A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

PONS em fa comprendre millor el “meu” segle, potser també el vostre…

General
Agustí Pons ha publicat recentmet un llibre breu –1914 – 2014. Per entendre millor l’Europa del segle XX– que té un gran valor de compendi. No és producte del model interpretiu -sovint apriorístic- d’un intel·lectual, sinó de la certera interpretació del periodista, que és sobretot algú que, com diu l’autor, “puja una escala de pintor” i, “a mesura que vagi pujant esglaons la seva percepció de la realitat s’anirà fent més panoràmica i, per tant, més complexa”

De la mateixa manera que és complexa la realitat europea -i, per extensió, mundial- de la qual actualment som hereus. La d’un segle marcat, pel cap baix, per dues grans guerres; per moviments totalitaris de signe diferent, les seqüeles dels quals persisteixen; per la desqualificació de l’optimisme ideològic nascut de la Il·lustració. I, a la banda clarament positiva, el segle XX és el període de l’emancipació -no prou completa encara- de la dona i de l’accés a uns nivells de benestar retallats aquests darrers anys per una nova crisi de la qual, massa a poc a poc, ens n’estem sortint… 

Lector més aviat dispers, no acostumo a dedicar-me, amb pocs mesos de diferència, a dues obres d’un mateix autor. Però, en el cas d’Agustí Pons -i a més de l’amistat de tants anys-, hi havia una primera raó poderosa per a fer-ho: el seu nou llibre té -només- 154 pàgines-, i jo havia llegit -la vaig acabar a finals del 2013, complagut i una mica més savi, però gairebé exhaust- la seva magna biografia de Salvador Espriu http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/256429.
 
Espriu, transparent, en té 763, de pàgines, i el contrast animava… Però hi havia una altra raó poderosa, menys anecdòtica -a banda que qualsevol obra de l’Agustí sempre està ben escrita i té interès: aquest és un llibre que tracta, com ja he dit altres vegades sobre el XX, del meu segle. O sigui, dels anys -unes dècades concretes, no cal ni precisar-ho- en què em vaig formar, vaig adquirir consciència col·lectiva, vaig iniciar-me professionalment, vaig aprendre a estimar, vaig bastir una família… No és poc!

Dos personatges considera l’autor que marquen sobretot el segle XX i per això es troben reproduïts a la portada del volum: Lenin i Churchill. Representen, és obvi, dos paradigmes cabdals, però cal dir que ni a l’un ni a l’altre els he admirat, i m’inclinaria més per figures com Brandt, Palme, Dubcek, Havel, Gorbatxov, Attlee, Gerry Adams 

En el cas d’aquest darrer, a hores d’ara no sé com acabarà la investigació que s’està fent sobre el seu passat, ni les conseqüències que això pot tenir sobre el futur del procés de pau a Irlanda del Nord. Però sí que crec que la seva trajectòria, vista en conjunt, l’avala.

També podria referir-me en termes poc o molt positius a d’altres referents europeus com Berlinguer, Wilson, Soares, Mitterrand i -ja en el límit-, Tito, per exemple, a banda d’eminents catalans i bascos i d’algun espanyol, encara que sembli mentida…

I no parlem del personatge més negativament fort del segle –Hitler– perquè n’hi hauria per posar-se a plorar. Sí que paga la pena d’estendre’s una mica sobre el seu col·lega –no estic pensant en l’histriònic Mussolini, ni en el mediocre Franco. Em refereixo a un altre gran i execrable dictador, a Stalin. Una de les descobertes del llibre és que, abans d’exercir el seu poder totalitari, ell i altres professionals bolxevics eren ben bé uns delinqüents, veritables gàngsters

En aquest sentit, Pons ens explica que “practicaven expropiacions, és a dir, robatoris, i Stalin, un dels pocs dirigents bolxevics que no parlava alemany, havia destacat, entre les files dels bolxevics, per l’audàcia dels seus atracaments”.

Una altra troballa potser encara més interessant, perquè desconeixia el personatge -com suposo que la majoria de vosaltres- és la de l’alemany Willi Münzenberg. Va ser el gran propagandista dels ideals soviètics, del comunisme i d’un peculiar antifeixisme a Europa, sobretot en el període d’entreguerres -seria trobat mort el 1940. Desobeir Stalin a finals dels anys 30 esdevindria, no cal dir-ho, el principi de la seva fi…

Totalment recomanable, doncs, aquest llibre de la col·lecció “Visions” de Pòrtic. Breu però intens; ple de densa, valuosa i per a molts de nosaltres preuada memòria històrica recent. Agustí Pons ha pujat la seva personalíssima “escala de pintor” i ha albirat molt, i molt bé. Ara ja som a un món nou, ple d’altres complexitats, on també hi ha guerres poc o molt calentes, poc o molt fredes. Però ens agrada recordar, valorar, interpretar, entendre millor, comprendre…
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.