A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

La MODEL, a Terrassa

Sense categoria
No patiu, que jo visc a prop de la presó Model i crec que em jubilaré sense que n’hagin fet caure un mur, ni demolit cap garita. A més, el terme municipal de la meva egarenca ciutat no crec que sigui el més adient per a traslladar-hi -que ja toca!- el famós centre de captius, del tot modèlic deu fer ja molts anys…

Res de tot això. El cas és que dimecres passat vam anar a Terrassa amb l’amic Joan-Ignasi Ortuño per tal que jo li presentés el seu llibre Rondando la Modelo, segon volum del Diario de un náufrago de Facebook. Va ser -per una vegada que algú em convida a presentar-li una obra!- un acte massa “en família”, que començava fred i, per sort, va acabar sent càlid per la bona participació dels assistents.

En qualsevol cas, ja vaig deixar clar, en parlar del primer volum, que la sèrie s’ho val de debò… 

¿Èrem poques i pocs perquè feia mal temps, un vespre rúfol de gener? 

O també perquè més tard jugava el Barça? Això sempre pesa, però l’hora no era ben bé coincident…

La principal causa de la mala sort sembla que cal cercar-la, sobretot, en la presència, a la biblioteca central del lloc, d’un molt conegut novel·lista nascut a Barcelona, vinculat a Terrassa i fincat a Matadepera que hi donava una xerrada. Amb l’ham de tractar-se de tot un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, d’un autor molt traduït a Alemanya, d’un dels escriptors canònics d’avui dia en la nostra llengua…

En fi, mala pata!, perquè a la presentació de Rondando la Modelo de novembre passat, a Barcelona, va haver-hi molt ambient, com també n’hi havia hagut en la del volum anterior. Però els “bolos” sempre són arriscats, i més si la competència fa de les seves. Antic redactor del Diario de Terrassa, Joan-Ignasi Ortuño, a la vella Egara, es mereixia molt més…

I és que el seu llibre i la sèrie s’ho valen. Si no fos així, jo no hauria dedicat no ja un http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/236355, sinó encara un altre post http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239611 al primer volum del Diario de un náufrago de Facebook.

A Rondando la modelo tornem a trobar-hi això que alguns en diuen “literatura del jo“, molt ben escrita i plena de registres. Hi trobem un artista de l’escriptura que ens fa riure i somriure, que sap treure punta als pensament i a les situacions, que juga tant com vol amb el llenguatge, que fa del seu naufragi –solidari, no pas tan solitari- una matèria de reflexió constant: no hi ha pràcticament cap clip o text breu -l’autor té el talent i la tenacitat de penjar-ne al Facebook cada dia- en el qual no hi puguis aprendre alguna cosa…

Hi trobem una crítica al poder, a tots els poders. Hi ha també una denúncia del despotisme, l’egocentrisme, la prepotència. I una visió del món antiautoritària i poc convencional: llibertària, en el millor sentit de la paraula. I moltes més coses, matisos, subtilitats, enginys, jocs verbals i conceptuals, sarcasmes, fins i tot sentències… 

Malgrat el títol, el llibre del periodista d’espectacles, home de teatre, poeta visual i encara més dedicacions -com la d’ESCRIPTOR, en majúscules- Joan-Ignasi Ortuño no se centra en la famosa presó de l’Eixample barceloní. Aquesta no és més que una certera metàfora -com moltes de l’autor- que ve a dir-nos que hem d’exercir sempre la nostra llibertat però sentir-nos vigilants contra l’opressió, la injustícia, les causes de la infelicitat.

Jo veig sobretot l’Ortuño com un propagador, o propagandista, dels històrics ideals de la Revolució Francesa: “Liberté, Égalité, Fraternité“. Un creatiu a favor de la vida i la rialla, un militant contra la mort i la negació. Un autor de mirada llarga:

635  BÚHOS

“Todo lo que sé, lo he visto. Todo lo que puedo transmitir, lo transmito viviendo. Digo, sueño, escribo, vuelo, interpreto, imagino, visualizo, pero, sobre todo, siento, siento, siento. Me ha pasado media vida observando la vida y, la obra media de ella, propalando lo invisible (ahí queda eso, para los anales del surrealismo moderno y de las citas improbables). Que nadie me cuente, que haga. Que nadie me diga lo que debo hacer, que me lo muestre. Que me lo demuestre. Por lo demás, contengo, en mi interior, todos los apotegmas del mundo y del tiempo, y me alimento de frases hechas, en su punto. Y, por encima de todo, me fijo, me fijo mucho, como los BÚHOS.”



Llàstima, doncs, que hi hagués poc públic, l’altre dia, a la sala terrasssenca dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Però l’acte va ser plaent -també gràcies a les lectures que ens va oferir, amb destresa, la jove actriu Tània Milán
, en la qual hi veig fusta i hi endevino futur: tant de bo ho encerti…

Ara només us recomano que seguiu -si no ho feu ja- el Joan-Ignasi a Facebook i que llegiu aquest llibre i l’anterior de la sèrie, o el volum que vindrà i d’altres que el nostre autor pugui fer. Tal com ho veig, company, el tercer lliurament del teu diari-almanac es mereix no ja una editorial per a autors novells -com el primer; ni un llibre tan dignament autoeditat -com Rondando la Modelo. Diario de un náufrago de Facebook, per la seva qualitat, per la seva vàlua literària, es mereix ser editat, distribuït i fins i tot promocionat per una editorial més normalitzada

Que el meu desig -si tu vols, i si ells ho admeten i se la juguen- es faci realitat… 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.