs de Cristiano Ronaldo al Real Madrid per 96 milions d’euros ha desfermat les ja previsibles esquinçades de vestidures i els no menys previsibles plantejaments demagògics. El més sorprenent de tot plegat és que la gran majoria d’opinadors, comentaristes i contertulis no són socis de l’equip madrileny i, per tant, a ells no els afecta directament aquesta operació mercantil.
Si en parlem tant (ahir TV3 hi va dedicar un considerable minutatge: semblava que parlessin d’un equip català) i si ho fem en termes d'”escàndol”, “intolerable”, etc. és perquè es tracta de futbol, aquella parcel·la del coneixement humà que, pel que sembla, tothom domina des de la més tendra infància. Tot quisque es creu en el dret de valorar exactament les dues cames (i resta del body) del davanter portuguès i, repeteixo, la gran majoria ho fan amb la tranquil·litat que dóna no haver de pagar una quota al club merengue.
Que 96 milions són molts per un sol jugador? Sí, i en pessetes (algú ho ha comptat?) encara semblen més. Que aquesta política de grans fitxatges és arriscada i no hauria de ser? Jo crec que també. Però insisteixo per tercera vegada: jo, com que no sóc soci del Real Madrid (això ni de broma), crec que poden administrar-se els diners com millor vulguin. Això sí: si després tenen problemes financers que no vagin a pidolar a cap administració pública, ni es dediquin a cambalaches urbanístics, ni intentin cap operació de dubtosa legalitat que acabi repercutint a les exhaustes butxaques del ciutadà de peu.
I menys demagògia amb el portuguès. Si ens hem d’escandalitzar no ho fem en el fàcil terreny esportiu; fem-ho en el terreny de les grans corporacions, dels bancs, dels paradisos fiscals, de les despeses d’armament, dels fraus milionaris, de les mils d’operacions grans i petites de la nostra societat, d’opac tractament informatiu. D’això no en parla mai ningú. El panem et circenses és més vigent que mai.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!