Descobriu JAVIER BERGIA, el “secret” que no cal guardar…
Quant als factors positius, la meva darrera descoberta artística espanyola és el madrileny Javier Bergia. No en sabia res fins fa quatre dies, tot i que al llibre de referència …Y la palabra se hizo música. La canción de autor en España (2006), de Fernando González Lucini, hi apareix destacadament. Llàstima que no l’hagi llegit a fons: el tinc, sobretot, com a obra de consulta.
Ara he anat ràpidament a consultar-lo i hi trobo que el Javier és un “creador infatigable y de exquisita sensibilidad al que se le ha considerado como “el secreto mejor guardado de la canción de autor en España””.
O sigui que al madrileny se’l pot considerar un cantant de culte. Crec que estava fent una recerca sobre un altre Javier, el Krahe, també admirat -més per les lletres que no pas per les músiques-, quan em vaig topar amb el seu nom i em va picar la curiositat. Avui dia, és ben fàcil satisfer-la.
Així que uns quants youtubes… i et trobes amb un creador d’una qualitat inusitada. Per exemple, quan canta el sentit de les hores plàcides a
Noche infinita y breve http://youtu.be/7ZmJLnTpZaU.Un trobador delicat, doncs, del que d’antuvi et sorprèn el seu aspecte de camioner, paleta o estibador del port, tot i que amb barba potser la percepció canvia una mica. Ja se sap que -no sempre- les aparences enganyen…
Posats a fer, continuem amb Laura
http://youtu.be/iJGBehZlXo4, un nom de dona dels més bonics. I prosseguim amb De aquellos años verdes http://youtu.be/XgADPBpK-c. O amb Palito de madera http://youtu.be/Osu00B2HMQQ.I escoltem amb delectació Alhambra http://youtu.be/iEmxgD87QAc. O el conegut i també preciós tema Cuerpo de ola http://youtu.be/ZUDdXQmEk8Y en homenatge al seu l’autor, l’enyorat i també madrileny Hilario Camacho (1948-2006).
I ara abordem, ja sense més dilacions, una de les millors joies de la corona: el videoclip oficial de Javier Bergia, amb l’impressionant Silencio http://youtu.be/HhxlnXvfows.
Acabem les il·lustracions sonores amb aquest clímax, tan bell artísticament com compromès socialment. Tot plegat no és una rosa en el desert. El cantautor (Madrid, 1958) té darrera seu una trajectòria contrastada. Toca la guitarra des de petit i disposa d’una sòlida formació i d’una gran tècnica com a instrumentista. És bon compositor, poeta urbà i, com heu pogut escoltar, intèrpret d’una gran veu. Ha participat en diferents aventures musicals i té gravats diversos CD. Per a més info, el seu web
http://www.javierbergia.com/ us serà, com m’ho és a mi, ben útil.
El clico i m’adono que el 15 de març del 2012 l’artista va actuar a la barcelonina sala Luz de Gas, suposo que en el marc del festival Barnasants. Jo no me’n vaig assabentar -no sé si vosaltres- però, en tot cas, trobo que el Javier ha de tenir una major presència a Catalunya: la que correspon a un creatiu que, com he intentat demostrar-vos, té una gran qualitat.
Ja us ho deia: compartim les coses bones d’Espanya -que n’hi ha- i refusem les no tan bones -que n’hi ha massa. I, en darrer terme, l’art, la creació, la sensibilitat, el talent… trenquen límits, salten tanques, burlen fronteres, acosten llengües, cultures i persones: són, per definició, universals.
A Josep Pla li van preguntar què era per a ell Espanya. La seua lucidesa hauria de fer-nos reflexionar: “No sé que es España ni me interesa. Lo que me preocupa son los españoles”.
Doncs bé, la pàtria que voldria per mi és aquella en què governaren la intel·ligència, la sensibilitat i l’humanisme (com la del senyor Pla o la del senyor Bergia) I m’és el mateix que es diguen Catalunyes, Espanyes o vaja vosté a saber i que parlen el que parlen
De fem tots en tenim, però no faré d’aixó la meua pàtria.