A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Descobriu JAVIER BERGIA, el “secret” que no cal guardar…

General
En el moment actual del conflicte Catalunya-Espanya -que ja sabeu que no és cap broma-, sóc partidari de compartir les coses bones que tenen els espanyols. Que les dolentes -força, començant per l’actitud del seu Estat- ja les intentem combatre i, si pot ser, desfer-nos-en…

Quant als factors positius, la meva darrera descoberta artística espanyola és el madrileny Javier Bergia. No en sabia res fins fa quatre dies, tot i que al llibre de referència …Y la palabra se hizo música. La canción de autor en España (2006), de Fernando González Lucini, hi apareix destacadament. Llàstima que no l’hagi llegit a fons: el tinc, sobretot, com a obra de consulta.

Ara he anat ràpidament a consultar-lo i hi trobo que el Javier és un “creador infatigable y de exquisita sensibilidad al que se le ha considerado como “el secreto mejor guardado de la canción de autor en España””.
 

Lucini -reconegut expert de la cançó d’autor, més enllà de cultures- afegeix que Bergia, “siendo uno de nuestros mejores autores, con una obra musical y poética de altísima calidad, no ha logrado, hasta el momento, el reconocimiento que en justicia se merece”. Sort per a mi, doncs, perquè el “secret” no és ben bé un “secret a veus”…

O sigui que al madrileny se’l pot considerar un cantant de culte. Crec que estava fent una recerca sobre un altre Javier, el Krahe, també admirat -més per les lletres que no pas per les músiques-, quan em vaig topar amb el seu nom i em va picar la curiositat. Avui dia, és ben fàcil satisfer-la.

Així que uns quants youtubes… i et trobes amb un creador d’una qualitat inusitada. Per exemple, quan canta el sentit de les hores plàcides a Noche infinita y breve http://youtu.be/7ZmJLnTpZaU.

Un trobador delicat, doncs, del que d’antuvi et sorprèn el seu aspecte de camioner, paleta o estibador del port, tot i que amb barba potser la percepció canvia una mica. Ja se sap que -no sempre- les aparences enganyen…

Posats a fer, continuem amb Laura http://youtu.be/iJGBehZlXo4, un nom de dona dels més bonics. I prosseguim amb De aquellos años verdes http://youtu.be/XgADPBpK-c. O amb Palito de madera http://youtu.be/Osu00B2HMQQ

I escoltem amb delectació Alhambra http://youtu.be/iEmxgD87QAc. O el conegut i també preciós tema Cuerpo de ola http://youtu.be/ZUDdXQmEk8Y en homenatge al seu l’autor, l’enyorat i també madrileny Hilario Camacho (1948-2006).

I ara abordem, ja sense més dilacions, una de les millors joies de la corona: el videoclip oficial de Javier Bergia, amb l’impressionant Silencio  http://youtu.be/HhxlnXvfows.

Acabem les il·lustracions sonores amb aquest clímax, tan bell artísticament com compromès socialment. Tot plegat no és una rosa en el desert. El cantautor (Madrid, 1958) té darrera seu una trajectòria contrastada. Toca la guitarra des de petit i disposa d’una sòlida formació i d’una gran tècnica com a instrumentista. És bon compositor, poeta urbà i, com heu pogut escoltar, intèrpret d’una gran veu. Ha participat en diferents aventures musicals i té gravats diversos CD. Per a més info, el seu web
http://www.javierbergia.com/ us serà, com m’ho és a mi, ben útil.

El clico i m’adono que el 15 de març del 2012 l’artista va actuar a la barcelonina sala Luz de Gas, suposo que en el marc del festival Barnasants. Jo no me’n vaig assabentar -no sé si vosaltres- però, en tot cas, trobo que el Javier ha de tenir una major presència a Catalunya: la que correspon a un creatiu que, com he intentat demostrar-vos, té una gran qualitat.

Ja us ho deia: compartim les coses bones d’Espanya -que n’hi ha- i refusem les no tan bones -que n’hi ha massa. I, en darrer terme, l’art, la creació, la sensibilitat, el talent… trenquen límits, salten tanques, burlen fronteres, acosten llengües, cultures i persones: són, per definició, universals. 

  1. Afortunadament, l’art no té pàtria. Travessa totes les fronteres, indòmita i lliure, cap al fons més profund de l’èsser humà. M’alegra saber que des del seu raconet (d’aquest globus en què vivim tots plegats) ha tingut a bé escoltar un senzill cantant d’un raconet molt proper al seu. I això és d’agrair amb el que ens toca escoltar cada dia.

    A Josep Pla li van preguntar què era per a ell Espanya. La seua lucidesa hauria de fer-nos reflexionar: “No sé que es España ni me interesa. Lo que me preocupa son los españoles”.

    Doncs bé, la pàtria que voldria per mi és aquella en què governaren  la intel·ligència, la sensibilitat i l’humanisme (com la del senyor Pla o la del senyor Bergia) I m’és el mateix que es diguen Catalunyes, Espanyes o vaja vosté a saber i que parlen el que parlen

    De fem tots en tenim, però no faré d’aixó la meua pàtria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.