La tardor passada, tot dinant les dues parelles a tocar del Born, la Rosa em deia:
– “Tinc una amiga que ha escrit una novel·la encara inèdita i vol saber l’opinió de possibles lectors. Si vols, de tornada a Menorca t’envio el text, te’l llegeixes i dónes el teu parer”.
He d’admetre que la proposta em va sobtar i seduir alhora. Em considero, poc o molt, bon lector, però gairebé mai no he fet de jurat ni he escrit, habitualment, crítica literària…
Podia ser un
plom, allò que en castellà en diuen un
bodrio… o no. I ha estat que no. Ben al contrari: m’hi vaig quedar
atrapat des de les primeres pàgines. I, si no me l’he
empassat abans, és perquè n’he hagut d’interrompre la lectura per raons de tipus professional.
És clar que, venint l’encàrrec de part de la Rosa, el resultat de l’exploració és el que calia esperar. En tot cas, la novel·la inèdita de María Forn crec, sincerament, que pot tenir recorregut literari. Per això vull induir l’autora a provar sort. Per exemple, presentant-se a algun premi, que és una de les possibilitats que les creatives i els creatius sempre tenen obertes…
Pel que en sé, la María és una barcelonina de mitjana edat que actualment viu a Mèxic i que s’ha guanyat la vida de maneres diverses, una de les últimes com a venedora de te a Menorca. Ha escrit força i ha llegit molt -i això es nota-, però pràcticament no ha publicat mai, llevat d’alguns poemes en una revista –Ajoblanco– que era de culte en dues etapes de finals del segle anterior.
Es pot dir, doncs, que és una escriptora debutant en públic, però em sembla que d’ofici no n’hi falta. Ho demostra a bastament a Nombres por el camino, títol provisional d’una novel·la escrita en castellà que, a parer meu, té molt d’interès. Perquè ens ofereix una visió cosmopolita del món, però també arrelada a diversos ambients culturals.
Al text s’hi reflecteix igualment una estimació especial pel sovint convuls continent africà, que l’autora -sigui per experiència directa o a través de lectures- sembla que coneix bé.
Un espai també capaç de proporcionar-nos visions tan càlidament humanes com la de la imatge que il·lustra aquest post.
En poques paraules, la identitat de d’un ianqui rodamón d’orígens familiars benestants és deliberadament ambigua. Ni tan sols és clar com es diu realment. Dedicat sobretot al blanqueig de diners i al tràfic d’armes, intervé a diversos països, un dels quals el Senegal, a la costa atlàntica d’Àfrica.
En una estada a Barcelona, s’enamora de Martina, una noia sensible i de personalitat complexa. Només es veuen de tant en tant, i ell, finalment, és assassinat per una organització de la qual havia estat membre i que li seguia les passes…
De la mà de María Forn viatgem, doncs, pel Senegal i uns quants paísos septentrionals d’Àfrica, El Salvador, el nord d’Itàlia, París, el Rosselló, Menorca… No parem d’anar d’un lloc a l’altre, perquè la protagonista, assabentada de la mort de l’amant, va a l’encontre dels seus rastres, vol saber qui era realment. I si es deia, efectivament, Jack, nom amb el que ella l’havia conegut i que a la fi queda confirmat.
Tot i que el text que he llegit potser no és del tot definitiu, a la novel·la de MF hi he trobat un estil àgil, un ritme viu, una trama que enganxa, una mirada subtil de dona. Amb una percepció del món a la qual potser estem poc avesats. I amb personatges centrals -i d’altres que anem trobant pel camí-, a voltes volgudament boirosos, però habitualment versemblants, consistents.
En definitiva, que si jo fos editor, i amb algun que altre retoc, no en tindria cap dubte. Però, per ara, només he estat lector àvid d’una novel·la que m’agradaria que realment sortís a la llum, en el suport més escaient.
I és que crec en les possibilitats literàries i en el talent de l’autora, la María Forn. Amiga, que tinguis sort!